emprendada

emprendada f ETNOL Conjunts de joies que llueixen les pageses sobre el pit amb els vestits de caràcter festiu i cerimonial, fetes de coral i plata, d’or o, fins i tot, d’altres materials. En els anys en què encara eren vigents tots els contenguts simbòlics del món tradicional, les emprendades no només contribuïen a ressaltar la bellesa de les al·lotes en edat de festeig —quan suposava per a elles un atribut de la pròpia joventut— sinó que també subratllaven amb una nota de gravetat la profunda religiositat de les bodes. Encara a principi del segle XXI aquestos originals pectorals resulten imprescindibles en l’escenificació de determinades manifestacions populars com les danses, i subratllen amb força la seua sensació atàvica i l’aparent i densa atmosfera ancestral que les envolta. A més, continuen atorgant una singular vistositat a totes aquelles processons en les quals les joves portadores honoren així la Mare de Déu, que no és estrany que d’aquesta manera també enriqueixi la seua pròpia talla. Històricament se n’han distingit de dos tipus, segons el material de què han estat fetes:emprendada de plata i coral. Aquesta emprendada respon a la disposició sobre el pit de diversos rosaris o només d’un, en aquest darrer cas segurament ja concebut expressament per al seu ús com a pectoral (a efectes d’estudi les emprendades s’han denominat de tipus acumulatiu o elaborat, respectivament). A més, en l’acumulació de la primera s’ha documentat la participació de fils de coral i d’altres matèries —com nacre o vidre—, coneguts de manera genèrica amb el nom d’agustinades. Tant a una com a l’altra modalitat pot afegir-se una joia de plata. Ambdues emprendades són, almenys a principi del segle XXI, exclusives de la gonella negra ; és a dir, del vestit femení més antic que es conserva. En la primera opció —probablement la més antiga— un dels rosaris se sol fer penjar del coll, mentre els altres van d’espatlla a espatlla i cauen sobre el mantó fins cobrir-lo, com un escut màgic i religiós; molt especialment si s’hi uneixen les agustinades. Quan la senzilla acumulació dels rosaris se substitueix per la presència de només un, aquest ja mostra un desenvolupament inferior, que sembla pensat i elaborat expressament per disposar-se de forma vertical des del coll, com si fos un eix sagrat en el centre del pit. Això és, de manera similar a com passa en la primera modalitat, en el rosari que ocupa l’espai central. En l’emprendada elaborada, la malla de plata i forma triangular, a mena de cor, que tanca en cercle la successió de cases o denes, queda a nivell de l’escot, servint de punt de partida als tres ordres (creu, estrella i corona-creu) que el succeeixen i amb els quals s’estructura el baix del rosari, segons sembla disseny del segle XVIII. Uns grans de plata i coral donen forma a la creu, o primer ordre, amb una roseta de plata i caboixó de vidre en el centre. Les mateixes rosetes presents en l’interior de l’estrella i en cada un dels seus vuit braços, que així mostren l’alternança de caboixons verds i vermells, com si de maragdes i robís es tractàs, segons el mateix gust ornamental del segle XVIII. La corona que encapçala la creu, o tercer i darrer cos, a vegades té la cúspide en forma d’arc conopial i es desenvolupa amb semicercle, ja que està pensada per ser vista només de davant. Finalment, de la creu o santcristo pengen altres creuetes que, amb el seu tremolor, li donen moviment. Aquest eix sagrat pot allargar-se visualment afegint-hi un altre element religiós anomenat joia, que es fa penjar d’una llarga cadena, disposada a manera de collar. Aquesta joia, encerclada de plata, és una espècie de reliquiari que s’ha documentat en altres llocs com relicario de vidrieras, pels vidres que protegeixen les estampes religioses presents en cada una de les seues dues cares.Emprendada d’or, constituïda per unes voltes de collaret i de cordoncillo (amb les agulles corresponents per prendre’s al mantó), així com pel conjunt religiós de sa creu, al qual pot afegir-se, com ideal de grup, el de la joia. En emprendades realment excepcionals es pot dur també l’adreç ; tot en funció de la diversa capacitat econòmica o nivell social. Aquesta emprendada es porta tant amb la gonella d’estamenya negra, com amb el vestit blanc i el de color. El collaret está constituït per la successió de grans bitroncocònics buits, que popularment es coneixen amb el nom de blats. Aquest collaret se subjecta al mantó per uns llaços, pinyes de cintes o escarapel·les sobre les espatlles. El cordoncillo és una compacta cadena d’or i baules aparentment configurades per dos lluentons, soldades de forma perpendicular entre elles, tot al llarg del diàmetre comú. Per la seua subjecció són característiques unes agulles, de diferents formes, que solen presentar anelles amb la funció de passador, a fi que el cordoncillo les atravessi, anant en ziga-zaga d’un costat a l’altre. El collaret, generalment de dues o tres voltes, pràcticament emmarca tot el pectoral, fins a la cintura. El cordoncillo, per la seua banda, cobreix materialment d’or el pit, en nombrosos trams concèntrics. En emprendades perfectament configurades, un i l’altre constitueixen el cos superior, per davall del qual van disposats els conjunts religiosos de la creu i la joia. Aquestos ocupen verticalment el centre del pit, cada un d’ells amb tres ordres o cossos, de manera semblant a com fa el baix del rosari en l’emprendada de plata i coral. La creu usualment penja d’un collaret. El seu primer cos es una làmina d’or que presenta el perfil d’una àguila bicèfala. El segon ordre torna a ser la corona que encapçala la creu, i aquesta, o santcristo, el tercer o darrer cos. Tot aquest conjunt també pot enriquir-se visualment encastant-hi caboixons de vidre o amb rosetes realitzades exclusivament d’or. Són diversos els penjolls que poden caure, especialment dels braços de la creu. El conjunt de la joia igualment es fa penjar del coll, aquí mitjançant una cinta o cadena, aproximadament de la mateixa llargària que la del conjunt de la creu. D’aquesta manera, la creu de filigrana o primer ordre, del conjunt de la joia, parteix del punt on acaba aquell altre, semblant la pròpia continuació. La corona, o segon ordre, és similar a les ja ressenyades, i la joia pròpiament dita apareix ara envoltada d’una bella feina de filigrana, sobre la qual novament destaquen les rosetes. En algunes emprendades excepcionals apareix, just sobre el cor, una peça de dos ordres, com ja va ser corrent al segle XIX. Es coneix amb el nom d’adreç i es tracta d’una creu d’or, precedida d’un botó denominat castell, tot cobert materialment de pedreria. Alguna peça-testimoni a “ús de ciudadans” mostra zafirs blancs encastats, a pesar que en documents relatius al camp s’insisteix en la qualitat ordinària de les seues pedres, així com en la seua associació amb un limitat tipus de joies. Com a complement, les emprendades anaven unides a una rica botonadura, destinada a guarnir les mànegues i, a més, a les arracades i als anells. En aquest darrer cas, eren regal del nuvi a la promesa, amb valor simbòlic i com a clar reflex del seu nivell econòmic. Així, aquestos anells pràcticament podien arribar a cobrir quasi tots els dits de les pageses; eren característiques en ells unes cadenetes amb diminuts penjolls en forma de clau i triangle invertit a cor, de clar contingut eròtic. [LMP]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments