keuper

keuper m GEOL Tercer tram del triàsic de tipus germànic considerat com una gran unitat litològica de límits temporals variables d’una a una altra regió i que a les illes Balears es correspon cronoestratigràficament amb el carnià (-235 a -223 Ma.) i amb la base del norià (-223 a -209 Ma.).

El keuper està representat a l’illa d’Eivissa per un conjunt lutitoevaporític comprès entre les dolomies i calcàries dolomítiques de color gris fosc del muschelkalk i les calcàries dolomítiques en plaquetes del rhetià (infralias). Es tracta d’un nivell que pot assolir els 80 metres de gruix, format per margues i argiles multicolors en què sovent es troben intercalacions de guix, gres, roques ígnies eruptives i al damunt carnioles.

A les margues i argiles hi predominen les coloracions roges, però també són abundants els tons verdosos, grocs i grisos més o menys foscos. L’extremada ductilitat d’aquestes roques de gra finíssim les fa molt sensibles a l’aplicació dels esforços tectònics i per això sovent es troben molt replegades i laminades. Aquesta mateixa característica ha fet participar activament aquestos nivells plàstics en la formació dels plecs ajaguts i com a superfície de lliscament en el desenvolupament dels encavalcaments que distingeixen l’estructura tectònica d’Eivissa.

Localment contenen abundants cristal·lets de quars bipiramidal de la varietat Jacint de Compostel·la, rics en òxids de ferro i de color granat, marró o grisenc als quals alguna gent del camp anomena dents de bruixa. Sovent les margues i argiles presenten nombrosos nivellets de guix i anhidrita comunament d’hàbit fibrós i color blanc, encara que són corrents les diferents tonalitats de gris, blau, rosat i les formes massives, laminars i transparents.

El guix, que va ser explotat per a la construcció fins a la meitat del segle XX, abunda especialment al vessant oest del cap Roig, al marge nord de la platja des Figueral on s’observen fenòmens de dissolució càrstica, a la vora nord de la carretera de Sant Vicent a sa Cala i a la costa de cala Xarraca i es caló des Porcs.

Al vessant oest del puig de s’Argentera es troben capes primes lenticulars de gresos de color gris clar i gris verdós que contenen grans de quars, moscovita, clorita i òxids de ferro. Intercalades desordenadament i irregular entre tots aquestos materials, hi ha diferents tipus de roques eruptives de caràcter alcalí que es disposen en vetes, dics o colades: andesites (puig de s’Argentera), espessartites (est i sud-est de la talaia de Sant Vicent), ofites (can Rafal de Dalt, Beniferri), diorites (vora nord del canal d’en Martí i pou des Lleó), traquites (monòlit del Paller des Camp, es Figueral).

Aquestes manifestacions volcàniques estan relacionades amb la fracturació del pangea provocada per l’estirament i aprimament de l’escorxa com a resultat de la dinàmica distensiva del cicle alpí i l’ascens de material magmàtic a través de les fissures. No es coneixen en canvi cap tipus d’estructures volcàniques. Aquestes roques eruptives són comunes a la sèrie sedimentària d’Eivissa però no apareixen a la d’Albarca.

Sobre el conjunt margoargilenc, i marcant ja el final d’aquest període, es presenta un nivell de carnioles grogues i marrons que en alguns indrets com a la vora nord de la platja des Figueral o al tram de costa enfront de l’illa d’Encalders sobrepassen els sis metres de potència. Aquestes roques tenen un origen mixt, carbonatat i evaporític. La seua textura és foradada a causa de la dissolució dels materials més solubles a l’aigua.

Els materials del keuper no contenen restes fòssils. Les evaporites són materials dipositats en ambients llacunars; es pot concloure, per tant, que els terrenys de l’actual illa d’Eivissa formaven part en aquella època d’una extensa plana continental, sense relleus significatius, com pareix deduir-se de l’absència de sediments detrítics de mida gran i amb grans llacs o mars epicontinentals salins. La situació d’Eivissa, en un moment en què l’equador passava pel sud de la península Ibèrica ocasionava un clima càlid i àrid amb una intensa evaporació que afavoria la precipitació dels guixos.

Els materials del keuper afloren poc a Eivissa, generalment apareixen molt dispersos, separats uns dels altres i en extensions reduïdes que es localitzen sobretot al nord i est de l’illa. Els principals afloraments es troben al puig des Cap Roig, es Figueral, pou des Lleó, cala Llenya i vessant est del puig de s’Argentera (Sant Carles), puig d’en Rafalet (Sant Llorenç), sa Mala Costa, vessant est i sud-est de la Talaia de Sant Vicent (Sant Joan), est i sud-est de Beniferri (Sant Rafel), can Pep Mestre, vessant nord i est de Besora, cala Xarraca i un tram de costa del caló des Porcs a l’illa d’Encalders (Sant Miquel) i, finalment, al vessant nord-oest de la Talaia de Sant Josep. [XGR]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments