castanyola

castanyola f

1
ICT [Balistes carolinensis, família dels balístids, ordre dels tetraodontiformes, subclasse dels teleostis, classe dels osteïctis] Peix teleosti de cos ovalat, recobert de plaques òssies, romboïdals, i de dents no soldades, separades entre si. No presenta escates imbricades i les obertures branquials tenen forma d’orifici. Mostra dues aletes dorsals; la primera és espinosa, amb tres radis, el primer dels quals es fixa en posició vertical mitjançant un mecanisme de ballesta; la segona dorsal presenta radis no endurits. Les aletes pèlviques estan reduïdes a una espina i la caudal presenta forma de mitja lluna. La línia lateral és molt sinuosa, amb 52-62 escates. El color és gris amb reflexos blaus, verdosos i groguencs. La longitud màxima és de 50 cm. Sol trobar-se en fons rocosos, a profunditats variables, entre 10 i 100 m. Presenta desenvolupament indirecte a través de larves. La seua dieta consta de crustacis i mol·luscos, que són triturats amb les seues dents, molt potents. És una espècie de distribució atlantomediterrània, representant a la nostra regió de les famílies de peixos coral·lins tropicals. És comestible i, per tant, objecte de pesca. A Catalunya es coneix amb el nom de ballesta. [JCE]

2. pl MÚS/CULT POP Instrument musical tradicional de les Pitiüses. L’instrument és format per dos parells de peces de fusta de ginebre que tenen forma d’u, unides —entremig hi ha un petit llistó, anomenat badall— per unes vetes, que també serveixen per subjectar-les als dits de la mà. Són de grans dimensions, de devers 15 x 10 cm, i per la part de fora s’adornen amb incisions amb formes geomètriques. Sembla que antigament eren un poc més petites i aquestes formes ornamentals eren pintades, amb incisions o sense elles. Dins el parell de castanyoles, una d’elles té un so més greu que l’altra, i així es marquen millor les diferents parts del compàs. Aquest idiòfon de percussió acompanya sempre la flaüta i el tambor —en les caramelles s’hi afegeix l’espasí — i és imprescindible en la dansa. Amb un toc sec de castanyola el jove convida a ballar l’al·lota i s’inicia el ball, i amb tres repics i un toc sec es marca el final. Antigues cultures mediterrànies —egípcia, grega, fenícia i d’altres— ja en tenien de semblants, segurament els cartaginesos les introduïren a les Pitiüses. Hi ha una endevineta tradicional que en fa referència: “Panxa per panxa, forat per forat, i amb sa remenadissa fan tracatrac”. [JMM]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments