gonella

gonella f INDUM Peça de vestir que antigament era pròpia d’homes i dones, composta de cos i falda més o menys llarga. A partir de la segona meitat del s XV es va diferenciar i quedà aquest nom exclusivament per a una peça femenina. En documents notarials dels s XVII i XVIII apareix aquesta peça realitzada amb teixits diversos i amb més o menys ornaments, conforme als diferents estrats socials i la pròpia evolució indumentària; abunden, però, les gonelles de llana, de burell i d’estamenya. A vegades es precisa el color i es diu que és de color d’ametlla tendra, de frígola, d’oli o negra ala de corb. Al costat de la gonella se sol especificar l’existència d’un gipó, cos o cosset, del mateix o diferent teixit; se sol registrar amb mànegues, juntament amb altres peces de vestir del cap i calçat, camises, davantals i, a vegades, prendes i joies, conformen el vestit o model indumentari de cada moment històric. Durant el s XIX alguns dels registres notarials parlen de vestits de llana dits gonelles, altres les identifiquen amb les saies i les basquinyes, finalment, uns tercers fan referència als faldellins, tant de color vermell com de drap. Pel que als testimonis gràfics que es coneixen, les gonelles més antigues es mostren cenyides fins a la cintura i les més acostades en el temps ho fan amb robes cobrint el bust. A començament del s XVIII, la documentació deixa constància d’una gonella amb cordons a la usança de la campanya, que cal pensar que fa referència a la gonella basquinya de burell amb cordons; aquestos cordons semblen representar fleques caient des de la cintura, de reminiscència moresca, que apareixen en les pintures de 1763 de la trona de l’església de Sant Josep de sa Talaia i que són semblants a les de la trona de l’església de Sant Antoni, ja desaparegudes. Aquesta variant indumentària en testimonis fotogràfics del s XIX es mostra associada amb el clauer, amb un lleuger desplaçament cap amunt de la línia de la cintura, a més d’altres modificacions. Al primer grup pertanyen les gonelles plasmades a les trones de les esglésies ja esmentades. També d’aquell temps és el gravat Pagesa eivissenca de Juan de la Cruz Cano i Olmedilla, sobre un dibuix d’Antonio Carnicero, de 1777, que mostra una gonella cenyida a la cintura; igualment que a les pintures de la trona de Sant Josep, porta cabell sobre el cambuix, camisa i manegues incorporades. A diferència d’aquelles, amaga el coll sota una gola o gorgera, que el segle XVII ja era usada per les pageses. La llargària de la falda deixa veure els turmells i du un davantal semblant al que ha arribat fins al s XXI. Amb el nom de gonella es coneixen els tres models indumentaris femenins, negre, blanc i de color que han arribat fins a començament del s XXI com a representatius del vestit tradicional; encara que hi ha qui restringeix el nom de gonella al vestit negre, el més antic dels que es mostren a les ballades populars.Lagonella negra fou descrita per A. Flores, el cronista que acompanyà el 1860 Isabel II en el seu viatge a les Balears; en paraules seues era un saio de teixit de llana gruixuda que cenyia i oprimia el cos femení des de la cintura fins als peus. Cobrien les espatlles amb un mocador de colors fistonejats i en el cap un mocador blanc, que ordinàriament deixaven caure sobre les espatlles. Complementaven el seu abillament amb un conjunt de joies d’or i coral, cosa que ha induït a pensar que es tractaria d’una emprendada de transició entre la de plata i coral i la d’or. L’arxiduc Lluís Salvador va escriure que les dones vestien una espècie d’armilla o gipó negre ajustat al cos i unes faldes anomenades gonelles que arribaven fins al terra. El gipó quedava amagat per un xal, de davall del qual sortien unes estretes mànegues guarnides amb botons daurats. Sobre la falda portaven un davantal negre i de la mateixa llargada amb la part superior ricament brodada, de color groc. Algunes gonelles mostren la utilització de teixits diferents per a les dues peces que la configuren, unides per la línia de davall del pit. El cosset és a vegades de vellut, curt i ajustat, porta elàstics i fermall de cotó. La falda és de teixit mixt i confeccionada manualment de llana i cànem, amb rivet de cotó; la seua forma presenta una lleu coa i va profusament plisada, excepte en la part frontal, on du el davantal de mostra. Aquesta gonella pot anar acompanyada per les dues emprendades: la de plata i coral, generalment sobre un mocador de tul brodat, sense pleca, sol anar acompanyada d’un capell sobre el cambuix de randa o cotó, i l’emprendada d’or va sobre mantó groc de seda, amb llarga flocadura i creuat sobre el pit; en el cap es du un mocador de tul fi, lligat sota la barbeta. Quan el mantó es creua sobre el pit, un altre mocador més petit doblegat per la meitat i disposat en punta, sol sobreposar-se a la cintura del davantal. Llargues cintes pengen per l’esquena.Lagonella blanca la descrigué l’Arxiduc explicant que a l’estiu les dones solien anar vestides amb camisa i faldilles blanques de lli o de fil fabricat a les illes, que alguns complementaven amb un davantal de color blau fosc. Aquell segle XIX, a certs informes notarials hi apareixen vestits, amb el nom de faldellins, i encara indumentàriament s’entén per anar de faldellí blanc el vestit blanc o gonella d’aquest color, per la qual cosa cal pensar que originàriament es tractava d’un conjunt de caràcter semiinterior. De la mateixa centúria és el testimoni escrit i gràfic de Gaston Vuillier, on es mostra la participació de gonelles negres o gonelles blanques en les danses eivissenques, ambdues amb un esplèndid mocador al cap, mantó sobre el pit i davantal de mostra. Tal com ha arribat a començament del s XXI és conceptualment anàloga a la gonella negra, on se substitueix el gruixut teixit per una tela més lleugera de color blanc, canviant l’esveltesa d’aquella en una peça més folgada, bombada en les mànegues i acampanada en la falda a causa dels faldellins, rifacos o sinagües que s’hi poden dur davall. És trencada amb plecs verticals excepte a la part davantera, sobre la qual es disposa un davantal de seda de color obscur. Tant aquest últim com la pròpia gonella, a la part de baix du unes bastetes més petites, horitzontals. Les mànegues o gipó, fetes també de cotó, tenen un puny ample brodat, acompanyades amb botons d’or, semblantment a l’emprendada que es du sobre un mantó de seda o d’altres qualitats. Es complementa amb un mocador al cap, floc senzill o doble rematant la coua, conjuntant amb altres cintes que cauen sobre l’espatlla.La gonella de color és un vestit també trencat i que en alguns pobles, com Sant Josep de sa Talaia, passa a ser frunzit. Com a particularitat porta un cosset, anomenat botifarra pel rodet de tela que el complementa, que té com a funció aguantar i estufar els rifacos, amb mànegues estufades i amb puny estret, cordat amb botonada d’or per anar a festa. El mantó porta una bona fleca i és de vellut o astracan. Du davantal curt per a les prendes. El mocador del cap és de seda i predominen els de color de terra. [LMP]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments