conservadorisme

conservadorisme m HIST Ideologia defensora d’aquelles actituds i actuacions que tracten de mantenir i preservar l’statu quo que es dóna en un cert moment, qualsevol que sigui el caràcter politicosocial o ideològic d’aqueixa situació. Com a actitud, el conservadorisme és ahistòric i pot trobar-se a qualsevol època, per exemple a la República romana en el s II aC, en què la factio o cercle d’Escipió Emilià, inspirat en l’estoïcisme de Paneci, volia conservar els vells ideals de la noblesa romana, bé que suavitzats amb una certa humanitas, quan aquest model no només havia perdut la seua vigència, sinó també la seua raó de ser. Com a ideologia política, però, al món occidental no pot parlar-se de conservadorisme abans de la Revolució francesa i del procés de transformació econòmica, social, política i intel·lectual que va començar amb ella per fer desaparèixer l’antic règim . El genuí pensament conservador sorgeix, doncs, com a reacció a la revolució de 1789, i n’és el principal teòric Edmund Burke (1729-1797), tot i que aquest polític irlandès, acèrrim enemic de la Revolució francesa, militava en el liberalisme. Així, el terme conservadorisme, en un sentit estricte, s’ha de reservar a la ideologia que més s’aproxima a l’esperit prerevolucionari, i en destaca, sobretot, el seu ahistoricisme, és a dir, la seua ignorància del caràcter històric i mutable de les realitats politicosocials (les institucions són producte del passat i, en arribar a un cert nivell, es congelen i petrifiquen, i la història resta paralitzada), el seu immobilisme (el món millor és l’existent, la societat no és perfectible i les seues desigualtats són quelcom volgut per Déu) i l’antiracionalisme (amb la raó no es fa res, cal el que Pascal anomenava logique du coeur, que la raó no coneix). Tota aquesta concepció es fonamenta en la tradició, anomenada per Burke “contracte de la societat eterna”, de la qual s’infereixen les exigències d’ordre i jerarquia per mantenir les institucions religioses, polítiques i socials d’abans de la Revolució, les quals estan fonamentades en una escala social marcada per Déu i els costums ancestrals i que, per tant, és reprobable voler invertir o alterar ( antic règim). La pugna entre tradició i revolució queda definitivament decidida en la primera meitat del s XIX, a favor de la burgesia revolucionària, sobretot a partir dels anys trenta, que instaurarà el que hom anomena nou règim . Però a la segona meitat del segle l’ideal conservador havia experimentat una important evolució, ja que la burgesia que el s XVIII lluitava per enderrocar l’absolutisme , un cop va prendre el poder va defensar-ne la possessió amb actituds plenament conservadores. Pot parlar-se, aleshores, d’un conservadorisme burgès del nou règim, caracteritzat per l’acatament de la religió oficial, l’afirmació del principi d’autoritat, respecte a la propietat privada, prevenció contra les idees “noves” o “modernes”, protecció a la família, manteniment de la jerarquia de classes, etc. Són, doncs, els mateixos valors del conservadorisme clàssic, però aburgesats amb certs matisos “liberals” o “reformistes”. Així, la segona meitat del s XIX les dues grans forces enfrontades seran la burgesia i el radicalisme, que amb el temps anirà evolucionant vers el socialisme . En la transformació més recent dels partits, els anomenats conservadors no tenen gaire en comú ni amb el conservadorisme tradicional ni amb el vuitcentista i avui defensen posicions que serien considerades com a esquerranes per les velles forces conservadores; es limiten, doncs, tan sols a portar-ne la denominació, que com a nom oficial de partit només perdura ja a Anglaterra. L’evolució del conservadorisme a l’Estat espanyol no coincideix plenament amb l’europea. Aquí el procés d’industrialització només es desenvoluparà en alguns indrets, principalment a Catalunya i al País Basc. Durant la primera experiència liberal de les Corts de Cadis , els absolutistes —reaccionaris partidaris de l’antic règim—, s’enfrontaren als liberals. El conservadorisme tradicional es manté bastant pur amb les restauracions absolutistes de 1814, quan acaba la guerra del Francès, i 1823, quan entra a Espanya l’expedició dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, i acaba amb el Trienni Liberal. El liberalisme, en canvi, durant l’esmentat Trienni es va diferenciar en dues tendències, els moderats i els exaltats, que es consolidaran amb la primera guerra Carlina (1833-1840). Quan mor Ferran VII , els problemes de la successió de la corona crearan una oposició extrema entre els dos bàndols: els carlins assumeixen la representació de l’esperit absolutista tradicional, descontent de la política duta a terme pel monarca difunt al final del seu regnat, ja que havia donat entrada en el govern a alguns ministres reformistes; mentre que els cristins o isabelins recullen, a poc a poc, la nova mentalitat liberal. I, efectivament, els esdeveniments de la guerra carlina feren que el govern de la Regència, que es va iniciar amb l’anomenat Estatut Reial redactat per Martínez de la Rosa, de caràcter reaccionari i proabsolutista, s’anàs decantant cap a posicions liberals. En crear-se el sufragi directe el maig de 1836, tot i que aquest era restringit, va aparèixer la necessitat de crear comitès electorals i és en aquestos comitès on cal cercar l’origen dels partits polítics. Així, mentre que a Europa el concepte de partit polític apareix i es desenvolupa al principi del s XIX quan, amb el naixement del liberalisme, es reconeix la llibertat com a dret de tots els homes i es regularitza la participació popular en política mitjançant les eleccions, a Espanya fins a la meitat de segle és més correcte parlar de tendències polítiques que de partits amb vertadera organització interna. La Constitució i la Llei electoral de 1837, redactades durant el govern progressista de Mendizábal, establiren un marc polític que propiciaria gradualment la clara diferenciació entre tendències polítiques, que s’anirien dividint en moderats per un cantó i progressistes per l’altre. Així, els moderats constituiran la candidatura monàrquica-constitucional, que s’enfrontarà electoralment a la progressista candidatura del progrés legal, en una contessa en què aquesta darrera en va resultar guanyadora. El 1840, després de la pau entre Espartero i Maroto que posava fi a la primera confrontació carlina, l’estat liberal burgès quedava instal·lat en el poder amb la regència d’Espartero. Però durant aquest període de predomini progressista —que acaba definitivament el 1844 amb la sublevació de Narváez—, aquestos tendeixen a radicalitzar-se, perdent part de la seua base burgesa, fet que provoca que a Catalunya es divideixin en una candidatura oficial i una altra de radicalprogressista, propera al republicanisme. Quant als moderats, la seua ruptura definitiva el 1853, a causa de les diferències sorgides a causa de la Constitució de Bravo Murillo de 1852, que finalment no va arribar a entrar en vigor, fa que enfront de la candidatura moderada oficial aparegui una nova candidatura conservadora, que donava inici al moviment conservador a l’Estat espanyol. El 1857 va fundar-se la Unión Liberal, de caire moderat lleugerament progressista, en la qual va militar Antonio Cánovas del Castillo, mentre que la resta de moderats defensava posicions tradicionalistes que feren que s’acabassin introduint en el carlisme . El govern de la Unión Liberal, iniciat el 1857 i presidit per O’Donnell, va fracassar el 1863. El succeí un govern dels moderats durant tot el lustre següent, fins a les acaballes del regnat d’Isabel II. Després de la revolució de 1868, coneguda com “la Gloriosa”, que va ser promoguda per demòcrates i progressistes, s’instaurà el sufragi universal, cosa que va afavorir una crisi dels partits tradicionals i la formació de nous, de caràcter més modern: el Partido Republicano Democrático, que aplegava demòcrates i republicans, i el Partido Conservador, fundat per Cánovas l’any 1869. Amb la restauració borbònica d’Alfons XII —proclamat rei a Sagunt per Martínez Campos l’any 1874— i amb la nova Constitució promoguda per Cánovas, es crea un nou sistema de partits. El Partido Demócrata Posibilista, fundat l’any 1876 per Castelar, i el Partido Liberal, fundat per Sagasta el 1880 constituiran el bloc progressista, mentre que el 1883 el partit conservador de Cánovas incorpora altres grups donant lloc al Círculo Conservador-Liberal. A partir d’ara, liberals i conservadors, ambdós inspirats en el conservadorisme burgès, s’alternaran en el poder durant el següent mig segle. El sistema de la restauració es va basar en aquesta alternança en el poder d’ambdós partits burgesos, excloent del joc polític les altres forces. La reinstauració del sufragi universal el 1890 no afavorí la credibilitat d’aquestos partits dinàstics, que amb la pràctica del caciquisme distorsionaven els mecanismes electorals; l’esquerra revolucionària, representada per republicans i socialistes, comptarà molt poc fins a l’entrada de la segona República , l’any 1931. Quant a les Pitiüses, la falta d’investigacions sobre l’època contemporània dificulta traçar una evolució clara del conservadorisme a Eivissa i Formentera. Com a tot l’Estat espanyol, la desaparició de l’antic règim no va esdevenir fins que el s XIX ja era entrat; però aquí, mancant totalment les transformacions esdevengudes amb el procés d’industrialització, i no havent-se format una força burgesa reformadora, poderosa i ben consolidada, el desenvolupament serà encara molt més lent. A l’inici del segle, aquest es va caracteritzar per greus conflictes entre el camp i la ciutat, que es concretaren en diversos aixecaments pagesos que, com a continuació dels del segle anterior, se succeïren els anys 1806, 1810, 1821, 1822 i 1824. Sempre tenien com a causa la protesta pels excessius impostos introduïts el segle anterior per Miquel Gaietà Soler . Però malgrat la seua actitud bel·ligerant contra un sistema impositiu que provocava la seua explotació, la pagesia era majoritàriament d’ideologia tradicionalista i conservadora. Així ho va palesar el 1814, quan acabada la guerra del Francès és derogada la primera Constitució, en negar-se a pagar els impostos fins que no ho manàs el rei; o en donar suport a l’intent de pronunciament absolutista de 1822 o a la conspiració carlina de 1835. Però a partir de mitjan segle, la vida política pitiüsa ja no va patir més enfrontaments violents i es limità a les pugnes pel poder entre els diferents grups, per bé que tots ells de caràcter conservador. A la ciutat, el sistema de partits que comença a funcionar a partir del regnat d’Isabel II, representarà una continuació dels tradicionals enfrontaments entre Dalt Vila i la Marina . Tot i que ambdós grups eren conservadors, Dalt Vila, que abans s’havia identificat més amb l’absolutisme, ara ho feia amb el partit moderat —conservador a pesar del seu nom—, que comptava amb el suport dels estaments urbans privilegiats i amb una gran part de la pagesia; mentre que la Marina, que era més liberal, ara s’alineava amb el progressisme, amb el suport dels ciutadans del raval, que eren majorment comerciants i gent de la mar. Així, l’any 1820 es constituïren dues Juntes Patriòtiques : una a la Marina, la dels Amants de la Constitució, de caràcter liberal i una altra a Dalt Vila, Amics d’Eivissa i Formentera, de caràcter conservador. Però malgrat la forta rivalitat entre els dos barris, només hi hagué enfrontaments violents en certs moments, com l’any 1822, quan els habitants de la Marina assaltaren la ciutat emmurallada per aturar un cop absolutista preparat pel governador que comptava amb el suport dels pagesos, o el 1868, quan esclatà la revolució progressista que, tot acabant el regnat d’Isabel II, donarà lloc al Sexenni Revolucionari, en què un grup de persones de la Marina varen cremar un retrat de la reina i intentaren assaltar les cases dels membres més importants del Partit Moderat. El 1866 funcionaven tres casinos a la ciutat d’Eivissa: el Liceu Ebusità , seu del partit moderat, el “partit de Vila”; el Casino del Comerç o Acadèmia del Poble , seu del partit progressista, el “partit de la Marina”; i la Societat Artística , també amb seu a la Marina, però de caràcter més aviat recreatiu, sense que se li conegui militància política. La proclamació de la Primera República, el 1873, va permetre l’efímer triomf de l’anomenat Casino Republicà Federal , ja que mesos després del cop d’estat del general Pavía es donà ordre de tancar el Centre Republicà . L’any 1890 els liceus Ebusità i del Comerç es fusionaren formant el Casino Eivissenc i acabà així, si més no simbòlicament, la rivalitat entre ambdues parts de la ciutat. Amb l’inici del s XX, mentre arreu d’Europa va prenent força el moviment obrer, a les Pitiüses no hi ha canvis quant a la situació política: noblesa residual, clero i milícia, burgesos enriquits amb el comerç, mitjans i petits propietaris agrícoles personifiquen els estaments conservadors, que mantenen l’hegemonia per damunt del sector progressista dels petits burgesos, intel·lectuals i també alguns hisendats, que s’alineen en aquest sector més per particularismes que per veritables raons ideològiques. La crisi de la monarquia i la dictadura del general Primo de Rivera feren que els bàndols s’enfrontassin entre tradicionalistes i monàrquics per una banda —defensors de posicions més reaccionàries que no conservadores— i contrarepublicans, bloc en el qual s’enquadraven partits tant progressistes com conservadors, per l’altra. A Eivissa, la persistència d’un fort caciquisme que estenia les seues xarxes tant al camp com dins la ciutat, va fer possible que, a diferència de la resta de l’Estat, les eleccions municipals de 1931 fossin clarament guanyades pels partits dinàstics. El Bloc Regionalista hi va treure deu regidors i quatre el Partit Liberal Regionalista , formació, com el seu nom indica, d’un cert regionalisme conservador que estava liderat per Carles Roman Ferrer ; mentre que la resta de partits republicans tendran ben poca incidència a la ciutat i pràcticament cap a la pagesia. Però a Formentera, on no s’havia estès la influència dels cacics, la candidatura republicana va ser la victoriosa. Així, en la majoria de comicis electorals celebrats des d’aleshores i fins al present, a Eivissa guanyaran les candidatures conservadores i a Formentera les progressistes. El nou règim republicà va donar pas a una nova polaritat en les forces polítiques, que ara seran les dretes i les esquerres. Però, de fet, l’establiment de la segona República, malgrat causar la definitiva caiguda de la monarquia i fer possible un desenvolupament del sindicalisme i dels partits d’esquerra, suposarà una nova etapa ideològicament conservadora, en què la burgesia continuarà mantenint l’exclusiva del poder, fins al triomf del Front Popular i l’esclat de la Guerra Civil espanyola. El bloc conservador de dretes estava format pels partits monàrquics, la dreta republicana i la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes, la CEDA. En acabar la guerra va quedar diluït dins el franquisme, pel qual molts d’ells havien pres partit després del cop d’estat. Les eleccions al Parlament de febrer de 1936, representaran la definitiva confrontació entre dretes i esquerres, que es presentaven unides cadascuna en una coalició unitària. Una vegada més, mentre que a Formentera la candidatura d’esquerres va guanyar de manera destacada, Eivissa no seguirà la pauta majoritària a l’Estat i aquí la candidatura unitària de les dretes obtendrà una victòria aclaparadora per damunt del Front Popular, aconseguint una diferència de 6.313 vots i els dos diputats —l’independent Pere Matutes Noguera i Cèsar Puget Riquer , de la CEDA—. Acabada la sagnant contesa civil, la llarga dictadura del general Franco va caracteritzar-se per la defensa de valors tradicionals i eminentment conservadors, amb diferents matisos al llarg del seu perllongat desenvolupament. A les Pitiüses, com arreu de l’Estat, després de la sublevació de 1936, la major part de forces conservadores no només acceptaren l’aixecament militar, sinó que li donaren suport i, després de la victòria de les forces insurrectes, amb ben poques excepcions, foren fidels col·laboradores del règim vencedor, encara que aquest suprimís tots els partits polítics, llevat de la Falange . Socialment, la dictadura franquista fou un període eminentment conservador i culturalment espanyolista, que va deixar intactes les velles estructures del caciquisme en què es fonamentava el poder tradicional dels principals grups conservadors. Això, sens dubte, és un dels factors que explica que, després de la restauració democràtica i la nova Constitució de 1978, a Eivissa siguin els partits representants de les forces conservadores els que hagin mantengut el seu domini sense gaires fisures, guanyant la majoria d’eleccions i mantenint el seu poder. En les primeres eleccions democràtiques de 1977 la Unió del Centre Democràtic (UCD), que aglutinava la dreta moderada, va ser la candidatura més votada per al Congrés dels Diputats; això no obstant, Abel Matutes Juan , membre d’una important família conservadora i candidat de la dretana Aliança Popular (AP) va ser el candidat elegit com a senador. L’any 1979 es donaren resultats similars, ja que la Coalició Democràtica (CD) dins la qual estaven integrats AP, PDP i PL va ser la força més votada als ajuntaments i al Consell Insular , així com al preautonòmic Consell General Interinsular , mentre que la UCD guanyava les eleccions generals aquell mateix any i la CD va ser la segona força en nombre de vots. Però a partir de les eleccions generals de 1982, en què la UCD va desintegrar-se, AP —en solitari o coalitzada amb altres partits de dretes menors—, després convertida en el Partit Popular (PP), ha estat la força política hegemònica, tant a la Comunitat Autònoma —presidint el Govern Balear en coalició amb Unió Mallorquina—, com a les Pitiüses, on presideix el Consell Insular i la majoria de municipis —Formentera n’és l’excepció—, malgrat que a quasi tota la resta de l’Estat ha estat l’esquerra moderada, encarnada pel Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), la força política hegemònica (1982-1994). D’aquesta manera, igual que el 1936, Eivissa continua sent conservadora quan a la resta de l’Estat predominen les esquerres. De tota manera, fruit dels canvis econòmics i socials de les últimes dècades, les lleialtats polítiques abans fonamentades en les relacions interpersonals pròpies de l’estructura del caciquisme, van diluint-se per deixar pas a una estructura renovada en la qual les afinitats, cada cop més, estan basades en les relacions econòmiques. Igualment, l’evolució ideològica des de 1976 fins a 1998 també ha estat apreciable. Així, la situació present no permet parlar ja de veritable conservadorisme, en un sentit estricte del terme. Si de cas —un cop superats els llastos ideològics remanents de l’etapa franquista—, d’un neoconservadorisme de caire liberal, que incorpora certs matisos de caràcter social, dins la defensa dels valors capitalistes, i que, davant el centralisme i escàs autonomisme del PSOE i a la tradicional manca de consciència nacionalista dels principals partits d’esquerra, torna a utilitzar l’autonomisme, i àdhuc un cert nacionalisme —com fins a un cert punt feren en els anys trenta els liberals-regionalistes—, com a arma d’acció política. D’aquesta manera, al foment del liberalisme en l’economia, la defensa de la família i dels valors tradicionals en l’aspecte social i de la unitat de l’Estat espanyol en el polític, s’uneixen ara la reclamació de majors quotes d’autogovern i l’afirmació dels valors de la tradició i la cultura illenca (llengua, patrimoni, folklore, etc.) —que no sempre tenen el suport o són clarament compartides per la direcció central del partit—, així com una incipient actitud de preocupació per la conservació del medi ambient, com a part de la necessària evolució per mantenir-se com a força de govern en aquestos temps canviants de final del s XX. [NBM]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments