parentiu

parentiu m CULT POP El concepte de parentiu abraça diferents tipus de relacions entre persones. La primera relació i la més evident és la que resulta dels vincles entre persones del mateix grup de descendència, de la “mateixa sang”, i ho són per afinitat, resultat d’una relació matrimonial. D’altra banda, hi ha els vincles socials i institucionals derivats d’aquestes pertinences o adscripcions a un grup familiar concret. Tot això vendria a complementar-se amb conceptes o funcions no derivats estrictament dels aspectes biològics, socials i institucionals, com són per exemple el tema de les adopcions o acollides, circumstància no aliena en el context de les formes tradicionals de parentiu del món rural tradicional de les Pitiüses. Tot l’entramat que s’estableix en aquest context, a través dels vincles de parentiu, té conseqüències directes en el sistema econòmic i de producció, començant pel sistema de transmissió dels béns patrimonials d’una generació a l’altra i el sistema de reciprocitat i solidaritat entre diferents grups familiars. Les formes reconegudes de parentiu vénen a ser l’ordenament de les relacions personals i de les transmissions de béns patrimonials, ateses les especificitats culturals i contextuals. Tanmateix, la base per a l’estudi del parentiu són les anàlisis de genealogies i de formes de transmissió de les terres, encara que segons l’antropòleg Joan Bestard Camps és en l’àmbit domèstic on més fortes es troben les relacions que deriven de l’ordenament del parentiu, tot i que sí s’evidencia un ampli coneixement de parentius llunyans, encara que no es pot dir que actuïn com a grup organitzat dins de l’estructura social i les formes econòmiques. Aquest grup ampli de parentela pot tenir importància en determinats moments específics dels esdeveniments familiars importants, com són naixements, matrimonis i defuncions, i també del calendari agrícola, com per exemple, les matances, les collites, les trullades o també les obres de manteniment o ampliació de les cases pageses, però, en la pràctica, aquestos parents llunyans són sovent substituïts per vesins, amics o persones assalariades que per una raó o una altra solen estar més lligats a la casa pairal. Aquesta circumscripció d’un grup familiar a una casa ve subratllada pel fet que les cases són enteses tradicionalment en un doble vessant d’una banda físic i arquitectònic, i d’una altra humà, ja que el concepte de casa engloba també el grup que l’habita al llarg del temps, és a dir, des d’un punt de vista evolutiu. El nom de casa és per a la casa, però també per a les persones que l’habiten i que hi neixen i en surten en les diferents generacions. I, sovent dins l’àmbit de les relacions socials, és molt més important el nom de casa, ateses les repeticions de llinatges dins de les mateixes parròquies, ja que serveix per tant de nom familiar diferenciador. Tradicionalment la família que resideix en una casa pagesa sol ser una família nuclear, coneguda per tal la suma de la parella conjugal més els fills, que molt sovent, al llarg d’alguna etapa, pot estar acompanyada del matrimoni major, pares de l’hereu, així com també d’algun membre col·lateral de la primera o de la segona generació, especialment pel fet que aquestes persones puguin patir alguna discapacitat. En aquest sentit el dret foral pitiús (Eivissa. Etnografia i cultura popular. Dret foral ) preveu que aquestos membres col·laterals, com poden ser les germanes fadrines de l’hereu o algun membre discapacitat, segueixin residint a la casa pairal, amb dret a aigua i fruita del tancó i el deure de col·laborar amb les tasques de manteniment de la casa. Els espòlits , capitulacions o contractes prematrimonials, solien preveure la successió dels béns patrimonials que la parella contraent rebia dels seus pares. La designació, però, del futur hereu no sempre quedava tancada. La fórmula sovent emprada era que l’hereu seria aquell que millor convendria. I, en la pràctica, se solia preferir el primer fill mascle si no patia cap discapacitat que ho impedís. Amb aquesta fórmula es resolia el problema, en cas que el primer fill fos dona o no semblàs capaç de gestionar el patrimoni familiar. Aquestes regles de transmissió dels béns tenen per objecte la preservació de la unitat de les finques, per tal d’evitar una excessiva fragmentació, la qual, des d’un punt de vista economicoecològic i de sostenibilitat de les terres, només aniria en detriment dels propis donataris, atès que les dimensions de les finques a les Pitiüses no permetien que una hipotètica i successiva divisió a parts iguals entre cada un dels fills i filles pogués sostenir el grup familiar o unitats domèstiques de cada un dels fills. Per tant, s’emprava la fórmula, ja heretada del dret romà, de reservar una part de la finca per a llegítimes o herències obligatòries per a cada un dels fills no hereus, mentre que l’hereu es quedava la part principal i millor de la finca familiar. A més a més, sempre que això fos possible, aquestes llegítimes es pagaven en diners, preferentment, no en terres. L’hereu que rebia la finca pairal tenia l’obligació moral referendada consuetudinàriament de tenir cura dels seus pares durant la seua vellesa. D’altra banda, el parentiu jugava un paper molt important en la recol·locació dels germans no hereus, que molt subtilment eren empesos a aprendre algun ofici o trobar una casa per treballar-hi com a majoral, l’emigració, la religió... i, més fàcilment en el cas de les al·lotes, la possibilitat de poder concertar un bon matrimoni (vegeu festeig pagès a Eivissa. Etnografia i cultura popular. Parentiu, cicles de vida i ritus de pas). No era estrany dins del context tradicional el casament dins el propi grup de parentiu. Fins al quart grau calia sol·licitar dispensa papal i els motius esgrimits eren o bé l’edat superadulta de la dona, o bé l’absència de dot. Quan el fadrí o fadrina tenia dificultats per buscar parella dins del context habitual del festeig pagès, sovent era la pròpia parentela l’encarregada de buscar un fadrí o una fadrina adients. No era estrany, en aquestes circumstàncies, així com en altres matrimonis concertats, que la persona designada fos membre del mateix grup de parentiu, més o menys llunyà. D’aquesta manera també es fa evident l’interès economicofamiliar de tornar a ajuntar antigues segregacions de la finca causades per pagaments de llegítimes, fet que es coneixia popularment com ajuntar finques. En definitiva els casaments es preferien dins el propi grup territorial o de parentiu, ni massa prop, ni massa lluny. Així en el cas dels hereus es troba el tipus de residència patrilocal i en el cas dels legitimaris es troba la residència neolocal o residència aparaulada en termes de contractes de parceria, els majorals. El grup familiar del majoral i el grup familiar propietari de la casa podien conviure temporalment a la mateixa casa —se’n coneix algun exemple de convivència al llarg de tot l’any—, donant lloc a grups residencials complexos no lligats per relacions de parentiu. En els casos de fadrinatge o de matrimonis sense fills, guanyaven força les relacions entre bloncos/nebots i, especialment, els fillols, a qui se solia preferir per beneficiar-los amb les transmissions de béns patrimonials. A vegades aquestos nebots o fillols arribaven a ser adoptats, convivien a la casa dels bloncos i rebien després la finca i la casa en herència, a canvi dels deures recíprocs de tenir cura d’ells en les seues velleses i en cas de malaltia. En aquest sentit, tradicionalment, el parentiu compleix també la funció social i assistencial de vetllar i tenir cura dels parents malalts i dels majors, aspecte important en un temps en què no existien encara infraestructures ni serveis públics amb aquesta funció. Pel que fa a les adopcions, cal recordar el costum de les mares de llet o dides (dida ), que eren aquelles dones que acollien algun nadó orfe per alletar-lo, normalment a canvi d’alguna petita compensació econòmica i que, a vegades, un cop acabat el període d’alletament i encaterinades les dones amb l’infant, sol·licitaven l’adopció definitiva; els infants eren coneguts com els nens de la inclusa, atès que sovent procedien de Barcelona després d’haver estat abandonats a la porta d’algun convent. També era costum que si una mare no podia alletar el seu nadó per manca de llet pròpia, ho sol·licitava a alguna dona del seu entorn proper o grup de parentiu que ho pogués fer, que estigués alletant o hagués acabat recentment d’alletar algun fill. Aquestos infants, el propi i l’acollit, eren coneguts com a germans de llet, pel fet d’haver estat alletats per la mateixa dona. Finalment, cal parar esment que el costum del padrinatge solia regir-se per un orde jeràrquic i d’edat i sexe. El primer fill d’un matrimoni, especialment si aquest matrimoni eren els hereus, solia ser apadrinat per l’avi patern i l’àvia materna, i per al segon s’invertia l’ordre. Això naturalment si tots eren vius i la seua salut ho permetia. Després, un cop fets padrins els avis, es començava pels germans paterns i germanes maternes, seguint sempre els criteris d’edat, sexe i capacitat, alternant-se sempre un padrí de cada una de les branques paternes i maternes i supeditant-se a les peculiaritats de cada família. [CSC]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments