clauer

clauer m

1. Encarregat de guardar les claus d’un lloc de confiança.

2. Anella, cadena, cordó, bossa o penjador que serveix per reunir un feix de claus.

El s XIII, segons Berceo, les claus penjades del cintó o de la cinta eren pròpies de la “muger tocada” o amb toca, és a dir, de l’ama, casada o senyora major. Amb aquest ús es pot enllaçar el dels ornaments que, segons Puiggarí, s’havien generalitzat el s XVII entre les espanyoles dels estaments populars —d’aquestos clauers també hi podien penjar tisores, rellotges, etc.—, encara que el seu màxim apogeu és situat per altres autors en el s XVIII, arribant fins a 1830.

D’acord amb això, la documentació notarial eivissenca dels s XVII i XVIII, així com la del començall del XIX, presenta nombroses referències a clauers femenins de plata.

Pel que fa als clauers documentats a Eivissa, principalment mitjançant la documentació notarial, així com gràcies a algunes notícies bibliogràfiques i al coneixement d’una joia testimoni —donada a conèixer per Joan Marí Tur —, és possible abordar l’estudi del clauer a Eivissa des de tres vessants: el dels seus aspectes merament morfològics, el de les seues connotacions socials i simbòliques, i, finalment, el concernent a la seua manera de transmissió.

Alguns documents dels s XVII i XVIII il·lustren sobre la conformació dels clauers amb dues cames (cama ) o carrers (carrer ). Generalment les dades aportades es limiten al nombre i al tipus de baules o peces, així com al seu valor o pes. Algunes voltes es fa la precisió de l’existència de ganxo o garfi i planxa .

En els exemples eivissencs els penjarolls són claus també de plata —en comptades ocasions de ferro—, i a més també poden aparèixer alguns reliquiaris (reliquiari ) en dos vidres o joies (joia ), igualment de plata o de vidre, que també podrien ser coneguts amb el nom d’agnus . La presència dels clauers de plata es constata a l’illa d’Eivissa el segle XVII i sembla perdurar fins a dates més recents.

Per altra banda, si els cenyidors simbolitzen en l’home l’esforç i el treball, les claus, les tisores i els objectes religiosos (agnus, joia i reliquiari) que podien penjar de la cintura de les dones eivissenques parlen de la llar i de la diligència, a més de la formació cristiana, de manera que aquest conjunt és analitzable com un atribut de la dona ben casada.

En alguna ocasió, els documents notarials eivissencs suggereixen una transmissió de sogres a nores per a aquest tipus de joies o bé després de la cerimònia nupcial el propi espòs en feia entrega a la núvia. [LMP]

4. INDUM Vestit de clauer o de clauera: el que es du amb el clauer.

5. INDUM Peça de vestir masculina, semblant a una jaca, que tanca per davant amb una espècie de fermall o gafet.

Descàrregues

Col·laboradors