zigofil·làcies

zigofil·làcies f pl BOT Família de plantes dicotiledònies de port principalment herbaci o arbustiu, que es distribueix sobretot per regions subtropicals i àrees vesines. Comprèn prop de 300 espècies agrupades en una trentena de gèneres; en ambients àrids o salins es fa més present i rica en espècies. Són plantes d’anatomia molt variable: les fulles acostumen a disposar-se alternadament i a ser compostes, les flors són axil·lars o terminals, surten solitàries o en poms, acostumen a ser actinomorfes i hermafrodites, i a tenir quatre o cinc sèpals i el mateix nombre de pètals; les llavors del fruit solen estar protegides per una càpsula única o una coberta composta per entre tres i cinc carpels o peces. Els seus usos són variats i segons les espècies se n’extreuen substàncies colorants, aromàtiques o medicinals; algunes fins i tot tenen ús gastronòmic tradicional, si bé poden contenir substàncies tòxiques. La família està representada a les illes per tres espècies i, malgrat tenir aspectes molt diferents, totes es caracteritzen per créixer generalment en llocs oberts i alterats, així com per tolerar certa salinitat del sòl. Es consideren autòctons el roseret o roseret de la Mare de Déu (Fagonia cretica) i l’obriülls (Tribulus terrestris), aquest darrer només documentat a Eivissa; el darrer representant pitiús de les zigofil·làcies són les tavelles (Zygophyllum fabago), arbust que pot depassar el metre d’alçada, d’aspecte dret i una mica suculent que acostuma a ser llenyós a la soca. Les fulles tenen un aspecte molt característic que la fan fàcilment recognoscible: de color glauc, sense pèls i d’aspecte cerós, surten de dues en dues a banda i banda de la tija, i cada una, a l’extrem del pecíol estretament alat, es divideix en dos folíols ovalats asimètrics que arriben a assolir els 45 mm de llarg. Les flors, que s’obren entre març i juliol, són erectes, surten individualment o per parelles de les axil·les del pecíol de les fulles i tenen un aspecte força globós. Els cinc pètals, de color blanc o groc clar, tenen una taca vermellosa a la base i són poc més llargs que els sèpals. Es tracta d’una planta originària de les zones estepàries entre l’Àsia central i el SE d’Europa, la qual ha estat introduïda de forma involuntària com a mala herba associada a productes agrícoles de la zona d’origen, i també havia estat conreada per aprofitar els capolls com a succedani de les tàperes , malgrat que al s. XXI es considera una planta tòxica. Naturalitzada a Espanya com a mínim des de 1861, a partir de la dècada del segon quart del s. XX es començà a conèixer per nombrosos punts del SE de la península Ibèrica i, de forma més dispersa, al llarg de la franja mediterrània per sobre de la província d’Alacant fins al cap de Creus i a les illes Balears, d’on sembla absent a Menorca. A les Pitiüses és present a les dues illes, però malgrat el seu potencial invasor, la primera dècada del s. XXI és rara. [DCB]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments