crisi del segle III

crisi del segle III (235 — 284 dC) HIST Terme amb què la historiografia ha batejat el període de profunds trasbalsaments que s’esdevé amb la fi de la dinastia dels Severs (235 dC) —fet que marca el final de l’alt imperi—, en el qual el model de societat esclavista forjat durant l’última fase de la República i consolidat durant l’època altimperial, entra en crisi, es descompon i es transforma en un nou model, donant pas al baix imperi. Aquesta crisi s’inicia amb el que hom anomena període de l’anarquia militar —que pot considerar-se com la primera manifestació de la crisi—, que va ser conseqüència directa de la descomposició del poder imperial. En aquesta etapa d’anarquia, que comença el 235 dC amb l’assassinat d’Alexandre Sever i la presa del poder per Maximí (235-253 dC), hi haurà vint-i-set emperadors, la majoria caps militars proclamats pels exèrcits, alguns dels quals només regnaren uns dies, i dels quals tots menys un sofriren una mort violenta, bé al camp de batalla, o víctimes de conjures o morts per les seues pròpies tropes, en no satisfer les seues aspiracions. Tradicionalment es considera que l’anarquia militar conclou amb la pujada al poder de Claudi II (268-270 dC) i amb el posterior restabliment de la unitat de l’imperi per Aurelià (270-275 dC), però tant ell com altres emperadors en els anys següents, moriran assassinats i hi haurà encara posteriors proclamacions de nous emperadors pels exèrcits. Però aquest període no només va transtornar l’àmbit militar i el poder imperial. La crisi del segle III va afectar tot el sistema esclavista en el seu conjunt, les principals manifestacions de la qual són forts antagonismes de classe, l’afebliment del poder imperial, la preeminència de l’exèrcit —format bàsicament per tropes d’origen bàrbar— i fortes pressions dels pobles bàrbars damunt les fronteres de l’imperi. La inestabilitat política i la inseguretat varen ser, doncs, factors predominants. Va ser, per tant, una crisi tant econòmica com política, social i institucional; però va ser, sobretot, una profunda crisi urbana, en la qual els propietaris rurals trenquen amb l’organització sociopolítica imperial, basada en la ciutat, es retiren a les seues possessions camperoles i erosionen cada cop més l’equilibri camp/ ciutat. Això va comportar l’aparició de la vil·la com a nucli autosuficient, grans reestructuracions dels sistemes de propietat i l’afavoriment de la concentració de la possessió de la terra, així com la desaparició de la ciutat com a centre acaparador dels excedents de la producció agrícola i com a intermediari de la seua comercialització. S’esbossaven, d’aquesta manera, les línies d’un nou mode de producció. Dioclecià (284-305 dC), a partir del 285 dC, i sobretot Constantí (312-337 dC), ja en el segle següent, seran els principals renovadors de l’Estat romà damunt unes bases noves, que estaran fonamentades en el poder absolut de l’emperador, la jerarquització dels aparells estatals i un nou sistema monetari. Però aquest panorama, vàlid en termes generals per al conjunt de l’imperi, té els seus matisos a cada regió, i fins i tot les seues excepcions. Rhode —l’actual ciutat empordanesa de Roses—, per exemple, sembla que va ser precisament el s III dC quan va iniciar un període d’esplendor que es va prolongar en els segles posteriors. La crisi del s III a les Pitiüses no ha estat encara estudiada de manera prou específica i aprofundida, per la qual cosa la seua incidència en l’economia i la societat ebusitanes no és gaire coneguda. Així, mentre que algun investigador, basant-se en diverses evidències arqueològiques, ha defensat una emigració de població urbana al camp, la continuació —bé que per inèrcia— de l’hàbitat rural, la inexistència del latifundisme que es dóna a altres àrees de l’imperi i una accentuació de les diferències socials, algun altre autor qüestiona aquestos arguments, relativitzant la interpretació d’alguns d’ells i negant la validesa d’altres. La primera dificultat amb què hom ensopega és la manca absoluta de fonts i un registre arqueològic no massa ampli, que, ara per ara, dificulta poder tenir una clara visió de conjunt. De fet, però, símptomes de crisi, o si més no d’una davallada de la producció agrària, s’han documentat a Eivissa des de la darreria del s I i durant el s II dC. Al final de l’època flàvia o ja en l’antonina hi ha indicis que diversos establiments aturen la producció d’oli i, fins i tot, algun sembla ser completament abandonat. Aquest no és un fet aïllat ni exclusiu de les Pitiüses, car aquest mateix fenomen s’ha detectat a altres zones de la Tarraconense , sobretot al Vallès i al Maresme, on ja a la primera meitat del s II dC és ben palès un decaïment de la producció del vi. De tota manera, a Eivissa, altres elements, com les importacions ceràmiques —principalment africanes—, la continuïtat de la producció local de terrisses i àmfores, l’epigrafia o la numismàtica , són testimonis d’un cert dinamisme tant de l’economia com de la vida ciutadana durant els s I-II dC, per la qual cosa sembla que més que d’una veritable crisi, tal vegada es devia tractar d’un reajustament de les estructures productives ebusitanes a les noves condicions derivades de la seua integració a l’Estat romà i, en conseqüència, també a les estructures socials, econòmiques i polítiques de l’imperi. Quant al s III dC, els símptomes de la crisi també semblen ser més evidents al camp, per la qual cosa es podria parlar de la continuació d’un procés ja iniciat a l’alt imperi. A Formentera, gràcies a un recent estudi sobre l’evolució del poblament de l’illa durant l’antiguitat, és on amb més claretat es palesen els efectes d’aquesta crisi del s III, ja que de dinou jaciments existents durant l’alt imperi (s I-III dC), es passa a quatre en el baix imperi (s IV-V dC) i cap d’ells és de nova creació. Aquest fet s’ha interpretat com una reestructuració organitzada, en el marc d’una ràpida adaptació a la nova situació política i socioeconòmica, que tendeix a concentrar la propietat en unes poques possessions, corresponents a aquells establiments que, a més d’una producció agrícola, poden oferir una millor prestació de serveis, particularment activitats complementàries, com ara l’explotació de la sal o les activitats maritimoportuàries. El castellum de can Blai , un dels jaciments arqueològics més destacables de Formentera, que per les seues característiques sembla que pot datar-se bé entre els s III i IV dC, sembla un exponent significatiu de l’evolució social a les Pitiüses en aquesta època, ja que, malgrat la seua tipologia eminentment militar, no sembla que realment pugui relacionar-se amb la presència d’una petita guarnició militar a l’illa, sinó que es devia tractar d’una obra privada, enquadrable dins el procés de senyorialització dels propietaris rurals que és paral·lel a la descomposició del poder estatal. A Eivissa, bé que encara manca un estudi de conjunt com s’ha fet a Formentera, cal suposar que la pauta ha de ser semblant, ja que aquesta illa sembla constituir una part —com tota la resta del territori rural de la Pitiüsa major— de l’ager ebusità, és a dir del territori d’explotació dirigit des d’Ebusus. Les dades de què hom disposa actualment per a l’anàlisi d’aquest període tan problemàtic, a Eivissa es redueixen a un tresoret monetal, dos testimonis epigràfics, així com alguns nivells arqueològics i alguns grups de materials encara inèdits o donats a conèixer només de manera succinta. El tresoret de sextercis de can Benet de Dalt ( tresorets monetals), l’ocultació del qual se situa cap a l’any 244 dC o una mica més tard, al final del regnat de Gordià III (238-244 dC) o a l’inici del de Filip I (244-248 dC), pot ser considerat com un testimoni de la inseguretat de l’època, ja que el valor intrínsec de les seues monedes no permet considerar-lo com una veritable tresorització. Altres indicis d’inestabilitat a l’àmbit rural són en alguns establiments camperols, com a l’edifici A de les pallisses de Cala d’Hort , on aquest període, si no d’abandó absolut, sí que és d’extremada pobresa. Altres establiments són fins i tot deshabitats a mitjan s III dC, com el de can Fita (Santa Eulària des Riu), que presenta una fase d’abandó iniciada cap al 260-280 dC d’aproximadament un segle de durada. Això no obstant, aquest fenomen d’abandonament d’establiments rurals no és general. Un cas de continuïtat és a la necròpolis de can Frit (Sant Antoni de Portmany) on, entre tombes dels s II-III dC i d’altres del VI-VII dC, algunes sepultures del grup septentrional del jaciment es daten amb seguretat a la segona meitat del s III i al principi del IV, i una d’elles fins i tot va fornir monedes dels emperadors Claudi el Gòtic, Tètric i Gal·liè que es poden datar entre el 263 i el 273 dC, fet que evidencia la pervivència d’un petit grup camperol durant tota l’època imperial fins a l’antiguitat tardana , només amb un buit temporal potser relacionable amb la conquesta vandàlica ( vàndals). Altres exemples de necròpolis rurals amb tombes datables entre mitjan s III i començament del IV dC són can Prats (Sant Antoni de Portmany), can Savina (Sant Josep de sa Talaia), ca na Polla (Santa Eulària des Riu), i can Cantó i l’hort des Palmer , a la rodalia d’Eivissa. A la ciutat, la necròpolis del puig des Molins ha fornit escasses tombes d’aquest període, si bé sembla que la major part del cementeri d’època imperial romana correspon a l’àrea septentrional del jaciment, que ha desaparegut sota el modern eixample urbà. No obstant això, hi ha alguns testimonis arqueològics en indrets pròxims al nucli urbà, com un abocador de deixalles domèstiques, amb predominança de vaixelles de taula i ceràmiques de cuina nord-africanes, documentat al núm. 3 de l’avinguda d’Espanya, que es data entre el 240-260 dC. Un altre abocament de deixalles domèstiques d’aquesta època va documentar-se a l’hort d’en Xim. Però aquestes restes arqueològiques si alguna cosa evidencien és que aquestos indrets eren habitats en aqueslls moments, sense que la manca de dades permeti associar-los amb seguretat a horitzons d’abandó d’aquestos hàbitats periurbans. Sí que està provat, en canvi, l’abandó d’un altre hàbitat del s III dC pròxim a la ciutat, documentat al solar núm. 33 del carrer d’Aragó , els elements arquitectònics del qual, segles després, serviren per a la construcció de les tombes del cementeri que es va establir en aquesta zona. Els testimonis epigràfics d’aquesta època, malgrat el seu escàs nombre, semblen indicar una certa continuïtat de les institucions i de la vida ciutadana. Hi ha, en primer lloc, l’epígraf d’un militar frumentari, anomenat Antoni Apol·linar , que s’ha de datar en el regnat de l’emperador Gordià III o uns anys després, ja que del seu nom es dedueix que aquest individu, probablement d’origen estranger, en accedir a la ciutadania romana va adoptar el praenomen (que en aquesta època acostumava a obviar-se a les inscripcions) i el nomen d’aquest emperador, Marc Antoni, mentre que el seu cognomen devia ser la llatinització d’un nom foraster, tal vegada derivat d’un teònim púnic, com podria ser el cas d’altres Apol·lonis documentats a l’epigrafia ebusitana ( Apol·loni). El segon epígraf correspon a una làpida amb inscripció honorífica que l’ordo ebusità va dedicar a Marc Aureli Car ( Carus, Marcus Aurelius), a la darreria de l’any 282 dC, poc després de la seua pujada al poder. Tot i que és pura especulació, potser aquest fet podria translluir l’adhesió del senat ebusità a aquest nou governant, en contra del senat de Roma, al qual aquest emperador havia menyspreat. Però sembla més adient considerar que, com totes aquestes dedicacions, la inscripció ebusitana constitueix una veritable mostra de propaganda política dels òrgans de govern ciutadans, destinada a remarcar les virtuts i el bon funcionament del sistema basat en la ciutat i les seues institucions, precisament quan la seua vitalitat estava afectada per profundes transformacions i quan aquestes inscripcions estaven perdent definitivament el seu sentit. Així, doncs, aquesta làpida, com totes les del seu gènere, podria ser interpretada com una reacció a la crisi, és a dir, com un acte de caire propagandístic, per part del senat municipal, a fi de demostrar un dinamisme i una estabilitat que ja no tenia, o que estava perdent. Un altre símptoma efectiu d’una certa pèrdua de l’atracció de la ciutat vers el seu entorn camperol podria ser el sorgiment de diverses necròpolis a les rodalies del centre urbà, corresponents a diferents establiments rurals del pla de Vila, quan fins ara —i ja des dels inicis de l’època púnica— tot sembla indicar que els habitants de les instal·lacions pageses del cinturó agrícola suburbà eren enterrats a la necròpolis urbana. L’aparició d’un fragment de sarcòfag amb decoració estrigil·lada de marbre blanc a l’hort des Palmer podria reforçar aquest argument, ja que, en ser un element sumptuari importat —ja que la seua fabricació fora de l’illa és segura—, i per tant molt costós, indica l’existència d’algun membre de la classe social més elevada que és enterrat fora vila, versemblantment dins la seua possessió. Hom tendria, doncs, un testimoni —o si més no un indici a favor— de la creixent importància i autonomia dels establiments rurals, o almenys d’alguns dels que estaven situats a la perifèria urbana, davant de la ciutat. Quant a la ceràmica d’aquest període, la producció local no s’interromp i així, la ceràmica ebusitana de mitjan s III dC presenta tipus que semblen una perduració de les formes vigents durant l’alt imperi, però ara presenten ja decoracions incises de línies ondulades que s’avancen al gran desenvolupament d’aquestes decoracions en la ceràmica eivissenca a partir del s IV dC. La producció d’excedents per al comerç tampoc no s’interromp totalment, ja que durant tot el s III els tallers ebusitans produiran un nou model d’àmfora anomenat RE-0101, que, bé que en petita quantitat, va ser exportada fora de les Pitiüses. En la ceràmica d’importació, que fins ara arriba a Eivissa i Formentera amb relativa abundància, sembla evidenciar-se un buit al final del s III i al començament del IV dC, on manquen les formes tardanes de la sigillata africana “C”, les primeres importacions de la “D”, així com les formes evolucionades de la vaixella africana de cuina, fet que podria evidenciar, si no un tall absolut, sí una disminució significativa en les importacions. Tanmateix, les dades conegudes de les àmfores foranes d’aquest període mostren una continuïtat en l’arribada a les Pitiüses dels productes de la Bètica (oli de la vall del Guadalquivir, salaons de peix de la costa andalusa), la Lusitània (salaons de peix) i l’àrea tunisiana (oli i salaons de la Zeugitània i la Bizacena), bé que en quantitats menors respecte de l’alt imperi ( àmfora). Quant a la numismàtica, l’esmentat tresoret de can Benet de Dalt, així com la col·lecció de moneda imperial romana conservada al Museu Arqueològic , mostren com la circulació monetària d’aquest període a Eivissa (Formentera encara no ha estat estudiada) és coincident amb la de la resta de la província Tarraconensis , en la qual l’estructura monetària de l’alt imperi es manté fins a mitjan s III dC. Això significa que el sesterci continua circulant en elevats percentatges fins al regnat de Gordià, però la seua freqüència decau dràsticament els anys posteriors, ja que només n’han aparegut alguns exemplars de Filip I l’Àrab (244-248), Trajà Deci (249-251) i Gal·liè (254-268); mentre que l’antoninià —segons les dades actuals— va introduint-se amb Gordià III i Filip I per fer-se quasi exclusiu a partir de Gal·liè, i són abundants els exemplars d’aquest emperador i la seua esposa Salonina, la llei dels quals ja ha disminuït notablement. En definitiva, la interpretació que avui es pot fer de la crisi del s III dC a les Pitiüses —que, amb les dades actuals, necessàriament ha de ser provisional— indica que aquesta va ser la continuació d’un procés de canvis iniciat molt abans, durant l’alt imperi. La ciutat sembla patir una certa pèrdua de pes específic i, potser, una certa decadència de la vida urbana, a la qual les institucions municipals intentaran respondre amb mesures de continuïtat i propaganda tendents a mantenir, almenys en aparença, el funcionament del sistema. També sembla trencar-se, o almenys degradar-se, la forta interconnexió del centre urbà amb el territori rural que l’envolta. Aquest fet és particularment simptomàtic ja que sembla que durant tota l’antiguitat la producció d’aquestes parcel·les agrícoles d’extramurs estava principalment destinada a proveir la ciutat. El trencament de la unitat de l’urbs amb el seu entorn agrícola immediat es palesa en l’aparició de sepultures pròpies als establiments rurals i se subratlla així, també en l’àmbit funerari, la creixent autonomia d’aquestos hàbitats camperols respecte de la ciutat. Les tombes d’aquest període permeten observar símptomes d’una certa davallada, o fins i tot d’empobriment, de la major part de la població, ja que ara manquen els productes sumptuaris en els paraments funeraris, que generalment —sembla que no només per raons rituals— redueixen visiblement el nombre de peces i la seua qualitat. Però, tanmateix, hi ha evidències de l’existència d’una elit social que, presumiblement, cada vegada devia ser més reduïda. Sembla evident que el paper que abans jugava Ebusus com a productora i exportadora no podia mantenir-se en la nova situació creada en integrar-se a les estructures productives i comercials de l’imperi, fet que provoca la consegüent baixada de les produccions insulars; però, tot i així, no sembla poder-se parlar de trencament. Probablement la situació de les Pitiüses en les xarxes comercials de l’imperi, en les quals els principals focus productors estaven a la riba sud de la Mediterrània (l’Àfrica proconsular) i els principals centres receptors a la riba nord (Hispània, Gàl·lia, Itàlia), va afavorir que el port d’Eivissa continuàs jugant un paper important en els intensos tràfics marítims, fet que explicaria el manteniment i la relativa abundància d’importacions procedents, principalment, de la Zeugitana (vaixella de taula sigillata africana clara “A”, vaixella de cuina, oli) i de la Bizacena (sigillata africana clara “C”, ceràmica domèstica i de cuina i salaons de peix). Els ingressos per la prestació de serveis i taxes portuàries podrien ser, doncs, un factor econòmic que contribuís a un cert manteniment de l’economia, que podia compensar la baixada de les produccions agropecuàries insulars, a la vegada que podia fomentar l’activitat de diverses produccions artesanals i el comerç d’altres productes, entre els quals versemblantment hom hauria de comptar amb la sal. En aquest context sembla especialment significatiu el testimoni d’un frumentari a Eivissa, cos militar que s’encarregava dels abastaments i que en aquesta època exercia funcions de policia de fronteres. Pel que fa a l’àmbit rural, hi ha diversos establiments camperols que són abandonats, i sembla que només resten actius aquells amb més recursos al seu abast, que incrementarien l’extensió de les seues explotacions i diversificarien la producció. Per tant, si bé en sentit estricte sembla arriscat parlar de veritable latifundisme, sí que podria tractar-se d’una tendència cap a la concentració de la propietat de la terra. Tampoc sembla clar que aquí hom es trobi amb un fenomen generalitzat de desplaçament dels propietaris rurals des de les seues residències urbanes a les seues possessions camperoles, ja que els únics testimonis d’aquella època de tombes i hàbitats més sumptuosos, fins ara només s’han documentat a les rodalies de la ciutat. Aquest fenomen, en funció de les dades actuals, sembla que en tot cas devia ser bastant limitat. Tot plegat fa pensar que la principal conseqüència per a les Pitiüses d’aquella crisi va ser passar, mitjançant les transformacions esdevengudes en aquest període, d’un model de producció intensiva de l’època altimperial, especialitzada en certs cultius per a l’obtenció d’excedents per al comerç, com la vinya i l’olivera, a un altre de producció fonamentalment extensiva de subsistència, propi del baix imperi i de l’antiguitat tardana . [BCR]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments