mocador

mocador m INDUM Peça quadrada de roba amb un ús indumentari divers que, a més de la seua funció pràctica de mocar-se o eixugar-se la suor, en té d’altres i que rep diferents denominacions segons la disposició sobre el cos, teixits que el conformen, procedència, motius que l’adornen, etc. Lamentablement, la documentació no sol ser generosa en la informació que dóna sobre aquesta peça. De mitjan s XVII data el registre d’un “mocador de moriscs”, mereixedor d’una atenció individualitzada, al qual segueixen uns altres, ocasionalment “d’estopa de cambrai”, que es varen inventariar al costat de “gambuixos o cambuixos” infantils o “d’al·lota” (1684). En aquestos registres se’n troben altres, normalment documentats a la vila d’Eivissa: “de drap genovès”, “de tela batista”, “de llista”, “de cambrai”, “de fil”, “d’Iladís” o “de seda”, que de vegades especifiquen la seua procedència de València, de Múrcia o de Barcelona. D’aquesta manera s’arriba a l’any 1763 quan, juntament amb un mocador de Múrcia, s’ha testimoniat, per primera vegada, un de “seda de la Xina” (mantó de Manila ). Malgrat tot, cap mocador o mantó es constata per a les dones pageses que es representen en les pintures del segle XVIII de la trona de l’església de Sant Josep de sa Talaia i en altres fonts iconogràfiques d’aquella centúria, on apareixen amb cambuix o toca equivalent al cap i el cos cenyit fins a la cintura, sense cap peça que el cobreixi. Per contra, la imatge de l’home d’aquella trona ofereix el testimoni de l’ús masculí del mocador davall el capell. De l’any 1801 són les disposicions del bisbe Climent Llocer per les quals s’obligava les dones a entrar a l’església amb el pit cobert amb un mocador, mantellina o qualsevol altre tipus de peça de vestir, ja que sense aquesta decència podrien causar moltíssima ruïna espiritual. Aquells mateixos anys, i segons anava avançant el segle XIX, els inventaris continuen registrant nombrosos mocadors (sencers o mitjans) de diferents classes (de seda, mussolina, indiana, cotó, percala, llana...) generalment blancs, de color o pintats, dels quals les fonts iconogràfiques estudiades no ofereixen cap exemplar fins a l’any 1832, quan la pagesa representada per Carrafa i Ribelles mostra ja mocador o peça semblant al cap, encara que se segueixen mostrant amb la forma antiga sense mocador al pit o mantó. D’aquells mateixos anys, algun inventari deixa constància de 15, 20 o 26 exemplars o parla de 13 d’ells, de dona, indicats per al coll (1839 i 1853), disposició que també es comprova per a l’home, tant a la documentació gràfica com a l’escrita. Per tant, es constata la gran implantació social d’aquesta peça en la indumentària tradicional, que arriba a les acaballes d’aquella centúria com es reflecteix en les obres de l’arxiduc i en les de Gaston Vuillier; en el primer cas, disposat sobre el cap de les dones i en el segon, sobre el cap i sobre el pit. És també de final del s XIX la documentació escrita on es troba la denominació de mantó aplicada a exemplars de llana, de percala o de fil. Pel que fa als mocadors que han quedat fossilitzats com objecte de museu o que encara porten en les exhibicions folklòriques, es poden distingir, per a la dona, els mocadors de cap i de pit o mantons —es deixa a part els denominats de coll. A més, s’han d’esmentar els mocadors pròpiament dits, que passen a adornar les mans, quan no es deixen veure sobre el pit, que surten del creuament del mantó o disposats damunt dels davantals, plegats per la meitat, amb el vèrtex cap avall. També, la gonella negra pot lluir un altre mocador, de grans dimensions, caient per un costat del faldar. Pel que fa a l’home, després d’haver caigut en desús el mocador del cap, es troba com a peça per al coll. Elmocador de cap es diferenciava del de pit o mantó per les seues menors dimensions, però podia dur-se igualment sobre el pit; en aquest cas, es disposa molt estret i caient en forma de triangle, de manera similar com es fa amb el mocador o mantó blanc amb la gonella negra, i es pot subjectar la seua punta amb el davantal o deixar-se caure amollat. De la seua implantació social deixen constància informes de mitjan segle XIX. Elmocador de pit es pot entendre com el mantó blanc de la gonella negra i que A. Ferrer Ruiz va descriure de tela de batista vorejat de cadeneta amb cotó també blanc; aquest mocador o mantó normalment va associat a l’emprendada de plata i coral, però també pot relacionar-se amb l’emprendada d’or, d’acord amb diferents documents. Elmocador de cap és una peça indumentària que es constata a la il·lustració de J. Carrafa i J. Ribelles sobre la pagesa eivissenca, il·lustració que per la seua cronologia, 1832, es correspon amb el moment en què la documentació d’arxiu desvetlla la implantació social del mocador. De la mateixa manera que podria ocórrer amb el cambuixos, porta aquest mocador sota del capell, després d’haver-lo disposat sobre el cap, deixant al descobert la part posterior del coll i va nuat sota el mentó. També són mocadors nuats sota el mentó, amb major o menor folgança, els dibuixats per l’arxiduc Lluís Salvador i Gaston Vuiller, que ja mostren la fórmula que ha quedat fossilitzada amb caràcter tradicional en la qual el mocador, doblat per la meitat, o mig mocador, cobreix el cap i cau en punta sobre les espatles. De color blau va dir l’arxiduc que eren els mocadors que portaven les eivissenques a l’estiu al cap, quan portaven faldilles o faldellins blancs; però va ser de color blanc el que va reproduir amb notòria folgança, en la seua il·lustració sobre la gonella negra. De la mateixa forma com ho va fer Vuillier, en plasmar tant la referida gonella negra com la blanca. Segons V. Navarro, aquesta gonella blanca anava acompanyada amb un mocador, generalment de seda, que cobria el pit. Un altre mocador cobria el cap; els dos eren de color, però sempre molt més clar i brillant el darrer. Es té algun testimoni gràfic de la presència d’estampacions en els dos mocadors de colors clars. D’entre les diverses fonts iconogràfiques del s XX que recullen algun detall sobre aquesta peça, cal apuntar les que mostren com es podia enganxar amb agulles per emmarcar la cara, en comptes de nuar-se sota el mentó, tal com va destacar M. Aguilera. Altres autors, per la seua part, han mostrat el costum de les eivissenques de descobrir-se —deixant caure el mocador sobre les espatlles— que contrasta amb les altres dones de les illes majors que —com s’ha observat— mai no s’haurien atrevit a sortir al carrer amb el cabell al descobert. Mocadors blancs de randa nuats sota el mentó són els que han arribat al s XXI, normalment associats amb les dues gonelles, mentre que les de color ho fan amb exemplars de seda, amb predomini dels de color de terra. Uns altres tipus de mocadors són els de color groc i els de sedalina, que es porten amb el capell de floc, i que a vegades es deixen caure lliurement, sense nuar-se per emmarcar la cara. Finalment, sobre el capell de palla, els extrems o puntes de mocador de cap es poden alçar per abraçar l’ala del capell.Mocador penjant a un costat de la gonella. El costum de dur penjat un mocador gros des de la cintura del davantal, que així descendia per un costat del faldar, ha quedat reflectit de manera escrita i també gràficament per a la gonella negra. Així es constata en una vella il·lustració, que pràcticament és semblant al comentari fet per A. Ferrer de Narváez, que esmenta que l’ornamentació d’aquestos mocadors són els quadres de colors variats, però amb predomini del color rosat.Mocadors pròpiament dits. A més dels mocadors i amb el caràcter pràctic que apunta el seu nom, també se’n troben amb caràcter ornamental, amb exemplars de teixits delicats o brodats, que serveixen per adornar les mans, per tatar per l’obertura davantera del mantó o per disposar-se en punta cap avall sobre el davantal. Els primers han estat habituals companys de rosaris, d’anells i de ventalls, mentre que els segons i els tercers se solen deixar veure quasi com una joia més, per davall de les emprendades. Mereix un capítol a part l’ocultació de la cara de les cantadores mitjançant un mocador o directament amb la mà, considerada com un senyal d’empatx o vergonya.Mocador de cap per a l’home. Les pintures de 1763 de la trona de Sant Josep de sa Talaia deixen testimoni de l’ús masculí d’un mocador vermell per baix del capell, tal com es pot advertir, amb molt més detall en altres testimonis gràfics que recreen aquest mateix model indumentari. El costum d’envoltar el cap amb un mocador s’ha analitzat com una evolució dels tocats de rotlle (p. ex. el cachirulo aragonès, que es veu com un record estereotipat dels tocats moriscos); aquesta consideració ha dut algun autor a identificar algun “mocador de moriscos” en la documentació eivissenca del s XVII, a més d’altres peces relacionables amb un comentari de mitjan s XIX que diu que els eivissencs duien al voltant del cap “el madras o foulard”, de tipus troncocònic, propi dels països càlids i amb certa semblança amb el turbant.Mocador de coll. La disposició al coll del mocador, semblant a la de la corbata o del corbatí, dificulta la identificació d’un o dels altres en certes fonts iconogràfiques. Proves concretes del mocador disposat d’aquesta manera es troben a les illes, a final del s XVII, amb la generalització d’aquest ús indumentari. A Eivissa, la disposició del mocador al coll es constata en la il·lustració sobre un pescador del port de Sant Antoni publicada per Joan Pigal l’any 1825, d’acord amb la indicació per al coll que s’especifica per a aquesta peça en documents de mitjan segle XIX. Anàlogament, també pot portar mocador de seda al coll l’home abillat amb altres models indumentaris, com amb el vestit negre de jaqueta o jaquetó i calçons fins als turmells, així com amb la variant d’estiu, els calçons blancs, ja sense jaqueta. Igualment es porta aquest complement o accessori amb el vestit més modern, de sarja o estam, configurat per samarra, calçons llargs acampanats i capell de feltre. En algun escrit consta que la xalina —corbata de panys llargs, segons el Diccionari de la llengua catalana—, generalment era un mocador de seda, sembla que en funció de la substitució o possible alternança entre aquestes dues peces. En altres estudis ja es distingeix entre la xalina i el mocador, que en aquest cas es diu que es portava enrotllat i nuat al coll quan la camisa era, per la seua part, de coll alt. Algunes vegades es veu que el mocador envolta directament el coll per evitar que la suor taqui la camisa; en altres, serveix per adornar-la, a manera de corbata.Mocadors pròpiament dits. Deixant de part les consideracions pràctiques d’aquesta peça, l’arxiduc va deixar constància de l’ús que en feien els homes a final del s XIX, quan va dir que, particularment els diumenges, en vestir les seues millors robes, els agradava deixar anar a l’aire un mocador blanc a la seua mà bronzejada. Alguna il·lustració deixa constància d’un mocador deixant-se veure per l’escot del jupetí. [LMP]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments