oli

oli CULT POP L’oli és el líquid untuós i daurat que s’extreu, principalment, de l’oliva, la producció del qual compta amb una llarga tradició a Eivissa i Formentera. Els registres arqueològics insulars han permès identificar almenys 23 estructures de premsat a l’illa d’Eivissa enquadrables a l’època antiga, fet que confirma Diodor de Sicília i evidencia no tan sols el cultiu de l’olivera sinó, també, la transformació de l’oliva en oli. Jaciments com cala d’Hort, can Fita o can Corda permeten establir que en època altimperial romana hi havia una important producció d’oli a Eivissa, tot i que les dades arqueològiques de què es disposa en començar el s XXI no permeten parlar d’un gran olivar ebusità ni d’un gran volum de producció d’oli, ni tan sols en el moment d’expansió de l’agricultura illenca a l’època altimperial. Amb probabilitat, el cultiu de l’olivera i la producció d’oli durant l’antiguitat era per consumir-se majoritàriament entre l’àmbit rural i la ciutat d’Ebusus, sense sobrepassar en cap moment, més que en casos anecdòtics, els límits insulars. L’evidència de la producció d’oli a les èpoques púnica i romana pràcticament desapareix els períodes immediatament posteriors, encara que aquesta manca d’informació ha d’enquadrar-se en un desconeixement quasi absolut de les illes fins a l’època andalusina. Malgrat l’evident reactivació de l’agricultura al període andalusí a les Pitiüses, per a aquesta època no es compta tampoc amb evidències clares del cultiu de l’olivera. De fet entre les escasses referències documentals de l’època destaca la d’al-Zuhri que, a principi del s XII, indicava de manera explícita que a les illes “no hi ha oliva i no es coneixen sinó les importades d’al-Andalus”. No serà fins a la conquista catalana d’Eivissa i Formentera l’any 1235, que suposarà l’inici del darrer gran procés de transformació cultural, econòmic, lingüístic, social i religiós per a les illes, que es tornin a tenir evidències de la producció d’oli local. Dins el model de l’agricultura tradicional que va definir la pagesia insular, la producció d’oli s’enquadrava en la pauta d’autoabastament familiar i constituïa una activitat secundària desenvolupada a l’àmbit domèstic, en un espai propi conegut com trull. Seguint aquesta pauta, la majoria de la producció d’oliva de la casa es destinava a la producció d’oli, activitat que, perquè resultàs mitjanament rendible, requeria reunir un mínim de 100-150 kg. No obstant la manca de documentació, les dades recopilades fins al moment apunten tant a un increment notable de la superfície olivarera com a un increment de la producció d’oli el s XIX. Aquest augment de la producció, tot i que els anys 1844 i 1845 sortiren d’Eivissa cap a Amèrica 450 i 235 arroves, respectivament, d’oli comú, continuà tenint com a objectiu l’abastament del mercat local que, de fet, experimentà una tendència alcista de les entrades d’oli a les illes. El fet és que durant el s XX l’oli va deixar d’estar entre els indicadors econòmics d’Eivissa. La paradoxa de la desaparició de la producció d’oli de les fonts i l’augment de la superfície sembrada d’olivera només pot ser causa d’una “domesticació” de la producció derivada de la situació socioeconòmica de les illes a la primera meitat del s XX. La Guerra Civil Espanyola i la postguerra varen imposar una doctrina d’autarquia econòmica que es va projectar en un dur sistema d’intervenció de la producció i dels preus dels aliments. Aquesta situació en principi hauria de beneficiar el recull de dades absolutes de producció atès que el funcionament d’un trull depenia del permís de la Junta Insular d’Abastiments, concedit a través dels ajuntaments. Aquest permís obligava el propietari del trull autoritzat a fer trullades, a dur un registre de tothom que anava a fer oli, consignant l’entrada d’oliva i la sortida d’oli i pinyolada en tres llibres destinats a l’efecte. Però el cas és que no tan sols es desconeix quants de trulls comptaven amb aquest permís, sinó que, a més, malgrat saber-ho, no aportarien més que dades relatives, atès que en moltes ocasions la informació consignada no era “exactament la correcta” i que molts més trulls continuaren funcionant de manera submergida. Tècnicament aquells trulls que no havien obtengut el permís de la Junta Insular d’Abastiments eren precintats. És cert que molts dels trulls precintats no varen tornar a fer oli, però, en la majoria dels casos, trobaven la manera de fer trullades. En època de carestia la corrupció de les autoritats és un fet habitual i eren molts els casos en què el “precinte”, fet de farina de blat, “desapareixia menjat per les rates” segons els informes de la Guàrdia Civil. Així, malgrat l’increment de la superfície d’olivera, la introducció de maquinària i adobs per a la terra i de millores al sistema de premsat, l’oli a Eivissa i Formentera va continuar produint-se com centenars d’anys abans, mitjançant l’acord oral entre el propietari i el client que no deixa cap reflex documental que permeti establir una valoració quantitativa absoluta de la producció. D’altra banda, l’oli importat ocupava a les botigues l’espai que l’oli local havia ocupat tradicionalment, amb la qual cosa es restringia la producció insular a uns circuits no fiscalitzats. En qualsevol cas, el fet de no comptar amb dades absolutes sobre la producció d’oli no implica la desaparició de l’activitat que fins a la dècada dels cinquanta va continuar tenint un cert pes a l’autoabastament del món rural. No serà fins a la dècada dels seixanta que es troba una davallada general de la producció d’oli i un abandonament progressiu dels trulls directament vinculats a les transformacions socioeconòmiques derivades de la irrupció del turisme de masses i que afectà la globalitat de l’agricultura tradicional pitiüsa. Durant les darreres dècades del s XX, la reinterpretació de l’olivera com a monocultiu i de la producció d’oli des de la perspectiva de la modernització dels processos i de l’obtenció de productes de qualitat destinats a la comercialització ha permès la recuperació d’un cultiu tradicional i d’uns processos de treball arrelats al món rural pitiús. Dins aquest objectiu, els darrers anys s’han plantat més de 10.000 oliveres a Eivissa i l’administració insular té registrades un total de 10.387 oliveres joves a les quals s’hauria d’afegir un nombre, encara indeterminat, d’oliveres velles però encara productives. La classe preferida per als agricultors és l’arbequina, amb un total del 38% de les noves plantacions, seguida per la picual que representa un 35%, l’oliva tradicional eivissenca, que representa un 15% de la quota entre els nous arbres, i l’oliva de fulla blanca (5%), la mançanenca (5%) i verdal (2%). Les noves plantacions, lluny del model de policultiu d’autoproveïment de l’agricultura tradicional, encara que varien de mida, solen tenir entre 100 i 200 arbres, encara que algunes arriben als 400-600. La collita de l’oliva continua fent-se a mà, seguint el mètode de munyiment, és a dir, esbrunyint les mans per les branques per aconseguir el fruit sense fer-li mal, però el procés de transformació i elaboració d’oli ha variat amb la introducció de trulls mecanitzats en la totalitat del procés. L’actual reconeixement de l’olivera com a cultiu integrant del paisatge agrari tradicional i la reactivació del seu cultiu amb una interpretació contemporània de la producció permeten parlar de previsions que en pocs anys la producció a Eivissa i Formentera podrà arribar als 150.000 litres d’un oli de qualitat destinat a la comercialització, tant als circuits insulars com extrainsulars. [BGF]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments