tortonià

tortonià m GEOL Primer estatge del miocè superior (neogen), situat entre el serraval·lià i el messinià, que abasta un període de temps comprès entre 11,6 i 7,2 milions d’anys.

A l’illa d’Eivissa els treballs de M. Durand-Delga, S. Freneix, J. Magne, H. Meon i Y. Rangheard (1993) assenyalen l’existència de dos cicles sedimentaris independents al tortonià que es troben separats per la fase de plegament tangencial principal que donarà lloc a l’estructura actual de l’illa.

Els materials del tortonià inferior estan formats en primer terme per margues terroses de color gris o groguenc i d’aspecte laminat que apareixen a les vores de la carretera d’Eivissa a Sant Antoni, a la rodalia del poble de Sant Rafel. Es tracta de dipòsits continentals relativament rics en pol·len fòssil pertanyent en primer lloc al grup dels pins i amb certa presència de palmeres. L’associació palinològica permet reconstruir una vegetació pròpia d’un clima poc humit i càlid.

A sobre d’aquest terme se situaria una formació composta per conglomerats o pudingues amb còdols ben rodats que envolten i coronen els relleus del centre de l’illa ocupant una ampla franja central entre la serra d’en Sendic al SO de Sant Antoni i la talaia de Sant Joan. Aquestos materials poden assolir els 50 m de gruix al flanc N de la talaia de Sant Llorenç i quasi 100 m a Beniferri (Sant Rafel de sa Creu).

Els anomenats conglomerats de cim reposen discordants sobre les margues blanques i els conglomerats del miocè inferior i mitjà o directament sobre els materials del substrat mesozoic. La disposició d’aquestos materials, en una ampla franja de diversos quilòmetres a la unitat central de l’illa, així com el caràcter ben rodat dels còdols s’expliquen com un dipòsit realitzat a l’interior d’un gran solc longitudinal proper al litoral que s’estenia en sentit SO a NE. Aquestes característiques pareixen indicar l’inici de la fase tectònica principal amb el rebliment del sinclinal del plec (la part còncava del plegament) abans de la seua ruptura i el posterior desplaçament relatiu de les unitats tectòniques resultants, que s’encavalcarien unes damunt les altres en sentit SE cap a NO. El procés orogènic hauria tengut lloc a la meitat del tortonià, uns 9 milions d’anys enrere.

D’altra banda, el tortonià superior és clarament postorogènic i per aquesta raó els estrats es troben escassament deformats i es presenten en capes més o menys horitzontals. La situació ha canviat i, després de la fase d’estructuració tectònica, una mar tropical recobreix el marge NE de l’illa d’Eivissa i la totalitat de Formentera. Les condicions ambientals corresponen a un medi d’esculls coral·lins ocupat per una mar càlida, soma i d’aigües agitades on vivien foraminífers bentònics, briozous, celenterats madreporaris (coralls d’esquelet calcari) constructors d’esculls, braquiòpodes, nombrosos gasteròpodes, bivalves i equinoderms. El fons marí estava entapissat per algues roges.

A Eivissa els afloraments es localitzen principalment al NE de l’illa, al llarg de la costa des de l’illa d’Encalders fins a la cala d’en Serra i molt especialment en el tram des d’aquesta darrera fins a Portinatx. Els dipòsits assoleixen una potència propera als 60 m als penya-segats de la vora N de la cala d’en Serra, que a la base estan formats per esculls de coralls petris o madreporaris (Porites, Siderastrea) amb grans gasteròpodes (Cerithium) seguits de graves i llims vermells d’origen continental, que deuen ser dipòsits continentals realitzats en moments d’emersió d’aquest sector, i finalment nivells formats per calcàries estromatolítiques de colors clars amb intercalacions de margues i argiles arenoses verdes. L’anàlisi palinològica de les argiles ha permès reconèixer el predomini de pol·len de pi i determinar l’edat tortoniana d’aquestos dipòsits que alguns autors ja situen a la base del messinià.

A Formentera les roques del tortonià superior, amb una potència de 120 m, són les més antigues que es coneixen d’aquesta illa i formen el sòcol així com els principals relleus de l’illa: els espectaculars penya-segats de la Mola, el cap de Barbaria i la costa N de cala en Baster i punta Prima. Segons J. J. Fornós i L. Pomar (1992), s’hi poden diferenciar dos cicles: l’inferior amb una potència d’uns 60 m, format per calcarenites (marès) molt llimoses amb abundants restes d’algues i fragments de mol·luscos, briozous, foraminífers i equinoderms; en alguns nivells hi ha una dominància completa dels coralls petris amb característiques semblants als dipòsits eivissencs.

El cicle superior presenta uns trets diferents a la Mola i al cap de Barbaria: a la Mola segueix estant representat pels materials originats pel creixement d’un escull coral·lí mentre que al cap de Barbaria es produeix una alternança de calcàries estromatolítiques i calcàries oolítiques. Es tracta de dipòsits de platja més soms i restringits amb estratificació encreuada, copinyes (lumaquel·les) de mol·luscos i dipòsits d’estromatòlits que podrien haver-se format ja durant el començament de la crisi de salinitat del messinià. [XGR]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments