germanies

germanies HIST Moviment popular sorgit a Mallorca l’any 1521, que prengué com a model la germania valenciana. Protagonitzat en un primer moment per menestrals, als quals s’afegiren tot seguit els pagesos, reivindicaven millores econòmiques, com l’abolició dels censals (l’anomenada quitació) i dels impostos indirectes creats per poder pagar-los. Volien una distribució de les càrregues fiscals en funció de la riquesa real dels habitants i augmentar la representació de les viles en el Gran i General Consell. Aquestes reivindicacions els portaren a un enfrontament violent amb els estaments privilegiats que durà fins al 1523. Els precedents d’aquesta situació se situen en els segles XIV i XV, quan la monarquia dugué a terme una política exterior caracteritzada per continus conflictes bèl·lics que generaren importants despeses econòmiques per a les quals calia recaptar grans contribucions. A més, l’illa ja estava immersa en una greu crisi econòmica, a causa de les males collites, que ocasionà fam i epidèmies i que donà lloc a un important descens demogràfic. A aquest fet va afegir-se una reculada de l’exportació de teixits, factor bàsic per a l’economia mallorquina. Per fer front a aquesta situació, la Universitat va haver de recórrer a la importació de cereals. Això va suposar un endeutament i, en conseqüència, un augment de la pressió fiscal que va anar creixent i ofegant les classes menys afavorides (bàsicament els pagesos i els menestrals). En aquest context, en augmentar la tensió social, es varen desencadenar una sèrie d’alçaments, entre els quals hi hagué els protagonitzats per Joan Crespí i Joanot Colom. Això va accelerar els esdeveniments. El dia següent, una manifestació popular armada els alliberà i nomenà capità el paraire Joan Crespí. Seguidament, es dirigiren a la Consignació amb l’objectiu de suprimir els censals, al principi d’una manera legal, formant comissions mixtes amb les autoritats per revisar els llibres de la Consignació; però més tard, després de destituir el virrei, la situació va derivar cap a la il·legalitat. El 10 de març, el virrei fou deposat i pressionat per abandonar l’illa. Aleshores els agermanats s’organitzaren políticament, primer creant una Junta d’electes de cada un dels oficis, que més endavant va ser substituïda per la Tretzena o Consell dels Tretze, formada per vuit representants dels gremis de la Ciutat i quatre de forans presidits per un instador del poble, que fou Crespí. El 30 de març de 1521 fou promulgada la cèdula imperial de Worms, per mitjà de la qual Carles I desaprovava l’alçament dels menestrals, considerant-lo il·legal, i exhortava a tornar l’obediència al virrei Gurrea, amenaçant amb un càstig exemplar. Això provocà una important desafecció al moviment entre les autoritats locals i alguns menestrals, així com una radicalització dels agermanats. A principi del mes de maig, Gurrea partí cap a Eivissa i, al llarg dels dos anys que durà la germania, nombrosos cavallers i ciutadans contraris al moviment s’exiliaren a Eivissa, Menorca i Catalunya. Els que quedaren a Mallorca es refugiaren en un primer moment al castell de Bellver a Palma, que fou assaltat i els refugiats assassinats el 29 de juliol. Els que ho feren al castell de Santueri, a Felanitx, i a la ciutat emmurallada d’Alcúdia, l’única vila mallorquina que restà com antiagermanada, resistiren fins al final de l’alçament. La catedral de Palma, així com diversos convents i monestirs, també serviren de refugi als dissidents. Mentrestant, el moviment es va radicalitzar i Joan Crespí, el seu primer dirigent, fou assassinat per massa moderat i substituït pel barreter Joanot Colom, molt més extremista i dictatorial. Fora de l’illa, a València i Barcelona, els contrarevolucionaris feien gestions i reunien diners per poder reclutar tropes per defensar Alcúdia. A l’illa d’Eivissa, sota la direcció del virrei, els exiliats ajudaven activament els assetjats amb un petit estol de dos bergantins i enviaven emissaris a la Cort, mentre que els agermanats decidien escampar el seu moviment vers les veïnes illes de Menorca i Eivissa. Per tal d’aconseguir diners, els agermanats recorrien a tota mena de mètodes il·lícits com el segrest, el saqueig o l’embargament de béns d’aquells que havien abandonat l’illa. La situació tant de Mallorca com d’Eivissa era crítica per la falta de gra, atès que la collita de blat de 1521 havia estat molt dolenta, i els musulmans, que coneixien aquesta circumstància, varen aprofitar l’ocasió per bloquejar l’illa d’Eivissa. No obstant això, els eivissencs pogueren demanar ajuda gràcies a un vaixell que va poder trencar el bloqueig de les galeres argelines i arribar a Mallorca. Joanot Colom va demanar que s’ajudàs els eivissencs i com que els jurats tardaven a prendre mesures, els agermanats, a costa seua, armaren algunes embarcacions amb blat i sis-centes lliures. Aquesta ajuda va arribar oportunament a Eivissa, salvant de nou el bloqueig dels argelins que, al final, decidiren aixecar el setge. Per tal d’aconseguir cereals per a l’abastiment de Mallorca, els agermanats armaren naus en cors i sortiren a la mar per apoderar-se dels vaixells carregats de blat que navegaven prop de les illes. Una d’aquestes naus va arribar a Eivissa, però hi ha dues versions diferents d’aquest fet. Segons Enric Fajarnés Tur , la seua arribada va ser conseqüència d’un temporal i, seduïda per les promeses del virrei que els regalava la nau amb els seus aprestos i bastiments, va ser la mateixa tripulació qui la va lliurar. En canvi, segons Josep Maria Quadrado i Nieto , la nau, que era la més important que tenien els agermanats, coneguda com a fusta dels pescadors, després que la majoria de la tripulació s’amotinàs i llançàs el capità a la mar, va fugir cap a Eivissa i la va lliurar al virrei. A l’Arxiu Històric Municipal d’Eivissa es conserva la carta de venda d’aquesta nau, feta a Eivissa el 2 de juny de 1522 per Joan Escrivà, Nicolau Soldevila i altres a Aldonça Gurrea, esposa de Miquel de Gurrea, pel preu de 232 sous. Es palesa, per tant, que fos quina fos la manera en què va ser lliurada la nau, va ser el propi virrei, per mitjà de la seua muller, qui va beneficiar-se personalment d’aquest afer. No obstant això, el 5 de juny, per tal de recuperar-la, partí un estol agermanat compost de cinc caires (naus de vela quadrada) i quatre vaixells de rems i vela llatina, sota el comandament de Francesc Colom, germà del principal dirigent del moviment. El contingent mallorquí que venia amb aquesta flota, segons Quadrado, no seria gaire inferior a 1.000 combatents, incloent 50 pagesos i 40 forasters que anaven amb el seu pendó a part. Vengueren també un grup de menestrals eivissencs que s’havien adherit al moviment, dels quals es coneixen els noms de Bernat Isern, paraire; Tomàs Genís, pintor; Francesc Torres de Montserrat; Antoni Torres; Francesc Bofill, sastre; Pere Rosselló, teixidor; Joan Serra, manobre i un tal Torres de Cala Llonga, entre d’altres. En passar per davant Santa Eulària, després de disparar un tir de canó com a contrasenya, el grup de menestrals eivissencs desembarcà a fi de captar adeptes, esperant que molts de pagesos de l’illa s’incorporarien al moviment. Però malgrat l’ajuda de gra i diners rebuda dels agermanats l’any anterior, no sembla que entre els eivissencs hi hagués gaires adhesions. Després d’assetjar l’illa el 14 de setembre, l’endemà el gruix de la tropa desembarcà a la punta des Andreus, però la iniciativa fou un fracàs total i varen ser derrotats a la platja de Talamanca. Molts moriren a la batalla, entre ells alguns caps de l’expedició, però no Francesc Colom, que va aconseguir fugir. Dels presoners, cinc varen ser executats sobre l’illa Plana i els altres enviats a galeres, però entre ells no hi havia cap eivissenc. Poc després, el mes d’octubre de 1522, una armada reial amb quatre galeres comandades pel general Juan de Velasco, amb diversos cavallers emigrats i 800 homes allistats per a la guerra, partiren d’Eivissa cap a Alcúdia amb el virrei al front. Des d’allí, ràpidament, varen anar caient tots els pobles excepte Palma, que fou vençuda el març de 1523. Després de la submissió dels revoltats, la repressió fou brutal: venjança i acarnissament per part dels vencedors, amb nombroses execucions (segons E. Fajarnés, 159 agermanats morts, entre ells un d’Eivissa anomenat Martí Canyssas), condemna a galeres de molts altres i confiscació de béns. Colom va ser decapitat i esquarterat el 3 de juny de 1523 i les viles hagueren de pagar nombroses indemnitzacions per danys i perjudicis a través dels gremis, responsables d’aquest alçament. Alcúdia va rebre gran quantitat de privilegis per la seua fidelitat, entre ells el títol de “Ciutat Fidelíssima”. En canvi, Eivissa, que a la fi no es va integrar en el moviment agermanat i que havia donat refugi al virrei deposat, no va rebre cap indemnització, només una carta del rei dirigida als Jurats, datada a Valladolid l’11 de setembre de 1522, agraint la fidelitat de l’illa a l’obediència al virrei, i de la qual es conserva una còpia a l’Arxiu Històric d’Eivissa, en el llibre de Juraria de 1647-48. [NBM]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments