assessor

assessor m HIST Persona especialista en lleis que ajuda una autoritat a dictar sentència. La Governació d’Eivissa ( governador) va ser una excepció dins el conjunt de la Corona d’Aragó , perquè a la resta de territoris la figura de l’assessor apareix ja ben aviat, per poder orientar els governadors i d’altres autoritats a dictar sentència. En el cas de les nostres illes, s’hagué d’esperar l’any 1629 perquè aparegués aquesta figura. En va ser la raó el fet que, des del mateix moment de la conquista, les sentències judicials les havia dictat el governador amb l’ajut dels prohoms (persones destacades de la comunitat). Si la causa era civil, hi participaven tres prohoms (un de nomenat per cadascuna de les parts en litigi i l’altra pel governador), i si era criminal, n’hi havia fins a sis (tots ells nomenats directament pel governador). Si hi havia discrepància entre els prohoms i el governador en les causes criminals, es nomenaven sis prohoms més, i, cas de mantenir-se la divergència de criteris, podia dictar sentència directament el governador. Malgrat que existia aquesta obligació de comptar sempre amb l’assessorament dels prohoms, sembla que de vegades els governadors no en feien cas, i diferents monarques els hagueren de recordar aquest privilegi dels pobladors de les Pitiüses. L’obligació de l’assessorament dels prohoms era també vàlida per als oficials dels altres dos consenyors: l’arquebisbe de Tarragona ( Arquebisbat de Tarragona) i l’ardiaca de Sant Fructuós ( Ardiaconat de Sant Fructuós), fins a l’any 1553, quan les tres jurisdiccions s’unificaren en una de sola, sota la figura del governador. Aquesta situació, una mica excepcional, s’acabà l’any 1629, quan el rei Felip IV nomenà el que seria el primer assessor de la Governació d’Eivissa: Rafel Campamar. Les protestes dels jurats davant el monarca, recordant el privilegi de dictar sentència amb els prohoms, aconseguiren que l’assessor fos considerat un més dels prohoms, i fins i tot s’estigué a punt de fer-ne desaparèixer el càrrec; tanmateix, amb el temps, el càrrec es consolidà i adquirí totes les funcions que li corresponien. El nomenament dels assessors es feia de manera semblant al dels governadors: totes aquelles persones que volien ocupar el càrrec presentaven un memorial davant el Consell d’Aragó , i aquest organisme feia una llista amb els noms de les persones que considerava les més idònies. El rei era qui tenia la darrera paraula, però el més habitual era que escollís aquell que figurava en el primer lloc de la llista. Pel que fa al seu salari, la meitat la pagava el monarca, una quarta part l’arquebisbe de Tarragona i una altra quarta part l’ardiaca de Sant Fructuós, d’acord amb la unificació de jurisdiccions abans esmentada. Sembla que aquest salari no era massa alt; això fa que el Consell d’Aragó aconselli que tots aquells que ocupin el càrrec tenguin patrimoni propi, ja que amb el que cobraven no es podia viure. Després de la Guerra de Successió , el nomenament dels assessors depèn directament del monarca, probablement a proposta del Consell de Castella en desaparèixer el Consell d’Aragó. A partir del principi del s XIX, especialment després de la proclamació de la Constitució de Cadis (1812), se separen definitivament els càrrecs de governador i d’assessor, amb l’aparició dels jutjats, que són els encarregats de dictar sentència, amb independència dels poders militar i polític, a les mans del governador. [EPG]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments