ruda

ruda  f BOT  Nom popular que s’utilitza per designar la Ruta chale­pensis ssp chalepensis i la Ruta cha­lepensis ssp angustifolia, dues plan­tes semblants i bastant comunes a les Pitiüses que pertanyen a la família de les rutàcies ↑. La flor, d’uns 2 cm de diàmetre, és de color groc llimó amb quatre pètals (excepte a la flor central) disposats en creu, de forma còncava i amb el marge amb nom­broses i fines divisions sovent més llargues que l’amplada del mateix pè­tal. El fruit és una càpsula arrodo­ni­da amb 4 o 5 lòbuls. Les fulles estan molt dividides amb els segments fo­liars oblongs, ovalats o lanceolats. És una planta perenne de no més de 75 cm d’alçada, llenyosa a la base i amb una tija principal dreta que es va ramificant i finalitza amb la in­florescència. La subespècie angusti­folia es diferencia de la subespècie chalepensis per tenir les bràctees o fulletes immediates a les flors lan­ceolades i més estretes que el pe­duncle floral. Creix en llocs secs i pedregosos, erms i en garrigues ober­tes. Floreix principalment a la pri­ma­vera. Tota la planta desprèn una olor molt forta i fètida, difícil de confon­dre amb qualsevol altra i que per això mateix resulta un tret ben útil per a la seua identificació. Aquesta característica és causada per la presèn­cia de nombroses bossetes d’essència que es fan visibles en forma de petits puntets quan s’observen les fulles o els pètals de besllum. És una planta medicinal coneguda i utilitzada des de l’antiguitat. Les seues virtuts pro­venen de l’essència, que conté un glucòsid anomenat rutina, que té la propietat d’augmentar la resistència dels vasos sanguinis capil·lars i evitar així les hemorràgies. També exerceix una notable acció constric­tora sobre les fibres musculars ute­rines. Una altra virtut reconeguda de la ruda és l’antihelmíntica. Aquestos efectes han fet que s’hagi utilitzat per regular i provocar la menstrua­ció, o fins i tot l’avortament, com a part de molts dels remeis tradicio­nals per guarir els cucs i la solitària, o per combatre el mal de queixal, d’orella i de panxa. Forma part de la composició del licor d’herbes eivis­senques, en petita proporció. Pot re­sul­tar tòxica i per tant s’ha d’usar amb coneixement. [XGR]

Descàrregues