futbol

futbol m ESPORT Joc de pilota que es juga a l’aire lliure en un vast camp rectangular que a cada un dels extrems de l’eix major té una porteria rectangular formada por dos pals verticals i un travesser horitzontal, en què cada un dels dos equips, formats per 11 jugadors, impulsant la pilota amb els peus, cap o qualsevol altra part del cos llevat dels braços i mans, tracta de fer-la passar per la porteria de l’equip contrari, on hi ha defensant-lo un jugador dit porter, que és l’únic que pot tocar la pilota amb les mans.

Aquest esport va néixer a Anglaterra la segona meitat del s XIX. El 1904 es fundà la Federació Internacional de Futbol Associació (FIFA). A Espanya, el futbol arribà a través d’empleats i tècnics estrangers, la majoria dels quals eren anglesos. El 1878 es fundà el Huelva Recreation Club, primer club espanyol de què es té notícia. A Catalunya el futbol fou introduït vers el 1895 per membres de colònies estrangeres o per catalans que havien residit a l’estranger; el primer club fou el Palamós Club de Futbol (1898). A Mallorca, el primer equip fou el Veloç Sport Balears, creat el 1902. El 1916 fou creat l’anomenat Alfons XIII, convertit el 1931 en Club Esportiu Mallorca.

A les Pitiüses sembla que el futbol començà a practicar-se abans de 1920, amb diversos intents de jugar partits. Aquell any arribà al port d’Eivissa la fragata brasilera Mearim. Per diverses dificultats burocràtiques el carregament de sal que havia d’embarcar es va ajornar durant quatre llargs mesos, temps que la tripulació va aprofitar pe ensenyar el nou esport. Aviat els neòfits eivissencs desafiaren els brasilers i protagonitzaren el primer partit, que se celebrà en el camp vesí de l’edifici la Mutual, vora Vara de Rey. Les alineacions que presentaren els equips foren: Estrella del Mar: Renato com a porter; Alberto i Horacio a la defensa; al mig camp Jocka, Cananea i Socci; la davantera l’ocupaven Lucio Fernando, Eduardo Moraes, Franca, Andrade Team i José. A la selecció eivissenca: Porxo a la porteria; González i Tur com a defenses; la zona central era per a Mayans, Llobet i Tur; i Torres, Riera, José, Cano i Pineda com a davanters. Els jugadors brasilers amb les seues habilitats i el joc que exhibiren, deixaren impressionats els assistents.

Fruit d’aquest partit naixeren un bon grapat d’equips de futbol. El 1923 es tenen notícies que hi havia el Xispa, la Metralla, L’Eivissa, l’Ebusitano, l’Eivissenc, l’Esport, el Ràpid, etc. i aviat s’habilitaren camps de futbol: es Molí de sa Punta, ses Canyes, es camp des Cadirer, sa Palmera etc. Aquest últim fou el camp que durà fins als anys seixanta del segle XX.

En el decurs dels anys, amb l’estímul del capellà Marià Escandell Roig “Marès”, també es formaren diversos equips com l’Espanya, Vileros, Acció Catòlica, Crist Rei, Mediterrani, i Metal·lúrgic. Com a jugador d’aquest període inicial del futbol eivissenc cal destacar Jaume Tur Fortuny , que arribà a jugar amb el RCD Espanyol de Barcelona, FC Barcelona i València (1944).

El 1935 la SE Eivissenca, amb Marià Juan com a entrenador, va aconseguir el campionat de la segona categoria de Balears després de vèncer el Llucmajor i el Soledat. Els jugadors que aconseguiren el campionat foren: Norbert de porter; Martí, Pepe Verdera, defenses; Molina, Toni Fons i Vicent des Cubano, al mig camp; Rafal, Sastre, Vicent Verdera, Santi i Bartolo des Cubano, a la davantera. Durant el període de la Guerra Civil la pràctica del futbol va desaparèixer com a competició. Finalitzada la contesa bèl·lica aparegueren multituds de clubs no federats, alguns d’ells formats per militars de guarnició a l’illa. També el Front de Juventuts fomentà aquest esport. Aparegueren els equips Rondalla, Unió i Cadet, que disputaven partits de forma amistosa i sense estructura oficial.

El 1953 es plantejà la necessitat de formar un equip que representàs l’illa en el futbol regional balear, que disputaven partits de forma amistosa i sense cap estructura oficial. Pel que fa a la SE Eivissa cal recordar que les seues arrels són de l’any 1935, amb el nom de Societat Esportiva Eivissenca, que el 1950 passà a dir-se Eivissa CF i l’any 1957 sota la presidència de Josep Verdera va adoptar el nom definitiu. El 1956 s’inaugurava el Camp Municipal de Futbol, amb aquest motiu i durant un cap de setmana la Selecció d’Eivissa guanya els dos partits jugats contra el Duisberguer, el primer 4-0 i el segon 3-1.

La temporada 1961-62 la SE Eivissa pujà a tercera divisió, amb la presidència d’Ildefons Pineda. Fou un fet històric i una multitud es va congregar al port per rebre els jugadors que havien guanyat la fase d’ascens. La passió pel futbol quedà patent el mateix 1962 quan el camp municipal va quedar ple per veure l’exhibició que va fer Ladislao Kubala.

Però sens dubte, el fet esportiu més important per al futbol eivissenc arribà la temporada 1977-78, quan la SE Eivissa va pujar a 2 divisió B amb la direcció tècnica de José Ramón Pérez Rodríguez “Moncho” i Joan Colomar Serra com a president.

El Club de los Muchachos de la mà del sacerdot Jaume Morey Rabassa fomentà molt el futbol, arribà a tenir vint-i-dos equips en diferents categories i a diverses localitats de l’illa. Dins la revista del club publicaven un suplement dedicat exclusivament a futbol, amb el títol de Gol.

El 1963 va néixer el CF Hospitalet, fundat pel sacerdot d’aquesta església Josep Costa, equip que la dècada dels anys vuitanta ascendí a tercera divisió; desaparegué el 1985. D’entre els seus jugadors cal apuntar Antoni Ferrer Díaz, que arribà a jugar al València. Dels clubs que destacaren en la promoció del futbol cal esmentar, el Santa Creu, equip nascut amb Miquel Juan “de la pagesa”, bona part dels seus jugadors passaren a la Penya Blau i Grana, fundada la temporada 1974-75 per Antoni Munné, equip que durant la seua trajectòria jugà la fase d’ascens a tercera divisió; amb aquest motiu visità l’illa Agustí Montal, president del FC Barcelona. Del mateix equip va destacar Tur González, porter que fou fitxat pel FC Barcelona juvenil.

Cal també esmentar altres clubs i equips que durant els anys seixanta i setanta amb la seua tasca anaven formant la pedrera i la base del futbol com per exemple l’Espanya, dirigit per Joan Ribas Cuenca; l’Eivissa Atlètic de Joan Vich, el Tíger, que entrenava Eduard Santandreu “Tito”; el Relámpago, amb Pere Roselló; el Ràpid, amb Serafí Grivé, el Peninsular, Rayo Vallecano, Figueretes, Júpiter, Joventut i molts d’altres que contribuïren, amb el pas dels anys, a la formació de nous equips com Esports Marí, Isleño i altres equips que representaven la majoria dels pobles d’Eivissa. Entre ells va començar la lliga entre pobles.

D’aquest moment cal comentar, a més de Ferrer Díaz, altres jugadors que destacaren, com Arabí, que jugà amb el RCD Espanyol en la màxima categoria, o Roselló, màxim golejador a la història de la SE Eivissa i amb destacat paper en la selecció balear. També cal esmentar la figura de Joan Gallego Tomico per la destacada labor que dugué dins el món futbolístic, concretament amb la SE Eivissa de la qual formà part com a directiu durant multitud d’anys i que va contribuir al fitxatge de nombrosos jugadors; també entre 1978 i 1982 ocupà la Delegació Insular d’Esports.

A Santa Eulària, durant els anys vint es jugaven de manera informal partits amistosos amb altres equips de poble fins el 19 de maig de 1935 data de la inauguració del local social de la SCR Penya Esportiva, al mateix temps que s’inaugurava el camp de ses Estaques, amb aquest motiu es disputà un encontre entre la Penya i l’Eivissa. El resultat fou 2-4 a favor dels visitants. L’alineació que presentà la Penya fon la següent: Gabrielet, Gabrielet II, Vaca, Mossona, Gotarredona, Guimó, Micolau, Roget, Palerm, Seguí i Pepet. Pel que fa a l’Eivissa jugaren: Caramunt, Tarrés, Pep, Sastre, Manyà, Sancho, Verdera, Alfonso, Sentí i dos jugadors més del quals es desconeix el nom.

La pràctica del futbol continuà fins al començament de la Guerra Civil. L’octubre de 1942 la Penya retornava amb el nom de Penya Esportiva d’Educació i Descans. El 1949 amb motiu del nou condicionament del camp de ses Estaques, la Penya disputà un partit contra el Portmany. L’any següent quedà campió insular en guanyar 2-1 el Rondalla. El 1960 es proclamà campió de la lliga insular. El 1962 paralitzà les seues activitats a causa de no disposar del terreny de ses Estaques i calgué esperar fins al 1970, quan s’inaugurà el Camp Municipal d’Esports; en aquella dècada la Penya aconseguí l’ascens a tercera divisió, amb Tolo Darder com a entrenador i Joan Marí Juan com a president.

A Sant Rafel, el club de futbol Sant Rafel inicià l’any 1967-68 l’etapa com a membre de la Federació sota la presidència de Joan Planells Tur. El club ha militat durant dues temporades a la 3a divisió; la resta ho ha fet a regional. Cal esmentar que Antoni Arabí es va formar en les files d’aquest equip.

A Sant Antoni, a la dècada dels anys vint del segle XX va néixer el CD Portmany, més endavant SD Portmany, que començà a jugar en un precari camp a l’entrada del poble i aviat passà a un altre camp vora el far de ses Coves Blanques; fins al 1928 no va poder tenir camp propi. En aquest període era president Blai Perelló Bonet. Ja a la postguerra, cal apuntar la labor desenvolupada pel president Francesc Linares Ganduxé, que ocupà el càrrec entre 1957 i 1975, personatge al qual es ret un homenatge anual amb la celebració del trofeu Linares, que ha esdevengut un dels més prestigiosos de les Illes.

A mitjan anys seixanta, el Portmany va obtenir el segon lloc en el campionat de Balears de la categoria d’aficionats. La dècada següent fou encara millor, ja que la temporada 1977-78 aconseguí pujar a tercera divisió, amb memorables derbis entre aquest equip i la SE Eivissa. A començament dels anys vuitanta, varen tenir lloc dos enfrontaments en el campionat de la copa de la lliga amb dos equips de primera divisió, un amb el Rayo Vallecano i l’altre, el novembre de 1983, amb l’Atlético de Madrid, amb el qual empatar a dos a Sant Antoni i va perdre 3-1 en el Vicente Calderón. També en aquells anys va arribar a les semifinals de la copa amb una contundent victòria per 10-1 davant el Constància d’Inca. Al llarg de la història han destacat jugadors com Sifoner, “Pepe de s’Hotel”, Daniel, Xavier Tristán, Àngel Molina, Rafa Delgado, Arabí, Toni Roselló, Walter Austin, Xico Linares “Miguelito Pouet”, etc. El Portmany sempre ha destacat per la gran labor que ha desenvolupat en el futbol base i per una fidel afició. [RRT]

Aquest esport s’inicià a l’illa de Formentera al voltant de l’any 1930 de la mà del telegrafista Pio Cormenzana. Al llarg dels anys quaranta, el metge Ramon Roca organitzà una lliga interpobles amb els equips de futbol de la Mola, Sant Ferran, Sant Francesc i la Savina i, paral·lelament, una selecció d’aquestos equips disputava partits de caràcter amistós contra equips d’Eivissa. Aquesta lliga interpobles finalitzà el 1955 i es va reprendre dos anys després amb la incorporació de l’equip del cap de Barbaria.

Una nova embranzida es produí amb l’arribada el 1964 de Josep Costa Guasch com a mossènyer de Sant Ferran —ell ja havia fundat el club l’Hospitalet de Dalt Vila—, que gestionà la formació de la primera junta directiva i l’aparició dels primers estatuts de la SE Formentera que fou inscrita en la Federació Balear de Futbol i la participació en la lliga d’aficionats d’Eivissa en les categories de primera regional, juvenils i infantils. El 1973 deixà el camp de Sant Ferran i passaren al nou camp municipal de Sant Francesc.

Les majors fites esportives assolides són: campió d’aficionats la temporada 1977-78, subcampió d’Eivissa i Formentera i ascens a tercera divisió la temporada 1978-79, participació en la tercera divisió balear la temporada 1979-80 i campió insular de regional preferent la temporada 1990-91 i 1992-93. Un fet important fou el 1975 quan l’equip local reforçat amb jugadors d’Eivissa s’enfrontà amb el Borussia Monchengladbach, fet que propicià la creació d’un torneig juvenil amistós per part del jugador Berti Vogts que du el nom de Trofeu Formentera, del qual l’any 2002, se celebrà la desena edició. [JVV]

Descàrregues

Col·laboradors