focs de Sant Joan

focs de Sant Joan CULT POP S’encenen la nit abans d’aquest dia, el 24 de juny, que quasi coincideix amb el solstici d’estiu. També se’ls diu foguerons i són probablement l’element més característic d’aquesta festa. Mai no han estat els focs eivissencs falles vistoses com a Alacant per Sant Joan o a València per Sant Josep. A Eivissa es cremava allò que ja no servia per a gran cosa en un foc ordinari i senzill. Només darrerament se li afegia algun ninot geperut i endolat, jai o majora, fet amb roba vella plena de palla. A Vila, uns quants dies abans, els al·lots anaven de casa en casa demanant si es tenia algun moble inservible o qualsevol altre mal endreç de fusta per cremar. Tot el que s’arreplegava s’amuntegava al carrer i, a la nit, amb tots els vesins reunits, especialment la boixereia i el jovent, es cremava el fogueró amb gran gatzara i fent-se esclatar bombetes i correcames o coets borratxos que mai no pogueren arribar a impedir els autoritaris bans d’alcalde. A la pagesia, igualment uns dies abans a moltes cases s’arreplegava llenya per preparar el fogueró. Se’n podia fer un de sol, però també set o nou que són números màgics des dels temps més remots: els set dies de la creació divina del món, les set plagues d’Egipte, els nou mesos necessaris per néixer un infant etc. També, com a Vila, s’hi reunia la gent de les cases vesines, especialment si hi havia al·lotes en edat de festejar. Sempre els foguerons es posaven en filera. Quan se’n cremaven nou, vuit eren més petits i els jóvens encarretellats, és a dir, un darrere l’altre, els botaven tres vegades seguides, cantant, cridant o dient alguna gràcia. Així ho recorda la glosa: “Encarretellats nou focs s’encendran / tres voltes seguides tots els botaran”. Les parelles que volien casar-se havien de saltar-los agafats de la mà. Segons creença vella, estesa arreu del món, el foc és un element bàsic purificador i alliberador, mata tot allò que és dolent, els maleficis, les epidèmies... i és bo per a la salut. Aquells jóvens, que solien portar armes, disparaven pistoles, trossos, catxorrillos i fluixes (fluixa ) contra el foc. Si amb la llenya s’havia mesclat alguna soca de figuera de pic amb els trets saltaven vols d’espurnes amb una forta cruixidissa que aixecava crits i aplaudiments dels concurrents. Cremats els vuit primers, tothom continuava enremolinat en el que feia nou, que era el més gran. Se li podia anar afegint llenya i, si s’estrevenia, estava encès tota la nit. Sembla que aquest costum dels foguerons no és pròpiament religiós, més que amb la festa de Sant Joan està relacionat amb el solstici, moment especial de l’any. Així els moros que, lliures o esclaus, quedaren a Eivissa després de la conquista cristiana també esperaven el dia de Sant Joan com a data màgica: els moros s’assolellaven damunt una roca gran i, de tant en tant, demanaven quan seria Sant Joan. S’ha d’afegir que cinc dies després, el 29 de juny, és el dia de Sant Pere i també s’estilava a Eivissa, fer un fogueró. Un de tot sol com a recordatori dels del dia de Sant Joan. Així ens ho recorda 1’estrofa següent: “Foc de Sant Pere, focs de Sant Joan, guardau-mos de ronya i tot altre mal”. I cal recordar que els focs de Sant Joan se salten per davant, el foc de Sant Pere es bota per darrere. A pesar de la relació amb el solstici d’estiu, una llegenda cristiana relaciona l’origen dels foguerons amb Sant Joan. Es troba en la comunicació del missatge que sant Joan Baptista era nat. És sabut que Maria, la mare de Déu, i la seua cosina Isabel eren vesines encara que vivien, com a la pagesia eivissenca, a cases un poc allunyades una de l’altra. Totes dues quedaren en estat al mateix temps i sempre que es trobaven pel camp conversaven sobre quina d’elles seria la primera en tenir l’infant perquè totes dues en tenien moltes ganes. Convengueren que la primera que li arribàs el moment del part ho comunicaria a l’altra encenent un fogueró banda fora de ca seua tan aviat com es fes de nits. Ja se sap que va ser santa Isabel, la mare de sant Joan Baptista, la de poder encendre el primer fogueró que com acaba la llegenda va iniciar una llarga tradició que encara perdura. [JPB] A la part forana de les Pitiüses era costum fer el nou foguerons i cremar-los la Nit de Sant Joan; ara ja només sol fer-se un fogueró. Hom creia que durant aquesta nit màgica el foc i les aigües estaven posseïdes per un poder protector i curatiu, propietat que feia possible vèncer les adversitats, segellar pactes, assegurar la sort i sobretot lligar l’amor i lliurar les malalties, i per això jóvens i al·lotes complien amb el ritual de traspassar els foguerons; altres disparaven trets de pistola o escopeta al centre del foc animant el foc i amb el tro i les espurnes, i encara n’hi havia altres, que tiraven un calàpet al foc per desfer algun malefici de bruixa. A algunes cases encenien el fogueró per Sant Pere, el 29 de juny. [MTT]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments