dípters

dípters m pl ENTOM Ordre d’insectes que inclou lesmosques i elsmoscards . La majoria dels individus adults dels dípters, que són holometàbols, es caracteritza per posseir dues grans ales membranoses anteriors i per tenir les ales posteriors reduïdes a uns petits monyons: els halteris o balancins. L’excepció la constitueixen, p ex, les mosques puça, els hipobòscids, que han perdut les ales. Les ales anteriors són solcades per tràquees que tenen una disposició característica en els diferents gèneres i espècies, que pot ser emprada amb finalitats taxonòmiques. Per a la seua classificació sistemàtica hom recorre a la forma i a la fesomia de les antenes. Aquest ordre conté tres subordres, que són els següents: nematòcers (tenen antenes amb sis artells o més), braquícers (antenes amb tres artells) i ciclorrafs (antenes amb tres artells, amb una aresta típica). Molts dels membres d’aquest ordre poden ser vectors de malalties parasitàries. Pel que fa als nematòcers de la família dels culícids, les femelles dels gèneres Anopheles, Aedes, Culex, Mansonia i Culisetta són hematòfagues. Aprofitant la seua probòscide picadora, aspiren cada 3 o 4 dies sang dels seus hostes, generalment a la nit. Aquest ritme d’alimentació és necessari per tal que es desenvolupin els ous, i és normal que les femelles no aguantin més de 8 o 10 dies en dijú. Només algunes espècies d’Aedes i de Culex (Aedes aegypti, Culex quinquefasciata, Culex fatigans) són capaces de transmetre, en diferents llocs de la terra, la febre groga, l’elefantiasi (Aedes), la febre del dengue i algunes formes de filariasi i d’encefalitis. La malària o febre terçana, al contrari, pot ser transmesa per més de 60 espècies d’Anopheles. En els moscards només són les femelles les que transmeten els paràsits i no passen a la seua descendència. Per a la lluita contra els moscards hematòfags, s’ha comprovat l’eficàcia de les espores de Bacillus thurigensis, del serotipus H 14 (Bacillus thurigensis israeliensis). Aquestes espores, en ser ingerides pel moscard, germinen i alliberen uns bacteris que li produeixen una sèpsia letal. Pel que fa als insectes de la família dels simúlids, els adults del gènere Simulium, que solen presentar una coloració fosca, tenen una mesura d’entre 2 i 5 mm i, per tant, són sensiblement més petits que els culícids. Com en aquestos últims també només són hematòfagues les femelles, encara que en aquest cas piquen durant el dia. Aquestos moscards, al contrari que els culícids, que trien vasos petits, utilitzen el seu aparell bucal asserrador per escarificar la pell del seu hoste, i així provoquen la formació de llacunetes de sang, d’on aspiren. Els atacs massius d’aquestos moscards (fins a 20.000 en casos d’eclosió massiva per condicions climàtiques òptimes) a un animal aïllat, p ex a una vaca, poden produir-li la mort per xoc anafilàctic. El cicle vital d’aquest insecte a les zones tropicals és aproximadament de 9 dies. A Europa, en canvi, es troben cicles més llargs. Les femelles viuen, en total, unes tres setmanes. Mitjançant la seua picadura, algunes espècies de Simulium poden transmetre a l’home el nematode causant de la ceguera dels rius (Onchocerca volvulus). Per raons encara desconegudes, només estan capacitades per a això algunes espècies (Simulium damnosum i Simulium neavii, a l’Àfrica, i Simulium ochraceum, Simulium metallicum i Simulium callidum, a l’Amèrica Central). Els insectes de la família dels flebotòmids, que conté les espècies del gènere Phlebotomus (moscards de l’arena ), no solen assolir una mesura mes enllà dels 2’5 mm i es caracteritzen per tenir el cos i les ales molt peluts. Ambdós sexes s’alimenten de sucs vegetals, però les femelles també són hematòfagues nocturnes. Els flebotòmids tenen un cicle vital de devers 14 dies, prou curt en comparació amb el temps que tarden a desenvolupar-se (aproximadament 7 setmanes). El flebotòmid més comú a la Mediterrània és Phlebotomus perniciosus, que pot ser vector de laleishmaniosi . Els membres de la família dels ceratopogònids són petits moscards d’1 a 4 mm de llargària, que tenen gran importància com a vectors de virus (els del tipus ARBO, de l’home i dels animals domèstics; els de la malaltia africana dels cavalls, i de la llengua blava de les ovelles). Les filariasis transmeses a l’home pels membres del gènere Culicoides, en canvi, no tenen gran rellevància. Els insectes d’aquestes espècies són presents a tot el món en gran nombre i a vegades poden resultar una plaga insuportable. Únicament les femelles són hematòfagues (les espècies del gènere Culicoides, al solpost o a la nit). Prefereixen picar les persones en les zones limitants de la roba, mentre que dels animals prefereixen les vores dels ulls i la panxa. A les regions temperades, els ceratopogònids tarden algunes setmanes a desenvolupar-se, mentre que als tròpics sol haver-n’hi prou amb una setmana. Els braquícers, també anomenatstàvecs imosques d’ase , són insectes de cos compacte que poden arribar a fer 30 mm. Només les femelles són hematòfagues. Els tabànids no són només insectes molestos que poden arribar a extreure grans quantitats de sang i les picadures dels quals poden provocar intensos processos irritatius cutanis, sinó que algunes espècies poden arribar a ser vectors de malalties. Tots els tabànids són transmissors mecànics d’algunes, però només quatre espècies (Chrysops dimidiata, Chrysops centurionis, Chrysops langi i Chrysosps silacea) són hostes del nematode Loa loa de l’home. Això explica que, per raons encara desconegudes, la malaltia denominada loaiasi estigui delimitada a les zones africanes on viuen aquestes espècies de Chrysops, i no es produeixi a altres regions de clima similar. Les espècies del gènere Haematopota (els tàvecs de l’home) són àmpliament distribuïdes per Europa (inclosa la Mediterrània) i poden arribar a ser molt molestes, sobretot prop de l’aigua (Haematopota pluvialis). Dins el subordre dels ciclorrafs, la família dels múscids comprèn espècies els adults de les quals posseeixen aparells bucals xucladors o picadors mitjançant els quals s’alimenten de detritus o de sang, respectivament. Ambdós tipus de mosques són importants com a transmissores mecàniques de virus, bacteris i protozous. La família dels hipobòscids és formada per lesmosques poll , el nom popular de les quals es deu al fet que viuen, com els polls, a les zones recobertes de pèl dels seus hostes. Presenten una forma esmussada dorsoventralment i tenen potes compactes per aferrar-se. Les ales tenen un grau d’atròfia variable en les diferents espècies. La mosca poll del cavall (Hippobosca equina) és alada; Lipoptena cervi (la mosca poll del cèrvol) presenta mascles alats, mentre que les femelles es desprenen de les ales quan troben el seu hoste; Mellophagus ovinus (la mosca poll de les ovelles) no té ales en cap moment del seu cicle i està sempre damunt el seu hoste. Totes les espècies poden atacar l’home. Les picadures dels hipobòscids (ambdós sexes són hematòfags) són doloroses i provoquen picor, ferides per gratament, i infeccions bacterianes secundàries. [MRM]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments