orgue

orgue MÚS Instrument musical compost d’una quantitat variable de canons, metàl·lics o de fusta, els quals sonen quan l’organista , mitjançant un o més teclats manuals i, de vegades, un pedaler, els transmet l’aire a pressió produït per unes manxes. Fou conegut des de l’antiguitat i utilitzat a l’alta edat mitjana, però no es perfeccionà i se n’estengué l’ús, que es generalitzà a la litúrgia cristiana occidental, fins al segle XV.

Església Catedral. Precisament la primera notícia d’un orgue a Eivissa és de l’any 1423, quan es diu a la crònica d’una visita eclesiàstica que a l’església aleshores parroquial de Santa Maria “tocava l’orgue i repicaven les campanes”. Sembla que hi havia estat introduït pocs anys abans. Aquell primer orgue degué ser de reduïdes dimensions, portàtil o positiu de pocs registres. A final del segle XV es construí un nou instrument, segurament més gran i fix, perquè necessitava un manxador, el qual convisqué amb l’antic. El 1498 la Universitat fundà el benefici de l’orgue, per tal de tenir assalariat un clergue sonador que també havia d’assegurar la conservació de l’instrument. El segle XVI es degué ampliar o renovar l’orgue, encara que no n’han arribat dades concretes. El 1655 estava “desconsertat y arruhinat”, per la qual cosa fra Francisco de Lima y Mendoza l’hagué d’acomodar i netejar. El 1673 tornava a estar en pèssimes condicions, però no fou fins al 1679 que es decidí refer-lo en bona part. Els jurats contractaren per a tal efecte els serveis del religiós agustí fra Patricio de las Llagas, mestre d’orgues, el qual per aquell mateix temps construí l’orgue del Convent. A causa d’aquesta reconstrucció se sap que l’instrument tenia almenys dos teclats: estava, doncs, dins dels paràmetres dels orgues de la zona mediterrània del segle XVI, compostos d’un orgue major i la cadireta, amb els respectius teclats sobreposats. L’any 1708 tornà a ser necessària una important reparació, a càrrec del franciscà fra Faustino León. Aleshores l’instrument tenia vuit registres. La restauració allargà la vida de l’antic orgue, però l’any 1714, mentre es reedificava la nau del temple parroquial, la Universitat decidí fer un instrument que estigués a l’altura dels temps i del nou edifici barroc. El 23 d’octubre els jurats signaren contracte amb el prestigiós orguener català Josep Boscà, membre d’una família que liderà l’evolució de l’orgueneria catalana el segle XVIII. Les obres començaren el 4 de gener de 1715. Tot i que no es coneixen les característiques del nou instrument, acabat a principi de 1718, segurament foren les habituals dels Boscà: manteniment d’alguns trets autòctons provinents del segle XVII (l’octava curta, l’orgue major i la cadireta) i introducció de registres castellans com la trompeteria de batalla i els jocs per a teclats partits; tal vegada també tengué registres d’eco a la cadireta, amb persianes d’expressió que permetien controlar el volum del so. Aquell orgue s’anà netejant i adobant amb regularitat durant el segle XVIII. La intervenció més important fou a càrrec de l’extremeny Juan de Saavedra el 1763. El 1775 el mallorquí Pere Josep Bosc substituí les dues manxes. L’any 1785, el primer bisbe d’Eivissa, Manuel Abad y Lasierra, trobà l’instrument en pèssimes condicions, “enteramente inutilizado”, situat al costat de l’Evangeli de l’altar major. Per ser imprescindible per a la litúrgia catedralícia, encarregà un nou instrument a Lluís Sherrer, mestre orguener suís actiu al Principat i a Mallorca, les obres del qual eren de gran qualitat. Es canvià la seua ubicació i se situà als peus de l’església sobre una tribuna de fusta. El 1796 encara s’hi treballava. Els anys 1856-58 veren una gran reforma de l’orgue, feta pel prestigiós orguener català Gaietà Vilardebó, que l’adobà i l’amplià, adaptant-lo a l’estètica romàntica del moment. Encara el 1888 Francesc Elies, un altre orguener català, hi féu una intervenció important. Malauradament aquell valuós instrument patí les inclemències de la Guerra Civil: fou completament destrossat l’agost de 1936 per les forces republicanes. El 1944 arribà a la Catedral un nou orgue fabricat per Organería Española S.A., d’Azpeitia (Guipúscoa). Es tractava d’un instrument de taller industrial, prou més petit que l’antic i de qualitat sensiblement inferior. A la darreria de 1984 fou sotmès a grans treballs de manteniment i reparació per Joaquín Luis Cabello, de Segòvia. L’instrument que hi ha l’any 2006 és fruit d’una remodelació, tan forçada com innecessària, feta el 1994 per l’orguener basc José Antonio Azpiazu, amb la qual s’intenta emular l’estètica visual de la caixa de l’orgue de Scherrer destruït a la guerra.

Església de sant Vicent Ferrer i sant Jaume: convent dels pares dominics. Des de la seua fundació el segle XVI, el Convent tengué un instrument per acompanyar la seua litúrgia. El primer orgue de la casa fou qualificat de “xic” per la documentació d’aleshores. L’any 1608 es decidí fer-ne un de nou més gran, subvencionat per la Universitat. El petit orgue vell passà a la capella del monestir de Sant Cristòfol de Vila, fundat el 1600 per canongesses regulars de sant Agustí. El 1678 s’emprengué encara la construcció al convent dominicà d’un nou instrument, aprofitant la presència del religiós agustí fra Patricio de las Llagas, el qual també adobà l’orgue de l’església major. Aquest orguener seguí el patró dels orgues castellans: un sol teclat partit amb una octava de pedals de botó enganxats al teclat. Ben entrat el segle XVIII l’organista de la casa, el pare Llorenç Marc, li afegí un registre de clarins. Durant el segle XIX l’instrument conegué diverses intervencions de reparació i millora. En el transcurs de la Guerra Civil, l’agost de 1936 les tropes republicanes arrencaren tots els seus canons metàl·lics i només en quedaren la caixa exterior, alguns tubs de fusta i altres peces, tals com les manxes. L’any 1987 es decidí restaurar-lo, tot i que el resultat fou una reconstrucció poc rigorosa que malauradament eliminà molts dels seus elements originals, sense recobrar la sonoritat barroca. L’obra anà a càrrec de l’orguener d’Azpeitia (País Basc) José Antonio Azpiazu.

Santa Creu. L’any 1978 es decidí adquirir un orgue per a aquesta església de l’eixample de Vila, inaugurada el 1951. S’encarregà al prestigiós orguener català Gabriel Blancafort, pioner en la recuperació de l’orgue tradicional espanyol, que tengué llesta l’obra aquell mateix any: un orgue de transmissió directa, de dos teclats manuals de 56 notes cada un, i un teclat de pedal de 30 notes, amb vint registres reals més tres d’extensió (un total de 1.482 canons, d’estany i fusta). Es col·locà en un principi al presbiteri, sota els arcs que el separen de la sagristia. El 1997, aprofitant una reforma, es reubicà l’instrument sobre una tribuna elevada entre dues pilastres de la nau i es feren algunes modificacions i afegits a la caixa.

Altres esglésies:

Sant Salvador de la Marina. A principi del segle XVIII s’instal·là a l’església de Sant Telm la confraria de Sant Salvador, de la gent de mar. A més d’enriquir-se amb un gran retaule, sembla que ben prest s’hi construí un orgue. Certament el 1784 n’hi havia un al cor, que sonava encara a diverses funcions durant el segle XIX. L’any 1890 es decidí fer-ne un de nou, que s’encarregà a l’orguener mallorquí Vicent Arbona. Aquell instrument patí també la crema i destrucció total del temple durant la Guerra Civil Espanyola.

Se sap per una succinta nota que a l’església de la Mare de Déu de Jesús hi havia un orgue el 1555, perquè aquell any tenia necessitat de ser adobat.

A la capella del monestir de Sant Cristòfol també sonà l’orgue xic heretat dels dominics almenys durant tota la primera meitat del segle XVII.

A la reial capella de Sant Agapit, construïda pels pares de la Companyia de Jesús durant la segona meitat d’aquell segle, ben prest s’hi instal·là un instrument. Consta que sonava en unes solemnes festes celebrades el 1695 i en anys posteriors, acompanyant l’execució dels “villancicos” propis de l’època. Consumada l’expulsió dels jesuïtes l’any 1767, el temple seguí obert al culte fins a mitjan segle XIX. En un inventari de l’any 1770 es troba la següent entrada: “un órgano en caja que está colocado en las tribunas”.

L’any 2004 es contractà amb l’orguener mallorquí Pere Reynés la fabricació d’un orgue d’uns setze registres per a l’església parroquial de Sant Josep de sa Talaia, inaugurat a final de 2005.

No manca a la ciutat d’Eivissa un orgue de cambra, construït l’any 1978 per l’orguener català Gabriel Blancafort al domicili particular de Catalina Bufí Juan , professora de música. Es tracta d’un instrument de cinc registres, amb dos teclats i pedaler. [FTP]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments