endemisme

endemisme m BOT Qualitat d’endèmic. Es diu de qualsevol categoria taxonòmica que viu exclusivament en un determinat territori. El concepte d’endemisme està íntimament lligat als processos d’especiació i d’àrees de refugi i no és una tasca gens senzilla esbrinar quins han estat els orígens i les causes que han afavorit la presència dels endemismes en un determinat territori. No hi ha dades fermes que documentin de manera inequívoca la presència d’endemismes pitiüsos en els diversos grups de flora no vascular (algues, fongs, molses i hepàtiques). Amb tot i això, la dificultat associada al seu estudi (sistemàtica complexa, caràcters discriminants microscòpics o submicroscòpics, tècniques de recol·lecció i preservació específiques) fa que aquesta afirmació s’hagui de considerar necessàriament com a provisional. Per contra, les Pitiüses compten, els primers anys del segle XXI, amb dinou espècies i subespècies de la flora vascular que es troben restringides a ambdues illes. Deu dels endemismes pitiüsos es troben exclusivament a Eivissa o a la nissaga d’illots que l’envolten, o a ambdós indrets alhora (Allium grosii, Allium sphaerocephalon subsp. ebusitanum, Avenula crassifolia, Euphorbia margalidiana, Genista dorycnifolia subsp. dorycnifolia, Genista dorycnifolia subsp. grosii, Hippocrepis grosii, Leucanthemum paludosum subsp. ebusitanum, Teucrium cossonii subsp. punicum, Thymus richardii subsp. ebusitanus), tres es restringeixen sols a Formentera (Delphinium pentagynum subsp. formenteranum, Limonium formenterae, Limonium wiedmanii) i únicament sis viuen indistintament a Eivissa i a Formentera (Allium antoni-bolosii subsp. eivissanum, Biscutella ebusitana, Carduus bourgeanus subsp. ibizensis, Dactylis glomerata subsp. nestorii, Galium friedrichii, Limonium grosii). Les relacions d’aquest element endèmic pitiús són prou diverses i no reflecteixen un patró biogeogràfic comú. Alguns d’aquestos endemismes tenen afinitats aparents amb altres entitats de la flora de les Balears orientals. És el cas d’Allium antoni-bolosii subsp. eivissanum (Alliaceae), Hippocrepis grosii (Fabaceae) i Teucrium cossonii subsp. punicum (Lamiaceae). Allium antoni-bolosii subsp. eivissanum (all), és una planta poc conspícua que floreix de juliol fins a octubre i que es troba molt distribuïda per Eivissa i rareja a Formentera; viu als pradells, encletxes i replans, sempre a baixes altituds. És morfològicament molt semblant a Allium antoni-bolosii subsp. antoni-bolosii, endemisme de Mallorca, Menorca i Cabrera, de la qual es diferencia per una major alçada, per una major pilositat de les fulles i per uns escapus més allargats, que porten flors campanulades més grans. Ambdues subespècies es troben emparentades amb altres alls del grup Allium cupani, força estès i diversificat a la Mediterrània central i oriental, però del qual se singularitzen principalment per presentar un nombre de cromosomes diferent (2n=30 vs 2n=14 i 2n=16) que suposa un nivell tetraploid de ploidia. La llentiera borda o llentiera salvatge (Hippocrepis grosii) ha estat considerada durant molt de temps idèntica a la violeta de penyal (Hippocrepis balearica) de les Gimnèsies. És un arbust esbrancat que té l’òptim de floració al març i que es distingeix de H. balearica per diversos caràcters vegetatius (port de la planta, forma dels folíols) i reproductius (color de la corol·la, forma de les escotadures del llegum i de les llavors). A causa d’un aspecte morfològic molt semblant, tradicionalment s’ha relacionat H. grosii i H. balearica amb H. valentina, que viu als espadats i cingles de les terres valencianes i alacantines. S’ha postulat repetides voltes que les tres espècies formarien un grup evolutiu natural i constituirien un paradigma d’especiació gradual (esquizoendemisme) per aïllament geogràfic a la Mediterrània, si bé no hi ha dades experimentals que donin suport inequívoc a aquesta hipòtesi. Amb tot i això, dades recents basades en característiques genètiques de l’ADN posen de manifest que H. grosii es troba molt més propera a H. balearica que no a H. valentina. Teucrium cossonii subsp. punicum és un endemisme rar i molt localitzat que viu a poques localitats de la costa nord-occidental d’Eivissa i a l’illot des Vedrà. És un arbust de port moderat que té certes semblances amb l’herba de sant Ponç (Teucrium capitatum) i espècies afins (grup del T. polium), amb la qual conviu en algunes localitats i amb la qual pot formar híbrids. Les relacions de Teucrium cossonii subsp. punicum amb Teucrium cossonii subsp. cossonii de l’illa de Mallorca (i possiblement també a Cabrera) semblen evidents i ambdues subespècies sols difereixen pel port més gran de la planta pitiüsa, les fulles menys festonades, les inflorescències més allargades i amb major nombre de flors. Altres endemismes pitiüsos s’han relacionat amb entitats pròximes que viuen a la península Ibèrica o tenen un àrea més estesa a la Mediterrània occidental. En són exemples Euphorbia margalidiana (Euphorbiaceae), Leucanthemum paludosum subsp. ebusitanum (Asteraceae), Delphinium pentagynum subsp. formenteranum (Ranunculaceae), Biscutella ebusitana (Brassicaceae), Carduus bougeanus subsp. ibicensis (Asteraceae), Galium friedrichii (Rubiaceae), Limonium grosii (Plumbaginaceae), L. formenterae (Plumbaginaceae) i L. wiedmannii (Plumbaginaceae). Euphorbia margalidiana (lletrera) és un dels endemismes més rars i amenaçats de la flora pitiüsa i balear. Viu exclusivament al rocam d’un dels dos illots de ses Margalides (costa nord d’Eivissa) on es troben poc centenars d’exemplars, però sembla versemblant que E. margalidiana degué tenir una distribució més àmplia en el passat. És una espècie arbustiva molt propera a E. squamigera, que viu a la península Ibèrica, les Balears (Mallorca) i el nord d’Àfrica, a la qual ha estat subordinada com a subespècie per alguns autors. Ambdues lletreres es distingeixen bàsicament per presentar la planta illenca una major grandària de les càpsules i per tenir les tiges subcarnoses, caràcters que semblen fixats genèticament, ja que es mantenen en conreu. Leucanthemum paludosum subsp. ebusitanum és una herba anual, erecta, que es troba a pocs indrets d’Eivissa, a pradells, talussos i garrigues atapeïdes. Difereix de Leucanthemum paludosum subsp. paludosum, que viu al llevant i sud ibèric i al nord d’Àfrica, per la menor alçada, per presentar les fulles més profundament dividides i per tenir els capítols florals menys abundants i més petits. Delphinium pentagynum subsp. formenteranum és un dels endemismes pitiüsos que ha estat descrit més recentment. Es coneixen exemplars d’una sola localitat de Formentera, on viu en les clarianes de les garrigues. L’endemisme pitiús és morfològicament i cromosòmicament molt proper a Delphinium pentagynum subsp. pentagynum, de la península Ibèrica i el nord d’Àfrica, però se’n distingeix per les dimensions menors d’alguns òrgans. Sembla que la planta formenterera és un ecotip adaptat als ambients secs i que ha evolucionat sota condicions d’insularitat. Biscutella ebusitana (herba de les llunetes) havia estat freqüentment confosa amb B. montana, endemisme de les terres diàniques i amb la qual presenta certes semblances, i B. sempervirens (sud de la península Ibèrica), però recentment s’ha posat de manifest la seua autonomia davant ambdues tenint en compte el port, la forma diferent de les fulles i la inflorescència, la coloració dels pètals i la diferent morfologia dels tricomes. Biscutella ebusitana es troba ací i allà als tallserrats litorals de la costa nord i nord-oest d’Eivissa, as Vedrà, as Vedranell i a Formentera, on rareja. Carduus bourgeanus subsp. ibicensis s’ha distingit recentment de Carduus bourgeanus subespècie bourgeanus, endemisme de la península Ibèrica, per minses diferències en la pilositat de les fulles, el menor nombre de capítols i en l’àpex de les bràctees mitjanes internes. Viu enmig dels conreus i terrenys alterats i sembla planta ruderal amb apetències nitròfiles. Galium friedrichii (rèvola de penya) és planta comuna a les penyes i talussos litorals de la costa nord eivissenca, als roquissars interiors del sud-oest, as Vedrà i a Formentera. Fins fa poc s’havia confós reiteradament amb G. crespianum, endemisme de Mallorca, però a causa de la coloració blanquinosa dels pètals i a l’aparença glauca de les fulles i tiges, sembla que es troba també relacionada amb diverses espècies del grup del Galium album, del sud-est ibèric. Tres saladines (Limonium grosii, L. formenterae i L. wiedmanii) són els únics representants endèmics de les Pitiüses que presenten una reproducció mitjançant apomixis, la qual cosa permet la formació de les llavors sense que hi hagi reproducció sexual. Les tres espècies son poliploides (tetraploide la primera i triploides les altres dues) i les dues primeres s’han format per processos d’hibridació amb altres espècies. Limonium grosii és una espècie morfològicament molt propera a L. girardianum, endemisme de la costa ibèrica mediterrània i del sud de França. Viu a les salines i llocs salobrosos d’Eivissa i Formentera, on és localment abundant, junt a altres espècies del gènere. Sembla que un dels progenitors que va intervenir en la seua gènesi és L. minutum, una espècie diploide molt polimòrfica que viu a la Mediterrània occidental i que és molt freqüent a tot el litoral de les Balears, però manquen més estudis per aclarir l’altre progenitor. Limonium formenterae és exclusiu dels llocs salobrosos de Formentera. És una planta morfològicament molt variable i alguns dels extrems de variació s’han considerat com a entitat independent (L. retusum) per alguns autors, si bé hi ha nombrosos trànsits morfològics entre ambdues entitats que aconsellen no tractar aquestes variants com a entitats taxonòmiques diferents. Mitjançant tècniques basades en els polimorfismes de l’ADN s’ha pogut identificar un dels seus progenitors, L. cossonianum, espècie que és prou rara a les Pitiüses (sols es coneix de pocs indrets de Formentera) i que viu als salobrars interiors i litorals de la península Ibèrica. Finalment, Limonium wiedmanii sembla ser un poliploid derivat de L. cossonianum, però no es pot descartar totalment que cap altra espècie hagi intervengut en la seua formació. Viu en uns pocs indrets de Formentera, als voltants de salines, arenals salobrosos i roquissars litorals i és una de les espècies més esponeroses del gènere a les Pitiüses. La resta d’endemismes presenten afinitats diverses. Així, Allium sphaerocephalon subsp. ebusitanum (all), que es troba a les escletxes del rocam litoral de pocs indrets d’Eivissa i as Vedrà, és una variant insular poc diferenciada morfològicament d’Allium sphaerocephalon subsp. sphaerocephalon, subespècie àmpliament distribuïda a Europa i que també es troba a Eivissa, si bé a indrets que presenten una ecologia força divergent. Allium grosii (all) i Avenula crassifolia són dos poliploids d’afinitats prou incertes i dels quals no es coneixen els progenitors. La primera es troba força estesa per Eivissa, però la segona es restringeix a unes poques localitats litorals de la costa nord eivissenca. Genista dorycnifolia (ginesta d’Eivissa) és un arbust caducifoli de fins a tres metres d’alçada que alguns autors han relacionat de manera poc convincent amb una altra ginesta africana, com és G. numidica. Té dos nuclis principals de distribució a Eivissa. Un d’ells, a la part sud-occidental de l’illa, es correspon amb G. dorycnifolia subsp. dorycnifolia, i l’altre, a penya-segats de la costa nord-oest, es refereix a G. dorycnifolia subsp. grosii. Ambdues subespècies són molt semblants, però difereixen pel patró d’esbrancament i per les dimensions de flors i llavors. Dactylis glomerata subsp. nestorii és un endemisme pitiús poc conegut. Morfològicament és molt paregut a altres subespècies de D. glomerata, que probablement també viuen a les Pitiüses, però la presència de les quals cal confirmar inequívocament. Això fa que la distribució real de l’endemisme pitiús sigui mal coneguda. És un relicte diploid que sembla prou diferenciat genèticament d’altres subespècies diploides mediterrànies i macaronèsiques, però no es coneix amb certesa quines són les entitats evolutivament més emparentades. [JaRP] ZOOL Aquest terme fa referència a la distribució d’una espècie qualsevol (animal o vegetal) dins d’un territori determinat, els individus de la qual viuen exclusivament en els límits d’aquest territori. Així hom pot parlar d’endemisme ibèric com a pertanyent a la superfície de la península Ibèrica; endemisme pitiús fent referència a les illes Pitiüses; endemisme de Formentera com a exclusiu de Formentera o, apurant més, endemisme de les coves de sa Pedrera limitat i exclusiu d’aquest indret (com passa amb l’amfípode Salentinella formenterae). La causa freqüent de presència d’endemismes és l’aparició d’un obstacle o d’una barrera que interromp la relació d’una determinada espècie amb les d’àrees properes; es parla, aleshores, d’aïllament genètic. Són les anomenades barreres d’aïllament, que poden ser degudes a distints orígens: barreres geogràfiques (com per exemple un riu, una serralada, una falla o bé la mar en el cas d’ecosistemes insulars), barreres ecològiques (la presència d’una espècie per competència, per depredació o per ocupació o reducció del nínxol ecològic inhibeix el desenvolupament d’una altra espècie). També poden adquirir el caràcter d’endèmic les espècies que veuen reduït el seu territori per l’actuació de la pressió humana. El caràcter d’endèmic va relacionat amb l’avanç de la taxonomia i la biogeografia. La taxonomia és una ciència viva i, com a tal, presenta punts de controvèrsia. Els dubtes sobre l’endemicitat d’una espècie poden ser taxonòmics o corològics. En el primer cas, una anàlisi més acurada pot trobar que les diferències entre les poblacions balears i d’altres indrets no són prou grosses per justificar la diferenciació específica. De manera similar, una espècie considerada endèmica en el moment de la seua descripció pot ser trobada amb posterioritat fora de les Pitiüses, per la qual cosa ha de deixar de considerar-se un endemisme pitiús. En la base de dades s’indica la possible existència de dubtes en la taxonomia o en la corologia (distribució). Per a alguns tàxons, les dades disponibles sobre la seua història biològica (tant taxonòmiques com corològiques) es remunten al segle XIX, per la qual cosa es podrien qualificar algunes espècies que compten amb dubtes taxonòmics, respecte al seu estatus com a endemisme. L’avanç en el coneixement dels organismes de les Pitiüses farà que molts d’aquestos dubtes siguin resolts amb el temps. [GXP]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments