turbant

turbant m INDUM Toca pròpia dels orientals consistent en un casquet al voltant del qual s’enrotlla amb diferents voltes una banda de tela que, per si mateixa, pot rebre també les denominacions equivalents d’alfirem , tovallola o mocador morisc. De la seua acceptació pels cristians donen mostra nombrosos documents. De fet, de tots els préstecs que el vestit cristià va adoptar del moro al s. XV va ser el de les toques el que més profundament va arrelar. Segons assenyala C. Bernis, al principi les varen usar els reis i els cavallers (tal com p. ex. demostra l’inventari d’Alfons V d’Aragó, de 1424, així com la representació de la seua dona en una miniatura de 1448), però després el seu ús es va anar generalitzant de tal manera que varen acabar passant als vestits populars, on es varen conservar per més temps, arribant quasi a ser un turbant nacional. Cal tenir en compte que els turbants o alfirems varen servir especialment per protegir de la pols en treballar o en anar de camí, quan les dones es cobrien la cara a la manera morisca, ocultant la boca mitjançant un dels seus caps, a propòsit amollat i amb la llargària necessària (constituint una variant de les tovalloles de lligar i cobrir). Sobre aquest tipus de peça (que així mateix va tenir indicacions tan diferents com els jocs de canyes o aplicacions litúrgiques) a Eivissa, deixen constància els registres d’alfirems (ja al s. XIV segons F. X. Torres Peters), els de turbants, els de tovalloles i els de mocadors moriscos, a vegades amb flocadura, brodats o randes, tal com p. ex. es comprova al s. XVIII en els llibres de la Confraria del Roser (“Dos turbantes de seda y hiladillo” / “dos pañuelos moriscos usados bordados, uno de seda y oro y otro de seda”, “una cinta o turbante morisco”). Del s. XVIII son també certes proves iconogràfiques que deixen constancia que els eivissencs usaven mocadors enrotllats al cap que es poden interpretar com a estereotip del turbant, tal com s’interpreta el cachirulo aragonès. Potser en aquest sentit, o referit a treballadors de les salines, cal entendre el comentari fet per J. M. Guardia, ja a final del s. XIX, que molts dels homes de l’illa portaven “autour de la tête le madras ou le foulard étroitement serré, enroulé, se terminant en chone tronqué: coiffure des pays chauds, no sans essemblance avec le turban”. [LMP]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments