collaret

collaret m
1. CULT POP Collar petit. Com a diminutiu de collar, segons les notícies recopilades, es documenta a Eivissa abans que la veu collar . Aquest fet respon probablement a un progressiu augment de les dimensions d’aquest tipus d’ornament amb el decurs del temps. Del primer quart del s XVII daten dos collarets localitzats a la pagesia: un de perles i or i el segon configurat exclusivament per grans d’aquest metall. A la darreria del s XVII es data un «collaret de rubins negres» al barri de la Marina , així com un altre de cristall inventariat el mateix any de 1693, en el pla de Vila i un tercer exemplar, en aquest cas de coral, registrat un any després. La presència dels collarets de coral, de coral i cristall i de cristall i d’or, prossegueix durant el s XVIII, encara que cedint la primacia a la veu collar. Davant això, el protagonisme de la denominació collaret és patent en l’actualitat, i s’aplica a aquells exemplars d’or constituïts per la successió de grans bitroncocònics ( blat), curiosament de considerable grandària, que caracteritzen les emprendades d’or. Als collarets de coral se’ls atribueix una funció magicoprotectora; una de les descripcions més completes sobre els collarets de coral es data el 1694 i procedeix del treball d’arxiu de Joan Marí Cardona : es tracta d’«un collaret de coral que dóna tres dobles», relacionat amb una basquinya d’estamenya , que havia pertangut a una vesina de la Marina. Pràcticament un segle després, altres informes notarials deixen prova de l’ús d’aquestos collarets a la pagesia eivissenca. En la documentació manejada d’aquest període ja preval, això no obstant, la veu collar, tal com continua ocorrent en la del s XIX, quan encara es testimonien els exemplars de coral. Entre els collarets de coral i cristall crida molt l’atenció «Un collaret ab deset grans de crestay, quinse grans de coral, dos manetas de coral encastadas de plata y una pedra de llet» que es va inventariar en el pla de Vila l’any 1716. La resta de les notícies recollides al respecte, només constaten l’ús d’aquestos collarets fins a la darreria del s XVIII, bé de manera individualitzada o en conjunt amb un altre collaret de coral. Els collarets de cristall, com els de coral i cristall, són poc freqüents a la documentació però s’hi dóna una circumstància d’especial interès: la d’haver-se reconegut en alguna ocasió entre els seus grans la presència d’unes pedres de llet , amb tot el contengut màgic i protector que això porta implícit. Hi ha una mena de collarets que per la seua configuració es pot dir que són eminentment ornamentals, com els de perles i or. De l’associació de les perles amb l’or, que no va ser rara a Eivissa ( creu), hi ha una prova primerenca, del primer quart del s XVII, que apareix en el registre d’un collaret corresponent al quartó de les Salines: «un collaret de perles menudes ab set grans de or». Aquesta cita notarial evoca el collar de perles i grans d’or, o daurats, que ostenta la jove veneciana —però segons sembla ataviada amb el vestit típicament milanès—, que va ser retratada per Albrecht Dürer al començament del segle anterior (1505). Els grans metàl·lics d’aquell collar eren de forma bitroncocònica, equiparables als coneguts a Eivissa amb el nom de blat i que conformen el popular collaret d’or. Els collarets d’or podien ser de diferent quantitat de grans d’or, com un de trenta-sis inventariat en el quartó de Santa Eulària en el primer quart del s XVII. Encara que no sempre els registres notarials són tan precisos, com s’esdevé en la pràctica totalitat dels collars d’or documentats el s XIX. Pot ser que, tant uns com els altres, responguessin al model de grans esfèrics plasmat per Gaston Vuillier en un gravat fet a final del s XIX; això si bé no eren ja anàlegs al que avui es coneix amb el diminutiu de collaret, a pesar de la considerable grandària dels seus grans bitroncocònics, i en el qual cada un d’ells rep popularment el nom de blat. Deixant ací a un costat els paral·lelismes diacrònics que s’han establert per a aquestes peces romboïdals (esp amb altres de la joieria púnica), ja el 1901 hi ha prova fefaent de la integració d’aquest collaret a l’emprendada d’or, gràcies al testimoni, escrit i fotogràfic, de Víctor Navarro . De manera similar a com passava amb el collar reproduït per Vuillier, es fixa al mantó mitjançant simples agulles de cap ocultes per llaços o escarapel·les. Segons N. de Hoyos era habitual que es portassin tres trams de collaret, encara que aquest nombre podia variar en funció de la situació econòmica, tot i que era freqüent que cada filada presentàs uns quinze grans. Només es té una prova documental de l’ús de collarets negres a l’illa d’Eivissa, datada a la darreria del s XVII i ubicada en el barri de la Marina, no obstant això, a aquest exemple cal afegir els collars amb perles i robins fins, igualment emmarcats en el vestir “a ús dels ciutadans”, que s’han pogut testimoniar durant el s XVIII. [LMP]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments