mantó

mantó m INDUM Mocador o espatller gran d’abric que porten les dones damunt les espatlles i l’esquena. Generalment és una peça quadrada i vorejada de flocadura, que es plega per la meitat, diagonalment, per posar-se damunt les espatlles i les puntes cauen sobre el pit, bé enfrontant i unint els seus caps davanters, besant-se, bé creuant-se un damunt l’altre. La primera disposició, íntimament relacionada amb el mocador de coll, és pròpia del mocador blanc o mantó sense flocadura, que es manté com a peça exclusiva de la gonella negra, mentre que la segona és extensiva a tota la resta de mantons. En relació als diferents mantons amb uns o altres models indumentaris, cal advertir que les antigues representacions sobre la indumentària de les pageses eivissenques, les mostren sense mantó; porten un gipó o cos cenyit fins a la cintura. A final del s XIX l’Arxiduc mostra la gonella negra amb un xal ample que passa a ser mantó o mocador de pit en la resta de les il·lustracions del s XIX, on també es comprova l’ús del mantó per a la gonella blanca i que posteriorment també s’usa en la gonella de color. La varietat de mantons existents en el passat es desvetlla mitjançant el buidatge d’arxiu, on aquestes peces poden aparèixer sota el nom de mocador; també ho desvetllen pintures, fotografies i certes peces-testimoni. Entre aquestes últimes hi ha un mantó de seda brodat amb lluentons, amb serrells metàl·lics afegits —model que també s’emprà a Catalunya— conservat a l’Arxiu Històric d’Eivissa, juntament amb altres bells exemples de seda i d’altres teixits. A començament del s XXI la gonella negra es manté fossilitzada, associada a dos tipus de mocador o mantó: el ja esmentat de color blanc —descrit a vegades com de batista o similar— i el de seda groga amb flocadura d’un palm de llargària, aproximadament, sobre els quals sol disposar-se l’emprendada de plata i coral o la d’or, respectivament; malgrat l’existència de testimonis que contrasten amb aquesta simplificació. La gonella blanca sembla haver heretat els mantons de sarja amb franges de flors estampades i flocadura esfilagarsada, al temps que segueix compartint amb la gonella negra el groc de la seda, disposant-se, tant damunt d’una com de l’altra, l’emprendada d’or. La gonella de color, igualment associada al referit conjunt de joies, ve relacionant-se amb mitjos mantons o mantons de forma triangular, que reben el nom pel teixit o per l’aparença del teixit que els conformen: de vellut, d’astracan. Si en ambdós casos el mantó es creua sobre el pit, certs testimonis gràfics desvetllen el referit costum d’unir les puntes davanteres amb agulles, de forma que apuntassin per davant com ho fan per darrere.Mantó de Manila o de la Xina Mocador conegut com de Manila —malgrat que no és originari de Filipines, sinó de la Xina—, d’acord amb la seua via de difusió. Va tenir una acceptació generalitzada a tot l’Estat espanyol, encara que el seu ús va variar d’unes a altres regions. Pel que fa a la seua cronologia, fins fa poc temps la major part de les referències no eren anteriors al s XIX, però els darrers estudis inscriuen els exemplars més antics ja en els anys setanta del s XVII, en funció del comerç amb Amèrica. Aquesta peça de vestir sembla constituir el primer testimoni modern de la globalització dins del camp de la indumentària. A Eivissa, un “mocador de la Xina” inventariat l’any 1763 constitueix la primera referència documental identificada fins al moment en el buidatge de l’arxiu, que continua amb altres d’aquestos mateixos anys: “mitg mocador de la china”, 1767, documentat al quartó de Santa Eulària. En relació amb la vinculació d’aquesta peça indumentària amb la dona burgesa i amb les capes populars urbanes, hi ha diverses peces-testimonis localitzades a la ciutat d’Eivissa, datades el s XIX.Mantó d’abric o mantó de dol Segons va manifestar Víctor Navarro en el seu llibre Costumbres en las Pithiusas, publicat en el pas del s XIX al XX, les dones, per assenyalar el dol, cobrien el cap i fins a la cintura, amb un pesat xal de llana denominat abrigall que ni tan sols els deixava passar l’alè ni la mirada, peces que més endavant descriu com un gran mantell que els cobria tot el cos, des del cap, i que no l’abandonaven ni per anar a buscar aigua a la font. Posteriorment, en algun estudi s’ha establert una estreta comparació entre el mantó d’abric i el de dol. Del primer s’ha dit que es tracta d’una peça quadrada, d’una braça de cara, aproximadament, de llana negra amb flocadures curtes al voltant, mentre que el de dol, per la seua banda, és ben igual que l’anterior, només se’n diferencia per estar confeccionat amb una tela més fina. El mantó que duia l’home, a l’igual del de la dona, correspon a una època més moderna que el caputxo, que el va substituir, però amb la mateixa funció eminentment pràctica i ritual: abrigar-se i com a senyal de dol. [LMP]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments