mànegues

mànegues f pl TÈXT Al llarg d’un prolongat període de temps en la història de la indumentària, les mànegues podien ser independents, subjectant-se al cos del gipó mitjançant cordons o botons, o bé passar a formar part de les peces de vestir si s’hi cosien, en aquest cas es diu que les mànegues van incorporades. Les primeres referències escrites sobre el tema són de començament del s XVII, quan es parla de mànegues de domàs o tafetà associades a gipons —alguna vegada de color blanc— i cossos de gonella o de faldetes de filadís de gira-sol, de domàs vermell, etc. D’aquell mateix temps correspon el registre d’un “cos de mànegues de domàs carmesí” que sembla traslluir que pot servir de sostenidor de les mànegues. Es té també constància d’“un cos de setí negre” que, en aquest cas, es descriu “sen manegues”. Un altre registre, aquest de context urbà, parla d’”una manga de brial” i d’”unes mànegues morisques de tafetà vermell nou amb flocs”. Les mànegues “de llista colorada” documentades en els anys vint d’aquella mateixa centúria devien anar cosides a un gipó. De la diferenciació de teixit entre el gipó i les mànegues serveixen com a exemples singulars els gipons de xamellot o de burell, amb mànegues de vellut negre o de “mitja llana tenyida”, respectivament. Del mateix temps hi ha una altra cita notarial que simplement parla de mànegues d’un determinat teixit, com podria ser el drap morat. D’àmplia generalització en el costumisme illenc eren les “mànegues de xamellot i burell” per a la confecció de les quals els sastres no podien cobrar més de quatre sous, sota pena de deu lliures, tal com s’estipula en el punt 74 dels Capítols de política i bon govern de l’illa d’Iviça (1655). De xamellot es diu que eren, precisament, les mànegues que acompanyaven un gipó de lli, documentat igualment a mitjan centúria. La utilització del lli en l’esmentat gipó, així com la del cotó en altres similars, que continuen relacionant-se amb mànegues d’un altre teixit —com el vellut negre— desvetllaria un ús interior i exterior per uns i per als altres. En documents del s XVIII es diu que les mànegues relacionades amb gonelles de tanta implantació a la pagesia com les de burell, llana o “embuit” podien ser novament de xamellot o burell, com ho eren en centúries anteriors, aleshores podien ser de tafetà o simplement de drap. Aquestes últimes es repeteixen de forma insistent al llarg del segle. En uns pocs casos s’han testimoniat mànegues de drap fi o de Barcelona. Al contrari, són abundants els registres de mànegues de drap amb guarniment de botonadura de plata, constituïdes per vuit, deu, dotze, catorze i fins a vint-i-quatre botons de plata de la tipologia de pic de martell, redons o llisos. La morfologia descrita en la documentació notarial es veu constatada en les representacions de les pintures de les trones de Sant Josep i de Sant Antoni i de la Labradora yvizenca de J. de la Cruz Cano, datades els anys 1763, 1769 i 1777, respectivament; es tracta d’unes mànegues estretes i llargues fins als canells que són les que han arribat fossilitzades fins al segle XXI acompanyant la gonella negra. Les mànegues representades en les pintures de les dues trones semblen ser totalment independents i s’uneixen al vestit mitjançant una o més vetes horitzontals que travessen l’espatla, mentre que la de la “labradora” s’incorporaria al gipó amb un cordó en ziga-zaga. La profusió de mànegues de drap en els inventaris del camp es prolonga fins a començament del s XIX, època en la qual es troben mànegues de pana de què, alguna vegada, es diu que són negres i amb 26 botons de plata. Després, els registres es tornen més parcs en el nombre de mànegues independents, encara que continuen parlant de mànegues de pana i de drap, al temps que també testimonien les d’anascot. Cal apuntar que cap dels registres d’aquest temps fa menció dels botons de plata, la qual cosa indicaria un declivi en la seua implantació social. Ja el s XX I. Macabich i J. Tur Riera varen apuntar que les dones vestides amb gonella negra “portaven el cos d’un gipó amb mànegues postisses, de seda, amb una doble botonada que anava des del canell fins al colze, diferenciant-se d’aquesta manera del típic gipó mallorquí de mànega fins al colze i amb botonada simple. Aquestes botonades eivissenques, com les mallorquines, són d’or o plata, amb treballs moltes vegades de filigrana o d’encast de pedres precioses”. Dins del conjunt de peces-testimoni són de ressenyar els dos parells de seda forta (ras o similar) de color de molsa o oliva —fent ús de la terminologia de la documentació notarial— que es conserven en el fons etnològic de l’Arxiu Històric d’Eivissa; en un cas mostren una senzilla ornamentació que evoca els galons dels punys de mànegues militars, mentre que les segones van brodades amb motius vegetals. Un altre model de mànegues independents i relacionades amb les pintures de les trones abans esmentades és el model indumentari denominat vestit de clauer, que també es conserva a l’Arxiu Històric, procedent de l’antiga col·lecció de la Caixa de Pensions. [LMP]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments