bronze, edat del

bronze, edat del  HIST Període cronològic que, en la periodització general establerta per a la pre-història, segueix a l’eneolític o calcolític i és anterior a l’edat del ferro. A la vegada, aquesta edat és subdividida en tres períodes: bronze antic, bronze mitjà i bronze final. El seu tret més característic és l’aparició de la metal·lúrgia del bronze, metall format per l’aliatge de coure amb estany, encara que sovent, donada l’escassetat d’aquest, podia aliar-se també amb altres metalls (plom, arsènic, etc.). Però, malgrat l’enorme importància d’aquest avenç per a la història de la tecnologia, el més important i significatiu és que durant aquesta època, a la major part d’Europa, seguint la tendència del període anterior, les comunitats humanes desenvoluparen plenament formes cada vegada més complexes d’organització social que donaren lloc a societats diversificades i jerarquitzades. Aquestes s’estructuraven entorn de cabdills que organitzaven la producció, controlaven la metal·lúrgia i orientaven els intercanvis de matèries primeres, d’objectes metàl·lics i d’altres elements de luxe —com l’ambre—, en el seu propi profit, cosa que els permetia gaudir d’un estatus superior que, sovent, en el moment de la mort, els era reconegut mitjançant el seu enterrament en sepulcres monumentals, com ara els túmuls funeraris del centre d’Europa. A Egipte i Orient, on havien conegut un procés de transformacions molt més profundes des del neolític, desenvolupant formes de vida urbana des del calcolític, durant l’edat del bronze aquestes societats complexes estaven governades per monarquies dinàstiques de caràcter teocràtic que dominaren enormes extensions de territoris i aviat desenvoluparen l’escriptura, i entraren així a la història. L’edat del bronze a Eivissa i Formentera: A les Pitiüses, l’edat del bronze queda compresa entre la fi del període inicial de poblament d’aquestes illes, situable en un període eneolític molt avançat, i la colonització fenícia, en la segona meitat del s VII aC ( fenícia, època). Per tant, s’estén des d’aproximadament el 1600 fins al 650-625 aC. Com la resta de la prehistòria , l’edat del bronze a Eivissa i Formentera és encara molt poc coneguda. I fins i tot els testimonis que tradicionalment havien servit per defensar-ne l’existència, com són les pintures rupestres de la cova des Vi , a ses Fontanelles (Sant Antoni), i diverses descobertes d’objectes metàl·lics a ambdues illes, han estat seriosament qüestionades els darrers anys. Quant a les pintures, les últimes investigacions mostren la manca d’arguments sòlids per situar-les a la prehistòria, tot i que, certament, tampoc no hi ha dades concloents que permetin datar-les amb absoluta seguretat en cap altra època concreta. Pel que fa a les peces metàl·liques, com que la majoria responen a models que han de datar-se en els moments finals de l’edat del bronze (s VIII-VII aC), darrerament diversos autors han considerat que la seua presència a les Pitiüses havia de ser conseqüència de l’activitat comercial fenícia, hipòtesi força discutible. Els jaciments actualment coneguts que hipotèticament se situen a l’edat del bronze són: la darrera fase de l’hàbitat cap de Barbaria II —i possiblement també la de bona part dels altres jaciments prehistòrics d’aquesta zona arqueològica, encara pendents d’excavació ( Barbaria, cap de)— , la cova des Riuets i la fortificació de sa Cala , a l’illa de Formentera, i el poblat del puig de ses Torretes , la cova Xives , la des Culleram , el recinte fortificat del puig Redó , la murada de la punta des Jondal , i el jaciment funerari de can Sergent , a l’illa d’Eivissa. Però de la majoria d’ells ens manca suficient informació per precisar-ne bé la cronologia. Les úniques datacions absolutes de què actualment es disposa són les dues dates de carboni 14 obtengudes a can Sergent, de 800 i 700 aC en cronologia calibrada, de les quals, si bé resultaren molt més modernes del que hom esperava, no hi ha elements objectius per rebutjar-ne la validesa, com fan alguns autors. Així, el principal problema amb què s’enfronta la investigació actual, a més de l’escassetat de tot tipus de dades, és la manca d’un nombre suficient de datacions absolutes que permeti establir una periodització sòlida de la prehistòria pitiüsa, en la qual puguin ser clarament situats els jaciments i els materials coneguts, amb els greus problemes que això comporta ( prehistòria). Malgrat tot, partint de les informacions de què hom disposa actualment, es pot, a nivell hipotètic, traçar a grans trets un quadre evolutiu de l’edat del bronze a les Pitiüses. Sembla que la fase inicial degué ser una continuació, encara que amb certs canvis, del període eneolític anterior. Aquests inicis del bronze, situables al final de la primera meitat o a mitjan  segon mil·lenni aC, estan documentats a Formentera. Arqueològicament, aquesta fase es caracteritza per modificacions de l’estructura dels hàbitats, ben documentades al cap de Barbaria II i III, amb l’en-derrocament d’unes construccions, l’aixecament d’altres de noves i la modificació d’algunes de les preexistents. Però el que és més important: ara es tenen els primers testimonis de la pràctica de la me-tal·lúrgia del bronze, que era, a més, veritable aliatge binari d’un 85’02% de coure amb un 14’97% d’estany, percentatge que resulta molt elevat donada l’escassetat d’aquest darrer mineral. Aquest fet és d’una enorme importància, ja que ens dóna testimoni no només d’uns importants coneixements tecnològics, que permetien als pitiüsos el desenvolupament d’una certa producció metal·lúrgica, sinó també d’uns contactes amb l’exterior a través dels quals arribaria el mineral a les nostres illes, on no hi ha jaciments metal·lífers (excepte les mines de galena argentífera de s’Argentera , a Sant Carles de Peralta). En qualsevol cas, tot i que hom desconeix quins tipus d’objectes es manufacturaven, aquesta producció local devia ser molt reduïda i probablement no destinada a fabricar estris per a la producció —per a això caldrien quantitats importants de metall—, sinó més aviat elements que, donada la seua escassetat, esdevendrien objectes de prestigi per al seu posseïdor. A partir de la segona meitat del segon mil·lenni hi ha indicis de canvis, que es degueren anar desenvolupant al llarg dels segles següents, fins a ben entrat el primer mil·lenni. D’una part, la metal·lúrgia d’aquesta fase, documentada al puig de ses Torretes, produeix un bronze amb una altíssima proporció de plom, que sobrepassa el 57% de la mostra analitzada, mentre que el coure baixa a menys d’un 41% i l’estany a poc més d’un 1%. Aquesta important presència de plom en la composició podria explicar-se com una manera d’abaratir el producte, utilitzant un metall més fàcilment obtenible, que a la vegada permetia una fusió a temperatures més baixes i un modelat de les peces més fàcil; però també és molt probable que sigui deguda a dificultats de proveïment de minerals, ja que la generalització de la metal·lúrgia arreu degué provocar no només un gran creixement de la demanda, sinó també, i especialment a les illes, unes dificultats majors per a la seua obtenció, atesa la seua escassetat   —sobretot de l’estany—, i això degué portar a substituir-los per altres més a l’abast. D’altra part s’observa una certa tendència a l’evolució del patró d’hàbitat, en primer lloc cercant ubicacions més estratègiques, en indrets més fàcilment defensables, preferentment les parts altes dels turons, tant a la costa com a l’interior; en segon lloc, almenys en certs casos, mitjançant la concentració del poblament en agrupacions més grans. Aquest fet podria ser conseqüència no tan sols d’una evolució del patró d’assentament, sinó també d’un cert creixement demogràfic, encara que moderat. Un primer símptoma d’aquesta ten-dència vers la concentració, podria ser la proliferació d’assentaments a l’àrea del cap de Barbaria, on tal vegada va començar a generar-se ja al període anterior. El jaciment del puig de ses Torretes , que sembla contemporani o lleugerament posterior a l’última fase del cap de Barbaria, podria constituir el següent esglaó en aquest procés, ja que, encara que no és un poblat en un sentit estricte, perquè està format per diversos conjunts d’estructures constructives escampades per la muntanya, respon a un patró diferent al del cap de Barbaria, en relació al qual representa un model d’assentament espacialment més agrupat. Sembla, per tant, que de les petites unitats d’assentament de l’eneolític, espacialment aïllades i presumptivament de caràcter familiar, des dels inicis de l’edat del bronze es passa a establiments majors, formats per l’agrupament de diverses unitats que, com és el cas del puig de ses Torretes, tot i que no arriben a ser completament cohesionats en l’es-pai, constitueixen assentaments molt més extensos, habitats per comunitats humanes amb major nombre d’individus ( arquitectura pre-històrica). La base que hauria fet possible aquest canvi seria un increment de la producció, necessària per mantenir un poblament major; però aquesta, donada la manca d’estudis especialitzats, és difícilment constatable. No obstant això, els indicis existents apunten a una progressiva diversificació de l’economia en la qual, possiblement a causa d’una gradual reducció de les pastures per la deforestació derivada del pastoreig i de l’aprofitament dels recursos forestals, l’agricultura aniria prenent importància. En favor d’un cert increment de la importància de l’agricultura estaria la ubicació d’alguns jaciments eivissencs, com el puig de ses Torretes, la cova des Culleram i la cova Xives, que, encara que són situats defensivament a les parts altes dels turons, dominen petites valls amb sòls fèrtils, regades per tor-rents. També cal assenyalar, encara que sigui una evidència circumstancial, l’elevat nombre de fragments de molins de pedra recollits en superfície al puig de ses Torretes. D’altra banda, pot ser que la situació dels jaciments abans esmentats no només hagi d’interpretar-se com una tendència a ocupar llocs més difícilment accessibles per mor de situacions de perill, sinó també com l’aprofitament de les petites serralades eivissenques com a terrenys de pastures, la qual cosa podria ser un símptoma en favor de la necessitat de majors extensions a causa d’un increment dels ramats —necessari per mantenir una població més nombrosa—, que a poc a poc haurien anat esgotant les millors pastures. D’aquesta manera, és possible que en un determinat moment les diferents comunitats existents arribassin a haver de competir per uns mateixos recursos (pastures, ter-renys aptes per als conreus, accés a les fonts d’aigua, etc.). Podria ser, doncs, que l’aparició de construccions defensives (puig Rodó, punta des Jondal i sa Cala), trobàs una possible explicació en el context de les tensions que es produirien entre les diverses comunitats pel control de recursos vitals per a la seua subsistència. Per tant, la seua construcció respondria més aviat a causes internes —conseqüència d’aquest procés de diferenciació que donaria lloc a grups tancats que esdevendrien competidors—, que no tant a possibles factors externs que, d’altra part, tampoc són completament descartables. També hi ha símptomes d’una certa evolució del poblament pitiús cap a formes d’organització social basades en grups diferenciats. A can Sergent, ja dins el primer mil·lenni aC, i per tant al bronze final —si s’accepta la validesa de la seua datació—, sembla que es troben evidències d’una situació social diferent a la palesada per al final de l’eneolític a ca na Costa, ja que, juntament amb individus adults masculins i femenins, hi ha un infant. Aquest fet és crucial per a la interpretació d’aquest grup humà, ja que si un infant té el dret de compartir l’espai funerari amb uns adults, és perquè se’l considera un membre de ple dret del grup que hi ha enterrat. Per tant, aquest dret ja no es deriva d’un estatus individual que ha de ser adquirit pels propis mitjans —com sembla succeir en el cas de ca na Costa—, sinó de la seua pertinença per naixement al grup. Així, doncs, hom es troba davant una societat en què la posició social ja no s’adquireix, sinó que es posseeix per filiació. La constatació de l’existència de grups de filiació, que reben reconeixement com a tals en l’enterrament, és un indici que ja s’ha iniciat un procés de diferenciació, que a la llarga pot portar a una jerarquització social. Però, en definitiva, el balanç de les dades existents porta a concloure que el procés de desenvolupament cap a formes d’organització social més complexes, com el que a Mallorca i més tard a Menorca va donar lloc a la formació de l’anomenada cultura talaiòtica, a Eivissa i Formentera va ser molt més lent i, de fet, tot just havia donat les primeres passes quan l’edat del bronze arribava al seu final. El període del bronze final, des del punt de vista dels materials arqueològics, està més clarament definit a les Pitiüses que els períodes anteriors, ja que hi ha un cert nombre de descobertes d’objectes metàl·lics, que des del principi de segle s’han anat produint a Eivissa i a Formentera, les quals han fornit peces de tipologies molt característiques que s’han de datar entre el 1000 i el 650 aC. Són el dipòsit de Xarraca , la destral de sa Bassa Roja , les troballes de ses Salines i les de can Pere Joan , a Eivissa, i els dipòsits de la Savina i can Mariano Gallet , a Formentera. Els tipus metàl·lics presents en aquestes descobertes són la destral plana, la destral plana amb tall de mitja lluna, la destral plana amb apèndixs laterals, la destral tubular, la destral de taló amb una i dues anelles laterals, el lingot circular planoconvex i lenticular, i una mena de làmina molt prima de forma allargada, rectangular o lleugerament trapezoïdal, que conserva el con de fundició i presenta apèndixs laterals —cosa que fa que alguns exemplars s’assemblin a la destral d’apèndixs laterals—, que s’interpreta com una mena de lingot per als intercanvis que, segons afirma algun investigador, fins i tot podria constituir una mena de sistema premonetari. En realitat, malgrat que la morfologia de molts d’aquests elements sigui la d’eines de treball (destrals, aixes, etc.), el seu ús era més com a lingot per als intercanvis, atès el valor del metall, que no com a vertaders estris. Tots estan fabricats amb motlo d’una o dues valves; la seua composició és variada, ja que alguns són de coure quasi pur, mentre que altres presenten aliatges amb petites quantitats d’altres metalls, com l’estany, el plom, etc. Algunes d’aquestes peces (destrals de taló, destral tubular) reprodueixen amb major o menor fidelitat les produccions de l’àrea atlàntica, important focus metal·lúrgic que durant el bronze final, sobretot els s VIII i VII aC, coneix l’auge màxim de la seua producció, que és distribuïda per diverses regions de l’Occident europeu, i fins i tot abasta la conca mediterrània i Sardenya, Sicília i la Península Itàlica, i per això mateix exercirà una forta influència sobre les altres produccions occidentals contemporànies. Això no obstant, la manufacturació de les peces pitiüses s’ha d’atribuir a tallers de l’àrea mediterrània, en uns casos del sud-est i llevant peninsular (destrals planes, destrals de taló, làmines amb apèndixs laterals), i en altres de les mateixes Balears (destrals planes, destrals tubulars, destrals d’apèndixs laterals), sense descartar que alguna d’elles pogués ser una producció local de les Pitiüses. És cert que els darrers anys diversos investigadors han considerat que la presència d’aquests elements metàl·lics a Eivissa i Formentera era conseqüència de l’activitat comercial fenícia en aquestes illes, que, a més, segons alguns d’aquests autors, haurien quedat deshabitades a la darreria del segon mil·lenni aC. Però aquesta hipòtesi no resulta satisfactòria per diverses raons. En primer lloc perquè parteix d’un plantejament teòric que és hereu dels esquemes del vell difusionisme decimonònic, que fa dels fenicis l’explicació de tot el que passa a la Mediterrània, sense que als pobles autòctons els quedi un altre paper a jugar que el de ser simples elements passius, receptors de la civilització superior dels fenicis. Així, segons aquest raonament, només els fenicis podien haver fet arribar estris d’origen peninsular o balear a les Pitiüses, i només als fenicis podia estar destinada una producció de lingots metàl·lics que eren fabricats a l’actual província d’Alacant i circularen en una àrea reduïdíssima del sud-est peninsular i les Pitiüses. En segon lloc perquè, si bé teòricament permetria explicar la presència a les Pitiüses dels tipus cronològicament més recents —s VIII-VII aC (destrals de taló, tubular i d’apèndixs laterals, lingots circulars)—, no explica la dels tipus més antics (destral plana i amb tall de mitja lluna), de cronologia clarament anterior a la presència fenícia —com a mínim dels s X-IX aC—. En tercer lloc, perquè determina l’agent que podia haver fet arribar les peces, però deixa sense explicació l’autoria i els motius de la seua deposició, almenys en tres casos (Xarraca, la Savina i can Mariano Gallet), en dipòsits o amagatalls intencionals, ja que no és versemblant que fossin els fenicis els que realitzassin aquestes ocultacions de peces metàl·liques al subsòl pitiús. D’altra part, el suposat despoblament de les Pitiüses —premissa quasi necessària per sustentar aquesta hipòtesi—  està basada en un perillós argument ex silentio que sembla més una conseqüència de les mancances de l’estat actual de la investigació i de l’ús de plantejaments prefixats, que no pas d’un trencament real de la seqüència cronològica, ja que ignora, entre altres dades, unes datacions absolutes de C14 d’entre el 800 i el 700 aC al jaciment de can Sergent , pel simple fet que no quadren en els esquemes prefixats. Si alguna cosa certa demostren aquestes peces metàl·liques trobades a les Pitiüses, és que Eivissa i Formentera, al bronze final, estaven imbricades en les complexes xarxes locals balears i regionals —entre les illes i la costa peninsular— de relacions, per les quals circulaven aquestes manufactures metàl·liques. Per tant, resulta més coherent considerar-les producte de les interrelacions de la població pitiüsa amb altres comunitats de les regions geogràfiques vesines, que no pas producte de l’acció d’un agent extern. I encara, si bé és cert que els testimonis existents a l’arxipèlag no permeten pensar que les illes tenguessin un paper protagonista, hi ha elements suficients —en particular a Formentera (destrals de taló, destrals d’apèndixs, lingot planoconvex)— per considerar que fins i tot tengueren alguna participació en els intercanvis “internacionals” que abastaven la Península i les illes italianes. La seua deposició en dipòsits o amagatalls, independentment que en algun cas pogués tenir un caràcter votiu, respon a mecanismes per controlar la circulació d’aques-tes peces, regulant així l’oferta i la demanda, ja sigui en funció de causes internes de les pròpies comunitats illenques, ja sigui per l’existència de factors externs. En aquest sentit, l’arribada dels fenicis sí que hipotèticament podria haver estat el fet que promogués deposició de conjunts de peces metàl·liques per part dels indígenes en dipòsits intencionals, per l’esmentat control de l’oferta i la demanda, ja que els fenicis també tenien gran interès pel bronze, sembla que a causa de la demanda d’aquest metall a Orient, particularment a Egipte. En qualsevol cas, el panorama que es dibuixa si aquests elements metàl·lics són analitzats com a producte de la dialèctica interna de les pròpies comunitats indígenes i no com a conseqüència de l’acció d’un agent extern, pren una nova perspectiva. Així, el comerç fenici no serà ni l’organitzador ni l’impulsor d’a-questes xarxes comercials “regionals” i “internacionals”, com voldrien els defensors del despoblament de les nostres illes, sinó que se superposa a les velles rutes del bronze final mediterrànies i atlàntiques, i intervé i s’aprofita d’aquests importants circuits comercials preexistents, ja que si volia extreure un benefici de la seua interacció amb els indígenes, en primer lloc havia d’aprofitar l’estructura tradicional d’intercanvi amb què es va trobar, i per això la seua única possibilitat era, precisament, utilitzar els canals indígenes, no imposar canals nous. Des d’aquest punt de vista, l’expansió fenícia per les costes del sud-est i llevant peninsular, que el s VII aC els va portar a una important presència comercial als poblats de la costa, i àdhuc a la fundació d’assentaments a Guardamar (Alacant) i a Eivissa, podria haver trobat també un al·licient gens menyspreable en les produccions metal·lúrgiques indígenes de la façana mediterrània, i en aquests circuits d’intercanvi menors, que posaven en relació el sud-est i el llevant de la Península Ibèrica i segurament també Catalunya, amb les illes Pitiüses i Balears. D’altra banda, ja que des dels primers moments de l’establiment fenici es troben a Eivissa materials provinents de la Mediterrània central, semblaria que la fundació ebusitana no només tendria com a objecte projectar la presència comercial fenícia cap a les costes llevantines, catalanes i llenguadocianes, sinó també potenciar la vella ruta Península-Sardenya. Així, doncs, l’assentament fenici a Eivissa serà el colofó d’un llarg procés de relacions que té les seues arrels a l’edat del bronze. Amb el seu establiment, les illes Pitiüses quedaran definitivament integrades en uns circuits mediterranis on, si fins ara semblava que només prengueren part activa en els intercanvis “provincials” o “regionals” amb altres comunitats de les àrees vesines més pròximes, i només de manera marginal participaren en el comerç “internacional” que de l’Atlàntic arribava fins a la Mediterrània central, des del final del s VII aC assoliran un paper molt més rellevant en els nous circuits que ara controlaran els fenicis. [BCR]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments