llarga, la

llarga, la CULT POP Estil de dansa tradicional de les Pitiüses. És el ball principal o, si més no, el més practicat i estès dels que en conjunt són coneguts amb l’apel·latiu de ball pagès. La dansa, que és executada per una parella de balladors, presenta una marcada diferenciació entre el paper de l’home i el de la dona. Aquesta darrera, en tot moment amb la vista baixa, és qui inicia el ball, generalment descrivint un petit cercle en el sentit de les agulles del rellotge i tot seguit es dirigeix, sempre desplaçant-se amb les característiques ràpides passes curtes, al costat oposat descrivint un semicercle. En arribar torna a voltar, tothora donant la cara al ballador, i regressa al punt d’inici resseguint un nou semicercle oposat que tanca el rotllo del ball. Braços i mans de la balladora poden adoptar diverses postures, encara que la més habitual consisteix a pinçar amb la mà esquerra la gonella per la cinta mentre la mà dreta l’agafa de més avall tot aixecant-la mínimament. El ballador, en canvi, no té uns passos definits, sinó que dansa a salts seguint el ritme que marca el tambor. Aquestos bots poden ser executats de diverses maneres, encara que el més habitual és fer-ho amb les cames juntes o bé alternant camallades. En qualsevol cas aquest sempre es mou ben prop de la balladora, però no entorpint-li mai el pas. En tot moment de la dansa els participants s’han de donar la cara. L’única excepció a aquesta regla és el gir amb camallada d’esquena que el ballador realitza a l’anomenada variant coneguda com la llarga antiga. Durant l’execució de la dansa el propi ballador pot sonar les castanyoles, però novament sense tenir un ritme preestablert llevat del que marca la concordança amb la cadència del tambor. Generalment el ballador sol mantenir els braços baixos, estirats i aferrats al cos encara que, ocasionalment, pot passar-los per damunt del cap de la dona. En canvi quan el ballador no sona les castanyoles, sol portar els braços a l’esquena o el braç dret estirat i l’esquerre colzat a la cinta. El ball no té una durada preestablerta quant als passos o la música, sinó que finalitza quan vol el ballador, qui ho exterioritza fent la cortesia. Existeixen diverses modalitats de llarga, en funció del tipus de moviment o postures que l’home adopta durant el ball, així de vegades el ballador executa la dansa adoptant una postura progressivament ajupida, variant que és coneguda com a llarga ajupida o des nano; una altra modalitat anomenada cucaratxo es caracteritza pel trepidant ritme que el ballador imprimeix a les cames. Altres ocasions el que varia és el nombre de balladores, com és el cas del ball de la filera. A partir de la creació de les agrupacions folklòriques s’han concebut, a més, un considerable nombre de coreografies basades en la llarga. Aquestes se solen dur a terme amb un ballador i dues balladores: la giratomba i la palmera; amb un ballador i quatre balladores: el molí; amb dues parelles: es canvi de parella, o diverses parelles col·locades en filera: es paral·lel. La peça musical que correspon a aquest ball, igualment anomenada la llarga, és interpretada per un o més sonadors de flaüta i tambor i acompanyada pel castanyoler. Era costum que durant les festes de Nadal a aquest conjunt musical s’hi afegís l’espasí. En començar el segle XXI només es coneix una única sonada per acompanyar el ball de la llarga, encara que amb nombroses variacions. Fins i tot aquesta sonada i el ritme és el mateix que acompanya la filera, les noves coreografies de la llarga i, fins i tot, el ball de les nou rodades. [AMB]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments