escola

escola f ENSENY Institució col·lectiva de caràcter públic o privat on es dóna instrucció, generalment als infants.

Les escoles poden ser mixtes, segons que hi puguin o no cursar estudis alumnes d’ambdós sexes, públiques, si depenen de l’administració pública, o privades, quan depenen de persones o institucions particulars laiques o religioses.

Des del segle XV es tenen notícies que la Universitat començà a pagar el salari a diferents mestres i que es va fer càrrec de les despeses ocasionades pels locals habilitats com escoles.

Ja el segle XVI i com a conseqüència del concili de Trent, que aconselleva obrir escoles parroquials per a al·lots als nuclis de població, primer els franciscans i després els dominics obriren escoles; aquestos últims tengueren escola oberta a Eivissa durant 350 anys.

De la primera meitat del segle XVII es té una llarga nòmina de mestres, els salaris dels quals eren sufragats per la Universitat, però el caràcter discrecional dels nomenaments, la baixa remuneració i els retards en els cobraments, feia que aviat renunciassin al càrrec. A la segona meitat d’aquell segle, s’establiren a Eivissa els jesuïtes, que durant cent catorze anys, amb més o menys constància, impartiren classe.

Els il·lustrats mostraren més interès que èxits obtengueren en el camp educatiu.

A començament del segle XIX obrí el seminari diocesà, a l’antic edifici dels jesuïtes. Fins a la desamortització de Mendizábal l’església dominava totalment l’aparell educatiu. [EEiF]

Segle XIX

Les Pitiüses quedaren deslligades del corrent il·lustrat que possibilità la creació de les primeres escoles públiques a Mallorca i Menorca, fet que tengué com a conseqüència que l’ensenyament primari experimentàs un notable retard a Eivissa i Formentera.

Dins de les coordenades del moviment il·lustrat, els principis de centralització i secularització regularen el procés de canvi del sistema escolar; per una banda, havia d’estar perfectament ordenat pels òrgans del poder central i, per l’altra, era l’Estat i no l’Església, qui havia de controlar l’educació.

En matèria d’alfabetització, el conjunt de les Balears presentava el 1860 un cert retard en comparació amb la resta d’Espanya. Eivissa i Formentera presentaven les xifres més desfavorables de l’arxipèlag; només a la ciutat d’Eivissa es trobaven percentatges similars als del conjunt de les Balears.

La insuficiència i la baixa qualitat de l’oferta escolar que patiren les Pitiüses durant bona part del segle XIX, foren uns dels factors que incidiren sobre les elevades taxes d’analfabetisme que es registraren a les Illes. Així, el 1860, el 74% dels homes i el 88% de les dones de Vila no sabien llegir, als municipis rurals els percentatges no baixaven del 97% per als homes i del 99% per a les dones. La diferència entre el grau d’alfabetització que registrava la ciutat d’Eivissa i els municipis rurals s’explica perquè als nuclis urbans hi havia una major concentració d’activitats directament afectades pels mitjans de comunicació escrita.

La manca d’instrucció de la dona pitiüsa tengué efectes negatius en el desenvolupament del primer ensenyament. Sembla provat que la probabilitat que els nens s’escolaritzin i assisteixin regularment a l’escola augmenta significativament amb el nivell educatiu de la mare.

Al llarg del segle XIX, Eivissa i Formentera foren les illes pitjor dotades de les Balears pel que fa a escoles, tant públiques com privades. L’única excepció fou la ciutat d’Eivissa; els municipis rurals només comptaren amb una escola elemental d’instrucció pública per a cada sexe.

L’estat de postració de la instrucció a les Pitiüses es pot atribuir, pel costat de l’oferta educativa, a la manca d’escoles i de mestres titulats que es devia, en bona part, a la pobresa que afectava no tan sols els ajuntaments, sinó també l’Estat en general, i fou un dels grans drames de l’ensenyament al segle XIX.

Respecte a la demanda, es troba un sentiment social d’indiferència i, fins i tot, d’hostilitat cap a l’ensenyament i respecte a la manca d’instrucció de la dona pitiüsa.

A aquestos factors, s’ha d’afegir la disseminació de la població rural, les considerables distàncies que separaven les cases de l’escola (els alumnes podien haver de caminar entre dues i quatre hores) i el mal estat dels camins a les zones rurals, a més de l’extrema pobresa de les famílies, que obligava els nens a treballar en lloc d’acudir als centres docents.

D’altra banda, l’Església es trobava fermament instal·lada dins l’aparell escolar, la qual cosa contribuïa a reforçar la percepció social que totes les necessitats educatives estaven suficientment ateses; de fet, als municipis rurals no hi havia més mestres que els capellans, que sense cap titulació ensenyaven un nombre molt reduït d’alumnes.

A la meitat del segle XIX, s’inicià la creació de les primeres escoles que integrarien la xarxa d’escoles públiques de les Pitiüses. El 4 de març de 1844 el govern, desitjant donar nou impuls a la instrucció primària, promulgà una reial ordre, on establí que les comissions superiors d’instrucció primària havien d’assenyalar les poblacions que estiguessin obligades a sostenir una escola primària elemental completa. El 1845, el cap superior polític de les Balears, Joaquim Maximilià Gibert, visità les Pitiüses i recollí les seues observacions i propostes de millora en un informe on quedà palès el gran retard educatiu en què estaven sumides les Illes. Gibert entenia l’educació no tan sols com un mitjà per aconseguir el desenvolupament moral del poble, sinó també com una eina de millora professional i, per tant, econòmica. Els seus suggeriments en matèria d’educació es dirigiren cap al desenvolupament de la instrucció pública i per això va promoure la creació de les primeres escoles a les Pitiüses.

La primera Escola Elemental d’Instrucció Pública de Nens d’Eivissa s’instal·là a Dalt Vila, a l’antic edifici conventual dels pares dominics, el 1846. El primer mestre fou Joan Company i Gornés (1821-1897), que obtengué el títol de mestre d’instrucció primària elemental, expedit pel Ministeri de Comerç, Instrucció i Obres Públiques, el mes d’agost de 1848. Exercí les funcions docents durant més de quaranta anys al mateix centre; per aquesta raó, l’escola de Dalt Vila fou una de les poques que gaudí d’estabilitat del professorat.

Com que no hi havia cap dona que pogués fer-se càrrec de l’educació de les nenes, el cap superior polític aconsellà que l’Ajuntament subvencionàs la formació d’una al·lota al Col·legi de la Puresa de Maria Santíssima de Palma; la designada fou Anna Ribas. El 1847, quan ja havia completat la seua formació, incomprensiblement, el Consistori es negà a nomenar-la mestra, amb el pretext de falta de pressupost.

El 10 de febrer de 1848 l’Ajuntament acordà la creació de l’Escola Elemental d’Instrucció Pública de Nenes d’Eivissa i en nomenà mestra Anna Ribas. El 10 de gener de 1854 fou nomenada mestra interina de l’escola de nenes Antònia Riquer Escandell, que obtengué la plaça amb caràcter definitiu el 1860. Ben aviat, aquest centre comptà amb un elevat nombre d’alumnes, per la qual cosa, a la dècada dels seixanta, es nomenà una mestra auxiliar. El 1860, fou designada Clàudia Mira i el 1864, Carme Riquer Planells.

La segona Escola Elemental de Nens d’Instrucció Pública d’Eivissa es creà el 1860 i s’instal·là en un local llogat de la Marina. El 1867 l’Ajuntament, que patia una difícil situació econòmica agreujada per la creació del Col·legi de Segon Ensenyament, sol·licità infructuosament al governador de la província la supressió del centre on acudien els fills de les classes més humils. El primer mestre de l’escola amb destí definitiu fou el mallorquí Jeroni Vives Estadas, que hi romangué fins al 1863. A causa del lamentable estat en què es trobava el local llogat on estava ubicat el centre, el 1864 Natalio Redondo Sánchez, mestre de l’escola, i Pere Calbet, component de la Junta Local d’Instrucció Pública, en cercaren un de més adient; com que no el varen trobar, proposaren a la junta la construcció d’un edifici, i es dirigiren al propietari Francesc Riquer per concertar l’obra. Sis anys després, l’inspector Francesc Riutort Feliu proposà a l’Ajuntament la construcció d’un edifici escolar a la plaça del Carbó; malgrat tot, s’hagué d’esperar el 1925 per veure finalitzada la construcció del primer edifici escolar a les Pitiüses. Aquest centre gaudí d’una certa estabilitat quan el curs 1872-73 en fou nomenat mestre l’eivissenc Joan Tur Marquès, que havia estudiat el batxillerat al Col·legi de Segon Ensenyament d’Eivissa.

El curs 1882-83 començà a funcionar la segona Escola Elemental d’Instrucció Pública de Nenes d’Eivissa.

Entre els anys 1860 i 1861, es crearen escoles elementals d’instrucció pública per a cada sexe a Sant Antoni, Sant Josep, Sant Joan i Santa Eulària i el 1870 a Formentera; a la resta dels pobles d’aquestos municipis no se n’hi instal·laren fins ben entrat el segle XX, malgrat que ja el segle XIX s’havia reivindicat obertament i repetida la necessitat que totes les poblacions comptassin amb escoles, encara que fossin incompletes o de menor categoria, que les ja instal·lades al cap de districte.

Al llarg de la segona meitat del s XIX, l’Església dirigí l’Escola de Primeres Lletres del Seminari Conciliar. A principi del segle XIX, el bisbe Climent Llocer arribà a un acord amb els pares dominics pel qual aquestos cedien a la reial casa d’estudis els drets sobre l’ensenyament de les primeres lletres, gramàtica i retòrica, a canvi que el Bisbat sostengués els ensenyaments de filosofia i teologia. L’Escola de Primeres Lletres del Seminari Conciliar estigué instal·lada a l’edifici que abans ocupà el Seminari de Sant Josep o el col·legi de Sant Agapit, dirigit per la Companyia de Jesús fins a la seua expulsió d’Espanya el 1767; un dels seus mestres fou Salvador Cardona Ramon. A la ciutat d’Eivissa a la segona meitat del segle XIX funcionaren algunes escoles privades.

A final dels anys cinquanta i principi dels seixanta, Tomàs Aranaz i Barrera , mestre honorífic de la Marina, dirigia l’Escola Científica i Religiosa de la Joventut, instal·lada a l’antic Hospital Militar i que era freqüentada per un gran nombre d’alumnes (uns cent deu).

Des de 1863 fins a 1867, Antoni Albert Baquer, que estava en possessió del títol de mestre elemental i superior, romangué a Eivissa; creà el Col·legi de Sant Ciriac, instal·lat a la plaça de la Constitució i que des del primer moment gaudí d’un gran prestigi.

A la dècada del seixanta, Salvador Cardona Ramon i Joan Roig Torres, que no tenien el títol de mestre, obriren escoles de pàrvuls (a aquest nivell educatiu, s’exigien menys requisits per poder obrir una escola).

A principi de la dècada dels setanta, proliferaven cases que acollien nens i nenes petits i que passaven per escoles de pàrvuls, això provocà que l’inspector Francesc Riutort Feliu explicàs què eren realment aquest tipus de centres educatius.

Respecte a l’educació de les nenes, funcionaven escoles privades, dirigides per mestres sense cap titulació, que s’encarregaven d’ensenyar costura: cosir, fer calça i brodar, i a llegir i a escriure; desenvoluparen una bona labor social en el seu temps, a canvi d’una petita remuneració per part dels pares. Algunes duraren fins a meitat del segle XX (s’han de recordar, entre d’altres, les mestres Teresa, Tona, Bou i Maciana).

Les escoles públiques de les Pitiüses al segle XIX estaven instal·lades a locals llogats que no reunien ni les condicions higièniques, ni pedagògiques indispensables: locals petits, mal ventilats, alguns amb finestres que donaven a la presó (cosa que possibilitava que els nens veiessin com entrava la policia amb els detenguts), amb portes rompudes o que no es podien tancar, sòls sense rajoles, amb escales que hi feien molt difícil l’accés. Els millors espais educatius, és a dir, els locals millor conservats i ubicats, amb major amplitud, ventilació i il·luminació, es reservaven als nens.

Per una altra banda, la demanda de places escolars fou molt superior a l’oferta; centenars de nens i nenes, i, en particular els més pobres, quedaven sense escolaritzar. Les poques escoles que funcionaven estaven massificades, amb una matrícula que arribava a superar el centenar d’alumnes; quan el nombre de nens així ho exigia, els mestres eren ajudats per auxiliars, que eren remunerats pel mateix mestre o per l’Ajuntament.

Aquestes condicions s’agreujaven als centres femenins; així, a l’Escola Pública de Nenes d’Eivissa la poca capacitat del local obligava a establir torns rotatius per ocupar els bancs. A final de 1842, es creà l’Escola Normal de Mestres de Palma, per la qual cosa el nombre de professionals titulats anà augmentant; el mestre deixà de ser una persona sense preparació específica i adquirí major prestigi social.

Les Pitiüses necessitaven mestres diplomats (Joan Company, Antònia Riquer i Antoni Albert —1863-1867— n’eren l’excepció). Els mestres forasters no s’avesaven a viure a les illes Pitiüses i al poc temps demanaven el trasllat; les places vacants de les Pitiüses eren un primer esglaó per ingressar a la carrera de magisteri. Quan els mestres marxaven, les escoles quedaven desateses durant mesos, cosa que anava en contra de la qualitat de l’ensenyament i del prestigi de l’escola pública. A fi de solucionar aquest problema, el 1864 la Diputació Provincial de Balears creà una sèrie de beques per als alumnes de les Pitiüses que desitjassin obtenir el títol de mestre d’ensenyament elemental a Palma, beques que el curs 1868-69 quedaren reduïdes a la meitat i el 1882 s’eliminaren definitivament. Els alumnes becats es comprometien, una vegada acabats els seus estudis, a exercir la docència durant els deu primers anys a escoles d’Eivissa i Formentera.

El 1877, un 60% dels mestres de les escoles públiques de les Pitiüses eren naturals de les Illes: Antònia Riquer Escandell, Joan Company Gornés i Joan Tur Marqués a Eivissa; Joana Ros Tur i Manuel Riutord Sintes, a Sant Antoni; Maria Mayans Ferrer i Josep Jofre Roca, a Sant Joan; Margalida Viñas Roig (becada per la Diputació Provincial per estudiar magisteri) i Jaume Oliver Llinàs, a Santa Eulària; Antònia Rullán Mir i Antoni Busquets Arbona, a Sant Josep, i Isabel Torres Ferrer (becada per la Diputació Provincial) i Guillem Coll Ribas, a Formentera.

La funció de l’escola primària era la d’aconseguir que els alumnes reconeguessin i respectassin determinats models culturals; si abans la ignorància facilitava la dominació, ara era necessari inculcar el sentit de l’obediència.

La creació de la xarxa d’escoles públiques permeté que la llengua espanyola s’estengués tant a la ciutat com a les zones rurals, on només es parlava català.

L’ensenyament al segle XIX fou rutinari, sense cap experiència que s’allunyàs de l’escola tradicional. Els alumnes memoritzaven nombrosos llibres, com el catecisme de Ripalda, el text d’Antonio Hernández Blancas i conceptes contenguts a l’Epítome de la Reial Acadèmia, repetien constantment exercicis semblants; els contenguts tenien molt poc a veure amb els interessos i les necessitats de l’alumnat.

A la primera ensenyança elemental es cursaven les següents assignatures: doctrina, història sagrada, lectura, escriptura, gramàtica, aritmètica, breus nocions d’agricultura, indústria i comerç. Quant a l’ensenyament de la lectura i de l’escriptura es feia per separat, primer aprenien a llegir i després a escriure. Els alumnes de l’escola de Joan Company memoritzaven, en primer lloc, l’alfabet; a continuació, lletrejaven utilitzant el llibret de Domingo de Miguel, per passar posteriorment a llegir l’obra de José Ignacio Moragues; perfeccionaven la tècnica lectora gràcies al manual d’agricultura d’Alejandro Olivar i, finalment, s’exercitaven en la lectura de manuscrits mitjançant el llibre d’Esteban Paluzie.

Els exàmens generals es convertiren en un instrument de propaganda de les escoles públiques amb la finalitat d’aconseguir major prestigi i incrementar l’alumnat. Se celebraven dues vegades cada any (juny i desembre) amb la màxima solemnitat, a les sales dels ajuntaments, eren públics i hi estaven convidades les autoritats de la localitat. El tribunal estava presidit per l’alcalde, que era el president de la Junta Local d’Instrucció Pública; als alumnes amb millor qualificació se’ls concedien premis. La funció docent i l’avaluadora estaven separades, en un intent d’introduir a les escoles públiques algun tipus de control extern.

La instrucció primària no era gratuïta, només les famílies pobres que estaven inscrites als ajuntaments per rebre atenció mèdica, no havien de pagar cap tipus de retribució.

Un dels problemes que patiren els mestres fou el dels retards per cobrar els seus havers i la mancança de material escolar. Els ingressos dels mestres procedien d’un sou fix, que pagaven els ajuntaments, i de les retribucions dels alumnes. A les escoles de Vila, els mestres guanyaven un 25% més que a les dels districtes rurals i Formentera, i el salari de les dones i el material destinat a l’escola era un terç inferior al que rebien els seus companys masculins.

Primer quart del segle XX

El primer quart del segle XX es caracteritza per la continuació de les greus mancances que patia l’escola pitiüsa a final del segle XIX: desprestigi, manca d’espais adequats, locals llogats, mètodes rutinaris, problemes per cobrir les vacants dels mestres, obligatorietat d’ensenyament en castellà a un alumnat catalanoparlant, dificultats que s’agreujaven en el cas de les nenes.

El 1900, les taxes d’alfabetizació a les Balears eren molt baixes: si en el conjunt d’Espanya els analfabets eren un 47% dels homes i un 69% de les dones, a Balears representaven el 66% els homes i el 80% les dones; les Pitiüses registraven les taxes d’analfabetisme més altes de les Illes, superant el 90% a les zones rurals.

Arran de la creació del Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts (1900), l’Estat es féu càrrec dels salaris dels mestres de primer ensenyament, i s’inicià la tasca de dignificació dels docents, que durant tot el segle XIX, foren pagats amb notables retards pels ajuntaments i estigueren sotmesos als capritxos dels cacics locals.

A començament de segle, la xarxa d’escoles públiques era la mateixa que hi havia a final del segle XIX. No fou fins al 1917 quan s’amplià i s’instal·laren escoles públiques a les parròquies d’Eivissa i Formentera. La Llei d’ensenyança obligatòria de 28 de juny de 1909 feia l’ensenyament primari obligatori per a tots els espanyols. A les Pitiüses, el compliment d’aquesta llei era impossible, ja que el nombre d’escoles era totalment insuficient: els 12.612 habitants de Jesús, Santa Gertrudis, Sant Carles, Sant Llorenç, Sant Miquel, Sant Vicent, Sant Rafel, Sant Mateu, Santa Agnès, Sant Agustí, Sant Jordi, Sant Francesc i el Pilar no tenien escoles, ni públiques, ni privades.

Malgrat tot, la societat eivissenca fou conscient que era necessari incrementar el nombre de centres docents per augmentar la cultura del poble i elevar el nivell intel·lectual i aconseguir el progrés i la modernització. El 1909, Antoni Albert Nieto, com a secretari de la Societat Econòmica d’Amics del País d’Eivissa, redactà una memòria sobre l’ensenyament a Eivissa, que remeté al ministre d’Instrucció Pública, on demanava la creació d’escoles públiques a totes les parròquies d’Eivissa i Formentera.

A la manca d’escoles, s’afegien dos problemes íntimament relacionats: els canvis freqüents de mestres i els llargs períodes en què els centres docents romanien tancats.

Pel que fa a la primera dificultat, el 1925 es constituí un Patronat Escolar, que pretengué crear unes noves beques perquè els joves d’Eivissa i Formentera poguessin estudiar magisteri a l’Escola Normal de Palma; només es té notícia que l’Ajuntament de Santa Eulària, sota la presidència del mestre Joaquim Gadea, becà el 1926 Pere Torres Torres “Correu” per estudiar magisteri.

Pel que fa a la segona, el 1914, el 20% de les escoles de les Balears estaven vacants, per posar un exemple, el 1913 l’escola pública de nens de Santa Eulària feia tres anys que no tenia mestre i semblava que la situació anava per llarg. Durant el segle XIX i bona part del XX, les faltes d’assistència eren freqüents. Quan els alumnes sabien posar el seu nom i llegir un poquet abandonaven l’escola.

Les colònies escolars constituïren un dels escassos intents d’innovació que es troben a principi del segle XX. El 1910 l’Ajuntament d’Eivissa demanà al Govern una subvenció de 1.500 pessetes per realitzar una colònia escolar que havia d’estar dirigida pel mestre interí de l’escola de la Marina Pere Horrach Puig i que finalment no es dugué a terme. A partir de 1913, es reservaren cinc places per als alumnes de les escoles d’Eivissa, a la Colònia Escolar Provincial, que estava subvencionava per la Diputació Provincial, instal·lada al port de Sóller i dirigida per l’inspector Joan Capó i Valls de Padrinas .

El 22 d’abril de 1918 es publicà una reial ordre per la qual el Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts concedia una subvenció de 1.500 pessetes a l’Ajuntament d’Eivissa per organitzar una colònia escolar, la primera que es realitzà a les Pitiüses. S’instal·là a sa Sal Rossa; començà l’11 de juliol i tengué una durada de més de vint-i-cinc dies. El consistori nomenà director de la colònia el mestre Antoni Albert Nieto, que comptà amb la col·laboració de Francesc García i Joaquim Tarín. Hi participaren un mínim de vint alumnes procedents de totes les escoles públiques nacionals establertes pels diversos ajuntaments d’Eivissa i Formentera.

El reformisme educatiu liberal representat per mestres com Climent Riera, Josep Albiñana, Margarida Anckermann, Joaquim Gadea Fernández , Emília Noya Casanova , l’inspector Joan Capó i l’arquitecte Guillem Forteza, criticà les altes xifres d’analfabetisme, la manca de places escolars, les deficients condicions dels edificis escolars i l’escàs interès dels ajuntaments i de les famílies per l’educació.

Quant a les escoles públiques, les ubicades a la Marina, seguiren patint canvis de seu, inestabilitat del professorat i una profusió de nomenaments de caràcter interí.

El 1904, l’Ajuntament decidí que l’Escola de Nenes de la Marina es traslladàs a una casa de la seua propietat al carrer de la Creu (des d’un principi, les escoles d’Eivissa i Formentera solen rebre el nom de la finca, barri o població on s’ubiquen). Fou remarcable la tasca de Carme Serra Boned, mestra de l’escola pública de nenes, que a principi de la dècada dels anys deu organitzà festes literàries, amb recitals de poesies i petites representacions teatrals i excursions a diversos indrets de l’illa.

El 1912, l’Escola Pública de Nens de la Marina, ubicada a la plaça de José Pidal, ara de la Tertúlia, reobrí les portes. Josep Torrero Morro en fou nomenat mestre interí.

A Sant Antoni de Portmany, cal destacar la tasca de Manuel Riutord Sintes, que fou mestre de l’Escola Pública de Nens al llarg de més de tres dècades i que es jubilà el 1907.

A principi de segle, la societat eivissenca era conscient que per aconseguir el progrés, era necessari fomentar la cultura; al mateix temps que atribuïa els alts índexs de delictivitat i l’endarreriment de l’agricultura a la manca d’instrucció. Amb la finalitat de possibilitar la regeneració cultural de les Illes, el 1906 es plantejà a la premsa local la idea de constituir una societat d’amics de l’ensenyança; Climent Riera, mestre de Sant Antoni, en fou un dels majors defensors, reivindicà una major implicació de les famílies en l’educació dels seus fills i el reconeixement de la tasca docent.

El 1915, Josep Albiñana Ferrer, mestre de l’Escola de Nens de Santa Eulària, publicà uns articles a la premsa on exposà principis propis del reformisme educatiu liberal, criticà obertament la desídia de l’Ajuntament de Santa Eulària i l’escàs interès que tenien les famílies per la tasca educativa; reivindicà que aquesta no era exclusiva del mestre, sinó de tota la societat en general i dels pares en particular, a qui acusà de ser un dels majors defensors dels mètodes d’ensenyament arcaics.

A causa de la manca d’escoles públiques, centenars d’al·lots quedaven sense escolaritzar. La gran demanda de places escolars animà un grup de mestres a obrir escoles privades, malgrat que no estaven en possessió de la titulació exigida per la llei. Però encara que aquestes activitats eren il·legals, les autoritats tancaren els ulls, donat que ajudaven eficaçment a resoldre la falta d’escoles.

A principi del segle XX, l’Església catòlica demostrà capacitat i voluntat per no perdre la seua influència en el camp de l’educació elemental dels nens i, especialment, dels adults. El 1900, el Cercle Catòlic començà a impartir classes nocturnes gratuïtes al carrer de Sant Elm; tres anys després la matrícula estava completa.

El 1906, l’associació La Benemèrita obrí una escola privada per a nens i per a obrers a l’antic col·legi del Cercle Catòlic, el mestre fou Domingo Tur Frontera.

El 1908, el Cercle Catòlic, sota la direcció d’Isidor Macabich Llobet , tornà a impartir clases nocturnes i gratuïtes per a adults; el professorat d’aquest centre exercí un ferri control sobre l’alumnat, que estava obligat a confessar-se amb els corresponents mestres almenys una vegada a l’any.

El 1905, el prevere Joan Planells Torres començà a dirigir el Col·legi del Sagrat Cor de primer ensenyament i dos anys després obtengué el títol de mestre; com a curiositat, el 1909, el militar Marià Morote impartia classes d’esperanto.

El 1914, la conferència de Sant Vicent de Paül començà a impartir classes gratuïtes al local del Centre d’Acció Social, dirigides a nens de famílies pobres.

El Col·legi Cristo Rey, dirigit pels pares teatins, començà a funcionar el mes d’octubre de 1928 al carrer de Ponent. La fèrria oposició que trobà per part d’alguns sectors de la societat eivissenca i, en particular, del mestre Joaquim Gadea, aleshores delegat a Eivissa de l’Associació Provincial del Magisteri Balear, féu fracassar l’empresa.

Pel que fa al paper de la iniciativa privada, l’àmplia oferta educativa dirigida cap a la instrucció dels joves treballadors es completava amb la tasca del Casino Republicà, on Antoni Juan Boned, Antoni Albert Nieto i Francesc Medina impartien classes de lectura, escriptura, gramàtica, aritmètica i geografia a nens de famílies pobres; la societat sindicalista La Marítimoterrestre Ibicenca obrí una escola nocturna per a obrers el 1904, el mestre de la qual fou Ignasi Balanzat, que impartí classes de lectura, escriptura i càlcul; la Salinera designà Joan Ribas Torres com a mestre dels jornalers menors de divuit anys i el 1914 el Cercle Artístic començà a impartir classes de música i de dibuix.

Finalment, durant el primer terç del segle XX, funcionaren als districtes rurals algunes escoles privades per a adults. Els mestres eren exalumnes avantatjats de les escoles d’instrucció pública, que ensenyaven a llegir, escriure i fer comptes a joves, que durant el dia havien de treballar.

Entre els col·legis privats de caràcter laic destinats a l’educació de la població infantil, cal destacar el Col·legi Albert, que començà a funcionar el 1890, sota la direcció d’Antoni Albert Nieto. S’impartiren els nivells de pàrvuls, ensenyament primari elemental i superior, classes de reforç d’algunes de les assignatures del batxillerat, com aritmètica i àlgebra i geometria, i classes d’aplicació o d’ensenyament comercial: aritmètica mercantil, tenidoria de llibres, cal·ligrafia i reforma de la lletra; a més a més, hi havia un orfeó escolar a càrrec del mestre Seguí. El centre estava dotat de gabinet i biblioteca i realitzava excursions escolars. L’ensenyament era progressiu i graduat, adaptant-se a la intel·ligència dels alumnes.

El 1904, els militars Josep Berenguer i Segundo Ruiz fundaren una acadèmia per a la formació d’alumnes que volien ingressar a la carrera militar.

El 1911, el també militar Marc Inés dirigia l’Acadèmia Politècnica Eivissenca, on es preparaven els nens per ingressar a batxillerat, s’impartien classes diàries de totes les assignatures d’aquesta etapa educativa, s’instruïa els joves per ingressar a la carrera militar i per accedir al cos de correus i telègrafs i es donaven classes d’alemany, anglès, francès i italià. El claustre estava constituït pels professors Bellogin, Buades, Polanco i Albert que, el 1914, ja figurava com a director de l’acadèmia.

L’Escola del Pòsit Maritimoterrestre d’Eivissa (escola del pòsit de pescadors) es creà el 1922, fou dirigida per Antoni Albert Nieto i va estar situada a tres llocs diferents: al carrer de sa Creu, al passeig de Vara de Rey i al final del port. L’educació de la dona se centrava fonamentalment en la costura i altres aprenentatges lligats a les activitats de la llar. Les dones tenien molt poques oportunitats d’accedir a nivells de formació que no fos l’elemental.

La gran demanda de places escolars i l’esquifida oferta educativa pública, propiciava l’aparició de nombrosos centres privats de caire religiós destinats a l’educació de les nenes. L’1 de gener de 1911, el bisbe de Mallorca autoritzà que una congregació de mares agustines de l’empara i la caritat (Agustines ) es traslladàs a Eivissa, per tal de crear el Col·legi de Nostra Senyora de la Consolació. Amb la finalitat de dedicar-se a l’educació de caire religiós de nenes i al·lotes a la ciutat d’Eivissa es desplaçaren des de Mallorca les mares sor Verònica Oliver, sor Cecília Romaguera, sor Concepció Carbonell i sor Filomena Parets. S’instal·laren en una casa situada al carrer del General Polavieja. Alguns anys després, a causa de l’increment de matrícula, es mudaren a un altre local situat al mateix carrer. El 1926, amb una afluència creixent d’alumnes, es traslladaren a un nou local situat a la Marina, propietat dels germans Molina.

La bona acollida del centre per part de la societat eivissenca va fer que les superiores de l’orde decidissin adquirir un solar i construir un edifici que reunís les condicions pedagògiques i higièniques adients. El 9 de juliol de 1930 es comprà el terreny i dos dies després es posà la primera pedra. Les obres foren dirigides per Martí Guasch, ajudant d’obres públiques.

L’1 de setembre de 1922, començà a funcionar el Col·legi de Sant Vicent, dirigit per dues mares agustines de l’empara i la caritat, estava destinat a les nenes pobres del barri de sa Penya, promogut per les conferències de Sant Vicent de Paül i que, després de 1936, fou cedit a les germanes de la caritat i de Sant Vicent de Paül. L’1 de maig de 1923, s’amplià la comunitat amb una monja més i es posà en marxa un internat que pretenia impartir una educació cristiana a les nenes de les famílies més desestructurades.

Les agustines completaren la seua tasca d’educació religiosa impartint classes de catecisme a les joves de la classe treballadora a l’església de Sant Domingo. El 1936 l’edifici quedà seriosament afectat, per la qual cosa cessà la seua activitat.

L’oferta educativa destinada a les nenes es completava amb una sèrie d’escoles de caràcter privat i dirigides per seglars, on s’ensenyava a cosir, a brodar i a fer calça. Entre aquestos centres, cal esmentar: el de la Puríssima Concepció (1900) dirigit per Josepa Palacios Santiago, mestra d’instrucció primària superior, que entre altres matèries impartí classes de llengua francesa, i el col·legi Nostra Senyora del Carme (1906), dirigit per Josepa Martínez, on s’impartia ensenyament elemental i superior, i classes de tall i confecció a càrrec de la modista Carme Tur.

De 1926 a 1931

Durant els anys vint i trenta del segle XX, la construcció d’edificis escolars constituí en el conjunt de les Balears una de les fites més importants en el procés d’institucionalització del sistema educatiu. Durant aquella època, els ajuntaments de les Pitiüses pagaven considerables quantitats en concepte de lloguer de les escoles i d’habitatges dels mestres, a canvi de locals que no reunien les condicions mínimes, ni higièniques ni pedagògiques per poder desenvolupar la tasca escolar. Així el 1926, l’Ajuntament de Santa Eulària des Riu pagava per aquell concepte 3.500 pessetes anuals, i el 1928 el consistori de Sant Josep en satisfeia 3.595.

A principi de la dècada dels vint, l’inspector Joan Capó i Valls de Padrinas cercà la col·laboració del governador civil i del rector de la Universitat de Barcelona, per tal de promoure la creació de les escoles que necessitaven les Balears. El 1926 el governador civil publicà una circular al Butlletí Oficial de la Província en què convocava tots els batles dels pobles de les Balears a una reunió, per tal de coordinar esforços i fer una petició global de totes les escoles que realment es necessitaven. A les Illes (excepte a Menorca) mancaven 214 escoles-aules; 131 de masculines i 83 de femenines.

A Eivissa les que feien falta eren quatre per a cada sexe a Vila, una de nenes a Santa Agnès, Sant Mateu, Sant Rafel, Sant Agustí, Sant Francesc, Sant Jordi, Sant Llorenç, Sant Miquel, Sant Vicent, Sant Carles, Santa Gertrudis i una per a cada sexe a Jesús, en total setze de nenes i cinc de nens. A Formentera, una de nenes al Pilar i una per a cada sexe a Sant Ferran; és a dir, el 75% de les escoles que mancaven eren de nenes, un percentatge altíssim i que evidencia la forta discriminació que patien les dones a les Pitiüses en matèria educativa.

L’arquitecte provincial encarregat del disseny i de la construcció de la majoria de les edificacions escolars fruit del pla de 1926 fou Guillem Forteza i Pinya (1892-1943), que comptà amb l’ajut de Miquel Fullana i Llompart; seguí una estètica regionalista i, els darrers anys, funcionalista, moviment que s’imposava a l’arquitectura escolar. El model pedagògic que els inspirava era el de l’escola nova, definit per la perspectiva higienista, estecicista i de graduació escolar. El racionalisme que, per la seua part, innovà radicalment aquest camp, es fonamentava en les condicions d’higiene adients en un centre escolar i a la funcionalitat dels espais, construint passadissos amb aules una darrere l’altra amb grans finestrals cap a llevant.

Entre 1931 i 1932 rebé els encàrrecs d’elaborar els plànols i els pressupostos de les escoles de Santa Gertrudis, Formentera, Sant Josep, Sant Carles, Escola Graduada d’Eivissa i Sant Antoni; anys després, les de Sant Joan i Santa Eulària.

La primera construcció escolar que es realitzà a les Pitiüses, avançant-se al pla de construccions escolars de 1926 promogut per l’inspector Joan Capó, fou l’Escola Nacional Unitària de Nens de Sant Carles. De 1918 a 1925, les escoles de nens i nenes de Sant Carles estaven ubicades en un local llogat, a can Pep Blanc, a Peralta; l’espai destinat als nens era una sala rectangular de vint-i-cinc metres quadrats amb una sola finestra, oberta a ponent per on entrava poca llum; en aquestes reduïdes dimensions s’amuntegaven vint bancs i la taula del mestre, cosa que no deixava espai per moure’s.

El 1923, Joaquim Gadea Fernández, mestre de l’escola de Sant Carles, fundà la Mutualitat Escolar Minerva amb la finalitat de recollir fons suficients per construir un edifici escolar. Prèviament, havia explicat el projecte als vesins del poble i s’havia posat en contacte amb els eivissencs que havien emigrat a Cuba, entre els quals trobà un gran col·laborador, Antoni Juan Ferrer “Guillem”.

D’acord amb l’estatut de la societat, s’emeteren accions de vint-i-cinc pessetes, subdividides en quotes de cinc; les facilitats de pagament asseguraren l’èxit de l’empresa. Els pares dels alumnes foren els responsables de l’administració dels fons de la Societat. L’escola fou construïda per Antoni Marí “Correu”, en una esplanada devora la carretera; constava d’una sala de classes, sala de treballs manuals, biblioteca, guarda-roba i lavabos. Fou inaugurada el 19 de novembre de 1925 pel governador civil de les Balears. A meitat del segle XX l’escola de nenes continuava en un local llogat. El mes de novembre de 1927 l’Ajuntament de Santa Eulària des Riu, presidit pel mestre Gadea, comprà l’immoble a la Mutualitat Escolar Minerva.

Després d’aquesta construcció se’n feren d’altres, totes elles impulsades per l’inspector Joan Capó, que el 1925 es reuní amb la Junta de Primer Ensenyament per exposar un projecte d’eradicació de l’analfabetisme del camp eivissenc, que aleshores arribava al 90%. Es va constituir un patronat escolar que es proposà construir en dos anys 48 escoles i crear beques perquè els joves d’Eivissa i Formentera poguessin estudiar magisteri a l’Escola Normal de Palma.

El 1925, la Junta Local d’Ensenyament i els mestres de Sant Josep i Sant Agustí iniciaren les gestions per a la construcció de les Escoles de Sant Josep. El 4 de desembre, l’Ajuntament acordà un repartiment extraordinari per a l’esmentada edificació: els contribuents satisfarien l’import d’un trimestre de contribució normal i, dos dies després, s’acordà la compra d’un solar de 700 m2, situat prop del camí de cas Marins. A proposta de Bernat Sampol Fiol, mestre de l’escola de Sant Jordi, es creà el patronat per a la construcció i administració de l’edifici escolar. Bernardí Martínez Bisbal, mestre de Sant Josep, en fou nomenat secretari i, el dia 12, s’aprovà el corresponent reglament. El 1926, es posà la primera pedra i, dos anys després, els mestres paletes Pep i Vicent “des Verger” havien finalitzat la construcció. El 15 d’octubre de 1929, el rei Alfons XIII la inaugurà oficialment.

La xarxa d’escoles públiques, molt minsa a començament de segle, s’anà completant al llarg de les tres primeres dècades del segle XX. El 1917 es féu realitat una demanda que la societat eivissenca ja havia plantejat al segle XIX, la instal·lació d’escoles a les parròquies rurals. El pla de 1926, impulsat per l’inspector Joan Capó, promogué la creació de les escoles que mancaven als municipis rurals, la majoria de nenes.

1 Escoles de la ciutat d’Eivissa. Al llarg de les tres primeres dècades del segle XX, Eivissa patí un greu problema de manca de centres escolars i massificació dels pocs que estaven en funcionament, la seua matrícula era el triple del que aconsellava la inspecció de primera ensenyança. A Vila tan sols funcionaven cinc escoles unitàries públiques: dues a Dalt Vila, dues a la Marina (una per a cada sexe) i la del pòsit de pescadors. El 1926, mancaven vuit escoles, quatre per a cada sexe i, segons unes previsions efectuades el 1931 pels mestres Joaquim Gadea i Emília Noya, la població escolar s’apropava a un miler de nens i nenes, centenars dels quals no podien rebre cap tipus d’educació per manca de centres docents.

Cal destacar la tasca del mestre Gadea, titular de l’Escola Nacional de Nens núm. 1 d’Eivissa o Escola Nacional de la Marina. El 1928, estava situada en un local molt deficient a la plaça de Sant Elm; Joaquim Gadea aconseguí que l’Ajuntament en llogàs un de molt millor al carrer del Comte del Rosselló. Va tancar la part de carrer, que donava just davant l’escola, per usar-la com a pati d’esplai. El mestre Gadea arribà a comptar amb dos ajudants, remunerats pels pares dels alumnes.

2 Escoles del municipi de Sant Antoni de Portmany. Des del segle XIX funcionava a Sant Antoni una escola nacional unitària per a cada sexe. El 1917 es crearen escoles de nens a Sant Rafel, Sant Mateu i Santa Agnès i arran del pla de 1926 s’instal·laren les tres escoles de nenes que mancaven.

3 Escoles del municipi de Sant Joan de Labritja. Des del segle XIX funcionava a Sant Joan una escola nacional unitària per a cada sexe. El 1917 es crearen escoles de nens a Sant Llorenç, Sant Miquel i Sant Vicent i arran del pla de 1926 entraren en funcionament les tres escoles de nenes que mancaven, cosa que representava un total de vuit escoles públiques. El 1929, el consistori acordà la construcció d’escoles de nens i nenes a Sant Joan, Sant Miquel, Sant Llorenç i Sant Vicent.

4 Escoles del municipi de Sant Josep. El 1926 funcionaven quatre escoles nacionals unitàries al municipi de Sant Josep: una per a cada sexe a Sant Josep i una de nens a Sant Agustí i Sant Jordi; el mes d’octubre de 1927 es crearen provisionalment una escola per a cada sexe a Sant Francesc i les escoles de nenes de Sant Agustí i Sant Jordi, amb la qual cosa el nombre total de centres s’elevà a vuit. A més a més, funcionava l’escola privada des Mig Terç, establerta entre Sant Josep i Sant Jordi i una escola per a adults a ses Salines, subvencionada per la Salinera.

El 1883, Pere Escanellas Suñer (1852-1936) fou destinat a l’Escola d’Instrucció Pública de Nens de Sant Josep, on romangué fins a la seua jubilació, el mes d’octubre de 1922. Construí una casa, la planta baixa destinada a habitatge i un pis, amb una escala independent, dividit en dues parts: a la part de llevant, l’alcova i una sala dormitori amb balcó i, cap a ponent, una sala d’uns 40 m2, amb una finestra, destinada a l’escola de nens; durant els primers anys l’Ajuntament li pagava unes deu pessetes mensuals en concepte de lloguer. A la seua jubilació reclamà la utilització del local en què estava ubicada l’escola per a ús personal i es traslladà el centre docent al mateix establiment d’anys enrere, uns magatzems propietat de Joan Ribas Torres “Casaques”.

5 Escoles del municipi de Santa Eulària des Riu. Des del segle XIX funcionava a Santa Eulària una escola nacional unitària per a cada sexe. El 1917 es crearen escoles de nens a Sant Carles i a Santa Gertrudis i arran del Pla de 1926 entraren en funcionament les escoles de nenes de Sant Carles i Santa Gertrudis, una per a cada sexe a Jesús i dues escoles mixtes, una a la zona del Trull d’en Vic i l’altra a la zona d’Atzaró, que s’obriren poc abans d’iniciar-se l’època republicana, cosa que representava un total de deu escoles públiques.

Segona República

La Segona República defensà una educació democràtica i a l’abast de tots els sectors socials. En el camp de l’educació, el problema més greu que es va haver d’intentar resoldre fou el de l’analfabetisme i la manca d’escolarització de la població infantil.

L’analfabetisme seguia sent un problema a l’Eivissa republicana; extremadament alt el segle XIX, s’havia reduït moderadament, gràcies al fet que l’illa començava a comptar amb una xarxa d’escoles primàries, que, encara que fos insuficient, permetia deixar enrere una etapa de postració quasi total. Al llarg d’aquella etapa i malgrat tots els esforços realitzats, les escoles estaven massificades.

Es crearen molts centres docents, alhora que es desenvoluparen importants projectes de caire educatiu i cultural. A Eivissa es milloraren les aules de l’Institut de Segon Ensenyament i es construïren els edificis de l’Escola d’Arts i Oficis Artístics i de l’Escola Graduada. Per primera vegada, l’ensenyament graduat s’obria pas a les Pitiüses, cosa que implicava una perspectiva més optimista pel que fa a l’educació primària; a més a més, es crearen les primeres escoles públiques de pàrvuls, dues a Eivissa (1932) i una a Sant Antoni (1933), fet que representà un pas fonamental per completar el cicle escolar.

A l’època republicana, l’educació fou entesa com una eina per combatre els efectes negatius derivats d’un alt índex d’atur. Entraren en funcionament, juntament amb l’Escola d’Arts i Oficis, les escoles nocturnes del Centre d’Acció Social i classes particulars a les escoles nacionals. Tot aquest conjunt de projectes de caire educatiu s’inicià amb l’interès d’evitar que la joventut romangués al carrer sense fer res.

Augmentà el nombre d’escoles i se les dotà d’uns recursos que suposaren una millora en la qualitat de l’educació; en particular, cal fer referència a les colònies, les cantines i les biblioteques. Les cantines escolars foren un recurs consistent en la donació de roba i aliments per afavorir l’assistència de l’alumnat als centres educatius. El 1934, el Ministeri d’Instrucció Pública concedí les primeres subvencions a les escoles de les Pitiüses.

Durant la Segona República es fomentaren les excursions, les visites i les colònies escolars. El 1932, s’organitzà una colònia escolar a Portocristo (Manacor), formada íntegrament per alumnat eivissenc: sis alumnes de l’Escola Graduada i un de cada escola dels municipis d’Eivissa i Formentera. El 1933 no es concedí cap colònia a les Pitiüses. El 1934, s’organtitzà una colònia a Eivissa, concretament as Canar (Santa Eulària), dirigida per Joan Tur Riera, amb la col·laboració del mestre de Sant Llorenç Miquel Tur, la mestra de Santa Gertrudis Sebastiana Lozano i la mestra de Vila Emma Gallego. Les seixanta places de què disposava es destinaren majoritàriament a l’alumnat de les escoles de Vila i se’n reservaren quatre per a cada un dels municipis de les Pitiüses. Estigué subvencionada amb 5.000 pessetes i durà un mes. Les nenes s’allotjaren en una casa i els nens, en tendes de campanya.

El 1935 el Ministeri concedí una subvenció de 7.000 pessetes per realitzar una nova colònia escolar a Sant Miquel i Santa Eulària, també d’un mes de durada i dirigida per Ossés, mestre de Vila.

Finalment, el 1936, fou concedida una subvenció de tres mil pessetes a l’escola del pòsit de pescadors, dirigida per Antoni Albert Nieto, per organitzar una nova colònia escolar.

Una de les primeres biblioteques que funcionà el segle XX a les Pitiüses, fou la Biblioteca Popular, creada el mes de març de 1909 a instàncies del mestre Albert; s’instal·là al local de la Societat Econòmica Eivissenca d’Amics del País, situat al carrer de Josep Verdera. El 1928, s’obrí la biblioteca ambulant Joan Capó, ubicada a l’escola de la Marina, aleshores dirigida pel mestre Joaquim Gadea; estava sostenguda pels lectors, que pagaven una quota setmanal de cinc cèntims. Funcionà fins que el Patronat de Missions Pedagògiques en concedí una de sufragada. Durant la Segona República es potencià la instal·lació de biblioteques a les escoles públiques. El Patronat de Missions Pedagògiques dotà de biblioteca les escoles nacionals unitàries de Sant Antoni, Sant Rafel, Sant Mateu, Jesús i l’Escola Graduada d’Eivissa; a més d’aquestes, funcionaren la de la Caixa de Pensions, i la de l’Ajuntament de Formentera (1932), la de l’Ajuntament d’Eivissa quedà en un projecte.

L’època republicana es caracteritzà per un afany per crear més i millors escoles, però la Guerra Civil impedí que es fessin realitat multitud de projectes.

1 Escoles de la ciutat d’Eivissa. El 1931, s’inauguraren les dues primeres escoles públiques de pàrvuls a les Pitiüses. El 1932, el Ministeri d’Instrucció pública aprovà la creació de nou centres: dues escoles unitàries per a nens, tres per a nenes i quatre per a pàrvuls; però la manca de fons municipals impedí la seua obertura.

El mes de març de 1933 funcionaven tres de les nou escoles recentment aprovades; el mes de gener de l’any següent, ja eren cinc; entre 1934 i 1935, obriren les portes dues escoles més, i el mes d’abril de 1936 s’havia d’habilitar un local per a les dues que quedaven.

A aquest problema s’havia d’afegir la manca de mestres. Entre 1933 i 1934 dues escoles de nenes (una de Dalt Vila i la de la Bomba) romangueren tancades perquè les mestres anaren a fer uns cursos; entre 1935 i 1936, dues escoles de nenes estigueren tancades més d’un any per falta de mestra.

El projecte més important que es féu realitat a l’època republicana fou la creació de la primera escola graduada de les Pitiüses. Des de principi del segle XX, els responsables del Ministeri d’Instrucció Pública començaren a ser conscients que un ensenyament modern i amb certs graus d’eficàcia sols era possible si es graduava l’ensenyament; és a dir, si cada mestre tan sols s’ocupava de nens d’una sola edat o d’un mateix nivell cultural o, en tot cas, d’alumnes de nivells molts semblants. La primera escola graduada de les Balears s’inaugurà a Palma el 1912.

L’Escola Graduada d’Eivissa és la primera escola pública no unitària de les Pitiüses. El procés per obtenir l’autorització i el finançament del projecte de construcció de l’Escola Graduada fou llarg i difícil, no mancaren els ajornaments, les modificacions, etc.; malgrat tot, l’Ajuntament comptà amb el suport de l’inspector Joan Capó, de polítics i persones de rellevància social, entre els quals cal destacar els mestres Joaquim Gadea Fernández, Emília Noya Casanova i Antoni Albert Nieto.

Les primeres gestions començaren el 1925; dos anys després, el Consistori adquirí uns solars a s’hort del Bisbe i es constituí un patronat escolar. El 1929, l’Ajuntament cedí el solar al Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts i es començaren els treballs d’edificació, però amb la construcció dels fonaments s’exhaurí el pressupost. Les diligències que els diferents organismes i dirigents polítics dugueren a terme fructificaren el 24 de novembre de 1931, en què es publicà l’ordre ministerial per la qual s’aprovà la construcció d’un edifici de nova planta per a escola graduada amb sis seccions per a nens, amb un pressupost de 153.605 pessetes.

Ara bé, la incapacitat de l’Ajuntament per assumir el pagament del dipòsit que exigia l’Estat per al començament de les obres, les retardà. El 1934, es tornaren a posar en marxa les gestions per a la construcció de l’edifici, amb l’ampliació del projecte inicial en dos graus més. El mateix any es publicà un nou decret sobre construccions escolars que interessà l’Ajuntament i arran del qual s’amplià en un grau més, és a dir, nou graus i divuit aules.

A partir d’aquell moment s’acceleraren tots els tràmits: el mes de setembre s’envià tota la documentació al Ministeri d’Instrucció Pública. A principi de 1935, ja es disposava dels plànols definitius, obra de Guillem Forteza Pinya, arquitecte provincial; el mes de juny es realitzà la subhasta per concedir les obres de construcció, que guanyà Bartomeu Ferrer; el mes de juliol de 1936, l’edifici estava pràcticament finalitzat i a l’espera que arribassin els representants del Ministeri per inspeccionar la construcció.

L’Escola Graduada fou concebuda com un centre modern, que comptava amb aules espaioses i ben il·luminades, biblioteca, aula de treballs manuals, cuina... Estava orientada a ponent, en un solar situat als afores del nucli urbà, rodejat de terrenys de conreu i petits horts.

Malgrat tots els esforços realitzats, durant la Segona República Eivissa només gaudí d’una escola graduada provisional. Començà a funcionar el 1932, amb quatre graus per a cada sexe: preparatori, elemental, mitjà i superior, vuit aules amb capacitat per a quaranta alumnes, que s’ompliren ben aviat. El local estava als números 22 i 24 del passeig de Vara de Rey. El primer director fou Joaquim Gadea, que rebé el nomenament amb caràcter interí el mes de desembre de 1931 i el definitiu, el mes de juny de 1933; poc després obtengué destí al Grup Escolar Institucions Macià núm. 1 de Barcelona; fou substituït per Emili García Rovira que, el 1928, era mestre de l’escola de Jesús. El claustre es constituí amb vuit mestres que, malgrat que cada un tenia un grau assignat, havien de passar diàriament per un altre per dirigir qualsevol tipus d’activitat. D’aquesta manera s’aconseguia que tots els ensenyants estiguessin en contacte amb tots els graus.

2 Escoles del municipi de Sant Antoni de Portmany. A l’època republicana, el municipi de Sant Antoni optà per demanar un préstec a la Caixa de Pensions per a la Vellesa i Estalvis per iniciar les construccions escolars, sense que arribàs a materialitzar-se. El 1933, es creà una escola pública de pàrvuls i el 1934, l’Ajuntament acordà la construcció d’una escola graduada de tres seccions a Sant Antoni, que no arribà a aprovar-se en el període de la Segona República.

3 Escoles del municipi de Sant Joan de Labritja. A final de 1932, un grup de vesins de Sant Llorenç constituí una societat amb la finalitat de construir pel seu compte un grup escolar per a nens i nenes en un solar propietat de Josep Roig Tur. L’Ajuntament hi donà la seua aprovació, a condició que l’edificiació reunís les condicions higièniques i pedagògiques adients, i es reservà la potestat de poder adquirir l’edifici. El 1934, ja estava en construcció i un any després ja funcionava l’Escola Nacional de Sant Llorenç.

El 1935, l’Ajuntament de Sant Joan aprovà la construcció de dues escoles graduades, una a Sant Joan i l’altra a Sant Miquel i d’una unitària a Sant Vicent. La guerra impedí que es realitzàs la subhasta per a les obres de l’escola graduada de Sant Joan. Lluís Rovira Miralles, que fou mestre de sa Cala, acabada la Guerra Civil fou afusellat a Alacant.

4 Escoles del municipi de Sant Josep. L’Escola Nacional de Sant Jordi començà a funcionar el primer de novembre de 1917 amb Andreu Pol i Pujol com a primer mestre interí. El 1932, l’Ajuntament cobrà divuit mil pessetes en concepte de subvenció per a l’escola de Sant Josep; aquest capital s’aprofità per edificar un nou centre a Sant Jordi. El 1933, Guillem Forteza elaborà el plànol; l’edifici escolar era d’estructura senzilla i reunia totes les condicions d’higiene de les modernes construccions escolars, constava de dues sales principals per a classes (una per a cada sexe) i dos locals accesoris adossats al cos de l’edifici. A final de 1934, s’inaugurà la nova escola unitària de Sant Jordi.

El 1932, l’Ajuntament de Sant Josep acordà crear l’Escola Unitària de Nenes de sa Revista, a causa que el nucli de població de sa Revista estava prou allunyat de Sant Francesc, com per dificultar l’assistència de les nenes a l’escola. El nou centre docent s’ubicà en un local cedit gratuïtament per la Salinera.

A final de l’època republicana, ja s’havia gestionat la compra dels solars per a la construcció de les escoles de Sant Agustí i de Sant Francesc, però l’esclat de la guerra paralitzà aquestos projectes.

5 Escoles del municipi de Santa Eulària des Riu. A principi de 1935, l’arquitecte, Francesc Roca ja havia elaborat els plànols de l’Escola Graduada de Santa Eulària; l’edifici constava de tres aules per a classes, sala de labors, biblioteca, un vestíbul d’entrada amb dos despatxos per als mestres, dos guarda-robes i un pati escolar ampli. El Ministeri d’Instrucció concedí a l’Ajuntament de Santa Eulària una subvenció de 69.000 pessetes per a la construcció de l’escola graduada de tres seccions; ja havien estat adjudicades les obres per a la seua construcció quan la guerra paralitzà el projecte.

El 1917, es creà l’Escola Nacional de Santa Gertrudis, que s’instal·là a una casa llogada, ca n’Escandell. El mes de gener de 1918 es nomenà el primer mestre interí, Joan Clapés Escandell, i el mes d’agost del mateix any, el primer definitiu, Joan Ramis Ribot.

El 1926, començà a funcionar l’Escola Nacional de Nenes a una antiga fusteria de can Pep Roig. El 1927, l’Ajuntament de Santa Eulària adquirí un solar de 2.000 m2, a ponent de la carretera de Sant Miquel, per construir l’escola de Santa Gertrudis. Un any després entregà el solar a l’Estat, que s’encarregà de la construcció escolar, amb un pressupost d’unes 55.000 pessetes. El 1930, l’arquitecte provincial Guillem Forteza projectà un edifici espaiós i ben il·luminat amb dues entrades separades (una per a cada sexe) i porxos cap al nord; el 1932 visità el solar i s’adonà que l’escola projectada no cabia al solar, per la qual cosa s’expropià una franja de terreny limítrof de 20 m de llarg per 2 d’amplada. L’escola no s’inaugurà fins al 1934 a causa de serioses deficiències de construcció.

El 1934, es plantejà la creació i construcció d’una escola mixta a Cala Llonga; malgrat que a principi de 1935 ja es disposava de solar, aquest projecte no arribà a fer-se realitat.

6 Escoles confessionals. Les mesures a favor de l’escola pública dictades al llarg de l’etapa republicana toparen amb l’oposició de l’Església i de la dreta conservadora, que mantegueren una actitud molt bel·ligerant contra les actituds laïcistes; fins i tot, s’obriren noves escoles a càrrec de religiosos. A les Pitiüses, el Bisbat i algunes associacions catòliques com la Congregació Mariana o el Centre d’Acció Social realitzaren una gran activitat per crear nous centres catòlics. El bisbe d’Eivissa, Antoni Cardona Riera, incentivà la creació de centres catòlics als municipis rurals.

El 1935, començaren a funcionar a Sant Antoni un col·legi de primer ensenyament i una escola de pàrvuls dirigits per monges agustines; aquell mateix any, s’instal·là a Santa Eulària una escola social, dirigida pel prevere Andreu Tur. El Centre d’Acció Social ressorgí amb força; el 1933 obrí una escola per a adults i el 1935 inaugurà l’Escola Social, un centre unitari, privat, instal·lat al local d’Acció Catòlica i dirigit pel mestre Manuel Escanellas.

Pel que fa al Col·legi de Nostra Senyora de la Consolació d’Eivissa, el 1932 s’inaugurà la capella i una part del convent, i el 1934 la part de l’edifici contigu a la capella i l’escola. El 6 d’agost de 1936, i per espai de dos mesos, el bàndol republicà ocupà el centre i el destinà a hospital.

La dictadura franquista

L’època franquista es caracteritzà per la manca total de llibertat d’expressió. A Eivissa, les primeres mesures repressives per instaurar un nou ordre educatiu s’establiren just després de l’èxit de l’aixecament militar de juliol de 1936. El cos de professors, que fou un dels que més col·laborà amb la República, patí un duríssim procés de depuració, que permeté sotmetre amb eficàcia les institucions escolars al nou règim; molts de mestres foren condemnats a presó o a mort, expulsats del cos o inhabilitats per un període variable de temps i, en general, tots els ensenyants es veren obligats a manifestar la seua adhesió al nou règim.

Es va imposar una pedagogia de submissió, on tan sols es fomentava el reconeixement i l’obediència cega a l’autoritat i a l’ordre establert. Es prohibí la coeducació (l’únic espai on no convivien nens i nenes era a l’escola), l’ús del català quedà totalment eradicat i s’implantà l’obligatorietat de la formació religiosa. La vida escolar esdevengué rutinària, marcada per nombroses celebracions que servien per inculcar nous valors.

El problema de la manca de mestres es va solucionar amb la incorporació a la docència de persones addictes al règim franquista, en molts de casos sense la formació mínima indispensable. El programa de construccions escolars i la introducció de noves metodologies que s’havia posat en marxa durant l’etapa republicana, quedà totalment paralitzat; a les Pitiüses, des de 1936 fins a 1966, es feren poques escoles i de pèssima qualitat. Amb la promulgació de la Llei d’ensenyament primari de 1945, l’Estat deixà bona part de la responsabilitat educativa en mans de l’Església. La signatura del Concordat amb la Santa Seu (1953) confirmà el seu paper privilegiat en el camp de l’educació.

Les congregacions religioses obriren nous col·legis d’ensenyament primari i ampliaren l’oferta educativa amb centres d’ensenyament secundari; al mateix temps, s’impulsà la creació d’escoles parroquials dotades amb mestres públics.

En contrapartida, el nombre de centres públics gairebé quedà estancat. El procés que se seguí a les Pitiüses per crear escoles públiques s’iniciava amb l’establiment d’un patronat, sota l’auspici del Bisbat, que era l’entitat privada que es feia responsable del centre docent. A continuació, s’havia de trobar un local adequat, dotar-lo de mobiliari i, finalment, l’Estat s’encarregava de nomenar i satisfer el salari del mestre i l’Ajuntament pagava el manteniment i la conservació de l’edifici.

A final de la dècada dels seixanta, el fort creixement econòmic i demogràfic provocat pel turisme deixà de manifest l’extrema pobresa de l’oferta educativa pública. Com que aquest sector no pogué fer front a les necessitats educatives els col·legis dirigits per congregacions religioses s’enfortiren.

El 1967, l’inspector central d’Ensenyança Primària, Rogelio Medina Rubio, estudià amb les autoritats insulars i locals la creació de noves escoles. Amb la Llei general d’educació de 1970, l’Estat assumí la seua responsabilitat educativa, incrementà progressivament l’oferta pública, i deixà de fer-se responsable de les escoles de patronat. Malgrat tot, l’Església seguí durant un temps tenint la iniciativa respecte a l’escolarització.

Des de principi de la dècada dels setanta, les autoritats amb competències en matèria educativa adoptaren mesures parcials, conscients que no constituïen la solució dels problemes educatius. Amb el model educatiu dels anys setanta, que estimulà les concentracions escolars i el desenvolupament del transport escolar, moltes escoles unitàries tancaren les portes. Per una banda, els alumnes gaudiren de millors centres, amb més espai i més material escolar, sense l’inconvenient de l’escola unitària on un sol mestre atenia alumnes que cursaven els vuit cursos de l’Ensenyament General Bàsic (EGB); en contrapartida, l’alumne no podia desenvolupar-se en el seu entorn, cosa que l’obligava a romandre unes vuit hores a centres escolars mancats de serveis indispensables com el de menjador.

Arran de la promulgació de la Llei de 1970, s’inicià la modernització del sistema escolar. El 1971, l’Institut de Ciències de l’Educació i la Universitat de Barcelona organitzaren uns cursets per als professors sobre programació, avaluació, ensenyament individualitzat i treball en equip.

A final de 1974, el Ministeri d’Educació i Ciència (MEC) havia programat la construcció d’un centre de setze unitats a la ciutat d’Eivissa, dos de vuit al municipi de Sant Antoni, un de vuit unitats a Sant Josep i un de setze al Puig d’en Valls; s’havia previst l’ampliació de l’escola graduada de Sant Rafel, havia sortit a subhasta el centre de vuit unitats de Sant Joan i se n’estava construint un de vuit unitats a Sant Jordi.

Les associacions de pares i mares es dibuixaren com un element clau del sistema educatiu; a partir de 1974 es plantejà la necessitat de la seua creació en els diversos sectors de la comunitat educativa eivissenca, però el 1975 tan sols l’Institut de Batxillerat Santa Maria d’Eivissa comptava amb una associació de pares.

El decret regulant la incorporació de les llengües no oficials al currículum de preescolar i ensenyament general bàsic (Decret de llengües regionals ), que es publicà el mes de juliol de 1975 (pocs mesos abans de la mort de Franco), no aportà gaire cosa més que l’aixecament de la prohibició d’ensenyar el català a les escoles.

L’etapa franquista finalitzà a Eivissa amb un greu problema d’escolarització, la demanda de places escolars superà àmpliament l’oferta; d’una banda, des de final de la dècada dels seixanta, la població començà a créixer considerablement amb l’arribada de nombroses famílies immigrants, atretes per l’oferta laboral en el sector turístic i de la construcció; de l’altra, la implantació de l’EGB allargà l’etapa escolar fins als catorze anys.

Aquestos dos factors, juntament amb la manca de previsió i planificació escolar donaren lloc a una situació caòtica que s’intentà resoldre amb solucions d’urgència. El resultat fou l’habilitació de locals que no havien estat construïts per a escoles, amb una deficient distribució de l’espai, aules massa petites, patis sense tanques; la creació d’escoles que eren, en molts de casos, unitàries, amb un elevat nombre d’alumnes de diferents nivells; alumnes escolaritzats fora del barri on residien, fet que implicava que les famílies havien de fer-se càrrec de les despeses originades pel transport; manca de material, etc.

1 Escoles de la ciutat d’Eivissa. A principi de la dècada dels setanta, existia una gran demanda de places escolars al municipi d’Eivissa. Per intentar donar solució a aquest problema, el 1971 l’Ajuntament d’Eivissa sol·licità al MEC la creació de deu unitats provisionals, comprometent-se a cedir els locals necessaris; aquestes unitats foren concedides i se n’instal·laren cinc al Portal Nou, dues a uns locals ubicats al carrer de Felip II, una al Saló Eivissa i dues als locals de Ca n’Escandell. El 1973 l’Ajuntament, que continuava proposant solucions improvisades i provisionals per solucionar l’urgent problema de manca de places escolars al municipi, cedí dos magatzems pròxims a la Residència militar per condicionar-los com a aules escolars; el 1974, lluny d’haver-se resolt el problema, el consistori sol·licità la creació de sis noves places provisionals, tres al Castell, dues al Col·legi Nacional Isidor Macabich (sa Bodega) i una al Portal Nou.

LesEscoles preparatòries per a l’ingrés als centres d’educació secundària eren centres on els alumnes adquirien els coneixements suficients i necessaris per poder iniciar estudis d’educació secundària. Funcionaven quatre escoles d’aquest tipus: Emília Noya regia la preparatòria femenina de l’institut, en un pis del número 27 del carrer de Mar. Joan Tur Riera “des Sereno”, regia la preparatòria masculina a l’edifici de l’Ajuntament. Josep Serra Serra i Antoni Vidal eren els titulars de la preparatòria del seminari, creada el 6 d’octubre de 1941, en un local annex al Saló Eivissa, a l’avinguda d’Espanya. Rafael Zornoza Bernabeu era el mestre de la preparatòria de l’Escola d’Arts i Oficis Artístics.

Durant l’etapa franquista l’Escola Graduada d’Eivissa rebé el nom de Col·legi Nacional José Antonio. El 1936 l’exèrcit ocupà l’edifici, que just acabava de finalitzar-se, i el destinà a tasques d’intendència fins al 1950. Durant aquesta etapa, l’Escola Graduada només pogué utilitzar algunes aules i hagué de renunciar a espais com la biblioteca i l’aula de treballs manuals.

Al llarg de quasi tota l’etapa franquista, el centre estigué dividit en dues seccions: la de nens i la de nenes; els primers ocupaven les aules del primer pis i les nenes, les de la planta baixa. D’acord amb els principis de la Llei general d’educació de 1970, la coeducació s’anà implantant de manera progressiva a partir del curs 1973-74 i també s’implantaren els vuit nivells d’EGB. A mesura que la població augmentava, s’anava incrementant el nombre d’unitats. El 1952 funcionaven catorze unitats; el 1966 ja arribaven a disset.

Els problemes de massificació de l’escola arribaren a principi de la dècada dels setanta, quan cada mestre atenia més de cinquanta alumnes. Per intentar resoldre aquestes dificultats el mes de setembre de 1974 l’Ajuntament aprovà l’ampliació del centre. L’arquitecte Raimon Torres Torres fou l’encarregat de l’elaboració dels corresponents plànols.

Després de la guerra, el càrrec de director, un per a cada secció, fou exercit per nombrosos mestres, entre els quals figuren: Carmen Cuevas de la secció de nenes i Josep Llorens, Francesc Escandell Riera i Josep Roselló Colomar, de la secció de nens. A partir de 1952, Antoni Guasch Juan, que accedí al cos de directors per oposició, passà a dirigir la secció masculina, i Assumpció Rovira Tena (1952-54) i Asunción Goicoechea (1954-65) dirigien la femenina. El mes de setembre de 1965, s’unificà la direcció de l’escola sota la figura d’Antoni Guasch Juan, que ocupà el càrrec fins a la seua mort, el 1970; Josefa Gracia Lacambra exercí la direcció durant uns mesos i des del 1971 fins el 1982 s’encarregà d’aquestes funcions Ferran Ferrer Roig.

L’Escola Nacional sa Bodega començà a funcionar el 1968 com un annex de l’Escola Graduada. La seua creació oficial data del 1974. A final de la dècada dels seixanta, la manca d’escoles a Eivissa constituïa un greu problema; tal vegada per aquest motiu, Joan Verdera Ribas, alcalde d’Eivissa, acceptà que el MEC fes realitat l’únic projecte que en aquells moments tenia aprovat el corresponent pressupost: es tractava d’un centre escolar pensat per a El Aaiun (Sàhara) i que després rebutjà Almeria. La polèmica envoltà la construcció de l’edifici: l’arquitectura resultava estranya i fou necessari efectuar una requalificació del sòl, que de rústic passà a urbà; malgrat tot, el projecte es portà endavant amb Joan Vidal com a arquitecte encarregat de l’edificació.

A la dècada dels setanta, l’Ajuntament plantejà el trasllat de la seu del centre; per això, era necessari construir un nou edifici a la zona de Can Misses. Aquestos plans responien simplement a una operació d’especulació urbanística, es donava el cas que l’escola estava edificada a un solar situat al mateix centre d’Eivissa i a una zona d’expansió urbanística. Només una fèrria oposició per part del claustre ho impedí. Conscient de les seues senyes d’identitat, el curs 1974-75 el centre elaborà un projecte educatiu propi, fet que representava tota una novetat en el panorama pedagògic de les Pitiüses. Fou la primera escola d’Eivissa i Formentera que començà a impartir classes de llengua i en llengua catalana; era el 1975.

L’Escola Nacional Portal Nou s’inaugurà el 1974. La forta demanda de places escolars va fer que el MEC concedís, el 1971, la creació de cinc unitats al Portal Nou. Fins que el 1974 s’instal·laren les cinc aules prefabricades, els alumnes reberen classes a la Casa de l’Església i, el 1973, al Castell.

Les Escoles de Ca n’Escandell començaren a funcionar a final de la dècada dels seixanta com a escoles de patronat sota l’auspici del Bisbat; aquesta institució cedí els locals per intentar pal·liar el problema de manca de places escolars a la ciutat d’Eivissa. El 1971 deixaren de funcionar com a escoles de patronat i passaren a dependre de l’Estat, que creà dues unitats provisionals, destinades a satisfer la necessitat d’escolaritat de la zona de Ca n’Escandell, fins que s’edificàs un centre de setze unitats. L’immoble, que seguia sent propietat del Bisbat i que no fou construït per albergar una escola, es va haver de reformar. Administrativament les dues unitats depenien del Col·legi Nacional José Antonio.

L’Escola de Felip II fou creada el 1971 i començà a funcionar un any després; en realitat, es tractava de dues unitats escolars ubicades en un local situat al carrer de Felip II, que no tenien les mínimes condicions ni higièniques, ni pedagògiques. A la dècada dels setanta, funcionaren altres centres educatius en condicions semblants a la del carrer de Felip II, com la que estava instal·lada al carrer d’Abel Matutes (dalt del cinema Pereira), la de Dalt Vila, la del Saló Eivissa (cine Catòlic), les escoles del Portal Nou i dues unitats al pòsit de pescadors, al final del carrer de la Mare de Déu.

2 Escoles del municipi de Sant Antoni de Portmany. Aquest municipi patí, com la resta dels municipis eivissencs, el problema de la manca de places escolars.

L’Escola Nacional de Sant Antoni és la més antiga de Sant Antoni, hereva de les antigues escoles públiques unitàries. El 1952, s’inaugurà l’edifici dins del nucli antic, al barri de ses Variades. Arran de la forta demanda de places escolars que experimentà Eivissa els anys seixanta i setanta, el centre sofrí una ampliació excessiva.

L’Escola Graduada de Sant Rafel estigué ubicada a cases llogades fins que a principi de la dècada dels seixanta es construí un petit edifici amb dues aules. El 1974, s’aprovà la seua ampliació, per a la qual cosa el nombre d’unitats s’elevà a quatre.

Al principi, les escoles de nens i nenes de Santa Agnès estaven instal·lades a cases llogades; el 1946, es construí l’actual edifici i la casa del mestre a la finca de can Pujol.

L’Escola de Buscastell s’instal·là, inicialment, en una casa llogada, can Teixidor. El 1952, es construí un edifici escolar en uns terrenys donats per Joan Costa Torres, que fou regidor de Sant Antoni. Abans que finalitzàs la construcció del centre, el patronat, que s’havia constituït per a l’edificació, rebé una subvenció de seixanta mil pessetes.

A final de la dècada dels quaranta, l’Ajuntament de Sant Antoni gestionà la construcció de les Escoles de Sant Mateu. El 1949, Antoni Riera Bufí “Tonió” cedí uns terrenys perquè s’hi construïssin dues escoles i l’Estat, per la seua part, concedí una subvenció per cobrir les despeses de l’edificació. Finalment, només es construí una escola, l’Escola Nacional des Cap de Dalt de Sant Mateu, que ha funcionat fins a final de la dècada dels noranta. El 1968, es construí un nou edifici escolar, on s’instal·là l’Escola Nacional des Cap de Baix de Sant Mateu que, a principi del segle XXI, encara funciona com una unitària.

3 Escoles del municipi de Sant Joan de Labritja.

Al llarg de l’etapa franquista, l’Escola Nacional de Sant Joan no va arribar a comptar amb cap edifici, es dispersava en locals municipals i cases llogades.

L’Escola Nacional de Sant Miquel funcionà fins al 1976, quan l’alumnat fou traslladat a la nova escola de Sant Joan. Un dels mestres d’aquest centre fou l’escriptor Marià Villangómez Llobet, entre els anys 1946-1959.

L’Escola de Sant Vicent de sa Cala s’edificà gràcies als veïns del poble que constituïren la societat El Progrés amb la finalitat de construir un edifici escolar. L’Ajuntament de Sant Joan no arribà a comprar l’immoble. Després va acollir el Camp d’Aprenentatge.

Arran de les concentracions escolars, el 1976, l’Escola Nacional de Sant Llorenç tancà les portes i l’alumnat es matriculà a la nova escola de Sant Joan.

Els anys seixanta i setanta, funcionà l’Escola de Benirràs, on acudien alumnes que patiren problemes de transport escolar, ja que vivien a les parròquies de Sant Llorenç, Sant Joan i Sant Miquel. El 1976 també se suprimí, igual de les de sa Cala, Sant Llorenç i Sant Miquel.

4 Escoles del municipi de Sant Josep.

En principi es destinà a Escola Mixta Graduada de Sant Josep la planta baixa de l’edifici (inaugurat el 1929), que estava dividida en dues sales àmplies. El 1973, el tancament del col·legi dirigit per les mares agustines originà un fort increment de la demanda de places escolars, per la qual cosa s’habilitaren tres aules al primer pis de l’escola pública. Amb la política de concentracions escolars, l’alumnat de zones perifèriques (es Cubells, Sant Agustí, Cala Vedella) es matriculà a l’escola de Sant Josep. El 1974 el nombre d’alumnes s’elevava a 177, matriculats als vuit cursos de l’EGB i agrupats en quatre aules. L’edifici i el pati començaren a ser insuficients. Per aquestes raons, el 1973 es va preveure la construcció d’un centre de vuit unitats a Sant Josep.

L’Escola des Cubells funcionà com una escola de patronat, creada a instància del Bisbat. El curs 1972-73, hi havia 51 alumnes matriculats als vuit cursos de l’EGB; l’aula, ubicada als locals del Seminari, tenia unes dimensions de tan sols 32 m2 quadrats. El curs següent, es tancà l’escola i els alumnes es matricularen al centre de Sant Josep.

5 Escoles del municipi de Santa Eulària des Riu. El 1967, es publicà al Butlletí Oficial de l’Estat la creació d’una unitat de nens i una de nenes a la graduada de Santa Eulària, una escola mixta a Cala Llonga de Dalt, una unitat de nens i una de nenes a Can Ramoncillo (Can Negre), una de nens as Figueral (Sant Carles) i una altra al Puig d’en Valls; d’aquesta manera, l’Ajuntament de Santa Eulària pretenia resoldre els problemes d’escolarització del municipi.

El 1970, s’inaugurà l’Escola Nacional Sant Ciriac; fins aleshores les sis unitats que constituïen l’escola de Santa Eulària, estaven disperses pel poble a magatzems i cases llogades. A l’escola de nenes exercí la docència Margalida Anckermann, que el 1926 quan Joaquim Gadea Fernández, alcalde de Santa Eulària, li entregà una bandera, es queixà del poc interès que fins a aquell moment havia mostrat l’Ajuntament pels temes educatius.

Durant l’etapa franquista seguí funcionant l’Escola Nacional de Jesús, que estava integrada per dues escoles unitàries per a cada sexe ubicades en uns magatzems llogats, just a la vora de la carretera; aquest emplaçament feia que les entrades i sortides de l’alumnat fossin molt perilloses. Els anys seixanta i setanta les dues unitats resultaren totalment insuficients per matricular la totalitat de la població infantil en edat escolar d’aquesta parròquia, els alumnes més grans s’havien de desplaçar al Puig d’en Valls o bé matricular-se a les escoles d’Eivissa.

El 1966 es donà el primer pas per a la creació de l’Escola Nacional del Puig d’en Valls; amb l’obertura d’una escola unitària mixta en aquesta parròquia, que funcionà sota el patronat del Bisbat. La primera mestra, que havia impulsat decididament la creació del centre, fou Margarida Guasch Cañas. La matrícula, que havia de ser de 40 alumnes, ben aviat arribà a 60. L’escola, que es reduïa a una aula, s’utilitzà amb finalitat religiosa: celebració de la missa els diumenges, missions de Quaresma i per a l’Ascenció, primeres comunions; i cívics, com reunions de vesins.

El 1968, començà a funcionar com una escola estatal, la seu del centre es traslladà a una casa llogada; cada any el centre guanyà noves unitats, que s’ubicaren als més inversemblants indrets: el 1970 es llogaren nous locals a can Coves, el 1971 i 1972 s’habilitaren uns locals damunt l’església i el 1973 s’instal·laren quatre aules prefabricades al pati de l’església. Des de 1971 fins a 1973, fou dirigida per Antoni Torres Tur, que havia estat mestre de l’Escola Nacional de Santa Gertrudis i era, aleshores, alcalde de Santa Eulària; el 1973 fou nomenat delegat del Govern, càrrec des del qual impulsà la creació de nous col·legis. Paral·lelament, el barri havia adquirit la categoria de poble (1971) i l’església s’havia proclamat parròquia (1975).

A final de la dècada dels seixanta, començà a funcionar l’esmentada Escola Nacional de can Ramoncillo, que estava integrada per una escola unitària per a cada sexe, al barri de Can Negre, que funcionà fins al 1977, quan els alumnes es matricularen al nou Col·legi Públic del Puig d’en Valls.

A causa de l’augment de matrícula que experimentà l’Escola Nacional de Santa Gertrudis, el 1960 es llogà provisionalment un local per als alumnes més petits i es construí al mateix solar de l’escola un nou edifici dotat amb dues aules.

Poc abans de l’inici de la Segona República s’inaugurà l’Escola Nacional del Trull d’en Vic, que era un centre docent mixt que funcionà fins a final dels anys setanta, quan l’alumnat passà a l’escola de Santa Gertrudis.

L’Escola Nacional del Puig d’en Cristòfol, també a Santa Gertrudis, s’inaugurà el 1954. A principi dels anys 50, Joan de can Canals, que tenia vuit fills, proposà la creació d’una escola en una casa ubicada a la seua finca; després d’haver realitzat les reformes oportunes, el MEC nomenà una mestra i l’Ajuntament es feu càrrec del lloguer i el manteniment de l’edifici. Funcionà fins al 1976, en què l’alumnat s’integrà a l’Escola Nacional de Santa Gertrudis.

A la dècada dels seixanta, Josep Marí Guasch “Casetes” exercí la docència a l’Escola Nacional de Sant Carles. Poc abans de l’inici de la Segona República, s’inaugurà l’Escola Nacional Mixta d’Atzaró, que funcionà fins a final dels anys setanta, quan l’alumnat passà a l’escola de Sant Carles.

El 1967 començà a funcionar una Escola de nens al Figueral, els mestres foren Josep Marí Guasch “Casetes”, que també exercí a Sant Carles, i Miquel Tur Costa “Gabrielet”.

6 Escoles confessionals. Sota la dictadura franquista, el bisbe d’Eivissa, Antoni Cardona Riera, impulsà l’ensenyament religiós i afavorí la creació de centres dirigits per religioses als principals pobles de l’illa. Les mares agustines s’instal·laren als municipis rurals amb l’objectiu d’ampliar el radi d’Acció Catòlica entre la joventut femenina, ajudant a les classes de catecisme de la parròquia i fomentant les pràctiques marianes i eucarístiques.

A instàncies del Bisbat, les mares agustines crearen el Col·legi de mares agustines de Sant Josep, que s’inaugurà el 1942 i s’instal·là a l’edifici que havia construït el mestre Pere Escanellas i que les monges havien adquirit. Les agustines col·laboraren amb l’Acció Católica, que ja estava implantada a la parròquia, completant la seua tasca educativa impartint classes de catecisme. El centre tancà les seues portes el 1973.

El 1943 i a sol·licitud del bisbe d’Eivissa i Formentera, Antoni Cardona, les mares agustines obriren un nou centre a Sant Jordi, el Col·legi Verge de les Neus. El col·legi i residència de les monges s’instal·là en una casa llogada, propietat de Francesc Mayans.

A la ciutat d’Eivissa, el 1949, es reiniciaren les obres al Col·legi de Nostra Senyora de la Consolació, que finalitzaren un any després. La capella complia les funcions pròpies d’una parròquia; així les al·lotes podien oir missa, confessar-se i rebre els sacraments. Així mateix, comptava amb una biblioteca per a la formació moral i religiosa de les alumnes i exalumnes. Les monges completaven la seua tasca impartint classes de catecisme per a nens i nenes al Puig d’en Valls. A final de la dècada dels seixanta i a causa de la forta immigració provocada pel desenvolupament turístic, el centre experimentà un notable increment de matrícula.

Si les mares agustines es dedicaren a l’educació de les nenes i joves d’Eivissa, Sant Josep i Sant Jordi, les monges trinitàries ho feren a Sant Antoni i Santa Eulària. El 1939, acabada la Guerra Civil, les autoritats militars demanaren a la congregació de les religioses Terciàries Trinitàries de Palma que algunes germanes es traslladassin a Eivissa per dirigir alguns centres educatius. A principi de la dècada dels quaranta, es crearen dosCol·legis de la Santíssima Trinitat: un a Sant Antoni i l’altre a Santa Eulària.

Per la seua banda, la congregació de germanes de la caritat de Sant Vicent de Paül dirigí el Col·legi de Sant Vicent de Paül, que reobrí les portes el mes de desembre de 1941. Quatre monges es desplaçaren des de Palma per desenvolupar tasques educatives i sanitàries. El centre docent s’ubicà al carrer Amadeu, avui de Manuel Sorà, en un local cedit pel Bisbat. L’alumnat estava integrat pels infants més pobres del barri de sa Penya, d’edats compreses entre els sis i els catorze anys.

El 1948, es traslladaren a l’edifici situat a la plaça de la Tertúlia. El 1960, s’amplià l’oferta educativa del centre amb classes de mecanografia i cursos d’auxiliar administratiu; a la dècada dels setanta impartia classes per a adults que volien obtenir el títol de graduat escolar. Fins a la promulgació de la Llei general d’educació de 1970, al centre funcionaven dues unitats, on s’impartien els diferents cursos en què s’estructurava aleshores l’educació infantil i primària.

Arran de les exigències plantejades per la nova llei i a causa de la insuficiència del solar que impossibilitava l’ampliació del col·legi, s’adquiriren dos pisos al carrer del metge Antoni Serra; a les noves instal·lacions s’impartiren els cinc primers cursos de l’EGB i a l’edifici central la segona etapa de l’EGB, que comprenia tres cursos.

Finalment i pel que fa al Bisbat, cal destacar la seua tasca educativa a Eivissa i Sant Antoni. A final dels anys seixanta, la creació de places escolars a Eivissa era urgent; el Bisbat i un grup de mestres que estaven destinats a escoles nacionals decidiren impulsar la creació d’un patronat, amb la finalitat de crear un centre escolar a Eivissa. L’edifici on s’ubicà el Col·legi Joan XXIII fou construït abans de la Guerra Civil i durant aquesta i fins la meitat de la dècada dels seixanta, fou destinat a clínica militar i, més tard, a magatzems d’intendència. Malgrat que, en principi s’havia de destinar a llar d’ancians, un acord del Bisbat amb els hereus de la família Wallis, que havia fet donació de l’edifici, permeté el 1969 la posada en funcionament del Col·legi Joan XXIII. Com que el centre començà a funcionar com una escola de patronat, els mestres foren nomenats i remunerats per l’Estat.

A Sant Antoni, el Bisbat creà l’Escola de patronat diocesà de Can Bonet, que començà a funcionar el curs 1968/69. Pretenia escolaritzar els fills de les famílies immigrants que s’havien instal·lat a final de la dècada dels seixanta a ses Païsses i Can Bonet.

Etapa democràtica

A causa de la incapacitat del règim franquista per donar resposta als problemes que plantejava l’expansió de l’oferta educativa les Balears, en general, i les Pitiüses, en particular, començaren la transició cap a la democràcia, amb molts de problemes educatius no resolts: manca de centres públics, en particular d’escoles infantils, deficient escolarització d’amplis sectors socials, manca de recursos als centres docents, alt percentatge de mestres interins, escàs desenvolupament de les organitzacions sindicals, manca de normalització de la llengua catalana...

Els Pactes de la Moncloa (octubre de 1977) inclogueren, entre altres mesures de política educativa, un pla extraordinari de creació de centres públics i millores en la qualitat de l’ensenyament, com l’estabilització laboral del professorat.

La Constitució de 1978 responsabilitzà l’Estat de garantir el dret a l’educació de tots els espanyols, però acceptà que la iniciativa privada pogués participar en aquesta oferta, rebent finançament públic.

Eivissa i Formentera han patit els efectes de la manca d’iniciativa dels ajuntaments pel que fa a l’oferta educativa; en teoria, si la proporció entre les places escolars de les quals es disposa a un determinat municipi i la població escolar no és l’adequada, és l’ajuntament el que ha presentar un solar al Ministeri d’Educació perquè el primer edifiqui i doti el corresponent centre docent; a les Pitiüses, en general, no se segueix aquest camí, és l’esmentat ministeri el que sol·licita als ajuntaments els solars corresponents per a la construcció de centres escolars.

El 1979 es publicà el Reial decret 2193/79 (Decret de bilingüisme ), pel qual es regulà la incorporació del català al sistema d’ensenyament, que fou l’origen dels cursos de reciclatge de català; amb la Llei de normalització lingüística de 1986 es prengueren mesures per garantir la capacitació necessària en llengua catalana per a tot el professorat.

Amb l’arribada del Partit Socialista Obrer Espanyol al poder (1982), s’inicià un procés de reforma del sistema educatiu: el 1984 s’aprovà la Llei orgànica del dret a l’educació (LODE), el 1990 la Llei orgànica d’ordenació del sistema educatiu (LOGSE), que ampliava l’escolarització obligatòria fins als setze anys i el 1995 la Llei orgànica de la participació, l’avaluació i el govern dels centres educatius (LOPAG).

A les Balears, el 1983 s’aprovà l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears i el 1998 s’assumiren les competències plenes en matèria d’educació.

Al llarg d’aquesta etapa, s’ha produït un important creixement de la xarxa de centres escolars públics, en particular l’increment de l’oferta pública ha estat important pel que respecta a l’ensenyament secundari, amb l’ampliació de l’escolarització fins als setze anys i de l’ensenyament infantil; així mateix, s’han posat en marxa programes d’integració i de diversificació curricular, inspirats en el principi de normalització, que recomana que l’educació de les persones amb necessitats educatives especials es faci, sempre que sigui possible, a centres ordinaris.

A les Pitiüses, s’han posat en marxa tota una sèrie d’estratègies i intruments amb la finalitat de millorar la qualitat de l’ensenyament, que s’imparteix als centres docents d’aquestes illes.

El 1982 es constituí la Federació Insular d’Associacions de Pares d’Alumnes (FAPA); les associacions de pares i mares (APIMA), jugaren i juguen un paper clau en l’ensenyament.

El 1984 es constituí l’Associació Pitiüsa per a la Renovació Pedagògica (APREP), que s’ha preocupat en tot moment de l’escola pitiüsa i ha oferit diverses propostes de millora.

A principi del curs 1986-87, amb la finalitat d’informar, assessorar i resoldre els problemes administratius d’Eivissa i Formentera, es creà una oficina administrativa de la Direcció Provincial del MEC a Balears i una plaça d’Inspector tècnic d’Educació, que posteriorment s’incrementà amb dues més.

Amb l’assumpció de les competències educatives fou nomenada directora general d’educació a Eivissa i Formentera Catalina Costa Bonet , càrrec que amb el nom de director territorial d’educació assumí, a partir de l’agost de 1999, Antoni Marí Marí .

A final de s XX, el Govern Balear posà en marxa diversos plans i projectes, com el Pla global d’atenció a la diversitat, que permet una atenció individualitzada de l’alumnat i programes de garantia social, que tenen per finalitat oferir la formació a alumnes que s’han distanciat del sistema educatiu i que tenen problemes d’aprenentatge; el projecte Xarxipèlag, que permet la connexió a Internet de tots els centres públics de les Balears, l’elaboració d’un programa centralitzat de gestió de centres i la implantació d’un programa pilot d’informàtica educativa; el programa d’immersió lingüística, que possibilita que l’alumnat d’Educació Infantil i primer cicle d’Educació Primària, pugui conèixer la llengua catalana, a la que no té accés en el seu mitjà social o familiar; el programa intercultural d’educació per a la pau i la cooperació “Vivim plegats”, que fomenta la convivència i interacció cultural sense violència ni exclusió social.

Per una altra banda, s’han aprovat els currículums d’Educació Infantil i Primària, han estat implantades les bases de l’Institut d’Avaluació i Qualitat del Sistema Educatiu (IAQSE) i s’ha constituït el Consell Escolar de les Illes Balears.

A principi del s XXI, a causa, en gran mesura, de la massiva i constant afluència d’immigrants, i a pesar de tots els esforços realitzats pel Govern Balear, les Pitiüses continuen sent deficitàries en infraestructures educatives; a aquesta dificultat se n’afegeixen altres, com ara la manca de centres i de recursos, l’alt índex de professorat interí, la mobilitat de l’alumnat, que dificulta la constitució de grups estables i l’aplicació dels projectes lingüístics dels centres, la necessitat d’atendre la diversitat cultural i lingüística i la conveniència de no concentrar l’alumnat de minories ètniques en determinats centres.

A partir de l’any 2002, el Govern Balear té prevista la construcció de noves escoles al Puig d’en Valls, dels instituts de Sant Agustí i Sant Llorenç, i del Conservatori de Música i Dansa, que junt amb els trenta-quatre centres públics i sis concertats que funcionaven el curs 2001/02 a les Pitiüses, vendran a millorar l’oferta educativa pública a les Pitiüses.

1 Escoles de la ciutat d’Eivissa A Eivissa, els centres docents es construïren a l’extraradi, a causa de l’especulació urbanística que havia deixat el centre de la ciutat sense solars públics; aquest fet implicà que les poques escoles públiques del centre urbà (CP sa Graduada, CP sa Bodega i CP Portal Nou) patissin, a la dècada dels setanta i principi de la dels vuitanta, greus problemes de massificació.

A la dècada dels setanta, s’havien creat algunes unitats que depenien del Col·legi Públic sa Graduada i que estaven ubicades a locals provisionals. El Ministeri d’Educació i Ciència (MEC) decidí construir un edifici nou al pati de l’Escola Graduada. La projectada construcció tengué lloc al llarg del curs 1983-84, fou aleshores quan el centre es traslladà provisionalment a l’Institut de Batxillerat sa Blanca Dona d’Eivissa i impartí les classes en horari de tarda.

Una vegada finalitzades les obres i instal·lat al nou edifici, el Col·legi Públic sa Graduada d’Eivissa (denominació que rebé oficialment a començament del curs 1984-85 i substituí l’anterior denominació de CP José Antonio) comptà amb vint-i-tres unitats d’ensenyament general bàsic (EGB) i dues de preescolar; la nova construcció li va permetre recuperar alguns espais com la biblioteca, el laboratori, l’aula de pretecnologia i la sala de professorat.

A principi de la dècada dels noranta, el consell escolar del centre prengué la decisió de suprimir una de les tres línies amb què comptava (cada línia inclou una unitat per a cada un dels anys de durada de cada cicle educatiu, o unitat curricular temporal de programació i avaluació, que integra cada etapa, o, període en què es divideix el procés d’ensenyament).

Durant l’etapa democràtica sa Graduada ha estat dirigida per Ferran Ferrer Roig (1976-1982), Neus Marí Marí (1982-1992) i des de 1992 per Maria Simó Ferrer.

El 1990 el Col·legi Públic sa Bodega obtengué l’autorització oficial per impartir tot l’ensenyament en llengua catalana i el curs 1990-91 fou la primera escola que tancà el catàleg de llocs de feina en català. Des de 1974 el director de l’escola és Marià Serra Planells.

El 1982 el Col·legi Públic Portal Nou continuava amb el problema de les aules provisionals i dels locals allunyats del centre docent. Això va provocar contínues protestes dels pares i dels alumnes, que finalment foren solucionats amb la construcció d’un edifici prou allunyat de l’emplaçament primitiu. A principi del curs 1992-93 l’escola ocupà el nou edifici del carrer Tinent General Gotarredona, dissenyat sense cap tipus de barreres arquitectòniques per tal de poder acollir alumnes amb discapacitats motòriques. Des de 1990 és dirigit per Andrés Soto Domínguez.

El 1976 s’inicià la construcció del Col·legi Públic Can Misses i un any després començà a funcionar. La seua arquitectura és un tant especial, a causa que els plànols corresponien a una escola nord-africana, pensada per suportar les inclemències del clima desèrtic. Amb el temps, s’ha anat modificant per adaptar-la a les característiques del clima eivissenc.

El 1976 s’inaugurà el Col·legi Públic Cas Serres de vuit unitats per satisfer les urgents necessitats d’escolarització d’una zona (Ca n’Escandell, es Viver i Cas Serres) que havia suportat un gran creixement demogràfic.

El Col·legi Públic sa Blanca Dona fou construït a l’extraradi de la ciutat, sense un nucli de població que l’envoltàs i entrà en funcionament el 1979. Fou la primera escola de les Pitiüses que organitzà el departament d’orientació, el 1988, dins del programa experimental d’orientació educativa. Compta amb dues línies d’Educació Infantil i Primària. El curs 2000-2001 és l’únic centre públic de les Pitiüses que ofereix servei de menjador.

El Col·legi Públic Poeta Villangómez començà a funcionar el mes de setembre de 1987 i fou el primer centre d’integració d’alumnes amb necessitats educatives especials que funcionà a Eivissa. Té una sola línia educativa, acull preferentment alumnes amb deficiències auditives.

El 1989 s’inicià la construcció del Col·legi Públic Can Cantó i dos anys després s’inaugurà. És un centre d’una sola línia que imparteix educació Infantil i Primària. Des de la seua inauguració és directora Isabel Ferrer Arabí.

El 1982 s’adquirí el terreny per construir l’Escola d’Educació Infantil de Cas Serres, que depèn del Consell d’Eivissa i Formentera. S’hi imparteix el primer cicle de l’Educació Infantil.

El 1977, s’inaugurà una escola d’adults promoguda per Caritas, ubicada a l’antic edifici conventual dels pares dominics. El 31 de gener de 1986 es posà oficialment en funcionament el Centre d’Educació Permanent d’Adults (CEPA) Pitiüses a Eivissa, fruit de la unificació de les aules destinades a aquest tipus d’educació. El 1988, el MEC, l’Ajuntament d’Eivissa i l’Instituto Nacional de Empleo posaren en marxa un programa d’alfabetització, promoció professional i sociocultural, que tenia com a objectiu el desenvolupament d’una sèrie d’actuacions sobre la població analfabeta i persones amb manca d’estudis bàsics, és a dir, que no havien tengut accés o que no havien completat l’educació general bàsica.

A aquest centre docent s’impartiren cursos d’alfabetització, de preparació per a l’obtenció del graduat escolar i per a l’accés a la Universitat; a més a més, de tallers i cursos monogràfics; també es realitzaren exàmens lliures per a l’obtenció del Graduat Escolar a distància. El 1992, la UNESCO reconegué la tasca educativa del MEC a Balears pel seu programa d’Educació d’Adults.

A començament del segle XXI, el CEPA compta amb delegacions als municipis rurals, ofereix cursos d’alfabetització d’adults, d’Educació Secundària, (modalitats presèncials i a distància), de formació professional de primer grau, en concret d’auxiliar de clínica i auxiliar administratiu; s’hi imparteixen cicles reglats de català, en particular, tots els nivells de la Junta Avaluadora de Català establerts pel Govern de les Illes Balears; classes de castellà per a estrangers i classes d’informàtica; hi funcionen tallers de dibuix i pintura i de tall i confecció.

L’alumnat està integrat per col·lectius de demandants d’ocupació i per treballadors en actiu que requereixen aquests tipus de formació per al manteniment del lloc de feina o per a una millora professional.

Pel que fa als adults que compleixen una condemna penitenciària, cal indicar que el 2001 la Conselleria d’Educació del Govern de les Illes Balears encara no havia assumit les competències en matèria educativa en els centres penitenciaris.

A principi de la dècada dels vuitanta, l’Ajuntament d’Eivissa cedí unes aules situades a la Via Púnica, on es començà a desenvolupar el programa d’educació compensatòria, la finalitat del qual era la de compensar les carències educacionals que presentaven els alumnes, fruit de les fortes desigualtats socials, econòmiques i culturals, que patien. El curs 1984-85, es traslladaren a l’edifici de Can Sifre.

El 1988 existien a Eivissa cinc aules ocupacionals: dues a Eivissa i una a Sant Antoni, a Sant Josep i a Santa Eulàlia; cada una comptava amb un professor-tutor, dos mestres de taller atenien la totalitat de les aules. En començar el segle XXI, els alumnes que participen al programa d’educació compensatòria estan integrats, seguint el principi de normalització, en els centres docents ordinaris.

A final de 1973, Antoni Prats Calbet i Miquel Cardona Costa impulsaren la constitució de l’Associació de pares de nens i adolescents subnormals d’Eivissa i Formentera, que fou presidida per José Cruz Carrasco, i que es proposà promoure la creació d’un centre destinat a l’alumnat amb necessitats educatives especials, que no podia ser escolaritzar als centres ordinaris. El 1974 el MEC aprovà la creació de dues unitats per a aquest alumnat a Cas Serres de Dalt. L’edifici, amb capacitat per a dos-cents alumnes, hauria d’haver entrat en funcionament el 1979, però a final de 1982 encara quedaven obres per fer.

El 13 d’octubre de 1986 es posà en funcionament el Centre Públic d’Educació Especial Can Sifre a Sant Jordi. L’escola pretenia la integració social dels alumnes, oferint ferramentes perquè es poguessin valer en la seua vida quotidiana i laboral; els alumnes rebien una atenció individualitzada i es fomentava el treball en grup. El 1993, les instal·lacions es destinaren a institut, i els alumnes menors de setze anys que hi acudien, foren matriculats a altres centres docents de l’illa.

El Servei d’integració, tractament i atenció a persones amb discapacitat depèn de la Conselleria de Sanitat del Consell d’Eivissa i Formentera i està dirigit per la psicòloga Mercè Prats. El servei, que està ubicat a Cas Serres, inclou el centre de dia, els tallers ocupacionals i una secció d’integració sociolaboral.

El centre de dia està destinat a persones amb discapacitats greus, que són ateses per un fisioterapeuta, dos auxiliars clínics i un cuidador, està obert de 9 a 17 hores.

Als tallers ocupacionals acudeixen persones amb diferents graus de discapacitat, un monitor, un auxiliar en serveis socials i dos cuidadors s’encarreguen de dirigir diverses activitats de caire terapèutic, ocupacional i de millora personal.

La secció d’integració sociolaboral pretén facilitar la integració de les persones amb discapacitat i majors de divuit anys al món laboral. L’embrió d’aquesta secció, que compta amb un psicòleg i dos monitors, fou l’organització, el curs 2000-2001, d’un curs de formació de jardineria, inclòs dins del Pla Enllaç, que fou impartit per un tècnic agrícola i tres monitors.

2 Escoles del municipi de Sant Antoni de Portmany.

El Col·legi Públic Vara de Rey és un centre massa gros per a l’espai del qual disposa; d’una banda, la que fou escola nacional de Sant Antoni patí una excessiva ampliació els anys seixanta i setanta; de l’altra, el fet que el centre estigui enclavat dins del casc urbà, impossibilita l’ampliació del solar.

El Col·legi Públic Can Coix començà a funcionar el 1977. Inicialment patí alguns problemes, com la manca de menjador, transport escolar, pistes esportives i tancament del pati i l’allunyament del nucli urbà.

El 1983 es creà el Col·legi Públic Cervantes, que s’instal·là en un edifici polivalent municipal situat al carrer de Cervantes (això explica la denominació del centre). Un any després, els pares i els alumnes es manifestaren en demanda d’aules dignes; malgrat tot, el nou centre no es feu realitat fins al 1996. L’escola compta amb dues línies i modernes instal·lacions.

El 1982 s’aprovà la construcció del Col·legi Públic Guillem de Montgrí, de vuit unitats, i el mes de març de 1985 començà a funcionar. Fou el primer centre de Sant Antoni que s’adherí al programa d’integració (curs 1988-89). És un centre que compta amb dues aules per a alumnes amb necessitats educatives especials.

A principi de la dècada dels vuitanta s’amplià l’edifici del Col·legi Públic Sant Rafel. S’hi volia concentrar l’alumnat de les escoles de Buscastell, Santa Agnès i Sant Mateu i només l’oposició dels pares ho impedí. El curs 1981-82, tan sols en funcionaren quatre unitats. El càrrec de director és exercit per Leopold Llombart Bordero.

El Col·legi Públic Buscastell és una escola unitària amb un reduït nombre d’alumnes, que atèn la població de Forada.

La poca població de Sant Mateu va fer que es tancàs l’escola des Cap de Dalt a final de la dècada dels noranta i únicament resta l’escola unitària Col·legi Públic Sant Mateu Cap de Baix.

També és una escola unitària el Col·legi Públic Santa Agnès.

L’Escola d’Educació Infantil de Sant Antoni forma part de la xarxa d’escoles d’educació infantil que depenen del Consell Insular d’Eivissa i Formentera. Fou inaugurada l’11 de maig de 2000.

3 Escoles del municipi de Sant Joan de Labritja.

El 1976 el ministre d’Educació i Ciència Carlos Robles Piquer inaugurà el Col·legi Nacional de Sant Joan, que actualment rep la denominació de Col·legi Públic Labritja. Arran de la política de concentracions escolars, es tancaren les escoles de sa Cala, Sant Llorenç, Benirràs i Sant Miquel i l’alumnat es matriculà la nova escola de Sant Joan. El 1982, a causa de la manca d’aules, els parvularis i el primer curs de d’EGB s’instal·laren en uns locals llogats. L’escola, que inicialment tenia vuit unitats, en té tretze, imparteix Educació Infantil i Primària.

El 1986 començà a funcionar un nou centre docent a Sant Miquel, el Col·legi Públic Balansat. És una escola on s’imparteix educació infantil i primària i que ha passat de cinc unitats inicials a set.

El 1978 es plantejà la reobertura del Col·legi Públic Torres de Balàfia de Sant Llorenç perquè, almenys, hi pogués assistir l’alumnat de preescolar. És un centre unitari ubicat a l’edifici antic (inaugurat el 1935), que compta amb tres unitats, on s’imparteix l’Educació Infantil i el primer i segon cicle de l’Educació Primària.

El 1989, s’ubicà l’Escola d’Aprenentatge de la Naturalesa i Costums del Camp a l’antiga escola unitària d’al·lots de sa Cala de Sant Vicent. Pretén facilitar a tot l’alumnat de les Pitiüses el coneixement específic de les particularitats de la canalada de sa Cala: la manera tradicional de viure, l’agricultura de subsistència, les feines del bosc, l’arquitectura popular, les festes tradicionals... i ajudar a desenvolupar habilitats d’interpretació del paisatge i de presa de decisions envers el medi a partir de l’estudi d’aquesta zona.

L’Escola Infantil Municipal de Sant Joan fou creada per l’Ajuntament de Sant Joan el 1988; des del primer moment s’acollí al programa d’atenció primerenca.

4 Escoles del municipi de Sant Josep.

El 1977 començà a funcionar elCol·legi Públic l’Urgell de Sant Josep; dotat inicialment amb vuit unitats, compta amb dues línies educatives. L’antiga escola que, com a moltes altres poblacions, es destina a l’etapa d’educació infantil, el curs 2001-2002 augmentà en una el nombre d’unitats, passà de cinc a sis.

El 1974 es construí el Col·legi Públic Sant Jordi. El centre, que en principi era de vuit unitats, augmentà el 1988 a dotze, nou destinades a l’EGB, una de suport; a l’antic edifici s’ubicaren dues aules de preescolar.

El curs 1988-89 començà a funcionar una nova escola a Sant Jordi, el Col·legi Públic Can Guerxo, dotat amb vuit unitats d’EGB i una de preescolar.

El Col·legi Públic sa Revista és una de les cinc escoles unitàries que funcionen a Eivissa; l’edifici és propietat de la Salinera.

El 1987 foren adjudicades les obres del nou centre de Sant Agustí i el curs 1988-89 començà a funcionar el Col·legi Públic es Vedrà, de quatre unitats d’EGB i una de preescolar; les antigues escoles es destinaren a l’educació infantil. A principi del s XXI, el Govern de les Illes Balears té previst el desdoblament d’aquest col·legi.

5 Escoles del municipi de Santa Eulària des Riu.

Al municipi de Santa Eulària, la forta demanda de places escolars es resolgué duplicant la capacitat inicial dels centres; així, el 1988, tant el CP Sant Ciriac, com el CP Santa Eulària, tenien quasi el doble d’alumnes que els inicialment previstos. La solució adoptada ha fet que les dues escoles públiques d’aquesta localitat pateixin greus problemes de massificació i de manca d’espai, encara no resolts.

El 1986, el Col·legi Públic Sant Ciriac comptà amb un nou edifici, que s’afegí a l’antic. Des de 1976 està dirigit per Margalida Torres.

El Col·legi Públic Santa Eulària començà a funcionar com un annex del CP Sant Ciriac i se n’independitzà el 1986. L’escola, que en principi comptava amb vuit unitats, experimentà en dos anys una forta ampliació i el 1988 ja havia duplicat el nombre d’unitats. Aleshores s’utilitzaven com a aules la cuina, el menjador, la biblioteca i el laboratori; encara funcionaven dues aules prefabricades i s’havien habilitat dos locals llogats per l’Ajuntament on s’impartien classes de compensatòria. En començar el s XXI, la manca d’espai és encara un problema no resolt; compta amb tres línies d’educació infantil i primària. Gran part del professorat és interí i està dirigit per Pilar Riera.

El 1977 el MEC decidí tancar el Col·legi Públic Santa Gertrudis, però la fèrria oposició dels pares, el professorat i l’Ajuntament de Santa Eulària ho impedí. S’acordà, aleshores, l’ampliació del centre; entre 1978 i 1979 es realitzaren diverses reformes, que duplicaren el nombre d’unitats, passant a vuit, una per a cada curs de l’EGB, a les quals s’afegí la de preescolar, que s’ubicà en un local llogat. A principi de la dècada del vuitanta, el MEC decidí construir una nova escola de vuit unitats al poble mateix, que s’inagurà el 1986. El curs 2001-2002 s’imparteix al nou edifici l’educació primària i, a l’antic, l’educació infantil.

El 1976 l’Ajuntament comprà 10.000 m2 de terreny per a la construcció del Col·legi Públic Puig d’en Valls i un parc contigu a l’escola; el 1977, s’inaugurà el nou edifici. Des del 1973 fins el 1984, el col·legi ha estat dirigit per Josep Marí Viñas, que promogué la creació de l’escola de Jesús i des de 1984 el director és Ildefons Juan Marí.

El 2001 el Govern de les Illes Balears aprovà la construcció d’un nou centre docent, el Col·legi Públic s’Olivera situat al Puig d’en Valls, que ha de ser finançat gràcies a la signatura d’un conveni subscrit per la Conselleria d’Educació del Govern i el Consell d’Eivissa i Formentera.

El 1977 tancà les portes el Col·legi Públic Mare de Déu de Jesús i els alumnes es matricularen al nou CP Puig d’en Valls. El 1980, es plantejà la necessitat de construir un centre docent de vuit unitats a Jesús; dos anys després s’aprovà la seua edificació i, el 1984, sortiren a subhasta les obres. L’actual escola s’inaugurà el gener de l’any 1985.

El Col·legi Públic Sant Carles compta amb un edifici que s’inaugurà el mes de gener de 1986; l’escola vella s’utilitza com a aula de música.

L’Escola d’Educació Infantil de Santa Eulària forma part de la xarxa d’escoles d’educació infantil que depenen del Consell d’Eivissa i Formentera. Fou inaugurada el 12 de maig de 2000.

6 Les escoles concertades de caire religiós són centres docents, que depenen d’una institució privada (en aquest cas l’Església catòlica) i que reben un ajut dels poders públics, circumstància que implica que a les etapes concertades, els esmentats centres tenen els mateixos drets i deures que els col·legis públics i els alumnes matriculats reben un ensenyament gratuït.

Les mares agustines dirigeixen, a Sant Jordi, el Col·legi Verge de les Neus, que per tal d’ajustar-se a les demandes exigides per la legislació vigent i poder satisfer la demanda creixent de places escolars, ha experimentat diverses remodelacions i ampliacions; la primera es produí a mitjan dècada dels seixanta, la segona el curs 1985-86 i, finalment, el curs 1999-00 entrà en funcionament un nou edifici que s’afegí al vell.

A Eivissa dirigeixen el Col·legi Nostra Senyora de la Consolació que, com l’anterior ha experimentat diverses reformes i també ha vist com un edifici annex, destinat a l’ESO, s’afegia a les anteriors construccions; el mes de maig de 1986 passà a convertir-se en un centre concertat pel que fa a les etapes educatives d’educació infantil, primària i educació secundària obligatòria.

Les religioses terciàries trinitàries gestionen a Sant Antoni el Col·legi de la Santíssima Trinitat, on s’imparteixen les etapes d’educació infantil, primària i secundària. Arran de la implantació de la reforma educativa, les intal·lacions del Col·legi de la Santíssima Trinitat, que les religioses terciàries trinitàries dirigien a Santa Eulària, deixaren de reunir, definitivament, les condicions exigides per la legislació vigent, raó pel la qual el Ministeri d’Educació decidí el seu tancament. Des d’aleshores les seues instal·lacions s’utilitzen com a llar de menors.

Per les mateixes raons el Col·legi de Sant Vicent de Paül d’Eivissa tancà les seues portes el mes de setembre de 1994.

Sota la denominació de Col·legi Sant Domingo de sa Real s’integren, des del mes maig de 1995, els que foren Col·legi Joan XXIII i el Col·legi Seminari Sant Domingo Savio. A l’edifici que ocupà el primer centre s’imparteixen les etapes d’educació infantil i primària i la nova construcció es destina a l’Educació secundària i el batxillerat. Amb la reforma educativa, el Col·legi Joan XXIII passà a convertir-se en un centre concertat. A final de la dècada dels vuitanta l’antic edifici de la Companyia de Jesús, a Dalt Vila, no reunia les condicions pedagògiques exigides per la legislació vigent per impartir l’ESO i el batxillerat; per aquesta raó el 1989 el Bisbat va vendre l’edifici i el 1992 es començà a construir un nou centre al costat del Col·legi Joan XXIII. Està dirigit per Domingo Moro Planells.

Al municipi de Sant Antoni segueix funcionant sota l’auspici del Bisbat l’Escola de Patronat Diocesà de Can Bonet, que compta amb una línia educativa i imparteix les etapes d’educació infantil, primària i secundària.

L’Església completa la seua tasca educativa amb el Centre Educatiu Betània, que començà a funcionar el 1994. Depèn de l’organització no governamental Càritas d’Eivissa. La seua finalitat és la de contribuir a la integració dels nens i adults que viuen als barris de la ciutat d’Eivissa que tenen un nivell socioeconòmic més baix. El local on s’imparteixen les classes i tallers és propietat del Bisbat i està ubicat al barri de Cas Serres. Al llarg del curs escolar s’hi organitzen tallers lúdics i classes de reforç escolar per a la població infantil, classes d’alfabetització per a dones i de castellà per a immigrants. Els mesos de juliol i agost funciona una escola d’estiu per a nens amb edats compreses entre els tres i els setze anys, que participen en els diversos tallers de manualitats i activitats d’oci i temps lliure.

7 Finalment, funcionen a l’illa d’Eivissa tres escoles estrangeres de caire privat:

El Col·legi Europeu i Centre Cultural Can Blau, que fou creat el 1981 pels professors Heide i Nemo J. Niemann. Té com a titular la fundació privada Can Blau, propietària del terreny on s’ubica l’escola, de l’edifici escolar i del material del centre, que fou inaugurat el 1992 a Sant Agustí. El patronat, que representa la fundació, s’encarrega de l’administració del centre docent i de l’elecció del personal. És un col·legi privat que només rep una subvenció de la Deutsche Tertulia E V, cercle cultural hispanogermànic, i és soci de l’associació de col·legis privats alemanys Francforto. El 1996 fou autoritzat pel MEC per impartir ensenyances del sistema educatiu alemany per a alumnes espanyols i estrangers. Segueix els plans d’estudi de Westfàlia del Nord i Hamburg i el currículum per a centres estrangers a Espanya establert pel Ministeri d’Educació. Està dirigit per Charlotte Look i la matrícula s’eleva a uns quaranta alumnes, que cursen les etapes d’Educació Infantil, Primària i Secundària (primer cicle). La llengua vehicular és l’alemanya, encara que també s’hi donen classes en espanyol i en anglès.

L’Escola Francesa d’Eivissa començà a funcionar el 1975 sota l’empara de l’Aliança Francesa d’Eivissa i, en particular, del seu director René Vuibert. Pretenia satisfer les necessitats d’escolarització de les famílies franceses que vivien a l’illa. Reconeguda pel Ministeri d’Educació Nacional Francès i lligada per convenció a l’Agència per a l’ensenyament francès a l’estranger, els estudis estan homologats pel Ministeri d’Educació d’Espanya, de manera que en qualsevol moment l’alumnat pot integrar-se dins del sistema educatiu espanyol. La llengua vehicular és el francès. El 1988, adquiriren un solar a la finca can Llambies (Sant Jordi) i el 1993 s’inaugurà el nou edifici; tant l’adquisició dels terrenys com la construcció dels edificis escolars foren subvencionats pel govern francès i l’associació de pares i mares, constituïda el 1986. El 1997 modificà la seua denominació, passant a anomenar-se Collège Français d’Ibiza. Al principi, el director de l’Aliança Francesa també ocupava aquest càrrec a l’Escola francesa; des de 1989 se separà la direcció dels dos centres.

El Morna International College fou creat el 1973 sota la denominació de Morna Valley School. És un centre privat, membre de la National Association of British Schools a Espanya. El 1996 fou autoritzat pel MEC per impartir ensenyances d’acord amb el sistema educatiu britànic per a alumnes espanyols i estrangers. El programa d’estudis segueix el National Curriculum (Anglaterra i Gal·les) i les directrius dictades pel Ministeri d’Educació espanyol pel que fa al currículum per a centres estrangers a Espanya. El centre està ubicat en una finca prop de Sant Carles de Peralta que compta amb una casa pagesa del s XVIII; a principi del s XXI s’ha adquirit un solar a la finca de can Caus de Santa Gertrudis, on es preveu la construcció del nou edifici escolar. Està dirigit per Helen Davenport i la matrícula s’eleva a uns cent cinquanta alumnes, que cursen les etapes d’educació Infantil, Primària i Secundària; així mateix, està autoritzat per realitzar l’International General Certificate Education en nou assignatures, cosa que permet l’accés a la Universitat. La llengua vehicular és l’anglès; també s’hi imparteixen classes d’espanyol i alemany. [NGF]

Escoles de Formentera

La relació que redactà el 1845 el cap polític de la província Joaquim Maximilià Gibert, pel que fa a la instrucció pública a Formentera, diu que a l’illa manca qualsevol classe d’ensenyament i que l’Ajuntament no disposa de mitjans per crear cap escola, encara que ell aconsella que n’intenti crear una, a pesar que la dispersió de la població faria molt difícil l’assistència dels alumnes.

La primera escola pública de Formentera fou creada l’any 1870 i s’ubicà a Sant Francesc en un local llogat per l’Ajuntament. Fins aquell moment l’educació havia estat en mans dels capellans, tal com afirmà l’any 1852 el batle formenterer en resposta a la circular enviada per la Comissió Provincial d’Instrucció Pública, en la qual es reclamava a l’Ajuntament dades sobre nombre d’habitants, pobles, distància entre ells, tipus de població, possibilitats de l’Ajuntament de col·laborar amb l’educació, etc.

L’agost de 1881 Pere Escanellas Sunyer va aprovar les oposicions de mestre i fou destinat a l’escola de nens de Sant Francesc Xavier, càrrec que va ocupar fins a l’abril de 1883, quan va obtenir plaça a l’escola de Sant Josep. Els primers nomenaments que es troben registrats als arxius provincials d’educació són els de Francesc Marí Riera (23 de juny de 1883), que fou destinat a l’escola elemental d’al·lots de Sant Francesc, i el d’Antònia Ripoll Ribas (23 de juny de 1883) destinada a l’escola elemental de nenes de Sant Francesc.

Els primers mestres nacionals formenterers foren Francesc Marí Riera “Barber” i Maria Mayans Ferrer (de Can Pep Vicent, Sant Francesc).

La primera escola construïda a Formentera fou promoguda pel mestre valencià Lluís Andreu i Minguet , el qual des de la seua incorporació a l’escola de Sant Francesc, l’any 1925, gestionà la creació de l’Associació d’Amics de l’Escola amb la finalitat de construir noves escoles i habitatges per als mestres, cosa que cristal·litzà l’any 1927 amb la inauguració de dues escoles unitàries per a nens i nenes i dos habitatges per als mestres. Ambdues construccions foren sufragades pels membres d’aquesta associació en un terreny cedit per l’Ajuntament. Andreu deixà Formentera l’any 1935, després de realitzar una gran tasca pedagògica i social. A principi del segle XXI aquestes instal·lacions són les dependències del Centre de Professors de Formentera.

També elaborà el pla de creació d’escoles de l’illa, que preveia dues escoles a Sant Ferran, dues a la Mola, una mixta a la Savina i una altra as cap de Barbaria, encara que les vicissituds polítiques impediren la seua realització i no fou fins a l’any 1959 que l’Ajuntament de Formentera construí l’escola unitària d’al·lots de Sant Ferran i l’any 1964 l’escola d’al·lotes, en col·laboració amb els pares de les alumnes. Fins aquell moment, les classes s’havien impartit a locals llogats per l’Ajuntament. Aquest centre escolar anà creixent, gràcies a l’augment de matrícula i, a principi del segle XXI, és un centre complet d’educació infantil i primària. D’entre els professors d’aquest col·legi cal destacar la labor pedagògica d’Antoni Serra Colomar (1956-1997).

S’ha d’esmentar l’important tasca educativa realitzada a Formentera durant la Segona República, ja que foren creades les escoles unitàries de la Savina i des cap de Barbaria (l’any 1931) i cobertes totes les places a la resta d’escoles de l’illa.

L’escola de la Savina sempre ocupà locals llogats per l’Ajuntament, fins que l’any 1975, amb la creació del nou col·legi públic de Sant Francesc, fou suprimida i els alumnes d’aquest indret varen ser desplaçats al nou centre mitjançant el servei de transport i de menjador escolar.

L’escola des cap de Barbaria fou creada l’any 1931 i el primer mestre fou Josep Riera Torres (20 de novembre de 1931). Inicialment, ocupà un local llogat fins que l’any 1973 els pares d’alumnes, en col·laboració amb l’Ajuntament i en un terreny cedit per Ferdinand Laborey construïren una nova escola. Aquesta escola fou suprimida l’any 1993 i els alumnes d’aquesta zona incorporats a les escoles de Sant Francesc, mitjançant el transport escolar. Les instal·lacions escolars a començament del segle XXI acullen el club de jubilats des cap de Barbaria i les instal·lacions esportives són emprades per diverses entitats de l’illa.

L’escola de la Mola arribà amb la finalització de la carretera general, l’any 1924, construïda principalment per donar servei al far de la Mola. El primer mestre que ocupà la plaça de l’escola d’al·lots fou Miquel Ferrer Castaño (el 12 de juny de 1924); la plaça de mestra de nenes l’ocupà Catalina Servera Caldentey (el 17 de març de 1928). Aquesta escola utilitzà locals llogats per l’Ajuntament fins a l’any 1975, quan fou construïda la nova escola unitària d’al·lots i, posteriorment, s’hi afegí una altra unitat per a al·lotes. A començament del segle XXI funcionen dues unitats escolars que imparteixen l’educació infantil i primària. El claustre de professors és reforçat amb mestres itinerants, que procedeixen de les altres dues escoles de l’illa i que imparteixen les àrees específiques. A l’escola de la Mola destaca la labor pedagògica realitzada per Francesc Masdeu Giménez (1949-1979).

El primer centre complet d’ensenyança general bàsica fou construït a Sant Francesc l’any 1976 i substituí les antigues unitàries de Sant Francesc, la Savina i es Cap de Barbaria i el cicle superior de la Mola. La unitària des Cap de Barbaria fou reoberta dos anys més tard per als alumnes de primer cicle d’ensenyança general bàsica. Aquest centre disposà de transport i menjador escolar.

El darrer centre d’infantil i primària construït a Formentera fou el col·legi públic Mestre Lluís Andreu, l’any 1989. Aquest centre està ubicat a Sant Francesc i fou dedicat, tal com ressalta la placa commemorativa, a aquest important docent: el MEC i l’Ajuntament de Formentera dediquen aquest col·legi al record del mestre Lluís Andreu. Des del curs 1995-96 els dos centres d’infantil i primària de Sant Francesc estan unificats i funcionen amb una sola direcció escolar. Té dues línies educatives, amb 13 unitats de primària i 4 d’educació infantil, empra els edificis dels dos antics col·legis, s’ha acollit al programa d’integració escolar i participa en el programa europeu Sòcrates-Comenius.

L’únic centre privat de Formentera fou creat el 24 d’abril de 1939 per la congregació religiosa de Sant Vicent de Paül amb el nom de Verge Miraculosa i s’establí inicialment a Sant Francesc en un local llogat, fins que posteriorment es construí, l’any 1946, el centre actual. Fins a l’any 1973 s’hi impartiren educació infantil i primària i a partir d’aquella data tan sols ensenyament infantil. [JVV]

Descàrregues

Col·laboradors