dialectologia

dialectologia f LING La lingüística tradicional, amb el terme dialectologia, es referia únicament als dialectes geogràfics d’una llengua, però, amb la introducció de la sociolingüística, hom parla de dialecte com a sinònim de variació lingüística i així es poden considerar quatre dialectes o variants d’una llengua: dialectes geogràfics o variants diatòpiques, dialectes socials o variants diastràtiques, dialectes estilístics o variants estilístiques i dialectes històrics o variants històriques. Des d’aquest punt de vista, la llengua catalana a Eivissa compta amb una interessant informació històrica del segle XVIII referida a la situació sociolingüística i la composició social de la ciutat d’Eivissa: la Villa se compone de unas doscientas casas la mayor parte antiquísimas y de nuevecientas personas de todas edades, que visten a la española, cuyo idioma hablan perfectamente. El Arrabal (...) se compone de quatrocientas y veinte casas, de mil setecientas personas, que hablan a la mallorquina. L’interès de l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria per la cultura material i sobretot pels noms dels peixos i pels ormeigs de pesca, pot ser considerat un precedent de l’escola alemanya de “Paraules i coses” (Worten und Sagen) del segle XX. Aquell s’inicià amb la visita de Mn. Antoni Maria Alcover i Sureda a Eivissa l’any 1902 per pronunciar una conferència al Cercle Catòlic d’aquesta ciutat, on va presentar el seu projecte de diccionari a través de la “Carta de convit”, i va engrescar col·laboradors com Mn. Isidor Macabich Llobet i Mn. Vicent Serra i Orvay, el qual pocs anys més tard, l’any 1906, va participar al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana celebrat a la ciutat de Barcelona, amb la comunicació Apreci amb què és tinguda a Eivissa la llengua pròpia. Ullada dalt dalt a algunes qüestions de gramàtica eivissenca, on exposava les actituds lingüístiques dels parlants eivissencs; també va presentar-hi una breu descripció de les característiques de l’eivissenc. Aquesta comunicació pot ser considerada com un precedent de l’anàlisi sociolingüística. Mn. Alcover, anys més tard, va fer més viatges a les Pitiüses per tal de recollir materials lexicogràfics per al Diccionari i passats els anys va venir acompanyat de Francesc de Borja Moll per recollir sobretot la flexió verbal. Mn. Antoni Griera i Gaja també va visitar les Pitiüses diverses vegades abans de la Guerra Civil espanyola amb el propòsit de recollir materials lingüístics. Aleshores també varen arribar a Eivissa dos estudiants romanistes alemanys per fer recerca de materials per a les respectives tesis doctorals: Walter Spelbrink va publicar el seu treball al Butlletí de Dialectologia Catalana de 1936 i 1937, amb el títol “Die Mittelmeerinsel Eivissa und Formentera. Eine kulturgeschichtliche und lexicographische Dastellung”, on s’interessava especialment pel lèxic i la cultura material dels oficis i la vida tradicional; aquest treball és un bon exponent de l’escola lingüística abans esmentada “Worten und Sagen”. L’altre estudiós era Hans Jacob Noeggerath, que es va interessar per la literatura oral, però va morir de febres tifoides a Sant Antoni de Portmany l’any 1934 i no va poder acabar la tesi; els materials varen ser passats a l’escripor Josep Roure Torent, el qual des de l’exili a Mèxic els va publicar amb el títol de Contes d’Eivissa, precedits d’un pròleg de Josep Carner Puig-Oriol i varen resultar guardonats als Jocs Florals de l’exili celebrat a l’Havana l’any 1944. Joan Roman i Calbet, Joan Coromines i Mn. Isidor Macabich s’han interessat sobretot per l’onomàstica. A la dècada dels anys cinquanta Aina Moll i Marquès havia anat preparant una interessant tesi doctoral sobre la flexió nominal i adjectival de l’eivissenc, però el treball no va ser acabat. Joan Veny i Clar és ara per ara el millor especialista sobre el dialecte eivissenc, el lèxic del qual ja va ser estudiat a la seua tesi doctoral sobre els paral·lelismes lèxics dels dialectes catalans (1960) i durant els anys setanta va anar ampliant el seu estudi a partir de les dades obtengudes de les respostes de l’ALDC (Atles lingüístic del domini català), fruit del qual és l’estudi Aproximaxió al dialecte eivissenc (1975) i el 1999 ha publicat el llibre El dialecte eivissenc. Joan Marí Tur va fer la seua tesi de llicenciatura sobre terminologia marinera d’Eivissa (1968). Marià Villangómez va publicar una gramàtica catalana acompanyada d’una antologia de lectures eivissenques que porta per títol Curs d’iniciació a la llengua (1972). Marià Torres Torres va fer la tesi de llicenciatura sobre el llenguatge del cançoner popular: Aspectes socioligüístics de la cançó popular i tradicional eivissenca: la vocal neutra (1980) i a la seua tesi doctoral va tractar de la llengua catalana del segle XVII, a través de l’estudi d’un manuscrit de les Reials Ordinacions de la Universitat d’Eivissa del 1663, i va fer una comparació amb el català actual d’Eivissa i Formentera, publicat amb el títol La llengua catalana a Eivissa (1996). Enric Ribes i Marí, Cosme Aguiló Adrover, Felip Cirer Costa i Marià Torres Torres s’han interessat els darrers anys per l’onomàstica, especialment per la toponímia. Bernat Joan i Marí ha aportat rigorosos i interessants estudis sociolingüístics, entre els quals cal assenyalar la seua tesi doctoral sobre els processos de normalització al món, publicada amb el títol Les normalitzacions reeixides (1996). [MTT]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments