passos

passos m pl REL Vell i centenari costum amb què cada any els feligresos reviuen el camí que va recórrer Jesucrist des del moment en què va ser condemnat a la crucificació fins a la mort i l’enterrament, seguint un exercici religiós consistent a resseguir catorze estacions commemoratives dels passos de Jesús carregat amb la creu, des del pretori de Pilat fins al calvari.

Cada estació està representada per una creu o un quadre a la nau principal de les esglésies i per una creu negra de fusta o pintada de negre sobre un mur blanc al camí exterior que volta l’església, sovent situada damunt un puig.

Cada una de les creus simbolitza un esdeveniment evangèlic de la passió de Jesús i en cada una s’atura el sacerdot, seguit dels feligresos, per explicar el relat corresponent a cada estació, resar unes oracions acompanyades de meditació i solen fer-hi uns càntics o cançons paralitúrgiques el prevere i els feligresos o, en altres casos, una colla d’homes que rememoren cada esdeveniment evangèlic de Jesucrist en el camí de la creu.

L’origen d’aquestes commemoracions sortí de la veneració dels cristians als llocs relacionats amb la vida i la mort de Jesucrist que fou facilitada per la pau atorgada a l’Església per Constantí, fet que motivà les peregrinacions als sants llocs, de la qual cosa es conserven descripcions des del s IV. La pelegrina Etèria, per exemple, fa una llista dels actes que se celebraven a Jerusalem la Setmana Santa a diferents llocs relacionats amb la passió, la mort i la resurrecció de Jesucrist.

Amb motiu de les croades es manifestà encara més la devoció cap als llocs on s’havia realitzat algun episodi de la passió. No conformes a venerar els llocs sants, els croats exportaren als seus països la idea de refer les commemoracions que havien vist a Jerusalem. D’aquí que a molts de llocs es fessin calvaris i després viacrucis, amb els quals els feligresos manifestaven l’amor a la passió de Crist.

Quan el s XIV es va concedir la custòdia dels sants llocs als franciscans, varen contribuir molt a l’extensió i la propagació d’aquesta devoció. També hi ajudà el beat Álvaro de Córdoba, dominic, al seu retorn de Terra Santa (1420). Després també ho féu el principal devot, sant Lleonard Maurici, en el curs d’unes missions per Itàlia (1731-51), durant les quals va erigir més de 570 viacrucis.

Al començament hi ha diversitat de criteris respecte del nombre d’estacions. Foren els franciscans els que establiren en les seues esglésies el nombre de 14, perquè els feligresos les recorreguessin imitant els devots pelegrins que anaven a Jerusalem. Sembla que va ser a Espanya on fou establerta la forma definitiva que es practica els primers anys del s XXI. D’aquí passà a Sardenya i a altres indrets.

A Eivissa es troben documentades commemoracions de representacions sacres de la passió de Jesucrist des dels s XV (1493) i XVI (1588) en el Dijous i Divendres Sants i també processons de Setmana Santa (1572) del Dijous i del Divendres Sants (1577). D’un manuscrit dels dominics de 1750 al 1863, Libro de gasto ordinario del Convento de San Vicente Ferrer de Ibiza, se cita que: “En el domingo de Pasión y en el Miércoles Santo ... 2º principio para los cantores del “Pasio” que tienen ...” (1750) i es dedueix que en la forma que fos, ja hi havia cantors que cantaven la passió.

Estan documentades en el Costumari català de Joan Amades imatges siscentistes corresponents a diferents estacions dels passos així com es coneixen els primers anys del s XXI.

La proximitat i les relacions eclesiàstiques tradicionals amb l’abadia de Montserrat des del s XV i amb la cultura catalana obliguen a pensar que els costums religiosos eren iguals o molt semblants a les Pitiüses i al Principat. Així els textos dels Passos Llargs que es fan Sant Vicent de sa Cala i a Sant Llorenç de Balàfia són indubtablement d’aquest origen.

Uns altres passos són els que s’anomenen Passos Curts que es fan a Sant Vicent de sa Cala, Sant Antoni de Portmany, Sant Carles de Peralta, Santa Gertrudis de Fruitera i Sant Mateu d’Albarca, dels quals cal ressenyar el que en diu Marià Villangómez en una nota que li demanà el canonge Mn. Josep Prats Torres per corregir-los i analitzar-los i que ha facilitat la seua germana, Pepita Prats Roselló de can Vicent Bonet de Sant Antoni:

“Aquestos últims “Passos pagesos” em semblen traduïts sense massa preocupacions i amb poca dissimulació del castellà. Això es veu pertot, però principalment en el passos 7 i 11. El 7 devia dir en castellà: es tan grande tu pecado / y la malicia que encierra / que el mismo Dios en la tierra / segunda vez ha postrado. I el traductor no ha tengut cap inconvenient a traduir “encierra” per encerra, a fi que el mot continuï rimant amb terra. El pas 11 deia així, segurament: Llegó el manso cordero / al Calvario, ¡oh trance fuerte! / Por darle afectuosa muerte / lo ha clavado en un madero. El traductor ha conservat els mots cordero i madero. Anyell es pot traduir per corder, però madero no és català. L’exclamació ¡oh trance fuerte! és corrent en la poesia castellana; supòs que és això el que vol dir l’expressió o trans fort dels “Passos pagesos”. Trance, en el sentit de moment crític, es pot traduir per trànsit, i així ho he fet. També he substituït afrentosa, calc del castellà afrentosa (d’afrenta) per afrontosa (d’afronta). Una cosa que no entenc és el tercer vers del pas 12: i sense haver vist sa mare. Així ho he deixat, com també el mot junt amb què comença el vers següent (junto a la cruz dolorida). No he fet cas d’altres castellanismes, corrents a Eivissa: lograr, grave, etc.”

Tot això fa pensar que també poden ser d’origen castellà, arribats des de València o altres punts de la península Ibèrica fins a Sant Antoni de Portmany.

Uns altres passos que es canten són els de Sant Miquel (i també a Jesús) junt amb l’himne Amunt germans, dels quals diu Antoni Planells “Planes” (1930), conegut folklorista de Sant Miquel, que ell creu recordar que, quan era molt petit, la seua tia-àvia els ensenyava a cantar als joves del poble a l’església.

Uns altres passos que es canten pràcticament a totes les parròquies de les Pitiüses són els del reverend P. Lluís M. de Valls, prevere de l’oratori de Sant Felip de Neri de Barcelona, amb música del mestre Lluís Millet i Pagès (1867-1941) que corresponen al començament del passat s XX.

Aquestos passos generalment es canten per anar d’una estació a la següent i són segurament els més coneguts i populars pertot arreu. Els formen tres melodies i la tornada.

Les melodies dels passos que es fan a les parròquies d’Eivissa són totes diferents, només a Jesús els fan amb una variant de la melodia de Sant Miquel. Quasi totes elles amb un compàs generalment de divisió o subdivisió ternària, a vegades binària, depenent de la durada de la respiració, de la qual no amaguen la grossa inspirada o alenada, a vegades exagerada i sorollosa.

Els canten generalment un grup o colla d’homes a l’uníson, sense cap tipus d’acompanyament; s’hi recorda un vell cant pla. En alguns llocs, com Sant Antoni o Sant Carles, els canta tothom, homes i dones.

Hi ha altres passos glosats i càntics de la passió que són menys populars, però que antigament es cantaven amb freqüència. [GTR]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments