sargantana

sargantana f ZOOL [Podarcis pityusensis, família dels lacèrtids, subordre dels saures, ordre dels escatosos i classe dels rèptils] És l’única espècie de lacèrtid que habita les illes Pitiüses i també n’és l’únic vertebrat endèmic. Es té notícia de la seua presència des del miocè. Per tant és l’últim representant que queda de la fauna pitiüsa autòctona prèvia a l’arribada de les poblacions humanes, moment en què s’extingiren totes les altres espècies de vertebrats. Habita tota la superfície de les illes majors, i fins i tot molts d’illots amb una escassíssima presència vegetal. S’han trobat poblacions de sargantanes en més de 40 illots pitiüsos. El fet que cada illot sustenti una població reproductivament separada de la resta ha originat un dels ventalls de diversificació evolutiva més espectaculars del món, que aviat va despertar l’interès dels naturalistes. A inici del s. XX nombrosos herpetòlegs alemanys visitaren els diferents illots per tal de descriure el que en aquell temps es denominava “cercle de races”: conjunt de subespècies originades a partir d’una branca ancestral comuna mitjançant radiació evolutiva. En alguns illots hi ha sargantanes amb unes coloracions espectaculars (es Vedrà, l’illa Grossa de Santa Eulària, s’Espartar); també a la Mola. En altres llocs s’arriba a una coloració totalment melànica (ses Bledes) o amb una marcada tendència al melanisme (illa Murada o illa Margalida). Però també hi ha poblacions amb colors beix clars, mimètics amb l’arena del substrat, com a l’illa d’en Caragoler o a la punta des Trucadors. Comparant-la amb altres sargantanes del continent, és molt gran i robusta, amb el cap ample i alt. Els mascles arriben en algunes poblacions d’illots a 10 cm (de boca a cloaca), més uns altres 10 cm de coa si la tenen sencera. Les femelles són una mica més petites, ja que com totes les sargantanes presenten un notable dimorfisme sexual. Les coloracions també difereixen segons el sexe. Els mascles tenen colors més vius (verd més viu, blau més intens al dors); les femelles solen ser més marronoses. Els reticles dorsals de taques negres són més contrastats en els mascles, així com els ocels laterals (negre, taronja, turquesa), i els ventres són freqüentment més ataronjats en els mascles. La seua biologia presenta alguns trets adaptatius als fràgils ecosistemes dels illots. Així la seua dieta és molt variada, freqüentment amb alta presència de vegetals: llavors, flors, brots tendres, etc. (al continent, les sargantanes són bàsicament insectívores). També busquen caragols, insectes i petits crustacis que troben a les acumulacions de posidònies seques. Tenen l’acoblament a l’inici de primavera i solen pondre dos ous bastant grans entre abril i agost, dels quals surten uns juvenils també grans (estratègia reproductora de la K que afavoreix tenir pocs descendents però amb elevat grau de supervivència). A més si aquell any ha estat molt productiu, poden fer una segona posta a mitjan agost. S’observen actives al llarg de tot l’any, però especialment els mesos més càlids; després d’una o dues hores de la sortida del sol, fins a una o dues hores abans de la posta, moment en què són encara visibles entre les pedres dels seus caus. Són presents a tots els indrets de les Pitiüses, no sols a la perifèria de les illes, però defugen els camps de conreu, horts, zones humides i zones amb sòls profunds; prefereixen els marges, les parets de pedra seca i els rocallams. La salinitat de les zones properes a la mar no sembla afectar-les. Durant el s. XX foren introduïdes (accidentalment?) a l’illa de Mallorca, on n’ha prosperat una bona població a les murades de Palma. Algunes poblacions són molt nombroses, de forma que arriben a densitats extraordinàries en alguns illots. Als habitants d’Eivissa i Formentera els sembla impossible que sigui una espècie en perill d’extinció, però hi ha algunes poblacions de petits illots que tenen un nombre escàs d’adults reproductius i, per tant, estan en risc de desaparèixer, especialment si són poblacions amb coloracions vistoses, ja que estan molt valorades dins el mercat de mascotes de tot el món. Sempre han estat un fidel acompanyant de les activitats humanes i sembla que res no les espanti. En qualsevol escenari de les Pitiüses hi ha una sargantana. I això ho va plasmar molt encertadament l’artista plàstic “Gabrielet”, que dins les seues creacions solia incloure una sargantana en algun racó de la seua obra, com si s’hagués esmunyit allí sense permís de ningú. Després, els seus deixebles (“Toniet”, entre d’altres) han continuat aquest costum i les manifestacions artístiques eivissenques actuals estan plenes d’interpretacions plàstiques, més o menys coloristes de saures. La sargantana és, a inici del s. XXI, l’animal més emblemàtic de les Pitiüses. Tant és així que la seua silueta s’ha convertit per als foranis en una icona d’aquestes illes i de la forma de ser, i d’entendre la vida, dels seus habitants. CULT POP Existeixen diverses supersticions sobre les sargantanes; així, quan se li talla la coa, que li torna a créixer, es diu que s’ha de matar l’animal, ja que amb les revinglades que fa la coua, escabella la Mare de Déu. A una sargantana de dues coes se li atribueixen virtuts màgiques: es diu que qui troba un animal de dues coes l’ha de posar dins d’un canonet de canya tapat amb un tap de suro, l’ha de dur penjat del coll i cada dia l’ha d’alimentar amb saliva dejuna; així tendrà el poder de poder passar pel forat del pany i fer qualsevol bruixeria. Amb el nom de Sargantana també es coneix la constel·lació del Dragó . [ACC]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments