vestit

vestit m INDUM Peça o conjunt de peces amb què es cobreixen el cos i les extremitats amb exclusió de la roba blanca o interior, encara que aquest criteri és molt més flexible en la documentació d’arxiu. La seua faiçó i conformació varia al llarg del temps amb ritme desigual, segons els diversos condicionants de cada lloc i estrat social; en particular el seu estudi ofereix una visió socioeconòmica al llarg del procés històric que, en el cas concret d’Eivissa, contrasta amb la d’extrema pobresa i aïllament que, de forma més o menys generalitzada, se li ha estat atribuint. 1 Vestits de l’home. Al s. XVII s’han documentat vestits conformats per capa casaca i calçons de faiçó més o menys bombada. En els exemplars més rics, el tafetà gorgorà o xamellot de la capa podia harmonitzar amb el vellut llis dels calçons, mentre que els vestits més senzills se servien de la mescla, o d’altres teixits, per a totes les seues peces; les mateixes que conformaven el vestit de dol, però en aquest cas totes de baieta negra. Es podia complementar amb capell, calces i sabates, a més de colls o valones i camises. En els nivells més populars de l’illa els homes portaven menys peces de vestir i de menor qualitat: capa, saio (massivament de burell de la terra o mallorquí) o casaca i calçons, fets d’estamenya o de sarja. Vestit representat a les trones de Sant Josep i de Sant Antoni de Portmany (s. XVIII). Dels anys seixanta del s. XVIII daten les pintures de les esmentades trones, on J. Sánchez de Ocaña va deixar constància que els pagesos eivissencs usaven un vestit conformat ja per “marsellès” o jupa curta fins a la cintura amb guarnicions de retalls multicolors (també característiques de determinats capots, probablement registrats al seu torn com a marsellesos o moriscos), així com per dos tipus de calçons: uns encara amples i curts, més o menys fins als genolls, i uns altres que responien a un model més llarg, menys estret, des del genoll fins a mitja cama, com els que anys després documentà J. de la Cruz (1778-1780). Amb uns i altres calçons aquest vestit podia complementar-se amb capell sobre mocador, camisa, corbatí o mocador de coll, faixa, calces, antipares (antipara ) i espardenyes de vetes. Aquest vestit masculí es mostra associat al femení de capell sobre cambuix , mànegues llevadisses, cordoneres a la cintura, davantal blau i espardenyes, popularment conegut com “de clauer”. Ambdós vestits, d’home i de dona, després de ser reconeguts el 1888 per J. M. Quadrado com els propis de la pagesia eivissenca, varen ser objecte de rèpliques indumentàries el 1912 per Pere Marí “Cala” i passaren a figurar en exhibicions folklòriques i a ser exposats a l’antic Museu Etnogràfic de “la Caixa”. El 2015 el seu estudi mostra importants revelacions tant sobre la seua arrel (de probable ascendència moresca), com sobre la seua difusió (península Ibèrica, illes del Mediterrani…) i sobre el seu significatiu paper en la història. Vestits de munició (s. XVIII). Per a la indumentària masculina d’aquesta centúria va resultar decisiu el criteri unificador borbònic que es va aplicar als vestits dels militars, o vestits de munició, de clara influència francesa, configurats per justacòs o casaca (a vegades amb la precisió de xamberga), jupa i calçons ja ajustats fins als genolls; conjunt que es complementava amb capell de tres puntes, “bredicú” i sabates, així com amb camisa de llenç blanc, calces també blanques de seda, lli o cotó (segons els graus) i corbatí d’estam o llana. De “pany blanc” es constata ja a la primerenca data de 1710 en l’inventari d’un llaurador del quartó del pla de Vila. Vestit a la usança militar (s. XVIII). A imitació del vestit de munició, en els estaments civils del s. XVIII es referia a vestir de casaca (o justacòs), jupa, calçons estrets fins als genolls i capell amb cruies, de tres puntes o pics. És a dir, “vestir a la francesa” o “a la moda” d’aleshores; circumstància que no només es constata a la ciutat d’Eivissa sinó també a la pagesia eivissenca mitjançant diversos informes notarials, com consta ja el 1726 en l’inventari de béns d’un llaurador del quartó de Portmany que treballava de “majoral a la hisenda de Fruitera”, que deixa testimoni d’un “vestit de panyo folrat amb estamenya i botons de seda”. Simultàniament podia complementar-se amb capa, registrada en ocasions com “xamberga”. En tot cas, a la pagesia eivissenca resulta significatiu l’ús del “paño setseno” o setzè, així com certes característiques en les seues peces. Vestit de jaquetó (s. XIX). Des de començament del s. XIX la conjugació de les fonts escrites i gràfiques, com les pintures murals de Sant Miquel i el gravat de Cambessèdes (1826), mostren aquest vestit configurat amb jaquetó de “paño” o pana, jupetí o justet i calçons fins a mitja cama, a més de barret, camisa, faixa o toca, espardenyes de puntera tancada (bé arquejada o “de morret”) i mocador al coll, corbatí o xalina, amb les puntes obertes deixant veure la pitrera de la camisa, probablement per ja mostrar aquesta el tavellat de bastetes i brodat en fil blanc que es va associant a aquest model. Sembla que en aquells moments el jaquetó també mostrava ja les solapes triangulars i el coll alçat que amb més o menys detall es pot apreciar en il·lustracions posteriors. Segons l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, en aquell moment pràcticament ja tan sols vestien el jaquetó els homes d’edat avançada que seguien els dictats de la tradició; els més joves se’l solien posar, quan el tenien, sobre les espatles els diumenges i els dies de festa. El costum de no posar-se el gec, jac o jaqueta havia estat molt estès en terres catalanes, ja que el portaven normalment penjant damunt d’una espatla (a la dreta els fadrins i a l’esquerra els casats), quan no optaven per plegar-lo curosament i posar-se’l sota l’aixella penjat al braç. “Només es posava per entrar a l’església i en casos de gran cerimònia, i etiqueta”. Fruit de la labor de recopilació i recuperació indumentària portada a terme l’any 1906 per Pere Marí “Cala”, són algunes il·lustracions en les quals aquest vestit mostra l’associació de peces tan dispars com el cerimoniós capell de copa i les rústiques espardenyes de vetes, i en funció de la qual va ser considerat per J. Amades com d’etiqueta rústica. Però, arribats els anys setanta del s. XX, Joan Castelló opinà que era un total despropòsit la referida relació i argumentava que el capell de copa només l’usaven persones de cert rang, i tan sols en enterraments, funerals i actes similars, ordinàriament conjuntat amb la capa. Menció a part mereix la botonadura de filigrana de plata que ornamenta en diverses fileres la part de davant del jupetí, així com la més senzilla del mateix metall que comparteix amb el jaquetó. Finalment, pel que fa a la correspondència d’aquest vestit de jaquetó amb la indumentària tradicional femenina, des de començament del s. XIX fins als anys seixanta de la següent centúria —període en què cal centrar la seua màxima implantació social— l’al·ludida successió de testimonis gràfics i escrits el mostren, amb barret, emparellat amb la gonella negra, així mateix influenciada per la moda imperi i de teixit de llana i fil de cànem, com el d’aquestos calçons “de punxa” o “balons”. Ja al s. XX, tant aquest vestit com el blanc i els posteriors masculins s’associaren, per un erroni sexisme de les espardenyes —segons adverteix T. Manonelles—, a les de puntera oberta. Vestit blanc. Substitueix els calçons negres del vestit anterior per uns de blancs, indicats per al bon temps, malgrat que a l’estiu fins i tot pogués complementar-se igualment amb el jaquetó, tal com es mostra en descripcions tan representatives com la de Claessens de Jongte (1858), de l’arxiduc Lluís Salvador (1867) i de Gaston Vuillier (1889), que el descriuen en termes generals com a calçó artísticament ruat que arribava fins als turmells, faixa vermella i jaqueta de “paño” amollada, més bé curta que llarga i jupetí; barretina vermella amb fons negre, més curta que la portada pels catalans. Vuillier recorda que baix la faixa es podia dur una navalla o una pistola. Per la seua banda, V. Ferrer Saldaña parla de camisa per a ús diari, sense jupetí, amb la utilització de lli ordinari per a la camisa i els calçons, i de la de gala, de lli més prim, amb la faixa i el barret de la millor grana, així com amb justet o jupetí de seda de grans quadros de colors forts. Aquest amb dues fileres de botons grossos de plata filigranada, i la camisa amb dos botons iguals, però d’or, al coll i punys, així com amb un rosari de plata i coral, a manera de collar. S’entén que, en els dos casos, es calçaven espardenyes fetes de corda de fina pitra i d’un color blanc palla. Ja en la transició del s. XIX al XX, V. Navarro escrigué que els referits calçons —segons ell semblants als que encara duien els catalans de les terres altes de Tarragona— ja només els portaven els més vells. En certs testimonis gràfics del referit s. XX, tant aquest vestit de calçons blancs com de negres apareix associat a una banda o mocador travessat sobre el pit. I, segons ja varen dir M. Sorà i D. Quiroga Losada, podia dur capell “de palmito” en lloc de barret. Ja els anys setanta, J. Castelló evocà els esmentats calçons blancs, cenyits a la cintura per la flexible punxa de rama de savina o nervi de bou, com al seu torn ocorria amb els negres. Vestit de drap. Bàsicament es diferencia del blanc per no dur jaquetó; el jupetí és opcional, i per la mateixa configuració de la camisa, amb coll brodat de més amplada i, conseqüentment, més alçada, anàloga a les documentades en altres llocs, com Sardenya. Va brodada també a les espatles i, opcionalment, pot dur una peça rectangular disposada verticalment des del coll, al seu torn brodada amb motius semblants als d’aquell. Així mateix, el cap o extrems de cada camal dels calçons pot portar un brodat estret de fil blanc amb dibuixos geomètrics o també calats amb vores i brodats, segons la informació recollida el 1998 per la Colla de l’Horta. Vestits masculins de dol. En la transició del s. XIX al XX, V. Navarro va referir el costum dels pagesos eivissencs de portar capell i mantó sobre les espatles, al temps que al·legava que la seua manifestació més eloqüent de la pena era la suor —com per a la resta de mortals el plor—, tal com, especialment, podria venir a ratificar l’ús lúgubre del caputxo. Al s. XX, en anar generalitzant-se el vestit a la manera de Vila, el dol rigorós es manifestava amb americana, calçons, corbata i sabates de color negre, alleugerint-se després mitjançant senyals negres, generalment braçalets al braç. Vestit de camisola o xamarreta. Es constata gràficament per primera vegada en les obres de G. Vuillier (1896) i V. Navarro (1901). En la il·lustració aportada per aquest darrer apareix constituït de la següent manera: brusa-jaqueta, faixa i pantalons, a més de camisa, capell, corbatí i espardenyes de vetes. La brusa-jaqueta arribava una mica més avall de la cintura, i es portava amollada i oberta, tan sols es tancava al coll mitjançant un botó, que podia quedar ocult sota un mocador de coll. Els calçons eren ajustats però lleugerament acampanats. La camisa, planxada i de coll recte. La corbateta o corbatí, de seda, de color. El capell, de castor, castany o negre i d’ales amples una mica caigudes, tenia la copa ni molt alta ni molt plana i anava voltat per una veta, subjecta per un ornament daurat amb la funció de sivella. Totes aquestes peces, segons V. Navarro, conformaven el vestit més airós i elegant en la seua classe. En adquirir caràcter de gala, aquest model duia cinturó —en comptes de faixa— i jupetí igualment a l’ús ciutadà —amb els corresponents rellotges de mà—, fins a ser substituït pel vestit d’americana, igualment en conformitat amb el procés testimoniat en altres llocs i conduent, finalment, a l’homogeneïtzació en la manera de vestir d’uns i altres sectors de la població. Alguns autors lamentaven que els hòmens de la ruralia eivissenca tenguessin “el mal gust” de voler vestir com els de la ciutat, abandonant aquest model indumentari. Pel que fa al seu emparellament amb el vestit de la dona eivissenca, pròpiament es correspon amb la gonella de color. L’any 1933 s’identifica el vestit de camisola associat al capell de palma de margalló, en la recopilació gràfica de la indumentària portada tradicionalment a Eivissa que figura en les aquarel·les realitzades en el curs estival de l’Escola Madrilenya de Ceràmica. Si bé un dels assessors eivissencs en el camp etnogràfic, Manuel Sorà, coincidia amb Isidor Macabich a mostrar una certa reticència a l’hora d’incloure’l dins del grup de vestits considerats típics d’Eivissa. Concretament, en aquest exemple s’apuntaven les modes imperants en diverses regions peninsulars, en les quals ja estaven presents els calçons. En tot cas, i malgrat l’esmentada reticència, els mateixos Macabich i Sorà es varen encarregar d’especificar que el referit vestit era normalment blau fosc o negre, de sarja d’estam (els mesos d’hivern); que la camisa era de pitera plisada i brodada; les espardenyes de veta o cobertes, i el capell a l’estil andalús (o cordovès en particular) però de copa més baixa, malgrat que a Formentera el portassin fluix i de copa més alta; diferenciació entre les dues illes Pitiüses en la qual posteriorment (2002) va insistir J. Escandell Guasch, al temps que ampliava l’oportuna descripció. D’acord amb aquest autor, a l’inici s’associaria amb el barret, si bé els anys vint i trenta ja només el portarien els més majors, mentre que els jóvens ja es cobrien amb el capell de feltre. 2 Vestit de la dona s. XIV, XVII-XVIII. Vestit de plor o de dol. Vestit que sembla enfonsar les seues arrels en el s. XIII, ja que hi ha constància que durant l’any de dol els hereus havien de proporcionar a la seua mare ja vídua els aliments i les vestidures de dol, en consideració a la tranquil·litat i l’assossec de que havia de gaudir, com a cònjuge supervivent, durant l’“any de plor” que seguia a la mort del seu marit. Del s. XIV és el vestit de plor documentat per A. Ferrer Abárzuza en els primers protocols notarials que es conserven a l’illa. La seua configuració als s. XVII-XIX. Es comprova la presència del mantell i de la savoiana conformant el vestit de plor. A la pagesia es configurava normalment amb mantell, gipó i gonella d’estamenya, a més de toca, camisa, davantal i sabates. Al s. XVIII, les gonelles d’estamenya o burell que començaven a portar-se traspassat l’any de plor seguien relacionant-se amb capells, davantals d’escot o llana. Segles XIX-XX. En la documentació estudiada la paraula mantell apareix amb el castellanisme manto; peça que, en determinades variants, es considerava imprescindible en cas de viduïtat, tal com s’ha observat a Eivissa, i que es portava com a dol rigorós en novenes i ofrenes i es canviava després pel referit mig mantell o mantellina. En la transició del s. XIX al XX V. Navarro parlava d’un pesat “abrigall” que gairebé només deixava passar l’alè i la mirada, d’un mantó que cobria gran part del cos i d’un modestíssim vestit. L’havia de seguir proporcionant l’hereu a la vídua, a més d’habitació i aliments, de manera similar a com constata la documentació anterior consultada. Segle XX. Segons la informació oral aportada per una dona nascuda a principi d’aquella centúria (Santa Eulària des Riu, 1904), quan duien el mantó pel cap era que portaven dol d’algun parent molt directe (pare, espòs, germà) que havia mort recentment. I és que sembla que estava establert dur-lo d’aquesta manera només els primers sis mesos després d’haver-se produït el desenllaç, transcorreguts els quals ja es portava pel coll al llarg de sis mesos més. Després, continuava anant-se de dol durant més o menys temps, en funció del grau de parentiu: així, p. ex., si el dol era dels pares, durava cinc anys, i si era de germà, dos o tres. Si el mort era el marit, ja aniria endolada el temps que li restava de vida. Vestit de clauer. Vestit associat al clauer , o conjunt de claus i en ocasions d’altres elements (com agnus de plata o joies) que penjaven per un costat de la falda o gonella mitjançant una corretja o cadena de plata que, al seu torn, ho feia des de la que voltava la cintura, i del qual es tenen testimonis des de l’edat mitjana. El seu llenguatge simbòlic. La visió metafòrica de les cintes i els corresponents clauers tenen la consideració, per a uns, de precintes simbòlics de la virginitat o castedat de qui les portava, i segons la dels altres, com a símbols de poder domèstic de la bona dona, en el seu vessant de guardiana dels béns de la casa. Les al·lotes podien rebre el clauer, juntament amb els corresponents vestits, en el moment de contreure matrimoni, ja fos formant part del seu dot o, especialment el clauer, de mans del ja marit seu, o bé a faç de l’altar just acabada la cerimònia de la boda, o bé en entrar ja com a nova mestressa en la casa patriarcal d’aquell, de les mans de la seua sogra, en el que es pot entendre com un ritus de transmissió de poder domèstic. Vestits de clauer documentats a Eivissa. Del s. XVII —el moment del qual parteix el buidatge documental— són p. ex. els registres de savoianes d’estamenya negra i gonelles de diferents teixits (grana, mescla, estamenya verda o marró fosc…) associades a cadenons (cadenó ) i/o clauers, tant en context urbà com al de possessions rurals. Del s. XVIII hi ha abundant documentació de “gonelles amb cordons” a usança de la campanya, íntimament relacionades amb cintes de plata i/o cadenons i clauers del mateix metall que permet explicar la seua forta implantació social a la pagesia. Era complementat, de cap a peus, amb capell (de Mallorca o Barcelona), camisa, mariol, filempua, mànegues (de xamellot, burell...), gonella, generalment de burell, un nombre elevat de cordons o cordoneres de seda, davantal blau que podia associar-se a una bossa de ras de portar al costat, així com espardenyes, generalment de cànem. Peces que en la seua pràctica totalitat es poden reconèixer amb les que conformen el vestit portat per les pageses representades en una de les pintures de les trones de Sant Josep de sa Talaia (1763) i de Sant Antoni de Portmany (1769), on, a més de mostrar els esmentats cordons, de colors vius, penjant des de la cintura, duen la coa encintada i, segons sembla, collar de coral. Recuperació patrimonial. Com és habitual, a la desaparició del vestit de clauer va seguir el seu també progressiu oblit. No va ser fins a 1888 quan es tornà a tenir notícia d’aquest ja antic model indumentari, gràcies al comentari que J. M. Quadrado va fer de les pintures de les trones de les esglésies de Sant Josep de sa Talaia (1763) i de Sant Antoni de Portmany (1769), on identificava, com a curiosa prova, els vestits d’home i de dona que aleshores s’havien portat a la pagesia. No fou, però, fins a començament del s. XX quan un grup d’eivissencs, encapçalats per Pere Marí “Cala”, es decidí a recuperar aquestos desapareguts usos indumentaris, servint-se fonamentalment de les referides fonts iconogràfiques. Va ser concretament l’any 1912 i amb motiu de la celebració a Eivissa del XV Congrés Agrícola Catalanobalear quan es decidí la recuperació del vestir tradicional que el 1906 s’havia realitzat igualment sota les directrius de l’esmentat Marí “Cala”. En aquesta segona ocasió es comptà amb la important aportació d’una peça-testimoni de singular rellevància: el cadenó de tres cames i clauer amb “joies” o reliquiaris de vidriera, tot de plata, de 1788 que Marí “Cala” havia localitzat a Benimussa (Sant Josep). Amb aquesta peça original i les oportunes rèpliques indumentàries es vestí una de les parelles d’eivissencs que va participar en les exhibicions folklòriques organitzades, així com en una de les postals que sobre els diversos vestits tradicionals o típics el referit Pere Marí “Cala” i Narcís Viñas varen editar. L’any 1930 tant aquesta rèplica del vestit de clauer (configurat amb separació de cos, basquinya o gonella i mànegues) com la de l’home amb què principalment es relacionava (el de jupa amb retalls multicolors i calçons amples fins als genolls) varen ingressar al nou creat museu etnològic dependent de la Caixa de Pensions, sense que hi hagués impediment perquè poguessin ser cedits temporalment en préstec per continuar participant en totes aquelles exhibicions folklòriques i posats fotogràfics o pictòrics que els seus responsables considerassin d’interès (la visita a Eivissa del fotògraf Ortiz Echagüe i de l’Escola Madrilenya de Ceràmica, l’any de 1933; l’expedició eivissenca que es va desplaçar a Palma per participar en la Diada Folklòrica de 1943; l’arribada de Franco a Eivissa el 1955, etc.). Allí romangueren fins als anys setanta, quan es tancà el referit museu etnològic. Vestit de “balandra. Era, segons la denominació popular, el era el vestit que portaven desgarbadament aquelles pageses que havien passat a vestir-se a l’ús ciutadà (Verdera, 1925), equivalent a la de “vestir a la marinera” o “de Vila”. Des de començament del s. XX respon, en gran part, a l’associació de la vestimenta tradicional amb el concepte de la incultura; al seu torn íntimament relacionat amb l’abandonament que provisionalmet feien d’aquella roba quan sortien fora de l’illa, tal com manifestava F. Medina, corregint l’exposat respecte d’aquest tema per V. Blasco Ibáñez en Los muertos mandan (1909). Parèntesi que propiciava la progressiva transformació de la indumentària, de manera equivalent a com s’havia anant fent en centúries anteriors. Als anys vint hi ha constància de l’ús de sabates de xarol o de tacó, i calces de color, en el que constituïa anar a mitges en el vestit tradicional. La polèmica entre els partidaris de conservar aquest (B. de Roselló, A. Albert…) o de desterrar-lo (Grup de Jóvens del Centre Cultural de Sant Miquel…) queda singularment reflectida a la premsa local els anys trenta del s. XX. Segons s’ha dit, aquest canvi va ser especialment notori des de final dels anys cinquanta, fet que a vegades es comentava com un atreviment. “La moda s’imposava però era massa coneixedor el canvi, ja que no sabien adaptar-se a la nova vestimenta i al seu posat”. [LMP]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments