escarabat

escarabat m ZOOL Nom amb el qual es coneixen els insectes de l'ordre dels coleòpters.

És el grup d’insectes amb un major nombre de representants endèmics a les Pitiüses. La família dels tenebriònids, escarabats de coloració negrosa i voladors, subministra el major nombre d’endemismes de la fauna d’Eivissa i Formentera.

1 escarabat banyut [Copris hispanicus, família dels escarabeids] Escarabat de 15 a 30 mm de llargària. De color negre uniforme, els mascles són bons de reconèixer perquè tenen una llarga banya al cap; les femelles també la tenen, però més curta. Són copròfags, es caracteritzen per pastar boles de fems, que transporten als seus caus i dins d’elles les femelles fan la posta. La femella diposita un ou dins cada una de les boles-niu (entre dos i quatre), les quals són enterrades amb l’ajut del mascle. Una parella de C. hispanicus pot arribar a enterrar 250 g d’excrements frescos dins la cambra hipogea. És una espècie termòfila i l’ovoposició es produeix a final de primavera i començament d’estiu. La vida larval es desenvolupa durant l’estiu i hivernen en fase d’imago. És abundant i es pot observar els mesos d’abril i maig a diferents ambients, des del nivell de la mar fins a zones de muntanya, encara que per damunt dels 1.000 m és difícil trobar-los. Hi ha una altra espècie de la família dels escarabeids (Oryctes nasicornis ssp. laevigatus) que també rep aquest nom a les Pitiüses.

2 escarabat de la fruita o fruiter [Cetonia opaca, família dels escarabeids] Escarabat de 14 a 20 mm de llargària, de colors foscos amb reflexos blaus, verds i daurats. Les larves s’alimenten de fusta morta o d’humus i els adults, de flors. És abundant a la primavera pels camps i garrigues.

3 escarabat rutler [Geotrupes stercorarius, família dels escarabeids] Escarabat d’entre 15 i 27 mm de llargària, de coloració negra en el dors i amb reflexos metàl·lics de color blavós en la regió ventral. Aquestos escarabats presenten un lleuger dimorfisme sexual. És una espècie copròfaga que mostra preferència pels excrements dels equins. Els adults excaven una galeria subterrània amb diversos rams, cada un dels quals és aprovisionat amb excrements per alimentar la larva. En cada ram es diposita un sol ou. El niu és construït per ambdós membres de la parella. El desenvolupament complet dura aproximadament cinc mesos i mig, tres d’ells com a larva i els altres com a imago. Els imago emeten senyals acústics de protesta davant estímuls mecànics externs.

4 escarabat del pi [Polyphilla fullo, família dels escarabeids] Escarabat voluminós, fa de 25 a 36 mm de llargària. Es distingeixen fàcilment per les taques blanques que presenten al dors i per les antenes que acaben en maça i amb diverses laminetes que s’obren com un ventall; el mascle es distingeix de la femella perquè té la maça final de l’antena més grossa. Presenten un desenvolupament larval complex, estan en fase de larva tres o quatre anys i s’alimenten d’arrels. Els adults s’alimenten exclusivament de fulles de pi i presenten una distribució estacional de maig a juny en els pinars litorals.

5 escarabat merder A les Pitiüses hi ha tres espècies de la família dels escarabeids que es coneixen amb aquest nom Scarabeus sacer, Scarabeus laticollis i Scarabeus puncticollis. Les espècies d’escarabats merders són ben conegudes per l’home des de fa molts segles. A l’antic Egipte els consideraren espècies sagrades. Les espècies del gènere Scarabeus s’identifiquen per la seua mida relativament gran (fins a 30 mm) i pel seu color negre. A més, les antenes estan formades per vuit artells, les potes anteriors estan lliures de tarsos en els dos sexes i les tíbies posteriors, dotades d’una sola espina apical. L’aspecte més important de la seua biologia és la de pastar i modelar boles d’excrements d’herbívors domèstics, que fan rodar fins als nius. Les boles serveixen d’aliment als adults i a les larves així com de lloc d’ovoposició. Aquest complex patró alimentari i reproductiu rep el nom de comportament telecòprid.

Scarabeus sacer són escarabats de 25-40 mm de llargària i presenten una distribució circummediterrània, ha estat citat a les Balears encara que a principi del segle XXI es troba en regressió. Es pot trobar S. sacer fins als 1.000 m d’altitud. És una espècie termòfila i presenta una distribució estacional durant els mesos de primavera i d’estiu. El ritme d’activitat diària és preferentment crepuscular i nocturn. El vol ràpid i vigorós els permet desplaçar-se a llargues distàncies.

Scarabeus laticolis són escarabats de 13-25 mm de llargària. Presenten una distribució per la Mediterrània occidental. Presenta un rang de distribució més ampli que l’espècie anterior, es pot trobar fins als 1.600 m. També presenta una distribució estacional àmplia, es poden trobar imagos al llarg de quasi tot l’any; es tracta d’una espècie amb una certa tolerància tèrmica. Aquesta espècie va ser citada per primera vegada a Eivissa i Formentera per Francesc Español i Coll (1943, 1949). Cinquanta anys més tard, Lobo i Martín-Piera (1993) no varen trobar cap individu d’aquesta espècie a les Pitiüses. Això, juntament amb el coneixement que a les Balears aquesta espècie està en una forta regressió, pot induir a pensar que està extingida a les Pitiüses.

Scarabeus puncticollis són escarabats de 17-24 mm de llargària. Aquesta espècie presenta àrees separades de distribució a la conca mediterrània. Es pot trobar fins als 1.400 m d’altitud. Presenten una distribució estacional que va de maig a octubre.

6 escarabat d’aigua o de bassa Els escarabats d’aigua presents a les Pitiüses pertanyen a les famílies ditíscids, hidrofílids i halíplids. Hi ha diferents espècies endèmiques d’escarabats d’aigua a Eivissa i Formentera, la família ditíscids té dos representants endèmics Bidessus minutissimus i Graptodytes kuchtae i la família hidrofílids en té dos més, Hydraena ebusitana i Helochares lividus ludovici. Els ditíscids són escarabats d’aigua que posseeixen una morfologia adaptada a la natació, i les potes posteriors transformades per remar. Amb tot i això, tenen les ales posteriors voladores per poder desplaçar-se d’un lloc a l’altre quan el medi on viuen esdevé més sec. Tant les larves com els adults són depredadors. A partir del més de juny es poden observar a les zones humides, associats a fonts i basses d’aigua. Els hidrofílids són escarabats majoritàriament aquàtics, de règim herbívor quan són adults, però carnívors i hàbils caçadors quan són larves.

7 escarabat de la patata [Leptinotarsa decemlineata, de la família dels crisomèlids] És de forma arrodonida i mida petita, uns 10 mm de llargària. És fàcil de reconèixer pel color groc o taronja metàl·lic amb deu bandes longitudinals de color negre i taques negres irregulars al cap. Les erugues, que poden fer fins a 15 cm de longitud, són de color groc o ataronjat, amb punts negres als costats. S’alimenta de fulles de la patatera, tant en fase de larva com en l’adulta. Han constituït una de les plagues agrícoles més greus del segle XX. També es desenvolupa sobre altres solanàcies, com la tomatera i l’alberginiera. Com a conseqüència d’aquesta plaga, les fulles queden reduïdes als nervis i si la quantitat d’escarabats és important la defoliació és total. L’escarabat és molt difícil d’eliminar perquè pot romandre enterrat fins a dos anys. Una femella fecundada pot pondre al voltant de 1.000 ous a l’envers de les fulles de les plantes. Les larves són molt voraces i poden destruir plantacions senceres.

Procedent dels EUA, fou detectat per primera vegada a França i es va anar escampant per tot Europa. A la península Ibèrica va arribar cap a 1935. A les Pitiüses es coneix des de mitjan segle XX, època en la qual la patata eivissenca va resultar molt afectada per la plaga. Aquest escarabat no havia tornat a ser detectat a les plantacions, fins que a començament del segle XXI se n’ha tornat a trobar a diverses finques de Santa Eulària i Sant Llorenç.

8 escarabat de les flors o daurat [Família dels escarabeids, del grup dels cetònids] Comprenen, entre altres, els gèneres Oxythyrea, Cetonia, Tropinota, Aethiesa, Eupotosia, Potosia. Totes les espècies d’aquest grup es caracteritzen pels seus hàbits alimentaris, per viure entre flors, per la remor del seu vol i per presentar coloracions metàl·liques. Les espècies Oxythyrea funesta i Tropinota squalida estan presents a Eivissa. També la família dels edemèrids reuneix espècies eminentment florícoles, primaverals i estiuenques, que en estat adult s’alimenten de pol·len i moltes vegades participen activament en la pol·linització de moltes espècies. Les larves viuen a la fusta morta o les tiges caigudes d’espècies herbàcies. El gènere Oedemera és el més comú; Oedemera caudata és una espècie molt comuna a les Balears. Aquestos escarabats presenten entre 6-10 mm de llargària. Es poden trobar els adults des de final d’abril a final de juny i a qualsevol tipus d’ambient, des del nivell del mar fins a l’alta muntanya.

9 escarabat dels cuirs o de les pells Són escarabats de la família dels dermèstids que reuneix unes 700 espècies, moltes d’elles cosmopolites i colonitzadores de productes emmagatzemats. Tenen el cos més o menys arrodonit i recobert d’una densa capa de pèls; són més aviat petits, d’1,5 fins a 10 mm de llargària i generalment de color bastant fosc, de vegades amb dibuixos al dors. Les antenes són claviformes i juntament amb les potes poden recollir-se en la part inferior del cos. En aquesta posició aquestos insectes poden fingir que estan morts. Els dermèstids consumeixen matèria orgànica procedent d’animals morts, poden atacar productes diversos com la seda, les pells, les plomes, les banyes, la llana, els cuirs i, fins i tot, les col·leccions d’insectes, on produeixen greus perjudicis. Les espècies més corrents a la fauna pitiüsa són Dermestes frishi, Dermestes sardous i Dermestes lardarius.

10 escarabat fura [Pimelia elevata, família dels tenebriònids] Són escarabats endèmics de les Pitiüses. De color negre amb el cos de forma arrodonida i amb èlitres molt estriats. Es troben preferentment a la franja litoral arenosa, encara que també n’hi ha a l’interior per camps i camins. Durant el dia es mostren molt actius, són àgils però de moviments lents; solen refugiar-se sota pedres juntament amb altres escarabats lapidícoles. L’escarabat fura presenta una certa tendència sabulícola. La majoria de les espècies de tenebriònids són detritofàgiques en sentit ampli. Els exemplars de P. elevata de Formentera pareix que han iniciat una diferenciació respecte als exemplars d’Eivissa, ja que la seua mida és en general major i l’òrgan copulador més gran, més robust, més estrangulat en la part central i amb les vores tant parametrals com basals més amples i gruixudes. P. elevata va ser descrita el 1887 per Sénec, que en el seu treball Essai monographique du gènere Pimelia la considerava una varietat de P. criba, però el 1940 fou elevada a la categoria d’espècie.

11 escarabat enterrador o enterramorts Són escarabats de la família dels sílfids, tenen dimensions molt variables i el cos generalment deprimit i moderadament allargat. Solen ser de colors foscos, encara que algunes espècies tenen dibuixos ben vistosos al dors. Molts d’ells són necròfags i tant les larves com els adults són atrets per l’olor que desprenen els cadàvers en descomposició, d’aquí el nom d’enterradors o enterramorts. Aquestos escarabats emeten substàncies riques en ferments digestius, amb els quals disgreguen la carn que devoren, de la qual fan una digestió parcialment extraoral. En general els necròfags són indiferents a la naturalesa del cadàver, però hi ha espècies exigents fins i tot respecte a les dimensions dels morts; altres cacen preses vives (cucs, larves d’altres insectes, gasteròpodes terrestres, etc.) o són fitòfags, que arriben a provocar plagues en plantes cultivades, i encara n’hi ha de polífags, que adopten un règim alimentari o un altre en funció de la disponibilitat del moment. La majoria de les espècies fa la posta sobre restes en descomposició, tant animals com vegetals, que enterren i que després serveixen com a aliment a les larves.

12 escarabat lluent [Chrysolina banski ibicensis, família dels crisomèlids] Són escarabats petits amb gran nombre d’espècies. En grec Chrysomelidae significa animal daurat, denominació que aplicada a aquesta família fa referència al seu color. C. Banski ibicensis és una subespècie endèmica d’Eivissa, descrita per Bechyne el 1950; presenta un cos allargat bastant pla d’ uns 10 mm de llargària i coloració metàl·lica. L’escarabat lluent és una espècie fitòfaga de costums lapidícoles; les larves i els adults s’alimenten de fulles d’espècies de plantes labiades com Marrubium vulgare, Teucrium fruticosum, Ballota foetida, Mentha rotundifolia, etc. També hi ha la posta dels ous sobre l’anvers de les fulles d’aquestes plantes, ja que d’aquesta manera són poc visibles en front de possibles depredadors. Viu a zones preferentment càlides quasi tot l’any; és abundant als mesos de maig a juny.

13 escarabat pelut Són escarabats de la família dels escarabeids, dins el grup dels cetònids ( escarabat de les flors).

14 escarabat pudent [Blaps bedeli torressalai, família dels tenebriònids] És un endemisme balear del qual es coneixen algunes poblacions a Menorca, on aquesta espècie és més abundant. També ha estat trobada a ses Bledes. De costums nocturns, es refugien de dia davall pedres i a la zona de penombres de les coves; l’escarabat pudent, a Menorca, és trogloxè, mentre que a Eivissa és lapidícola. Són detritòfags. Se l’anomena pudent a causa de les secrecions d’olor desagradable que expulsa quan es troba en perill.

15 escarabat piloter escarabat merder.

16 escarabat poller o culalt Nom amb el qual es coneixen els escarabats tenebriònids del gènere Blaps amb tres espècies: B. lethifera, B. lusitanica, B. gigas. Són de talla gran, color negre i de moviments més aviat lents. De costums nocturns, es refugien de dia davall pedres, a la zona de penombres de les coves, en els caus d’altres animals o en forats del terreny; entrada la nit volten per les zones pròximes als seus refugis diürns. Quan se senten amenaçats aixequen el cul i expulsen una secreció d’olor penetrant, molt desagradable.

Blaps lusitanica és una espècie que es troba a les costes valencianes i a les illes Balears. Exemplars d’aquesta espècie han estat observats a Menorca, Mallorca i Eivissa, quasi sempre en ple camp. És bastant rar a les zones habitades per l’home.

Blaps gigas és una espècie comuna per tot el sud d’Europa, nord d’Àfrica i illes atlàntiques; és molt abundant a les Balears i freqüentment es troben reunits en colònies de diversos individus. A diferència de l’espècie anterior mostra costums francament antropòfils, es troba freqüentment en construccions ruïnoses, corrals i racons foscos de les cases de camp.

Blaps lethifera és una espècie d’àmplia distribució geogràfica, estesa per quasi tot Europa i per part d’Àsià. Comuna a la península Ibèrica i a les Balears, generalment mostra costums molt similars a B. gigas [NRR]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments