caragol

caragol  m

1. ZOOL Nom amb què es coneixen els mol·luscos gasteròpodes proveïts de closca helicoïdal que hom pot trobar tant en ambients terrestres com aquàtics.

Actualment a les Pitiüses hi ha 48 espècies de caragols continentals —d’aigua dolça i terrestres—, de les quals només una quinzena són relativament freqüents. Això vol dir que la malacofauna de les Pitiüses és relativament pobra, ja que representa la meitat del nombre total de formes de les Balears. La majoria d’aquestes 48 espècies són d’introducció recent, una gran part per l’home i unes poques per ocells. Entre elles hom pot trobar:

els vellarencs (Theba pisana), que l’estiu recobreixen les tiges de moltes plantes com a estratègia per afrontar la sequera, ja que els caragols terrestres, malgrat que hagin colonitzat aquest medi, depenen d’un grau elevat d’humitat per poder desenvolupar la seua activitat. Així, a les parts més elevades dels arbres i dels troncs secs, l’aire els porta la humitat que necessiten per sobreviure.

Els caragols de major grandària, incloses les espècies més apreciades gastronòmicament, solen amagar-se entre les pedres i sota les escorces del arbres, i es resguarden així del sol i la sequedat. Les espècies que fan ús d’aquesta estratègia són: els jueus (Helix aspersa), els bous (Otala punctata), les vaques (Eobania vermiculata) i els bombets (Rumina deccollata).

Un endemisme balear és Iberellus companyonii, que presenta certa radiació evolutiva, amb trets particulars a cada illa. Aquesta espècie s’ha estès per totes les illes, i fins i tot ha estat introduïda en alguns punts de la costa catalana. Iberellus companyonii pytiusensis és una subespècie geogràfica que només viu en algunes illes de ses Bledes (a na Plana i a sa Gorra), molt pobres en vegetació i cobertes de grans pedres.

De les 48 espècies de gasteròpodes, només 5 són endemismes exclusivament pitiüsos: Pseudoamnicola gasulli, Vitrea gasulli, Oxychilus (Oxychilus) pityusanus, Trochoidea (Xerocrassa) ebusitana i Trochoidea (Xerocrassa) caroli.

L’espècie Pseudoamnicola gasulli viu a Eivissa, vora fonts d’aigua dolça, i a la conca del Segura.

Vitrea gasulli està més relacionada amb els seus congèneres del nord d’Àfrica que amb els de la Península Ibèrica.

L’espècie Oxychilus (Oxychilus) pityusanus és carnívora i viu sota pedres a les illes grans i als illots.

Trochoidea (Xerocrassa) ebusitana presenta setze subespècies actuals i dues de fòssils. Es va estendre ràpidament per Eivissa i Formentera des d’abans de la separació de les dues illes i dels illots i s’anà diversificant, donant lloc a races locals. Probablement hi ha una relació entre la morfologia de les diverses races i el medi on viuen, i les formes gegants són pròpies d’unes condicions més humides, mentre que les formes carenades deuen denotar unes condicions ambientals més eixutes.

Trochoidea (Xerocrassa) caroli presenta tres subespècies.

La distribució actual del gènere Trochoidea és molt relacionada amb la història geològica de les Pitiüses: als primers illots que se separaren de l’arxipèlag, fa devers 15.000 anys (ses Bledes, es Vedrà, es Vedranell i ses Margalides) només es troba Trochoidea (Xerocrassa) ebusitana. L’altra espècie, Trochoidea (Xerocrassa) caroli, es va formar més tard; de fet ja s’havia format quan se separaren Tagomago, s’Espartar i l’illa Murada, on només es troba aquesta espècie. A la resta d’illots conviuen les dues espècies. Aquestes tres últimes ja es troben en el registre fòssil del Plistocè mitjà i superior, el que fa pensar que la fauna malacològica de les Pitiüses era formada essencialment per aquests tres endemismes en l’època esmentada.

El jaciments de cala Salada i de la cova de Ca na Reia, atribuïts al Plistocè inferior o al Pliocè, han donat evidències de l’existència d’una fauna malacològica composta per 14 espècies, unes d’àmplia distribució geogràfica i les altres endèmiques —incloses les tres anteriors—. Entre aquestes catorze destaca Tudorella ferruginea, coneguda com a fòssil a Eivissa i a Sardenya, mentre que, actualment, la seua distribució es redueix a Mallorca, Menorca, Cabrera i els illots que les envolten. Encara no se sap com aquesta fauna de caragols del final del Pliocè o del principi del Plistocè va quedar reduïda a tan sols tres espècies en el Plistocè mitjà i superior. La desaparició de les onze restants fou una part de l’extinció massiva que també va afectar la major part de la fauna pitiüsa de l’època. S’han apuntat com a causes d’aquesta extinció pujades del nivell de la mar i, per tant, reducció de la superfície emergida i dels hàbitats, canvis climàtics i del règim de precipitacions, vulcanisme (els Columbrets, el nord d’Àfrica), etc. No hi ha explicacions sobre quines característiques permeteren sobreviure a aquelles tres espècies, mentre que la resta s’extingia.

Pel que fa als altres dos endemismes, Vitrea gasulli i Pseudoamnicola gasulli, no es troben en el registre fòssil plistocènic, bé perquè són d’origen molt recent, bé perquè el registre fòssil és incomplet, tenint en compte que el seu hàbitat és més reduït, ja que viuen en aigües dolces.

Els caragols marins més coneguts són: la baldufa (Monodonta turbinata), la baldufa rugosa (Astraea rugosa), el caragolí de nacre (Gibbula cineraria), els caragolins (Melaraphe littorea i Melaraphe neritoides), la pada (Cerithium vulgatum), la barrina (Turritella comunis), el peu de pelicà (Aporrhais pespelecani), el caragol bóta (Dolium galea), la porcellana o avellana (Luria lurida), el gra de cafè o porcellaneta (Trivia monacha), el corn (Cheronia nodifera), el cornet (Trunculariopsis trunculus), el cornet amb punxes (Murex brandaris), el cornet eriçonat (Oenebra erinacea), el cornet de senyor o porpra (Thais haemastoma), la ballaruga o bombo (Columbella rustica), l’arany (Conus mediterraneus), etc. [NTR]

2. JOC Joc infantil. Hi solen jugar un nombre indeterminat d’al·lotes. Es marca en terra un caragol tan gros com una era. Es fa pedreta , i la que para es posa al centre del caragol. Les jugadores passen pel camí marcat fins arribar enmig. Llavors juguen a botigues, i, a l’hora de pagar, diuen que no ho volen fer, i estrenyen a córrer, sense sortir del caragol ni traspassar les ratlles. La botiguera ha d’agafar-les. La darrera que agafi serà la botiguera en el pròxim joc. [NRB]

3. DIAL A les Pitiüses és popular la cançó infantil següent: “Caragol, treu banya, que ton pare és a Espanya, i ta mare as molí, i en venir et durà una coca amb vi”. N’hi ha diferents versions amb lleugers canvis de lletra. Aquesta cançó solia acompanyar un joc infantil que consistia a prendre cada al·lot un caragol; tots cantaven la cançó, i guanyava el qui primer feia treure les banyes a un caragol.

4. CULT POP Qualsevol peça en forma d’espiral, que amb la seua barra cilíndrica i peces concèntriques serveix per estrènyer: caragol de ferrer, caragol de fuster, caragol de la premsa d’oli, caragol de la premsa de vi, etc. [CSC]

5. CULTPOP/GASTRON Eivissa, fins als anys setanta, va ser una bona exportadora de caragols a la Península Ibèrica. Cercar caragols era cosa de les dones del camp; després de les primeres pluges, sortien al camp a cercar els caragols, i quan en tenien prou baixaven a Vila i els venien a les botigues de Can Cabrit o a Can Fonoll (les quals els exportaven fora de l’illa). Amb el producte d’aquesta venda, les dones es podien comprar coses per al seu propi ús, ja que l’home pagès no donava molts de sous per a les seues necessitats pròpies.

Els caragols agraden molt a Eivissa, sobretot guisats. Hom diu que no s’han de menjar els mesos que no tenen erra. Aquí són més apreciades les vaquetes que els jueus; els bovers, en canvi, no ho són gaire, tot al contrari que a Mallorca.

És molt important fer-los ben nets abans de preparar-los i menjar-los. Es fan nets de la següent manera: primer es deixen quatre dies dins en un recipient (caixa, caragolera, etc.), amb unes branquetes de fonoll, frígola i romaní, i després amb farina perquè es purguin. Es posen dins un gibrell, una safa o un altre recipient i se’ls dóna dues passades amb aigua, tres amb aigua i sal i una amb vinagre; amb les mans es van fregant uns contra els altres; llavors se’ls donen dos o tres rabeigs amb aigua clara fins que treuen tota la bava. Durant aquesta operació els caragols que són fluixos d’esclova es rompen i s’han d’anar triant; se’n pot treure la molla i reservar-la per cuinar-la.

Després, quan estan ben nets, es posen dins una olla a foc molt baix per enganyar-los, per tal que morin amb les banyes fora i siguin més bons de treure. També hi ha qui, al contrari, els posa dins una paella remulla perquè treguin les banyes, i, una vegada que les tenen fora, la paella es passa directament a un foc ben fort.

El guisat es fa de la manera següent: els caragols es posen a coure dins una olla amb aigua i herbes, un ramet de romaní, herba-sana, moraduix i fonoll. En ser cuits hi ha qui els treu un poc la banya per facilitar menjar-los, i qui els torna a rabejar. A part s’ha fet un sofrit de ceba, tomata, alls, julivert i carn de tota mena (conill, pollastre, bestiar, segons el gust del cuiner) i uns trossets de xulla magrosa, sobrassada i botifarra. Quan tot està ben sofregit s’hi afegeixen les patates i els caragols escorreguts; es cobreixen amb aigua, i es condimenten amb sal, pebre negre, pebre vermell i dos o tres claus d’olor. Si es vol que el guisat sigui picant s’hi afegeixen dos o tres citrons. A més s’hi posen pèsols, carxofes, unes fulles de lletuga, faves tendres i una picada d’ametlles torrades, uns grans d’alls i julivert. Es deixa coure una hora, a foc viu, fins que el brou es redueix, i de tant en tant se sacsa l’olla. Si hom vol es pot acompanyar amb allioli. [NRB]

Descàrregues

Col·laboradors