cinema

cinema m SOC/HIST L’inici del cinema a Eivissa es produeix molt prompte, en comparació a altres avenços del tombant del segle. Ja l’any 1899 la premsa informava que els tres principals accionistes del teatre Pereyra havien comprat un cinematògraf a Barcelona. De fet però, aquest aparell no es va instal·lar fins a la primavera del 1904 i no començà a funcionar regularment fins a la temporada d’hivern dels anys 1906 i 1907. Enrique Fajarnés Cardona afirma que la primera pel·lícula projectada a Eivissa de la qual es té coneixement va ser la titulada Jesús de Nazaret o Vida y Pasión y Muerte de Nuestro Señor Jesucristo.

Durant la segona dècada del segle XX comença a donar-se el fenomen de l’star system, que arriba també als afeccionats de l’illa i es popularitzen estrelles del cinema com ara els còmics Max Linder o el més famós de tots, Charles Chaplin. El març de 1912 Àngel Serra, que havia estat empresari del Pereyra, sol·licità la cessió, mitjançant arrendament, d’un terreny situat darrere de l’antiga seu de la banca Matutes, devora del passeig de Vara de Rey, per fer una caseta destinada a acollir una sala de cinema, la qual s’inaugurà el maig d’aquell mateix any. Fou coneguda per tothom amb el nom de sa Barraca o del Pavelló de s’Eixample i l’any 1928 va ser enderrocada i substituïda pel nou cine Serra.

El cinema sonor arribà al mateix temps al Pereyra i al Serra; va ser l’any 1931, quatre anys més tard que aquesta nova etapa de la història del cinema fos inaugurada mundialment pel film El cantant de jazz (1927). Fajarnés Cardona fa especial esment de la superproducció sonora en quatre parts titulada Luces de Buenos Aires, projectada el 1932 amb gran èxit ja que era protagonitzada per Carlos Gardel, artista molt admirat pel públic eivissenc.

La competència entre el cinema Pereyra, pertanyent la família Matutes, i el Serra era bastant forta, malgrat haver format els respectius propietaris societat durant molt de temps. En aquella època era molt habitual celebrar a les sales, a més de las sessions cinematogràfiques corresponents, espectacles de teatre i de varietats. Joan Palerm, que durant molts anys fou empleat del Pereyra, aporta el nom d’uns artistes de reminiscències exòtiques: Pepe Marqués y la Perla Antillana. Les projeccions solien anar acompanyades al piano, i és el del músic Victorí Planells el nom que més record ha deixat de les seues audicions. Cap als anys vint el preu de l’entrada era de 30 cèntims —amb abonaments per a vàries sessions— i d’una pesseta a l’època del sonor. Els augments de tarifa es feien amb totes les reserves ja que eren font de moltes protestes i d’algun aldarull.

La moral de l’època obligava les dones soles a no poder accedir a la sala fins que ja estigués plena, i fins ben entrats els anys seixanta, era preceptiu que les parelles duguessin el típic acompanyant “a aguantar l’espelma”. En aquells anys només hi havia sessions dos o tres dies per setmana ja que els vaixells que unien Eivissa amb la península i amb Palma eren escassos i més d’una ocassió van haver d’esperar que finalitzàs la projecció per poder salpar.

A més de les pioneres sales del Serra i del Pereyra, la ciutat d’Eivissa inaugurà la primera meitat d’aquest segle dues sales més, el Central Cinema, al carrer de Miquel Gaietà Soler, i el Cine Salón Ibiza, conegut per tothom com a cine Catòlic, regentat pel Bisbat i dedicat a la projecció de pel·lícules de rigorós sentit moral. La sala del cine Catòlic —situat a l’avinguda d’Espanya— fou més endavant seu durant un temps del Cine Club Ibiza. Aquestes dues sales, el Catòlic i el Central, varen formar també societat durant una època determinada amb els cines Serra i Pereyra. També hi hagué un cinema a l’aire lliure, que funcionà uns quants anys de la mà del popular pare Morey al Club de los Muchachos . També a mitjan dels anys seixanta, es varen realitzar sessions cinematogràfiques a l’aire lliure, a l’antiga plaça de Toros, as Pratet.

Cap a mitjan dècada dels seixanta es produeix una eclosió dins del món del cinema a Eivissa que dura fins ja entrats els vuitanta. Així, la sala del Serra adquirí l’any 1966 l’aspecte modern que ha conservat, almenys exteriorment, fins avui. L’interior, en canvi, ha estat remodelat seguint les noves tendències de les sales de cinema, com és el creixent èxit dels anomenats multicinemes. L’antiga única sala ha estat dividida en dues de menor aforament, inaugurades el 23 de juliol de 1997.

L’any 1969 és important perquè s’inaugura a la via Púnica el Cartago Cinema, també propietat de la família Matutes. S’estrenà per a l’ocasió la versió en quatre parts de Guerra y Paz (1967), del rus Serguei Bondartxuk.

A mesura que els nous mitjans de reproducció d’imatge configuraren una manera diferent d’apropar-se al cinema, anaren desapareixent poc a poc vàries sales; primer fou el Catòlic, més tard el Central i finalment el Pereyra, aquest darrer ja a la ratlla dels anys noranta. Quedaren així el Serra i el Cartago —remodelat el 1994 com a Nuevo Cartago, sota l’arrendament d’Exclusivas Salas de Mallorca—com a úniques sales de Vila, fins que el 26 de juny de 1998 s’inauguraren en uns terrenys situats devora el primer cinturó de ronda, a la zona de Can Misses, el complex Multicines Eivissa —sota l’explotació de les empreses Salas i Salom de Mallorca— que consta de cinc sales de projecció, que van de les 120 a les 230 localitats, a més d’uns locals situats a la planta baixa de l’edifici, destinats a acollir diversos comerços com ara bars, establiments de menjar ràpid, llaminadures, etc. Disposa també d’una zona d’aparcament per facilitar-ne l’accés.

L’activitat cinematogràfica a Eivissa no s’acaba però, amb l’explotació de les sales comercials, el mateix any que s’inaugurava el Cartago Cinema, el 1969, començà la seua activa tasca el Cine Club Eivissa, impulsat inicialment per l’arquitecte i artista alemany Erwin Broner . Molt poc temps després, per tant, que s’inauguràs a Barcelona la primera sala d’art i assaig, el 1967, sorgeix a Eivissa la possibilitat d’accedir a cinematografies alternatives, com ara el cinema de l’Est, l’anomenat nou cinema brasiler o el free cinema anglès, i de conèixer l’obra de cineastes allunyats dels circuïts comercials. La trajectòria d’aquest cine club pot ser dividida en dues etapes, la primera arriba fins a l’any 1975 i la segona, després d’un període de reestructuració, s’inicia ja avançat el 1977, per acabar l’octubre de 1982 en plena febre dels videoclubs i d’una nova manera de consumir cinema. Si en un principi l’activitat del Cine Club Eivissa anava principalment dirigida als residents estrangers, ràpidament amplià el seu radi d’acció, afegint-s’hi ben aviat molts altres noms com ara els de Josep Villó, Maurici Cuesta, Raimon Torres, Antoni Villó, Toni Ferran o Xavier Flaquer, els quals són alguns dels encarregats de mantenir viva la seua tasca durant una bona colla d’anys. Es pot dir que el Cine Club prové alhora de l’obertura que es produeix a tot el país la dècada dels seixanta, durant els quals tota una generació fa del cinema una via d’aprenentatge per a la formació cultural i fins i tot per a la transformació social, i també de l’òsmosi cultural d’Eivissa, que rep per aquells anys la visita de viatgers i d’artistes europeus amb un nivell cultural exigent i voluntat avanguardista.

Seguint el camí del Cine Club quant a organització, es posà en marxa a l’acabada d’inaugurar Casa de l’Església, que comptava amb un important local d’actes i de projeccions, un cine club infantil a la dècada dels setanta amb un èxit important de socis i d’assitència de públic. La inquietud social propiciada pel Cine Club Eivissa d’aquells temps afavoreix l’organització, entre 1974 i 1983, de les Setmanes Culturals d’Eivissa i Formentera i els Encontres Cinematogràfics dels anys 1984 i 1985, precursors del que després serà la Eivissa Setmana Internacional del Film-Certamen de l’Actor, que es celebrà en dues ocasions, els anys 1989 i 1990.

Per iniciativa de Vicent Ribas Ribas i organitzades per la Comissió de Cultura del Foment del Turisme d’Eivissa i Formentera, amb el patrocini de l’Ajuntament d’Eivissa i la col·laboració d’altres institucions, mitjans d’informació i entitats públiques i privades—, les setmanes culturals dedicaren una especial atenció al cinema, comptant cada edició amb l’assistència de nombroses personalitats del món artístic i cultural, tant nacionals com internacionals.

La crisi de públic del cinema continua fins ben entrats els noranta; en aquest context, l’any 1991, la regidoria de Cultura de l’Ajuntament d’Eivissa posa en marxa la campanya Anem al cine que, sota la coordinació dels comentaristes cinematogràfics Antoni Roca Pineda i Carles Fabregat Sans , ofereix una programació alternativa a la de les sales comercials, amb l’objectiu de fer tornar el públic al cinema en pantalla gran. Aquest cicle assoleix ràpidament una bona acceptació i té lloc tots els dimarts —llevat dels mesos d’estiu— al Cartago Cinema, entre 1991 i 1997, s’organitza a partir de la temporada del 1998 als Multicines Eivissa i canvia el dia de projecció al dilluns.

La història del cinema als pobles d’Eivissa i de Formentera ha estat en general més atzarosa. Únicament a Sant Antoni de Portmany el cinema ha conegut una existència estable des que el 5 d’abril de 1931 i al mateix temps, aproximadament, que als cinematògrafs de Vila arribava el cinema sonor, s’inaugurava el cinema Torres, que projectà pel·lícules mudes fins a la Guerra Civil Espanyola, quan fou requisat pels militars. En tornar a obrir-se, l’any 1940, les pel·lícules començaren a ser sonores. Aquest cinema, com la resta dels de l’illa, també s’aprofità per fer-hi espectacles de varietats i fins i tot sessions de circ. La família propietària, encapçalada pel seu patriarca Robert Torres, obrí una altra sala el 1972, el cinema Regio. Ambdues han arribat en funcionament a les portes del segle XXI i són capdavanteres a les Balears pel que fa a la incorporació de nous avenços, com el format Cinemascope o el so Dolby Stereo.

A Santa Eulària des Riu, el primer cinematògraf començà a funcionar una mica abans que a Sant Antoni, el 1929, però tancà prematurament les seues portes l’11 de febrer de 1990. El cinema fou propietat primer d’una societat formada per Josep Juan Yern, Antoni Guasch Ferrer i Antoni Tur Alcover, després passà a ser, l’any 1952, de Josep Marí Torres “Correu”. El teatre Espanya comptava amb un aforament per a 382 espectadors i se situa al carrer de Sant Jaume, la principal artèria de la vila. Al llarg de la seua història, a més de projeccions cinematogràfiques, ha estat també escenari de representacions teatrals, funcions de circ, i diversos actes culturals, polítics i esportius que inclouen uns quants combats de boxa celebrats l’any 1935.

A poc a poc el cinema anava arribant a totes les poblacions eivissenques —incloses sales menys estables a llocs com es Cubells, Sant Vicent de sa Cala o Sant Carles de Peralta—. El 1957 li arribà el torn a Sant Josep de sa Talaia de la mà de la família Jeroni, que creà la Sala Jardí, amb capacitat per a 380 espectadors. El fet de comptar amb un grup electrogen de setze cavalls va permetre fer arribar el corrent al nucli s’Arraval, a més d’il·luminar per primera vegada amb llum elèctrica l’església del poble. Com era habitual, la Sala Jardí combinà les seues sessions amb altres tipus de manifestacions socials, que en aquest cas foren sobretot festes populars i bodes amb nombrosos convidats.

La història del cinema a Formentera, que comença oficialment el dia de Nadal de 1953, té en la figura del mossènyer de Sant Francesc Xavier, Eugeni Sentí, el seu inspirador i animador. Les pel·lícules eren projectades al principi en 16 mm —gràcies a un grup electrogen autònom ja que encara faltaven uns quants anys per a que l’electricitat arribàs a l’illa— en una aula amb capacitat per a dues-centes persones situada al convent de les monges de Sant Francesc. Abans però, mentre s’esperaven les reformes necessàries al convent, es feren sessions cinematogràfiques al bar anomenat Can Plater. També existí una altra sala parroquial a Sant Ferran que, en opinió de Joan Ferrer “Lluquinet” i Encarna Magaña Alapont —personatges actius en tot el que es refereix al món del cinema a Formentera—, funcionà regularment almenys entre 1961 i els anys 1973 o 1974. Ambdues sales milloraren progressivament les instal·lacions i els equips de projecció fins arribar a tenir 350 i 250 localitats, respectivament. Després d’un període de tancament dels cinemes parroquials, l’Obra Cultural Balear posà en marxa una programació que coincidia amb el curs escolar; aquest intent durà fins al 1983 i s’hagué de deixar per falta de material cinematogràfic. Els locals utilitzats foren una aula escolar de la Mola i la biblioteca del Col·legi Públic de Sant Francesc.

El 26 de juliol de 1987 s’inaugurà per fi, després de moltes dificultats, la Sala Municipal de Cultura, amb voluntat d’espai polivalent i capacitat per a 270 persones, la qual ha viscut fins al moment tres etapes diferenciades: la primera, per un període de dos anys i dirigida pel Patronat Municipal de Cultura, oferí pel·lícules clàssiques, buscant el predomini de la qualitat artística. A la segona es passà a seleccionar títols més comercials de cara als cap de setmana, combinats amb altres de més minoritaris que es projectaven els dies feiners. Finalment es va veure la conveniència de programar aquells títols que més s’adeqüen a la demanda de l’illa.

Deixant de banda l’explotació comercial de les sales, públiques o privades, i entrant en el vessant de la producció, tant de pel·lícules de ficció com de documentals, reportatges, sèries televisives i tot allò que es relaciona amb el món audiovisual, Eivissa i Formentera han establert també en aquest camp una substancial relació amb el cinema. En aquest sentit la seua característica d’illes eminentment turístiques, que gaudeixen a més d’un clima excepcional, ha facilitat, des de mitjan segle, que un bon nombre de personalitats vinculades amb el setè art hi buscassin refugi, temporalment o definitiva. Si a les dècades dels 70 i els 80 la fama d’Eivissa i Formentera com a paradisos de l’alliberament sexual, promogué diversos títols de gènere eròtic soft core —la majoria d’ells produïts pels germans Balcázar—, abans havien estat ja objecte d’atenció per a produccions de més envergadura, com es el cas —per citar les més importants— de More (1969) de Barbet Schroeder, La larga agonía de los peces fuera del agua (1970), de Francesc Rovira Beleta, i Fake (Question Mark) (1972-73), d’Orson Welles.

A l’apartat dels reportatges, el documental més antic del qual es té coneixement data del 1931 i fou descobert per l’arxiu Miquel Font de Palma; aquesta filmació té aproximadament dos minuts de durada i mostra imatges de dones vestides a la manera tradicional, passejant abans d’anar a missa, s’hi veuen, a més, vistes des Rastrillo. Un altre reportatge, de 9 minuts de durada, que data de 1934, trobat també per Miquel Font als Encants de Palma, està filmat en format de 35 mm, i ens mostra un estudi antropològic de tipus eivissencs, una processó a l’església de Santa Eulària, el carnaval a Vila i un viatge a Formentera.

A les portes del segle XXI, l’activitat cinematogràfica a Eivissa i Formentera comença a donar senyals d’una creixent activitat, pel que fa al nombre de joves amb vocació de dirigir pel·lícules, algun dels quals du ja uns quants curtmetratges realitzats, alguns d’ells premiats, de la qual cosa en dóna fe el projecte de crear un festival dedicat a aquesta especialitat, projectat per al 1999, de nom Elektrozine Eivissa 1999, festival internacional de curtmetratges de producció independent. En certa manera, tots ells podrien trobar un precedent en la figura de Carles Cardona, qui deixà Eivissa a darrers dels anys vint i s’instal·là durant un temps als Estats Units. Va arribar a formar part de l’equip del prestigiós mestre dels efectes especials Willie O’Brian, amb qui col·laborà en la creació de la maqueta del goril·la que es faria famós en la pel·lícula King Kong, rodada el 1933 per Ernest B. Schoedsack i Merian C. Cooper. Cardona tornà al cap dels anys a la seua illa natal, on morí el 1979. [CFS]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments