cristall

cristall m CULT POP Vidre pesant, brillant, que consisteix essencialment en silicat de plom i potassi (o sodi), emprat en la fabricació d’objectes diversos, com ara prismes, lents, vaixella fina, etc. A Eivissa s’ha documentat utilizat a diversos objectes com botons. «Sinquenta sinc botons de crestay» es testimonien en «una sabollana de gorgoran negre» ( savoiana i gorgorà), inventariada en una casa de la vila de Dalt al començament del s XVII. L’associació dels grans de cristall amb les pedres de llet així com amb grans i mans de coral , ha quedat reflectida en alguns collarets de la darreria del s XVII i del primer quart del XVIII, que apareixen a registres referents a propietats del pla de Vila. Al llarg d’aquesta última centúria abunden els registres de collars amb grans o abellotes de cristall, en els quals no és rar que es barregin els grans de coral; collars que, alhora, poden presentar diversos extrems, com medalles de plata o de peltre, joies també de plata, o alguna branca de coral. A més de l’associació dels collars de coral i cristall amb els d’augustins ( augustinada), comprovada a la darreria del s XVIII, hi ha prova d’«un collar de coral christal y agustinus», al començament del s XIX, concretament en el poble de Sant Rafel. La documentació notarial eivissenca també ofereix testimoni de la presència de creus de cristall ( creu ). Entre els diversos registres de què es disposa a Eivissa de joies o reliquiaris de vidriera, crida especialment l’atenció el d’un exemplar de cristall, sense més especificacions, documentat l’any 1786, al quartó de Santa Eulària. Del començament del s XVII data el registre notarial d’una maneta de cristall encastada en or que potser representava el gest de fer la figa; ço és, amb el dit polze guaitant entre l’índex i el cor; gest injuriós de menyspreu que primitivament va tenir per objecte exercir una acció nociva a distància sobre un ésser viu, i la reproducció del qual hom pensava, alhora, que servia per anul·lar aquest mal desig (C. Baroja de Caro). Segons escrivia Covarrubias pels volts dels anys d’aquest registre eivissenc (1611), els objectes en forma de figa responien a la creença supersticiosa que l’efígie priapesca estava dotada de força contra la fascinació; virtut que hom intentava augmentar realitzant aquestes figues amb matèries a les quals també s’atribuïen propietats contra el mal d’ull. Aquesta circumstància va motivar que proliferassin les figues d’ambre, d’atzabeja (fins al punt de convertir-se en l’amulet genuïnament hispànic), de coral i de cristall . D’aquestes últimes, se’n coneixen diversos exemplars, opacs o transparents, amb el puny de la mà d’or (com la maneta localitzada a Eivissa de què ací es parla), a voltes plena de pedreria. Els primers documents notarials eivissencs conservats, del començall del s XVII, deixen testimoni de l’ús de rosaris de brúfol i de cristall a Eivissa. El segle XIX, segons l’Arxiduc, tant els homes com les dones d’Eivissa solien anar proveïts sempre d’un rosari gran amb grans de cristall, generalment blaus. [LMP]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments