governador

governador m HIST Nom que reberen, des de la conquista catalana, els representants del poder central a les illes Pitiüses.

Com és de suposar, aquesta figura, al llarg de més de set segles, anirà sofrint canvis que afectaran tots els seus aspectes: tipologia de la persona a nomenar, durada del càrrec, competències, funcionaris a les seues ordres...

El primer problema que hom troba quan intenta treballar aquest tema, i molt especialment quan intenta reconstruir els noms de les persones que ocuparen el càrrec, és la gran quantitat de fonts a consultar.

Pel que fa a les fonts publicades, l’estudi que dedicà a aquest tema a principi del segle XX Josep Clapés Juan a la seua revista Los Archivos de Ibiza és el més interessant i complet.

A més, a moltes de les obres dedicades a la història d’Eivissa i Formentera se’n pot trobar informació. Així, han parlat d’aquest tema d’una forma indirecta historiadors com Isidor Macabich Llobet, Joan Marí Cardona o Bartomeu Escandell Bonet, a més de molts altres.

Dins l’apartat de les fonts inèdites, es pot trobar informació del tema a l’Arxiu Històric d’Eivissa, a l’Arxiu de la Corona d’Aragó o a l’Arxiu Històric Nacional, a més d’altres.

El problema, a més de la dispersió de les fonts, es troba en les contradiccions que poden sorgir entre elles, provocades per diferents causes: errors de transcripció, existència de persones que ocupen de manera interina el càrrec...

El fet que la conquista de les illes Pitiüses no la portàs endavant el rei Jaume I, com inicialment estava previst, sinó que en fes una cessió a Guillem de Montgrí provocà que, de principi, no existís (o no n’ha arribat informació) un representant reial a les Pitiüses. A més, en el mateix document en què Jaume I cedí en feu les illes d’Eivissa i Formentera a Guillem de Montgrí, el rei atorgà tots els drets, a excepció de la sobirania, que li permetia declarar la pau i la guerra. Per aquest motiu, se li hagueren de lliurar el castell i les fortificacions.

Per tant, es podria considerar com a màxima autoritat de les Pitiüses el representant de Guillem de Montgrí, perquè els altres consenyors, sobre la base del pacte que signaren abans de la conquista, en el cas de la ciutat d’Eivissa estaven sotmesos a la seua jurisdicció.

Aquells primers anys, amb l’inici de la repoblació, es pot suposar que la principal ocupació dels representants dels diferents consenyors era l’atorgament de nous establiments a aquells que volien venir a ocupar les illes.

Però finalment un descendent del monarca, l’infant Jaume (futur Jaume II de Mallorca), heretà una de les parts en què originalment es dividí l’illa d’Eivissa, en concret la corresponent a Pere de Portugal. En principi, l’infant Pere la deixà en herència a Jaume I, qui després la cedí al seu fill.

Així, l’infant Jaume visità l’illa d’Eivissa, on rebé l’homenatge dels seus vassalls. Segurament va ser aleshores quan nomenà el seu primer representant.

La presa de possessió com a monarca de Jaume II de Mallorca, el 1276, inicià una època de conflictes entre els regnes de Mallorca i Aragó, que no es tancà definitivament fins al 1299. Fins i tot entre 1285 i 1298 les tropes de la Corona d’Aragó ocuparen les illes i el representant del monarca ho era del rei Alfons el Liberal.

D’aquells primers anys de representant reial es té una informació molt escassa, que es limita gairebé als noms d’alguns d’ells.

Després de ser reposat com a rei, Jaume II inicià un ampli procés de creació d’un complet entramat institucional, com va ser la creació de la Universitat d’Eivissa. Dins d’aquest procés de normalització institucional cal incloure el cas del seu representant a l’illa d’Eivissa.

Pel que fa al nom que reberen els que ocupaven el càrrec, a alguns documents apareixen esmentats com a batles i en altres lloctinents reials, denominació que vendria a demostrar clarament que ja actuaven com a representants del monarca com a tal i no com a representants d’un dels consenyors.

A partir d’aquell moment, es començà a disposar de més informació referida a ells, i en alguns casos ja es començà a notar el que després fou una constant: l’enfrontament entre la jurisdicció senyorial, en el cas de les Pitiüses la de l’arquebisbe de Tarragona, i la reial.

Així, ben aviat sorgiren conflictes i entre els primers dels que es tenen notícies es podria esmentar la incautació del delme de la Mola als frares agustins per part del governador Bernat de Safortesa.

Pel que fa al sistema de nomenament de les persones que havien d’ocupar el càrrec, tot sembla indicar que eren escollides directament pel propi monarca. S’ha d’esmentar especialment el cas de Ramon Muntaner , autor d’una de les quatre grans cròniques, que exercí com a governador a Eivissa entre els anys 1331 i 1335, on finalment morí.

La desaparició del regne de Mallorca i la reincorporació dels seus territoris a la Corona d’Aragó (1343) coincidí amb una profunda reforma de la seua estructura administrativa, iniciada poc temps abans pel rei Pere III el Cerimoniós. Entre altres coses, es creà un complet sistema de representació del monarca a tots els territoris que inclogué les illes Pitiüses. El representant reial a aquestes illes rebia el títol de lloctinent de governació, és a dir, representant del governador general.

El càrrec de governador general, i per tant, figura de la qual depenia directament el d’Eivissa, l’ocupava l’hereu a la corona, el futur rei. La relació de dependència entre el governador d’Eivissa i el de Mallorca era gairebé inexistent, ja que es limitava a la possibilitat de recórrer davant el governador de Mallorca en apel·lació les sentències dictades pel d’Eivissa. Per a la resta de temes, tenia una dependència directa de la Cort.

Com en el cas dels seus antecessors, els representants del rei de Mallorca, tot sembla indicar que el nomenament el feia directament el mateix governador i que no hi havia un límit de temps pel que feia a la durada del manament, que moltes vegades acabava quan l’ocupant del càrrec moria. Fins i tot es donava el cas que els membres d’una mateixa família posseïssin el càrrec al llarg d’amplis períodes de temps, com fou el cas dels Sanoguera i dels Salvà. Membres d’aquesta darrera família l’ocuparen més de cent anys, entre els segles XV i XVI.

Pel que fa als conflictes entre jurisdiccions, ja apuntats anteriorment, si bé no desaparegueren, sí que sembla que se suavitzaren, en gran part pel reforçament del poder dels monarques davant els senyors feudals.

La solució definitiva al problema arribà el 1553, quan se signà un acord entre l’emperador Carles I i els altres dos consenyors eclesiàstics, segons el qual el representant del monarca unificava des d’aquell moment les tres jurisdiccions, i actuaria en conseqüència impartint les jurisdiccions civil i criminal. Aquesta unitat es trencà momentàniament entre 1610 i 1624, quan el representant de l’ardiaca de Sant Fructuós tornà a recuperar les seues jurisdiccions.

Aquestos canvis en l’aspecte jurisdiccional coincidiren també amb una profunda reestructuració del càrrec per part de la cort, afectant això especialment el sistema d’elecció de les persones i la durada del càrrec. Quan quedava vacant la governació d’Eivissa, s’obria un període de temps al llarg del qual els interessats a ocupar el càrrec podien presentar un memorial per al·legar els seus mèrits. Després d’això, es reunia el Consell d’Aragó juntament amb els virreis de Catalunya, Aragó, València i Mallorca. Després de llegits els memorials presentats, es feia una proposta de tres noms al monarca, que la majoria de les vegades seleccionava el primer de la llista.

La governació d’Eivissa era, curiosament, una de les més sol·licitades. Si bé això pot semblar en un principi estrany, s’entén quan es comprova que, immediatament després d’ocupar el càrrec, molts governadors demanaven al rei el pagament de tot el que se’ls devia en sal. S’ha de tenir present que la crisi financera de la monarquia hispana feia que els endarreriments de sous dels funcionaris fossin crònics, i que aquestos disposaven de la possibilitat de cobrar en sal, producte molt fàcil de vendre.

A més, els governadors demanaven al rei que se’ls donàs la sal lliure d’impostos, i això els permetia col·locar-la al mercat a un preu molt millor que el que oferia la Universitat, per la qual cosa els jurats solien protestar enèrgicament.

La durada dels manaments a l’edat mitjana, que ja s’ha comentat que podia arribar a ser de per vida, passà aleshores a tenir una durada preestablerta de sis anys, si bé res no impedia que el càrrec fos prorrogat les vegades que es consideràs convenient.

A més d’aquestos canvis, es reforçà el caràcter eminentment militar del càrrec (fet que degué estar en relació amb la conversió de la vila d’Eivissa en plaça forta) i per aquest motiu els que l’ocuparen foren habitualment militars de carrera, generalment d’alta graduació (capitans generals o mestres de camp).

Al mateix temps, el poder dels governadors es va veure reforçat pel que fa a les seues relacions amb la Universitat. Si bé des del moment de la creació d’aquesta institució, l’any 1299, els representants dels consenyors tenien una participació directa en la designació dels membres d’aquest organisme, a poc a poc s’anà reforçant cada vegada més aquest paper de controlador, en ser el governador el responsable de la redacció de les Ordinacions; passà a ser, a més, l’única persona encarregada de la designació dels nous membres de la Universitat.

L’augment de la complexitat del càrrec de governador obligà, el 1629, a crear la figura de l’assessor (existent des de molt abans en altres indrets), per ajudar el governador a dictar sentència a les causes judicials. La fi de la Guerra de Successió (1715), provocà un profund canvi del sistema. El càrrec passà a rebre la denominació de governador militar i polític, amb nomenament directe des de la cort, i dependència directa del governador de Mallorca.

Pel que fa a les seues relacions amb la Universitat (que a partir d’aquell moment rebé el nom d’Ajuntament) el governador hi tenia un control absolut: a més de proposar a la Reial Audiència de Mallorca els noms de les persones que n’havien de formar part, en presidia les reunions, les podia convocar a ca seua i podia aixecar la sessió quan ho consideràs convenient.

L’estructura del càrrec es mantengué fins a 1820, moment en el qual se separaren les funcions de governador militar i governador polític, passant a ocupar aquest darrer càrrec aquells que presidien l’ajuntament de la ciutat d’Eivissa.

Des de 1886 el càrrec de governador militar passà a ser el de comandant militar, amb una reducció de la graduació de la persona que l’ocupava, i la desaparició del Govern Militar d’Eivissa (que ocupava fins llavors un general, amb només uns cent cinquanta soldats).

Amb petits canvis, la situació es mantengué fins a 1956, quan es creà la Delegació del Govern a Eivissa, ocupada per una persona amb nomenament del Ministeri de la Governació, que assumia les funcions que fins llavors tenia el batle d’Eivissa com a governador civil. [EPG]

Descàrregues

Col·laboradors