capot

capot  m ETNOL/INDUM Variant de capa indicada per protegir-se de les inclemències del temps, de la qual es té constància des del principi del s XV. Tant a textos d’aquell segle com del següent, sol aparèixer amb el sentit de roba de pastors, galiots i gents humils en general, encara que fou usat també per nobles i reis. Als patrons d’un llibre de sastreria de l’any 1618 era una capa amb mànegues i un gran sobrecoll, faiçó que potser presenta-ven els capots descoberts a Eivissa al final del s XVII. De 1618 data, p ex, «un capot de Camell forrat de Vaieta platetjada», identificat a la «vila inferior de avall» (APE, Hervàs, fol 161v); i el 1693 hi ha un altre capot, documentat a Dalt Vila, tal vegada de baieta negra, com els calçons que l’acompanyaven (íd, fol 82v). De baieta i de burell eren dos capots més trobats a l’illa durant aquell mateix segle (APE, Riera, 1712, fol 159v, 160v) el darrer dels quals sembla adaptar-se millor a la descripció oferida pel DCVB: “peça llarga d’abric generalment de burell o altra roba gruixada, amb mànegues i capulla , que porten els pastors i portaven abans els pa-gesos en general”. El 1763 es data «un capote vulgo saltambarch» ( saltambarc) inventariat al «quartón de las Salinas» (APE, J Sala, fol 168v). Elcapot a la militar era de drap de color «de linchol a lo militar», i figura a l’inventari dels béns del «Magnifico Doctore Josepho Bernia», que vivia a la casa de l’ardiaca de Dalt Vila, fins a la seua mort, que va ocórrer al principi del s XVIII (APE, Ximeno, 1703-1706, fol 91v). Al mateix document apareixen dos capots més, en íntima relació amb saragüells , i en un d’aquests casos formant part d’un vestit . Elcapot de cerimònia apareix a la novel·la de Blasco Ibáñez Los muertos mandan (novel·la costumista que es desenvolupa principalment a Eivissa): «... Detrás salieron unos encapuchados, antiguos payeses que se habían cubierto con el capote de ceremonia, un jaique pardo de burda lana con amplias mangas y apretado capuchón. Las mangas las llevaban sueltas, pero el capuchón iba abrochado bajo la barba, mostrando por la abertura sus rostros tostados (...) Eran los parientes de un payés que había muerto una semana antes». (cap III). El que els homes vestissin aquesta peça d’abric com a “ropón de luto en todo tiempo” —seguint  V. Navarro— amb la caputxa calada, encara en el rigor de l’estiu, durant les tres setmanes que du-rarien les pregàries comunitàries  pel difunt, ha permès la seua consideració com a “sayal de penitencia”, amb reminiscències bíbliques, ja que després prosseguia el dol ordinari, amb el vestit negre (F Rodríguez). No podien afaitar-se durant tot el mes. Pel que fa a la manera de portar aquesta peça, sense passar els braços per les mànegues, recorda les ales o mànegues perdudes del tabard, en què els braços es treien per unes obertures laterals anomenades “maneres”. Tal volta es tracti d’una disfunció de les mànegues que també és present a les casaques , almenys durant el s XVI. [LMP]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments