calçó

calçó  m [generalment usat en pl]

1. ETNOL/INDUM En general, peça de vestir masculina, de cintura avall, que serveix per cobrir separadament les cames fins a l’alçada de les garretes, segons el Diccionario de Autoridades, bé que hi hagué a més els calçons llargs, semblants als calçons actuals. Covarrubias diu que, antigament, es prenia aquesta veu per les polaines. Ve del mot calça, i s’usa regularment en plural. En un principi es diferenciaven de les calces pròpiament dites en el fet que eren de faiçó molt més senzilla i de menys categoria i, per això mateix, durant el s XVI formaven part del vestit de pastors, pagesos, mariners, etc. Les veus calçons i saragüells s’arribaren a confondre. En la documentació notarial, els calçons apareixen: segons la seua pròpia tipologia (calçons a la grega, calçons a la marinesca, calçons valons); descrits simplement per la seua faiçó o llargària (calçons amples, estrets i llargs); pel gènere que els configurava; o per la seua ornamentació. A més, els calçons apareixen com a part integrant d’un vestit més o menys complet, quan no es realitza una descripció més completa mitjançant la conjugació d’alguna d’aquestes dades.

Segons la seua tipologia:

a) calçons a la grega. El seu origen s’explica per l’allargament i l’eixamplament de les calces-bragues, o per l’abombament de les antigues cuixes ( calça). En català antic apareixen les calces a la greguesca o a la gargaresca, i en castellà, gregüescos, que ja esmenta Cervantes en el Quixot: «Yo llevo en este envoltorio unos gregüescos de rerciopelo, compañeros desta ropilla». Segons Puiggarí, el s XVII “seguían los greguescos” i les “calzas redondas villanescas” per a les classes menys acomodades. Dels anys vint del s XVIII daten els registres de «dos calsons a la grega» i d’altres «dos Calçons de llana roiga a la grega», reconeguts als quartons eivissencs de «santa Eulª» i de «Balanzat», respectivament (APE, J Rosell, 1729, fol 63v; íd, 1726, fol 87). Segons consta en el Diccionario de Autoridades, “Los gregüescos se llamaron así de Grex, gregis y la lana del ganado fino que vinieron de Grecia”. En un edicte de Mallorca de l’any 1792 per a la captura d’un vesí de Binissalem, es deia que anava “vestido a lo paysano con calsones largos, llamados en mallorquín ‘a la grega’, con su capotín” (A Mulet). Calçons a l’ampla o amb bufes que portaren els naturals d’aquesta illa fins al final del s XIX, i que allí han quedat fossilitzats amb caràcter tradicional ( saragüell).

b) calçons a la marineresca omarinesca. Atenent a la descripció que figura al Diccionario de Autoridades, els calçons mariners eren els amples i molt llargs, normalment solts i de llenç o d’una altra tela semblant. La precisió sobre la seua llargària permet d’observar que aquests calçons arribaven —almenys a voltes— fins als turmells. Per altra banda, la cita que figura a la veu “marinesco, –ca” d’aquest mateix diccionari, seleccionada de la producció de Cervantes, deixa veure que aquest tipus de calçó ja es portava en aquest període i que no es feia, necessàriament, amb teles humils, sinó que la seua denominació obeïa essencialment a la seua faiçó: «No estaba yo en hábitos de pobre, sino con unos calzones grandes de tafetán leonado, anchos à la marinesca». A Eivissa s’han documentat «Uns calçons de brodad a la marineresca nous» al final del s XVII, al «Pla de Vila, lloch de las botigas», amb un «Capucho» també «de marinerer», entre altres peces de vestir diverses (APE, Hervàs, 1693, fol 125v-127), calçons que es degueren taxar i adquirir a l’encant «per deset lliuras y dos sous» (íd, fol 130). Tal com ha observat A. Cea, Zurbarán deixà constància gràfica d’aquests calçons en el Zabuló de la sèrie dels fills de Jacob (Auckland Castle, Durham). En el propi arxipèlag balear, ja al final del s XVIII, Juan de la Cruz Cano va fer el mateix en el seu gravat sobre el mariner mallorquí. c) calçons valons. Diu Coromines, prenent com a base la descripció que en va fer Covarrubias l’any 1611: “Especie de greguescos o calzón corto”, que havien introduït a Espanya els cortesans procedents de Valònia que acompanyaren Carles V, i dels quals prengué el nom ( valona). Ja figuren a la segona part del Quixot, així com en altres clàssics, i la seua fórmula és avui estereotipada en el vestit dels membres d’una estudiantina (A Cea). A Eivissa, una subhasta que es va fer al quartó de «les Salines», el primer quart del s XVII, deixa prova de la presència d’«Uns Calsons balons», així com de la seua taxació conjunta amb «un saltenbarch de burell» per «dotze lliures» (APE, Bermeu, 1614-1619, fol 176v). L’esmentat abombament d’aquest tipus de calçons ha d’explicar que la denominació de “balons” es mantengués a l’illa per designar-ne un altre model, abombat a les cuixes, i que es va estrenyent segons s’acosta als turmells o als peus. En tenim constància gràfica el 1777, gràcies a un gravat de Juan de la Cruz. I d’ell va dir l’arxiduc Lluís Salvador, ja el s XIX, que es tractava de calçons amples de grans plecs.

Segons la seua faiçó:

a) calçons amples. Als protocols eivissencs és significativa la presència dels calçons amples, generalment de llana, i molt sovent inventariats al costat de calçotets o calçons de lli, de llenç casolà o blancs ( calçotets i saragüells). Uns calçons amples íntimament associats a aquesta peça interior eren, evidentment, els que apareixen representats en una de les pintures del s XVIII que ornen la trona de l’església eivissenca de Sant Josep. De faiçó acampanada, i curts fins a devers els genolls, deixen veure la vora inferior dels calçotets o calçons blancs, un poc més llargs que aquells. Independentment que en la realització d’aquests calçons exteriors es poguessin utilitzar diversos teixits, en altres llocs de la Península Ibèrica, com al País Valencià, són coneguts, simplement, com calçons de negrilla, per l’ampli ús d’aquest gènere en la seua confecció. A més, cal esmentar els calçons a la marineresca o a la marinesca, fonamentalment amples, solts i molt llargs, segons el Diccionario de Autoridades. Si en aquests casos queien oberts, sense cap frunziment inferior, altres exemplars, també amples, podien adquirir forma abombada, en cenyir-se per damunt o per davall els genolls.

b) calçons estrets. Per calçons estrets es podien entendre els calçons “que van lligats sota el genoll i ajustats a la cuixa” (DCVB ). Entre ells es devien trobar aquells calçons que formaven part dels vestits de munició del s XVIII (o, el que és el mateix, dels vestits francesos “a la militar”). I segurament també s’hi devien trobar els que formaven part dels “vestits de drap” d’aquella centúria, que hom suposava anàlegs. Aquesta vaga descripció notarial també podria referir-se a uns dels calçons llargs, fins a devers els turmells, que han arribat fossilitzats als nostres dies, si bé la seua estretor es limita al tram que cobreix la cama (fet que explica que el nom de calçons valons s’hagi transmès a aquest model). Reforçaria aquesta última interpretació haver-ne documentat l’equiparació amb els calçons llargs (APE, J Sala, 1747, fol 111v i 113). La llana o l’estamenya negra devien ser el gènere emprat en la seua factura, i podien associar-se amb faixes de color vermell ( toca): «... unos calsones de lana estrechos y una faxa de lana colorada (...) qutón. de las Salinas» (APE, J Sala, 1747, fol 39v); «Unos calsones estrechos de lana negra (...) quartón de Sta. eulª» (APE, J Sala, 1763, fol 189v).

c) calçons llargs. Llargs eren, evidentment, els calçons a la marineresca o marinesca. I llargs podien considerar-se també els anomenats a la grega. Tipus, ambdós, de faiçó notòriament àmplia. Això no obstant, atès que uns mateixos calçons foren inventariats, l’any 1747, com a llargs o estrets (APE,  J  Sala, 1747, fol 111v i 113), aquest fet permet fixar-se en un dels pagesos que apareixen representats en una de les pintures de 1763, que ornen la trona de l’església eivissenca de Sant Josep, malgrat que la seua llargària no arribi als turmells. La  relació dels “calsones largos” inventariats amb faixes vermelles, de llana o seda, així com el color negre que alguna volta es diu que tenia la llana que els conformava (APE, J Sala, 1763, fol 100), permet, a més, suposar que com a llargs o estrets s’al·ludís als calçons d’estamenya o “pantalons molt ruats a la trinxa, llargs fins als turmellls, i estrets de baix”, que han heretat el nom de “valons” a Eivissa. I això malgrat que la llargària d’alguns exemplars no arribava tampoc als turmells     —tal com apareixen representats en un gravat de 1777— i encara que la seua estretor es limitava al tram que cobria la cama.

Segons els gèneres usats en la seua factura:

a) calçons de baieta. Se’n coneixen pocs exemplars, procedents de Dalt Vila i de la Marina, corresponents al final del s XVII: «... un capot y uns calçons de vayeta negra (...) Dalt Vila» (APE, Hervàs, 1693, fol 82v); «... uns calçons de vayeta (...) La Marina» (APE, Hervàs, 1693, fol 174).

b)calçons de calamac. La presència de llistes o dibuixos que caracteritzava el calamac , o tela de llana setinada, s’evidencia en el registre d’«uns calsons de Calamanco ab flor bons» inventariats en el «Quartó de Sta. Eulª» l’any 1729 (APE, J Rosell, 1729, fol 63v). c) calçons de camelot calçons de xamellot.

d) calçons de cotó. Els calçons de cotó pròpiament dits tenen una representativitat documental molt escassa a les Pitiüses: «... calsons de cotó» (APE, J Rosell, 1727, fol 95). I això, malgrat que s’engloben en aquest mateix grup els calçons d’indiana i els de llista: «... uns calsons de Indiana (...) Quartó de Sta. Eularia» (APE, J Rosell, 1729, fol 63v); «... uns calsons amples de llista (...) Quartó de Balansat y lloch de Rubio» (APE, Ximeno núm 4, 1715, fol 89v); «.... unos calsones de lista» (APE, J Sala, 1763, fol 66v). Exemplars, tots ells, reconeguts el s XVIII, i repartits per l’illa d’Eivissa.

e) calçons de drap. Del primer quart del s XVII són alguns registres de calçons de drap, que tenen l’interès del seu colorit (“flor de romaní”, “blau”, etc.), i de la presència de passamans, a més del que aporta la seua pròpia localització a la pagesia eivissenca: «... uns calsons y una casaca de drap flor de romani (...) quartó de pormany» (APE, Bermeu, 1614-1619, fol 226); «... uns calçons de drap blau (...) uns calsons ab ses passamans de drap verdos» (APE, Bermeu, 1620-1623, fol 375).

f) calçons de droguet. D’aquest teixit s’han testimoniat a l’illa d’Eivissa «Uns calsons amples de droguet» al final del s XVII (APE, Hervàs, 1691, fol 232v).

g) calçons d’estamenya. Alguns d’ells daten de la primera meitat del s XVII i participen en la configuració d’un vestit del mateix gènere. Es corresponen, en la majoria dels casos, amb la indumentària “a uso de ciudadanos”, pròpia de la vila d’Avall, de la Mitjana o simplement d’Eivissa, encara que no manca la prova del seu ús al camp: «... una casaca y uns calsons de estamenya negra (...) lloch de Aubarca» (APE, Bermeu, 1614-1619, fol 171); «... un vestit de home ço es casaca y calsons de estamenya negra (...) Vila davall» (APE, Bermeu, 1614-1619, fol 240); «... un vestit de estamenya burella ço es casaca y calsons (...) Vila de ybiça» (APE, Bermeu, 1625, fol 84). Independentment de les seues possibles variacions morfològiques, els calçons d’estamenya continuen en ús el s XVIII, tal com demostra algun exemple aïllat: «... uns calsons de estameña» (APE, Tur Riera, 1704, fol 54v). També se’n constata l’ús a final del s XIX, gràcies al testimoni de J. M. Quadrado, que considerava més pintorescos que còmodes i elegants els calçons de llenç blanc o d’estamenya negra, cenyits amb la faixa (1888). Aquests calçons heretaren el nom de “balons” i han arribat als nostres dies formant part del vestit masculí més antic que es conserva a les Pitiüses.

h) calçons d’estamenya negrilla  calçons de negreta. i) calçons d’estopa. La documentació eivissenca també ha deixat prova de l’ús a l’illa dels calçons d’estopa; és a dir, de la tela realitzada amb la part basta del lli o del cànem: «... unos calsones de estopa (...) lugar del Verger de la vicaría de San Joseph» (APE, J Sala, 1775, fol 73v); «... dos (calzones) de estopa (...) De Pormany; (...) dos (calzones) de estopa (...) De Iviza vec.» (APE, J Sala, 1776, fol 54v), ( calçotets, calçons de llenç i calçons de lli).

j) calçons d’indiana  calçons de cotó.

k) calçons de llana. Tengueren una notable implantació social a l’illa, almenys des del final del s XVII, quan la documentació manejada en precisa el color negre d’algun exemplar: «... uns calçons de llana negra» (APE, Hervàs, 1692, fol 48v). Durant el s XVIII, apareixen diversos calçons de llana tenyida, o de llana roja, alguna vegada “a la grega”. Potser també eren a la grega els calçons descrits en altres ocasions, simplement, com amples, encara que l’amplada no sigui exclusiva d’aquesta tipologia ( calçons amples). En aquesta mateixa centúria del s XVIII els informes recollits ens mostren l’existència de calçons llargs de llana o de llana negra ( calçons llargs), que en algun cas s’identifiquen amb els estrets ( calçons estrets). La continuïtat del seu ús el s XIX queda patent a mitjan centúria, en certs registres de calçons negres de llana, que ja es pogueren inventariar amb el nom de calçons: «... seis calzones negros de lana (...) Pueblo de San Francisco Javier, de Formentera» (APE, 1845, fol 289); «... unos calzones negros de lana (...) Pueblo de San Juan Bautista» (APE, Zoil Boned núm 279, 1850, fol 139).

l) calçons de llenç. En aquest grup figuren teòricament tant els calçons de tela de lli com els de tela de cànem, encara que no hi ha, almenys fins ara, cap testimoni a les Pitiüses sobre l’ús dels calçons de cànem, de manera expressa. Des del final del s XVII i al llarg del s XVIII, és freqüent descobrir els calçons de llenç amb les camises masculines, pel fet que solen estar realitzades amb el mateix gènere: «... una Camia de ome y uns Calçons de llens de Yvisça (...) qtó. del Pla de Vila» (APE, Hervàs, 1691, fol 265v); «... seys camisas y quatro calsones de lienso casero (...) Qtón. del Llano de la Villa» (APE, J Oliver, 1742, fol 4v). El caràcter exterior o interior que devien tenir aquests calçons es reflecteix en el comentari que en va fer Cavanilles el 1797 en tractar la indumentària del País Valencià, on quedaven com a peça exterior els dies feners, i interior els festius, en cobrir-se amb uns segons calçons de llana o seda.   Arribat el s XIX, la documentació manejada ofereix nous exemples d’aquest tipus de calçons a Eivissa i Formentera:  «... trece camisas de hombre, nueve calzones de lienzo casero (...) pueblo de San Francisco Javier de Formentera» (APE, 1845, fol 289) ( calçotets, calçons d’estopa i calçons de lli).

m) calçons de lli. Al principi del s XVII hi ha prova, a la ruralia eivissenca, de l’associació d’uns calçons de lli amb altres de mitjallana (APE, Bermeu, 1609-1613, fol 105v). El caràcter interior d’aquests calçons, que sembla desprendre’s d’aquesta i d’altres citacions similars ( calçons amples), té la contrapartida en aquells informes que mostren el registre conjunt de calçons i camises del mateix llenç: alguna volta de “lli de drap ginoves” i, en la majoria dels casos, simplement de lli: «... uns Calçons de lli de drap ginoves y una Camia de ome del mateix llens (...) qtó. del Pla de Vila» (APE, Hervàs, 1691, fol 265v); «Seis camisas de lino, quatro calsones de lo mismo (...) lugar del Puix de sta. eulalia» (APE, J Sala, 1763, fol 64v). El s XIX, al costat de les camises i dels calçons de lli poden aparèixer a més guardapits i gipons , normalment de cotó , o justacossos , igualment de cotó o amb mànegues del mateix material: «... tres camises de home y dos calsons de lli (...) y un justet de cotó (...) qtó. de santa Eulª y lloch de Balafi» (APE, J Rosell, 1729, fol 121v); «... seis camisas de hombre de lino, unos calsones de lo mismo, un justillo con mangas de Algodon, un guardapechos de Algodon (...) quartón de Santa eularia» (APE, J Sala, 1763, fol 102v) ( calçotets, calçons d’estopa i calçons de llenç).

n) calçons de llista  calçons de cotó.

o) calçons de mescla o de mescleta. Bé que per mescla es pot entendre, simplement, la contextura de diversos colors en els teixits, es tracta de calçons de pany .

p) calçons de mitjallana o embuit. La utilització dels calçons de mitjallana a Eivissa queda provada des del començament del s XVII, esp en l’àmbit rural: «... uns calsons nous de mitja llana (...) altres calsons de mitja llana (...) altres calsons de mitja llana ya foradats y padisats y uns calsons de lli (...) la joveria» (APE, Bermeu, 1609-1613, fol 105 i 105v); «... uns calsons de mitja llana (...) quartó de balançat» (APE, Bermeu, 1614-1619, fol 118v). Tant al llarg d’aquest segle com del XVIII, aquests calçons es descriuen com de mitjallana tenyida, de color roig o negre: «... uns calçons de mitja llana tenida (...) De Balanzat, hab. en Pormany» (APE, Hervàs, 1692, fol 38); «... tres tais de calsons de mitga llana, uns negres y los demas rotxs (...) Quartó del Pla de Vila». Atesa l’equiparació existent entre les veus de mitjallana i d’embuit , la relació d’exemples de calçons de mitjallana s’amplia considerablement amb els d’embuit, alhora que aporta alguna dada sobre la seua faiçó: «... uns calsons amples de enbuit negro (...) Quartó del Pla de Vila» (APE, Ximeno núm 4, 1716, fol 204v).

q) calçons de negreta. Encara que la veu negreta no es refereix més que a un teixit, sembla que pel nom de calçons de negreta es podia entendre un tipus determinat de calçons, en haver estat molt generalitzat l’ús d’aquest gènere en la seua factura, almenys al País Valencià. De tall ample i acampanat, arribaven aproximadament a les garretes, i anaven posats sobre uns calçotets , les vores inferiors dels quals sobresortien per davall del camal. Seguint igualment V. Ferrandis, es tractava del model que, a mitjan s XVII, es va introduir a França procedent d’Alemanya, i que es coneixia amb el nom de Rhingraves. A Eivissa, «Uns calsons de negrilla» que havien pertangut a un majoral del quartó «de Balanzat», es varen vendre a l’encant amb «una coretga ( corretja) valenciana» i «Unas antiparas y un gipo de llana», «per trenta llius», l’any 1726 (APE, J Rosell, fol 90v). De trenta-set anys més tard daten les pintures que ornen la trona de l’església eivissenca de Sant Josep, i en una de les quals apareixen uns calçons de les característiques esmentades. Era els dies de festa quan —segons el testimoni de Cavanilles el 1797— els llauradors valencians es posaven aquests segons calçons per sobre dels calçotets o dels saragüells de llenç .

r) calçons de pany. Els exemplars més antics reconeguts daten dels primers anys del s XVII i es corresponen amb el pany burell o burell valencià, així com amb el de “mescla”, “mescleta”, “mescla pabret” o, així mateix, “mescla burella valencia” ( mescla). Poden aparèixer de manera aïllada, però solen fer-ho amb una casaca del mateix gènere, o formant part d’un vestit complet. De 1691 a 1710 daten, respectivament, «uns calçons de paño color de pança» (APE, Hervàs, fol 267v), i «un vestit de municio ( vestit) de paño blanch» —conformat per casaca, jupa i calçons— que fou inventariat al «Quartó del Pla de Vila» (APE, A Arabí, fol 127v). Després d’aquests registres, i al llarg del s XVIII, apareix tota una sèrie de vestits masculins de pany, més o menys complets, generalment de color molsa o verdós, sense que en manquin els exemplars negres. Descripcions que de vegades es veuen substituïdes, o complementades, per la qualitat burda o fina del pany (APE, J Oliver, 1742, fol 29v; APE, J Sala, 1747, fol 25), quan no es precisa la seua condició de pany “dieciseiseno”, “setseno” o setzè (APE, J Sala, 1763, fol 64v), o el menys freqüent de vint-i-dosè (APE, J Oliver, 1737, fol 123), si és que hom no atén a la seua fàbrica, com la de Barcelona (APE, J Oliver, 1737, fol 105v).

s) calçons de sarja. En ocasions ben comptades s’han documentat els calçons d’aquest teixit, originàriament probablement només de seda, però en èpoques posteriors també fets de llana (M J Alfau): «Un vestit de sarja blanquinosa (...) qtó. del Pla de Vila» (APE, Hervàs, 1691, fol 267v); «... dos parells de calsons uns de sarga y los altres de paño» (APE, J Rosell, 1729, fol 94).

t) calçons de teixits de seda. Escassament representats, malgrat que s’inclouen en aquest mateix grup els calçons de terciopel , de tafetà i de pana , etc. Dels dos primers, n’hi ha referències els anys vint del s XVII, encara que sense seguretat plena en el segon cas. Dels darrers, n’hi ha del final del s XVIII i de mitjan s XIX: «... uns calsons de vallut negre (...) vila mitjana» (APE, Bermeu, 1620-1623, fol 293v); «... uns calsons de (tafetà?) llistat negre» (APE, Bermeu, 1625-1628, s/fol); «... unos (“calsones”) de pana (...) Quartón del Llano de la Villa» (APE, R Oliver, 1786, fol 131); «... unos calzones de pana (...) parroquia de San José lugar de Benimusa» (APE, Zoil Boned núm 279, 1850, fol 70v). Menció a part mereixen els calçons de xamellot .

u) calçons de xamellot. D’aquest teixit, originàriament de pèl de camell (encara que després s’hi va utilitzar el de cabra i altres llanes, i a partir del s XIV la seda), s’han constatat a Eivissa alguns calçons ocasionalment, tant en l’ambient vilatà com en el de la pagesia, els s XVII i XVIII. I en una ocasió, fins i tot s’especifica que eren uns calçons amples: «... un vestit negre de vint y quatre valencia ço es capa y rupilla y calsons de xamellot fi (...) Vila de ybiça» (APE, Bermeu, 1625, fol 84); «... uns calsons de xamellot veis (...) uns calsons amples de xamellot veis (...) lloch de sa Cala» (APE, Riera, 1712, fol 180).

Segons la seua ornamentació:

a) calçons de brodat. Al final del s XVII i a la primera meitat del s XVIII s’ha documentat la presència a l’illa de diversos calçons de brodat, a vegades descrits tipològicament com a la marineresca o amples . I en algun cas fins i tot s’al·ludeix a la seua casta mallorquina: «Uns calçons de brodat a la marineresca (...) Pla de Vila, lloch de las botigas» (APE, Hervàs, 1693, fol 125v); «... uns calsons amples de brodat (...) quartó de Balansat y lloch de Rubió» (APE, Ximeno núm 4, 1716, fol 140v); «Unos calsones de Brodad de Mallca (...) puix de sta. eulª» (APE, J Sala, 1747, fol 206). Potser es tractava de transcripcions laxes de la veu bordat, referent a ‘una casta de roba llistada, no gaire fina, que es fabricava a França i a Itàlia’. [LMP]

2.
INDUM/CULT POP

calçons de punxa. Calçons d’home que es portaven a la pagesia, fets normalment d’estopa, que eren estrets del camal i amples i una mica arruats de dalt, que es fermen al mig amb un ós de porc a mena de botó, i d’aquí li ve el nom. [CSC]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments