quartó

quartó m HIST Nom genèric amb què a partir del s XIV eren designats a Eivissa cada un dels quatre o cinc districtes, segons l´època, en què es va dividir l´illa després de la conquista catalana de 1235; va esdevenir l´expressió del feudalisme a les illes Pitiüses fins a les reformes liberals del s XIX, en dividir-se l´antic municipi únic de les Pitiüses en diferents termes municipals. Abans de la generalització de l´ús del mot quartó s´utilitzaven les paraules partida, jurisdicció, domini o part, que mai no s´abandonaren completament en el llenguatge administratiu. Al s XIII, els límits de cada circumscripció o quartó es fonamentaren en els propis de les divisions administratives andalusines vigents fins aleshores (Yabisa). En un primer moment, els quartons o partides jurisdiccionals creades pels feudals prengueren el nom de les circumscripcions andalusines: Algarb (al-Garb = oest o ponent), Portumany, Benizamid (Banu Zamid) i Xarc (est o llevant); aquelles partides andalusines eren cinc i els quartons foren quatre, ja que la part sacrificada fou Alhaueth (al-Hawz), el pla de Vila, que quedà repartida entre els nous quartons creats. Aviat els noms dels quartons variaren i prengueren els noms de quartó de les Salines (abans Algarb), quartó de Portmany, quartó de Balansat (abans Benizamid) i quartó del Rei, dit poc després, també, de Santa Eulària. La causa de la reducció del nombre de circumscripcions de cinc a quatre fou la voluntat dels senyors feudals, promotors de la conquista de les Pitiüses, de repartir-se la vila d´Eivissa en parts iguals i el camp de manera proporcional a la inversió realitzada per cada un d´ells en la campanya militar. Els nobles eren tres: Guillem de Montgrí (sagristà de Girona i arquebisbe electe de Tarragona), Nunó Sanç (comte de Rosselló) i Pere, infant de Portugal i senyor de Mallorca. Com que el camp eivissenc es repartí en quatre quartons, cal deduir que Montgrí invertí més en tropes i ginys de guerra destinats a desafortunar els andalusins de Yabisa. La divisió primmirada dels molins de moldre que hi havia a la pagesia, que arribà a l´extrem d´assignar molins situats a Xarc i Balansat als quartons d´Algarb i Portmany, demostra que la intenció dels feudals era repartir la capacitat de produir renda del camp illenc una vegada que s´haguessin repoblat les terres. Estrictament, per tant, el mot quartó hauria d´haver designat aquelles quatre divisions territorials. Dins cada un d´aquestos quartons o feus, cada un dels seus senyors va tenir plens drets jurisdiccionals segons els costums o usatges de Barcelona, és a dir, la capacitat d´administrar la justícia amb una cort pròpia que residia a la vila d´Eivissa, i la capacitat d´obtenir rendes del territori del propi quartó i rebre fidelitat dels seus cavallers, habitants i propietaris. La seua configuració és conseqüència directa dels pactes previs a la conquista de 1235, tant el contracte entre el rei Jaume I i Guillem de Montgrí, pel qual el rei cedia a Montgrí en feu totes les illes d´Eivissa i Formentera a canvi de fidelitat i obediència, com el que signaren el mateix Montgrí amb Pere de Portugal i Nunó Sanç, amb el qual aquestos dos últims devien fidelitat i obediència a Montgrí com a senyor d´Eivissa. En qualsevol cas, arran del primer pacte, el rei es reservava la sobirania sobre el territori, a més del dret de pau i de guerra. Amb aquesta escala de fidelitats i compromisos que anava des del rei fins als senyors dels quartons, passant pel senyor d´Eivissa i Formentera, es garantia el lligam de les illes amb la Corona d´Aragó, i es manifesta el paper cohesionador que va tenir el feudalisme dins els territoris medievals. Sobre aquestes bases i pactes, després dels fets militars de la conquista, el mateix 1235 Guillem de Montgrí, Pere de Portugal i Nunó Sanç posaren per escrit al Memoriale divisionis la divisió en quartons de l´illa d´Eivissa. Suposadament el nombre de tropes que cada un d´ells va aportar va ser determinant perquè Guillem de Montgrí es quedàs amb dos dels quatre quartons, i Nunó Sanç i Pere de Portugal es quedassin amb un cada un. Dels cinc districtes en què era dividida l´illa d´Eivissa en època andalusina (Portumany, Benizamid, Xarc, Alhaueth i Algarb), per tal de delimitar els quartons es varen respectar les seues partions a grans trets, excepte el districte d´Alhaueth que englobava els voltants de la vila d´Eivissa, que es va dividir entre els quatre quartons, excepte el nucli emmurallat, que esdevenia territori de jurisdicció comuna. Sobre el nombre de quartons a Eivissa, tot i que el districte d´Alhaueth va quedar repartit entre els quatre existents, a partir d´almenys el s XVII apareix la idea de quartó aplicada al pla de Vila, i als mapes d´aquell segle l´illa apareix dividida en cinc quartons en comptes de quatre. La divisió i el repartiment dels quartons, estudiats per Joan Marí Cardona al llibre La conquista catalana de 1235 (1976), no varen ser gens aleatoris, ja que cada un d´ells engloba algun dels sectors més poblats, les planes al·luvials o zones irrigades que tenien una agricultura més rica i les seues partions varen ser convenientment assenyalades amb fites. El quartó de ses Salines i el de Balansat (abans Algarb i Benizamid) passaven a mans de Guillem de Montgrí; el quartó de Portmany (Portumany) passava a Nunó Sanç i el de Xarc (de Santa Eulària o del Rei) passava a Pere de Portugal. Tot i que amb el temps es produïren certs canvis en la propietat, a partir del s XV quedà configurada la divisió que duraria fins a l´extinció dels quartons: el senyor d´Eivissa i Formentera seria l´arquebisbe de Tarragona i els quartons es dividien entre l´arquebisbe, l´abadia de Sant Fructuós i el mateix rei, cosa que donaria nom al quartó del Rei. Aquesta circumstància que el rei Jaume II de Mallorca fos senyor del quartó de Xarc i que hagués de rendir fidelitat i homenatge a un arquebisbe aliè als seus dominis va iniciar des del s XIII els conflictes jurisdiccionals que varen tenir el seu punt àlgid al s XIV. Tot i que cap dels senyors no va ser mai resident a Eivissa i aquest absentisme, sobretot el de l´arquebisbe de Tarragona, era patit pels seus habitants, això no treia que regularment es cobrassin els drets feudals i les rendes que corresponien i que s´hi administràs justícia. Els encarregats d´aquestes tasques sí que vivien a la vila i conformaven tres petites administracions que col·laboraven, convivien o s´enfrontaven a causa de conflictes entre les seues jurisdiccions. Els batles eren els màxims representants dels senyors a les illes i els encarregats d´administrar justícia, en causes no criminals, a la plaça de les Tres Corts i recaptar els impostos. Els quartons organitzaven la vida dels propis habitants, fins al punt que les milícies populars estaven enquadrades segons els límits d´aquestes jurisdiccions i almenys a partir de 1366 la mà forana aportava un nombre igual de prohoms per a cada quartó. A més, dins cada quartó, entre els segles XIII i XV, es va acabar per edificar una església sufragània de la parròquia de Santa Maria (Sant Antoni, Santa Eulària, Sant Miquel, Sant Jordi i la Mare de Déu de Jesús). Aquest fet va provocar que amb el temps s´acabàs per identificar la idea geogràfica de quartó amb la d´administració religiosa rural, inferior a la parròquia, però també amb la militar. El règim fiscal i judicial que comportaven els quartons amb senyors absentistes va fer que a partir del s XVI s´articulàs un moviment polític dins l´illa que demanava explícitament que es creàs un bisbat propi i que aquest rebés la senyoria d´Eivissa. Aquesta mesura, orientada a impedir la sagnia de rendes cap a fora de l´illa, va topar sempre amb l´oposició del mateix arquebisbe. De tota manera, tot i la negativa continuada de l´arquebisbe, des del mateix s XVI i de forma excepcional, el rei va concentrar les jurisdiccions dels quartons per tal de fer front a les dificultats defensives i econòmiques d´aquell segle. Aquestes reivindicacions no varen ser satisfetes fins a la creació del Bisbat d´Eivissa l´any 1785, però el fracàs de les reformes il·lustrades de final del s XVIII va deixar la tan esperada reforma amb pocs o nuls efectes. Els quartons com a tals, i amb les rendes i les estructures feudals que comportaven, no desaparegueren definitivament de l´illa d´Eivissa així com de la resta de l´Estat fins a la constitució liberal de 1837, amb les successives abolicions i restauracions que hi hagué entre 1812 i aquell any (1812-1814 i 1820-1823). La fi de les relacions senyorials i les rendes que implicaven arribà amb l´abolició definitiva del feudalisme, l´any 1837. De tota manera, com ha posat de manifest Marí Cardona, l´ús de la paraula quartó es mostra dubitatiu ja des d´un començament, de manera que de vegades s´atribueix la categoria de quartó a un lloc o alqueria, p ex quartó d´Albarca (1396). Quartó passà —primer probablement en la parla popular— a ser sinònim de districte i en crear-se les esglésies de Sant Joan i Sant Josep durant la primera meitat del s XVIII, els seus termes foren qualificats també de quartons. El 1771 s´afirmava que Eivissa era dividida en set parròquies o quartons i el 1785, igualment, que l´illa era dividida en set parts anomenades quartons pels habitants. Pel que fa a Formentera els quartons com a realitats geogràfiques no varen existir mai, tot i que sí es va dividir la renda de l´illa fent les parts corresponents a cada un dels senyors segons la seua aportació a la conquista. Només que aquesta divisió no era física, sinó del total del producte de l´illa, igual que els estanys de les salines de l´illa, de manera que el feudalisme va tenir el mateix vigor a Formentera que a Eivissa. Ara bé, la manca de documentació, el llarg període de despoblament i la idea que, igual que a Eivissa, els conqueridors s´havien d´haver dividit físicament l´illa per aplicar les seues jurisdiccions, varen portar a diverses teories, més o menys acceptades, sobre la divisió en quartons. En la historiografia tradicional, com el pare Gaietà de Mallorca, Josep Maria Quadrado o Isidor Macabich, s´afirmava que l´illa no s´havia dividit mai en quartons, ja que a la documentació tardana figurava com a lloc de jurisdicció comuna. Joan Marí Cardona va ser el primer a proposar una divisió en quartons de Formentera, que va ser la més acceptada, al·ludint que al Memoriale divisionis es diu que l´illa quedava per ser dividida. A partir de documentació diversa, a La conquista catalana de 1235, l´autor va proposar una divisió en quartons, dels quals la Mola i es Carnatge correspondrien a Guillem de Montgrí, a Nunó Sanç correspondria Portossalè i a Pere de Portugal es Cap de Barbaria. Aquestes divisions haurien patit els mateixos canvis de titularitat que els quartons d´Eivissa, excepte algunes petites variacions com quan l´any 1246 Guillem de Montgrí infeudà tota l´illa de Formentera a Berenguer Renard, especificant que quedava exempta la quarta part corresponent a l´infant Pere de Portugal. José Luis Gordillo Courcières féu una altra proposta basada en la posterior divisió en parròquies, els camins de l´illa i les línies de divisió radials, que partien del port de la Savina. Però aquestes propostes han quedat refutades quan Francesc Xavier Torres Peters ha aportat nova documentació, de final del s XIII, relacionada amb l´establiment dels monjos agustins de l´illa, on es diu clarament que Formentera, tal com deia el Memoriale divisionis, era pro indiviso. Per tant, el que es dividia en quatre parts, i se n´extreia la dècima, era el fruit de la terra. A banda d´aquesta inexistent divisió geogràfica, l´illa va seguir les mateixes vicissituds feudals, amb el benentès que hi va haver llargs períodes que Formentera estigué deshabitada fins a final del s XVII. [AFA/JPT]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments