hipogeu

hipogeu m HIST Sepultura subterrània construïda o excavada a la roca, amb un pou rectangular d’accés i una cambra, generalment quadrangular, encara que en alguns casos —no a Eivissa— pot estar compartimentada en altres cambres. És usual a tota l’àrea feniciopúnica, encara que també és present al món grec i llatí.

És a l’àrea púnica on assoleix la seua màxima utilització i es troba a la major part de les necròpolis cartagineses del nord d’Àfrica, de la península Ibèrica, de Sicília, de Sardenya, de Malta i d’Eivissa, on es converteix en un dels tipus més usuals de sepultura, sobretot a partir del s VI aC fins a mitjan s IV aC, quan deixen d’obrir-se’n de nous, encara que foren reutilitzats com a lloc d’enterrament fins a l’època romana.

Pel que fa a Eivissa, la construcció d’hipogeus està lligada amb la colonització púnica i amb la introducció del ritual funerari de la inhumació. Sens dubte l’hipogeu és el sistema d’enterrament millor conegut a les necròpolis ebusitanes i el que més interès ha tengut tant entre els investigadors com entre els col·leccionistes d’antiguitats, pel gran nombre i la bona conservació dels objectes que es troben al seu interior, dipositats com a aixovars funeraris pels familiars dels difunts que hi eren enterrats.

A Eivissa els hipogeus més antics (c 540 aC) es varen documentar a les excavacions d’urgència realitzades l’any 1984 al solar núm. 10-12 del carrer de Lleó, al puig des Molins, on es varen localitzar un conjunt de sis sepultures, orientades E-W. Aquestes sepultures presenten característiques especials que les fan diferents als hipogeus més tardans, tant del puig des Molins com de la resta de necròpolis camperoles. Tenen les parets molt ben tallades, els pous són de planta rectangular allargada, de dimensions que superen els 2 m amb les parets rectes que arriben a una fondària de 2,30 m i una amplada de 0,85 m; presenten petites concavitats a les parets laterals contraposades, a mena d’esglaons per facilitar-ne el descens i porta d’accés a la cambra de menor amplada que el pou.

Els hipogeus de final del segle V i mitjan IV aC, tant a la necròpolis de la ciutat com a les petites necròpolis rurals, es troben situats a petits turons i s’obren aprofitant el desnivell natural del terreny i sense guardar una estricta orientació. Els pous d’accés a les cambres tenen dimensions molt variades, encara que solen oscil·lar entre 1,20 i 3 m de llargària i de 0,60 a 1,50 m d’amplada. Són, generalment, inclinats i d’una fondària mitjana de 2 a 3 m, encara que se n’han trobat de fins a 6,65 m. La rampa d’accés a la cambra, dita dromos, és més o menys acusada, quasi horitzontal, de manera que permetés l’entrada a la tomba a peus plans.

En alguns casos a la paret oposada s’han tallat una mena de rudimentaris esglaons per facilitar el descens, mentre que en altres són simples protuberàncies, molt irregulars que no poden ser considerades com escales i que, en cap cas, descendeixen al llarg de tot el pou.

Amb l’excepció dels trobats al carrer de Lleó, a la resta la porta d’accés a la cambra, de forma rectangular, ocupa tota l’amplada del pou i, encara que les dimensions són també molt variades, en els que contenen sarcòfags de marès és sempre superior als 0,80 m, amb la finalitat de poder-los introduir al seu interior. L’altura oscil·la entre els 0,80 i 1,20 m.

Igualment, la posició del pou respecte a la cambra és aleatòria, unes vegades coincideix amb una posició central i altres es troba desplaçat en un dels dos extrems de l’eix de la cambra.

Aquesta porta es tancava amb una llosa de pedra calcària de forma rectangular, més o menys plana, col·locada en posició vertical cobrint el buit, d’aproximadament 1 m d’alçada, ajudada, si era necessari, per altres de més petites dimensions que falcaven la llosa i clausuraven les escletxes que poguessin existir amb morter d’argila.

Posteriorment aquest pou era completament reomplert de terra o reble, que s’havia de tornar a buidar en el cas que s’hi realitzàs una nova deposició funerària.

La cambra funerària pròpiament dita és un espai tallat a la roca, d’una alçada interior que oscil·la entre 1,20 i 1,50 m, generalment de planta quadrangular o rectangular, encara que de vegades té forma trapezoïdal, de dimensions molt variades, depenent del nombre d’enterraments fets al seu interior.

Els hipogeus són, en principi, oberts per enterrar un sol individu o màxim dos, però esdevenen sepultures col·lectives i són freqüents els casos en què són utilitzats per realitzar diversos enterraments, per la qual cosa aquestes cambres poden arribar a ser notablement ampliades, cosa que és més evident quan hi ha sarcòfags disposats als rebaixos a nivell de terra, fets expressament per encaixar-los a les parets de la cambra.

Aquestes no presenten vestigis d’enlluït o revestiment i no s’ha trobat cap element arquitectònic ni cap tipus de decoració ornamental de caràcter escatològic que sí existeixen en alguns hipogeus púnics de la Mediterrània central però, de tant en tant, a més dels esmentats rebaixos dels sarcòfags, hi ha petites fornícules tallades a mitja alçada destinades, amb tota probabilitat, a contenir ofrenes de caràcter funerari.

La deposició dels cadàvers es realitzava bé directament a terra, en taüt o cadafal de fusta, o a l’interior d’un sarcòfag monolític de marès, encara que també hi ha documentades fosses rectangulars excavades al sòl rocós de la cambra. No tots els hipogeus tenen sarcòfags i, quan n’hi ha, tot i que el seu nombre és molt variable, normalment és d’un a tres, si bé en algun cas excepcional se’n troben fins a sis.

Els sarcòfags estan tallats en un sol bloc i les seues dimensions oscil·len entre 2 i 2,30 m de longitud i 0,60 i 0,80 d’alçada i amplària. No s’ha localitzat cap mena d’ornamentació o inscripció. De vegades al fons intern i a cada cantó presenten un rebaix rectangular de poca profunditat, que algun autor diu que eren per encaixar les potes dels taüts de fusta que es dipositaven al seu interior.

Hi són freqüents dos, tres o quatre escotadures als costats superiors, que es pensa que servien per al seu transport o per a la col·locació d’una tapa que, per les informacions de les antigues excavacions, estava formada per tres lloses de pedra arenosa igual que les dels sarcòfags.

Els difunts eren enterrats amb joies d’or i d’argent i collars de denes de pedres dures i pasta vítria, amb escarabeus i amulets de caràcter màgic i protector. Al seu costat es dipositaven diversos elements de l’aixovar (llànties, ous d’estruç, recipients de petita mida) mentre que els grans contenidors de ceràmica (àmfores o gerres grans, plates, etc.) es distribuïen als espais lliures de la cambra, que era guarnida amb elements com els bustos i les màscares. Aquestos recipients devien contenir perfums i aliments líquids i sòlids que acompanyaven els difunts en el seu traspàs al més enllà.

El cerimonial funerari devia comportar complexos ritus d’enterrament, amb música, ofrenes i libacions. [JFG]

Descàrregues

Col·laboradors