arquitectura

arquitectura f 1 ARQUIT Arquitectura és l’art i la tècnica d’emplaçar, dissenyar i construir edificacions utòpiques, efímeres o perdurables, creant espais adequats a alguna de les dimensions de la vida humana, segons les regles de solidesa, aprofitament de l’espai i bellesa, tot adaptant-se al caràcter i al clima del lloc i als costums i necessitats d’una època. Arquitectura és també el fet purament material de la construcció, aplicable a tots els ordres de l’economia moderna: així hom parla d’arquitectura militar, civil, popular, religiosa, rural, etc. També cada època i cada civilització ha determinat unes característiques en l’art de les seues construccions: així es parla d’arquitectura prehistòrica, púnica, romana, etc. Tampoc no es poden excloure del que s’entén com arquitectura tots aquells elements construïts per l’home, ben sovent simbòlics, que no sempre responen a una necessitat funcional ni són utilitzables com a lloc habitable, però que són necessaris per al desenvolupament de l’activitat humana. En aquest sentit, i en el cas de les Pitiüses, atesa la importància que tenen com a elements configuradors dels paisatge tanques, marges, feixes, portals de feixa, etc., tal vegada sigui més apropiada la definició d’arquitectura atribuïda a William Morris: «tota actuació humana encaminada a produir alteracions o modificacions a la terra, per tal de satisfer necessitats humanes és arquitectura». I és que, a les nostres illes, són tan importants les actuacions arquitectòniques provinents d’una actuació culta com les provinents d’una actuació popular, i és difícil d’establir els límits entre elles, com succeeix en el cas de les esglésies rurals. És per això que potser sigui més adequat parlar d’arquitectura autòctona que d’arquitectura popular. Així, doncs, l’arquitectura eivissenca es caracteritza per volums senzills, rotunds i harmoniosament combinats. I tal vegada li seria aplicable la definició que d’arquitectura fa Le Corbusier: «un savi joc de volums sota l’efecte de la llum». [FMS/SRP] 2 HIST 1 Arquitectura prehistòrica. Els primers pobladors de les Pitiüses, de l’eneolític i l’edat del bronze , varen deixar un ric i variat repertori de les seues construccions que, malauradament, ha arribat als nostres dies en molt mal estat de conservació, ja sigui per la intensíssima acció erosiva dels elements naturals en medis insulars com el nostre, ja sigui per l’acció humana, que tradicionalment, i fins i tot en temps recents, ha trobat en aquestes antiquíssimes restes un lloc de fàcil obtenció de pedra per a noves construccions. Aquest fet constitueix un greu entrebanc per al seu estudi, juntament amb la curta trajectòria de la investigació moderna, que no en permet encara més que un coneixement molt superficial. Les manifestacions arquitectòniques de la prehistòria fins ara documentades a Eivissa i Formentera són de tres classes: arquitectura domèstica, és a dir les construccions d’habitatge i altres que s’hi relacionen; arquitectura defensiva, amb la qual s’aixecaren fortificacions i llocs de refugi; i, finalment, arquitectura funerària, destinada a aixecar sepulcres que havien de recollir les despulles d’alguns membres de les primeres comunitats pitiüses, que en el cas del sepulcre megalític de ca na Costa , assoleix el grau d’arquitectura monumental. El tret bàsic i més característic d’aquesta primera arquitectura de les Pitiüses, en qualsevol de les seues manifestacions, és l’ús exclusiu de la pedra com a material constructiu. S’utilitza sempre la pedra de l’entorn del jaciment, ja sigui el marès o més sovent la calcària, que, gràcies a la seua freqüent configuració en estrats més o menys horitzontals de poc gruix, fins i tot amb mitjans molt elementals pot ser fàcilment arrancada de la crosta pètria, en forma de lloses gairebé planes. Aquestes lloses eren utilitzades tal com eren extretes del subsòl, sense cap treball per regularitzar-ne els caires. En uns casos podien ser de grandària considerable, de més de dos metres de longitud i més d’un i mig d’amplada i algunes tones de pes, com les que formen la cambra de ca na Costa, i aleshores s’anomenen ortostats, mentre que en altres casos podien ser peces petites de no més de mig metre i unes desenes de kg de pes. La grandària, doncs, era en funció de les necessitats de la construcció i era l’habilitat dels constructors la que sempre permetia trobar la manera més adient per col·locar cada peça, encaixant-ne unes amb les altres, de tal manera que formaven construccions de gran solidesa i estabilitat, malgrat que només la terra aparegui, en algun cas, com a material de trava. L’arquitectura domèstica apareix documentada en els jaciments que de manera convencional s’han anomenat establiments a l’aire lliure, només documentats a l’illa de Formentera, que són els més abundants en estructures sòlides de pedra. Són construccions de basaments gruixuts -normalment de devers un metre d’amplària, però que en algun cas arriben als dos metres-, en forma de murs de dues filades paral·leles de lloses de pedra amb rebliment intern de terra i pedra petita, que s’assenten directament dalt la roca, formant unitats constructives de diverses formes i grandàries. Aquests basaments poden estar construïts de diverses maneres: La tècnica més usual és aquella en què les pedres d’ambdues filades, que de vegades arriben a ser ortostats de molta grandària, estan disposades verticalment i assoleixen una altura que, generalment, és de devers mig metre, encara que en algunes ocasions sobrepassa àmpliament el metre. L’espai intern entre les dues fileres de lloses és farcit amb pedres i terra compactada. Aquesta és la tècnica més característica dels jaciments prehistòrics pitiüsos, amb paral·lels a jaciments pre-talaiòtics balears, i que a Eivissa i Formentera tendrà una llarga perduració. Una altra tècnica, també amb murs de dues filades paral·leles amb rebliment intern, es caracteritza pel fet que les lloses, que són de grandària notablement més petita que en el cas anterior, estan posades planes, formant parets de pedra seca. Hi ha indicis que aquesta segona tècnica és alguna mica més moderna que l’anterior, ja que en els jaciments on s’ha documentat -cap de Barbaria I i II-, apareix únicament en reestructuracions i compartimentacions d’àmbits ja construïts, o bé en noves construccions que s’adossen a les preexistents. La tercera tècnica, documentada al puig de ses Torretes , consta d’un mur fet de dues filades de pedres, però en aquest cas la interior està feta amb lloses més grans posades en vertical, mentre que l’exterior és de pedres més petites posades planes, i l’espai intermedi entre totes dues també apareix reblert de terra compacta i pedra menuda. És, doncs, una mena de tècnica mixta entre les dues anteriors. Per damunt d’aquests basaments es devien aixecar les parets, de pedra més petita, travada amb terra. No existeixen dades sobre els sostres, que pot suposar-se que devien ser sustentats per un forjat de bigues de fusta, cobert per brancam i argila, de manera similar als terrats de les cases pageses, i també, en algun cas, segons apunten alguns indicis, per lloses planes de pedra. Ateses les dimensions de les habitacions, les bigues dels forjats devien descansar, normalment, a la part superior de les parets, però, en algun cas excepcional, la gran superfície de l’habitació (cambra 1 del cap de Barbaria II) va fer necessari posar pals verticals de sustentació, dels quals se’n pogueren documentar els forats a terra, on anaven encaixats i falcats amb pedres. Les obertures són escases, i es redueixen a una única porta a l’exterior, o a l’habitació contigua, que en algun cas conserva al sòl de l’obertura una llosa de pedra amb una perforació circular on es devia encaixar l’eix de la porta. L’element espacial bàsic d’aquestes construccions són habitacions de formes corbades, que generalment contenen una sola cambra; si bé en algun cas poden tenir compartimentacions internes, sembla que aquestes foren aixecades sempre amb posterioritat a la construcció. La línia recta és pràcticament absent. Pel que fa a les formes que poden assolir les plantes i a la complexitat i el nombre d’àmbits que pot tenir cadascun d’aquests establiments a l’aire lliure, n’hi ha una gran diversitat. Quant a les formes de les habitacions, les més freqüents són la circular (encara que quasi mai no és un cercle perfecte), la semicircular, la de ferradura i l’ogival. Aquestes dues últimes són molt similars a les construccions pre-talaiòtiques que a Mallorca i Menorca s’anomenen “navetiformes”, “naviformes” o “navetes d’habitació”, segons els diversos autors. Quant a l’estructura, aquestes construccions poden aparèixer com àmbits aïllats, però generalment constitueixen conjunts formats per un nombre de cambres variable, de formes diverses, que s’adossen unes a les altres. Es tracta, doncs, d’una arquitectura funcional, que pot ser definida com una forma primitiva de construcció aglutinada dins l’ampla tradició mediterrània, ja que es forma per successiva addició d’elements que s’integren al conjunt, ampliant la seua extensió sense perdre la unitat. Aquest mètode constructiu resulta d’una gran versatilitat, i permet l’extensió horitzontal del conjunt segons les necessitats canviants dels seus habitants. D’aquesta manera, a partir d’un nucli inicial, al llarg de la seua existència l’establiment s’eixampla i canvia la seua morfologia, mitjançant noves addicions que s’adossen a les habitacions preexistents. La varietat de formes de les diverses cambres confereix una enorme originalitat al conjunt, que només troba punts de comparació en alguns establiments d’hàbitat pre-talaiòtics de les Balears. Hom la pot considerar, també, com una construcció no regulada, ja que no s’observa l’existència de normes que ordenin d’alguna manera ni la seua morfologia ni la seua evolució. La utilització de línies corbes i la pràctica absència de línies rectes determina que no hi hagi uns eixos d’ordenació a l’espai, en una o diverses direccions predeterminades. Tampoc no existeix un únic esquema de creixement i no sembla, per tant, que hi hagi un planejament previ ni una previsió de futur per al creixement de la construcció. No obstant això, sí que s’observa que certes combinacions, com la d’una habitació de planta “navetiforme” adossada a una altra de forma aproximadament circular, es repeteixen a diversos conjunts. Tenint en compte el nombre d’habitacions, aquests jaciments s’han classificat en tres grups: 1) Estructures simples: són les formades per una única construcció aïllada. Pot ser de planta circular, curiosament sempre d’uns 13 m de diàmetre (cap de Barbaria I, pla de ses Sitges i probablement es Ram III); pot ser també “navetiforme” i en tal cas d’escassa grandària -6x3 m o 7x4 m aproximadament- (cap de Barbaria IV, VII, XI) o de molta grandària (cap de Barbaria IX i, amb certs dubtes, es Ram II); pot ser rectangular (sa Cala III); i, finalment, de forma aproximadament trapezoïdal (es Ram I). Generalment constitueixen una única habitació o cambra, si bé el cap de Barbaria I presenta compartimentacions internes, possiblement posteriors, almenys en part, a la seua construcció. Les escasses dades arqueo-lògiques actuals no permeten afirmar que aquestes construccions simples fossin llocs d’hàbitat; tot i que no hi ha informacions concretes per precisar la seua funcionalitat, i per tant cal no descartar cap possibilitat, és versemblant el seu caràcter de construccions subsidiàries per a les tasques productives. 2) Estructures senzilles: són conjunts d’entre dues i quatre cambres de formes diverses, adossades unes a les altres (cap de Barbaria III, VI, XIII, XVI, XVII, XIX, can Parra, es Pedregar, can Marroig II i punta Prima I i II). En aquest cas el nombre de combinacions és més elevat, però el model de dues habitacions de planta corbada unides per un mur rectilini central, al qual s’adossen ambdues de manera oposada, és a dir una per un extrem i l’altra per l’extrem contrari, es repeteix al cap de Barbaria VI i XVII. Tanmateix el model d’un àmbit de planta circular al qual se n’adossa un altre de planta “navetiforme” està representat també en dos casos: cap de Barbaria XIX i can Marroig II. Tampoc no hi ha dades que permetin establir clarament la seua funcionalitat. És possible que algunes fossin petites unitats d’hàbitat, però per ara no hi ha evidència arqueològica positiva en aquest sentit. Podrien, per tant, ser també instal·lacions relacionades amb les labors ramaderes o agrícoles, sense descartar tampoc altres possibilitats. 3) Estructures complexes: són conjunts formats per un nombre superior a quatre habitacions (cap de Barbaria II, VIII, X, XV, XXI amb dubtes, es Banc i potser també sa Galera). En aquests jaciments es troben representades totes les estructures referides formant conjunts de gran complexitat i diversitat, que cobreixen una considerable extensió, superior al milenar de metres quadrats. Són els veritables habitatges, vertaderes unitats d’hàbitat i producció, que estarien habitades per grups humans reduïts, d’uns 10-15 membres aproximadament, i per tant molt probablement de caràcter familiar. Un altre tipus de jaciment apareix documentat a Eivissa al puig de ses Torretes , que seria un establiment de molta major extensió, format per un elevat nombre d’estructures simples, senzilles i complexes, escampades per diversos indrets de la muntanya, si bé hi ha una concentració d’un cert nombre de construccions a l’esplanada que forma el puig a la seua part més elevada, per sota del cim, les quals formen l’agrupament principal de l’establiment. Per tot això, ha estat considerat com a “poblat” -malgrat que encara no posseeixi una total cohesió espacial-, que devia estar habitat per una comunitat relativament nombrosa ( edat del bronze). L’arquitectura defensiva es troba documentada en tres jaciments: dues muralles i un petit recinte fortificat. Però en aquest cas, a diferència de les construccions d’habitatge, sí que es tracta de construccions planificades, destinades a resoldre la defensa d’un indret concret, i per això mateix totes elles estan perfectament adaptades al relleu, utilitzen la tècnica constructiva més adient al lloc i al tipus de pedra disponible i, en definitiva, cada cas és diferent dels altres. A sa Cala , dalt els tallserrats de la costa septentrional de la Mola, a Formentera, dins l’antiga finca de can Ferrer de la Mola, hi ha les restes molt malmeses d’una imposant muralla aixecada amb la mateixa tècnica indicada en les construccions d’habitatge, però de dimensions molt més grans. És a dir, està feta amb dues filades paral·leles de grans blocs de calcària, algun de fins a 2 m, i l’interior reblert de terra i pedra. La seua disposició, paral·lela al caire del penya-segat, devia permetre defensar-se d’un atac per terra mentre que les esquenes dels defensors quedaven protegides per l’elevat tallser-rat. Té uns 37 m de longitud conservada, encara que l’obra original probablement tenia molta més envergadura. Al llarg del seu traçat presenta dues portes, separades 18 m una de l’altra, ambdues fetes amb grans ortostats col·locats verticalment un a cada costat, d’uns 2 m de longitud per 1 m d’alçada, disposats de manera transversal al traçat de la muralla, deixant entremig un buit de 0’95 m la del costat de llevant i d’1’40 m la del costat de ponent. A la punta des Jondal hi ha una llarga cinta mural que interromp la pujada des del mar pel seu coster oriental i que ha estat aixecada amb lloses més o menys planes de pedra calcària del lloc, algunes d’elles de més d’1 m de llarg per 0’5 m d’amplada, col·locades en sec en fileres horitzontals que se superposen unes a les altres. El puig Redó és un petit promontori aïllat, des d’on es domina tot el pla des Jondal, que a la part superior posseeix un petit recinte format per tres línies de muralla fetes amb grans blocs de pedra posada en sec, que s’esglaonen a la part superior del vessant, una a pocs metres de l’altra, tallant l’accés per la part més accessible del puig. D’aquesta manera, queda constituït un recinte de dimensions reduïdes, on una petita comunitat de pocs individus podia refugiar-se i defensar-se en cas de perill. L’arquitectura funerària és representada per dos jaciments, un a cada una de les illes Pitiüses. Són construccions excepcionals, no només per ser exemplars únics a les nostres illes, sinó sobretot pel fet que no eren la tomba normal en què s’enterrava qualsevol membre de la població, sinó que sembla que només determinats individus o alguns grups familiars tenien el dret de rebre-hi sepultura. Per això la seua estructura no responia només a criteris funcionals, sinó que presenta una complexitat i fins i tot una monumentalitat que era en relació a la posició social o la importància de la comunitat que hi enterrava els seus difunts. De fet, a més d’un determinat simbolisme que avui no és possible copsar en la seua totalitat, els sepulcres megalítics podien tenir un caràcter de fita territorial, ja que tenien per missió comunicar a qualsevol que hi estaven enterrats els membres d’un determinat llinatge o certs individus que per alguna raó eren importants, i que l’existència al lloc de la tomba d’uns avantpassats o d’uns membres destacats de la comunitat, legitimava els seus descendents com a propietaris d’aquell territori i dels seus recursos. Can Sergent , a Sant Josep, combina la tècnica de filada senzilla de grans ortostats de pedra calcària, que descansen sobre la roca mare i calçats amb pedres més petites que fan de falca, amb la de mur de dues filades paral·leles de lloses amb rebliment intern de pedres i terra compactada. Malauradament, el seu incomplet estat de conservació no permet determinar les característiques de la seua estructura, que, en tot cas, no semblen respondre a les d’un sepulcre megalític de tipus corrent, i es tracta, possiblement, d’un monument de tipologia singular. Ca na Costa , a l’illa de Formentera, és una de les construccions més destacades de tota la història de l’arquitectura pitiüsa que, sortosament, ha arribat als nostres dies en relatiu bon estat de conservació. És un sepulcre megalític format per un corredor, que està fet amb dues filades paral·leles de dos ortostats cadascuna, i perfectament orientat cap a ponent, i una cambra de planta circular, encara que lleugerament el·líptica. Aquesta és formada per set grans ortostats i una llosa perforada, de la qual només es conserva la part inferior, que permetia la comunicació entre el cor-redor i la cambra. Totes vuit peces estan encaixades en un solc tallat a la roca mare, amb pedres més petites que actuen de falques. Aquest conjunt d’elements el defineixen, doncs, com un megàlit de clara tradició occidental. Això no obstant, aquí el túmul de terra i pedres que generalment envolta els sepulcres peninsulars ha estat substituït per una complexa estructura constructiva, que, vista en planta, consta de quatre cercles concèntrics que envolten cambra i corredor. Aquesta estructura externa la formen tres elements principals, tots ells de planta circular. El primer és un mur de tres o quatre filades de pedres petites i mitjanes travades amb terra, que envolta i dóna suport als ortostats de la cambra; el segon és format per vint-i-dos ortostats radials, dels quals només se’n conservaven setze in situ, separats a intervals d’una regularitat quasi absoluta i encaixats també en solcs excavats a la roca, amb petits empedrats de lloses planes i pedres petites entremig d’un i altre; i, finalment, una plataforma de forma circular quasi perfecta, feta amb pedres petites i mitjanes posades planes, en dues filades superposades, que envolta el conjunt. Davant el corredor hi ha un petit empedrat, més o menys rectangular, que sobresurt del perímetre de la plataforma circular, a la qual s’insereix. Ca na Costa, per la suma de tots aquests elements, és un exemplar de sepulcre megalític únic en el món. Agafades aïlladament cada una de les seues parts -cambra, corredor, llosa perforada, murs de contenció, radials, plataforma exterior, etc.- s’hi troben paral·lelismes en altres megàlits de l’Europa occidental, però no n’hi ha cap altre de conegut que els reuneixi en una mateixa construcció. Però, a més, les seues característiques tècniques, constructives i estructurals donen una gran informació sobre els seus constructors. L’elecció de la ubicació, en una petita elevació al costat E de l’estany Pudent , que permet un domini visual sobre l’estany i tot el seu entorn, no va ser casual. La seua complexa estructura, que denota certs coneixements d’astronomia i geometria, necessàriament hagué de ser planificada de manera molt acurada abans d’iniciar-se’n la construcció. I en aquesta s’hi va invertir una notable quantitat de pedra, arrancada de la crosta rocosa que aflora al lloc, així com el treball d’un nombrós grup d’individus amb un utillatge molt elemental, cosa que degué fer necessària la cooperació entre els constructors mitjançant l’organització de la força de treball i la coordinació de la feina. En definitiva, una obra col·lectiva d’una de les més antigues comunitats pitiüses, que, després d’haver sobreviscut al pas dels segles, avui és el testimoni principal del seu alt nivell de desenvolupament cultural. [BCR]
2. Arquitectura antiga. a) Època fenícia.- Les illes Pitiüses i, més concretament Eivissa, compten, quant a l’arquitectura d’època fenícia, amb l’inigualable exemple de l’assentament de sa Caleta , que ofereix l’oportunitat d’estudiar un conjunt protourbà, tant en relació a la seua arquitectura com a la seua urbanística. Aquest assentament fou, en línies generals, un trasplantament dels models existents al lloc de procedència de la gent que fundà sa Caleta, és a dir, la costa peninsular del S o SE ibèric. La urbanística d’a-quest establiment rau en un sistema que es basa en la juxtaposició d’estances sense cap ordre d’orientació en relació a si mateixes, ni tampoc quant als punts cardinals. En una primera fase, les unitats arquitectòniques eren més simples i es trobaven més separades unes de les altres. En una segona fase, el creixement del poblat faria que aquestes fossin ampliades amb una, dues, tres i fins set estances, així com la compartimentació d’algunes de les existents. Entre aquestes unitats arquitectòniques hi ha estrets carrerons que gairebé són passadissos, de planta sovent oblíqua o trapezoïdal, que donen lloc, en alguns casos, a la saturació del sòl i a una urbanística de tall talment arcaïtzant. Aquest model ha pogut ser constatat força bé a l’anomenat “barri S” i segurament regia a la major part de les àrees de l’establiment. No obstant això, al sector central existeix un conjunt d’unitats agrupades que formen un rectangle de proporcions considerables amb una mena de pati intermedi on es troba un dels forns i que, ben segur, era vorejat per car-rers tal volta més rectes i amplis que els esmentats abans. Primàriament, les estructures arquitectòniques de sa Caleta eren estances simples, sempre de planta rectangular, amb diferent grau d’allargament. Han estat observades, malgrat tot, algunes unitats que es componien de dues habitacions juxtaposades o, fins i tot, de tres d’alineades en sentit longitudinal, a les quals, en fases posteriors, se’n juxtaposaren d’altres. Aquestes dependències rectangulars tenen mesures variables, però no són rares les que tenen proporcions considerables. Una de les més grans excavades a hores d’ara (E. III- “barri S”) té murs de 10 m de llarg per 3’60 d’ample i un espai interior de 29’50 m2. Una altra (E. I- “barri S”) fa 7’25 x 5’40 m amb un espai interior de 27’9 m2. A l’extrem contrari, algunes, que no semblen sinó petits magatzems, no tenen més que 2’9 m2 de superfície útil. Hi ha, òbviament, tota mena de mesures intermèdies a les assenyalades. Una de les unitats de major relleu, al “barri S”, ve donada per una casa que es desenvolupà a partir d’una estança única, fins a arribar a un total de set dependències interiors. La seua planta externa és lleugerament rectangular, però no massa allargada, amb una superfície total de 95 m2. Les diferents dependències assoliren funcions de tallers, magatzems, cuina, etc., i algunes, molt probablement, funcions mixtes. Aquestes estances disposaven de portes d’accés, l’amplada de les quals oscil·la entre els 0’90 i 1’30 m. Molt freqüentment comporten sòcols de maçoneria de diferent altura, de vegades amb solcs vora els muntants per encaixar-hi la fulla de fusta. Aquestes portes es troben situades tant al centre d’un mur qualsevol de l’estança, com en un dels seus extrems. Pel que fa a les tècniques constructives, les documentades a sa Caleta responen a un esquema uniforme. Els sòls interns de crosta calcària natural presenten una mena de trespol argilós piconat. Hi ha, però, alguns casos interessants on ha estat comprovada la realització d’un acurat trespol de petits còdols de mar recollits a la costa veïna, tant a l’interior d’algunes estances com als carrerons externs. Els murs, de maçoneria de pedra petita i mitjana del lloc, de vegades semidesbastada, i reforçada a l’interior amb terra roja dels voltants de l’indret, ofereixen, almenys en les parts inferiors, 1’10 m d’alçària in situ comprovada. Aquests murs tenen un gruix que oscil·la entre 0’45 i 0’60 m. En la majoria de les estances no s’ha pogut detectar la presència de parets amb les parts superiors realitzades de tàpia i, aleshores, tot indica que eren de pedra de dalt a baix. L’ús de la tàpia sobre el sòcol sí que ha pogut comprovar-se almenys en un dels edificis. Els sostres, segurament plans i horitzontals, devien ser sostenguts per bigues de pi i/o savina, amb altres elements de fusta o vegetals, i coberts per una capa gruixuda d’argila. No ha pogut confirmar-se a sa Caleta l’existència de referits dels murs mitjançant capes de calç, d’argila o de qualsevol altra mena. És probable que no hi fossin. Finalment, cal anotar que els diferents barris comptaven amb grans forns comunals, potser emprats per a la cocció del pa. Aquests, d’un diàmetre superior als dos metres, eren circulars en planta, amb una plataforma de maçoneria, un sòl de cocció i una volta d’argila. b) Època púnica.- Les dades a l’abast per a la descripció i l’anàlisi de l’arquitectura en època púnica no es troben al nivell d’altres aspectes d’aquesta gran època per a Eivissa. Quant a la ciutat, existeixen algunes dades recentment posades de relleu, però d’interès relatiu. Al recinte de l’Almudaina fou descobert (1978-1979) part d’un gran mur que devia pertànyer a un edifici d’importància considerable o, tal volta, a un tram de fortificació. Aquest, realitzat amb pedres calcàries mitjanes i petites, ben ajustades, té, a la part inferior, un ressalt i ofereix, malgrat el seu aparell irregular, les cares visibles, relativament llises i ben acabades. La construcció del mur esmentat havia significat prèviament l’arrasament d’un edifici anterior, tal volta una casa de la qual es conservava part del fons, profundament tallat a la roca, per tal d’anivellar-li el sòl. Havia estat parcialment reomplert, i això permeté la recuperació de bells fragments de referits de parets, amb pintures ocres i roges o poliments blancs que demostren que, almenys a la ciutat, existiren edificis acurats. Cal recordar, en aquest sentit, el text de Timeu de Taormina (s IV-III aC), transmès pel també sicilià Diodor (s I aC), que parla d’un “nombre considerable de cases admirablement construïdes”. Per altra banda, una excavació que a hores d’ara es porta a terme en un espai no envaït per edificis moderns en el carrer de Santa Maria, concretament arrambat a la cara de ponent del baluard de Santa Tecla, ha posat al descobert part d’un barri possiblement urbanitzat en època hel·lenística. Únicament n’han romàs els talls dels fons de les cases, així com d’alguns car-rerons o passadissos intermedis, i en èpoques posteriors se n’ha aprofitat molt la pedra per a altres construccions a la ciutat alta d’Eivissa. La dada és interessant perquè hom pot observar-hi l’existència de cases alineades, aproximadament a una mateixa cota de nivell, sens dubte fent façana a un carrer principal. En planta són de reduïdes dimensions, però també cal tenir present que els autors antics esmenten edificis a les ciutats fenício-púniques de fins a sis pisos superposats en vertical. Les cisternes dels edificis d’època púnica s’han conservat en un nombre molt considerable, tant a la ciutat com al camp ebusità. Es tracta sempre d’elements subterranis que normalment foren excavats en la roca calcària o argilosa natural del subsòl. La seua planta és generalment rectangular simple o forma angle, i en aquest últim cas s’anomena “de colze”; ambdós models són freqüents a Eivissa. La part superior de les cisternes tendeix a un estretiment en relació a la inferior, per tal de fer-ne més assolible la coberta. Aquesta era formada, normalment, per lloses de pedra col·locades una vora l’altra, llevat del punt on se situava el coll per a l’extracció de l’aigua. Algunes d’aquestes cisternes ofereixen murs interiors llisos i acurats, però la majoria presenten un acabat irregular i sinuós. Tot depenia, potser, de la duresa i la qualitat de la roca base i/o dels esforços que hom destinàs a aquests detalls, tanmateix no visibles des d’una perspectiva quotidiana exterior a la cavitat. Cas de ser un terreny base inclinat, era normal que el desnivell es compensàs a la part superior amb la construcció d’un mur de maçoneria. Les cares interiors foren sempre referides amb morters de calç, argila i, de vegades, com succeeix al món púnic nord-africà, també amb barreja de cendra. Altres dades per al coneixement de l’arquitectura púnico-ebusitana provenen del sector industrial o terrisser de la ciutat. Aquest abastava un tram considerable del que avui són el carrer d’Aragó, l’avinguda d’Espanya, la via Púnica i la via Romana. Sota els actuals edificis núm 3 i 7 de l’avinguda d’Espanya foren excavades els anys 1979 i 1981 una sèrie de dependències, si bé de manera massa parcial per poder-se fer càrrec de l’organització d’un important conjunt arquitectònic aixecat a la dar-reria del segle III aC i que perdurà al llarg de la major part del segle següent. En tot cas, cal anotar la presència de murs de maçoneria de pedra calcària amb la cara externa retocada i unida amb argila, de gruix mitjà. Existia alguna cambra amb les cares dels murs referits amb pasta argilosa i algun trespol d’argila i calç amb incrustacions d’elements de pedres de diferents colors i petits fragments de ceràmica. Al món rural, les dades referents a l’època anterior al canvi d’era són, en aquest sentit, encara escadusseres i molt especialment pel que fa a qüestions com plantes, distribucions, volumetries, etc., dels edificis, però hi ha algunes dades concretes sobre tècniques de construcció. Un factor a tenir sempre en compte és l’aprofitament de les matèries primeres a l’abast immediat del lloc on es feia l’obra. La presència de pedres naturals de molta grandària en alguns indrets pogué propiciar, per exemple, que aquestes fossin utilitzades en alguns murs, sobretot a les seues bases i parts baixes, per donar-los major solidesa. Aquest és el cas d’alguns murs de l’edifici A de les pallisses de cala d’Hort, on, intercalats en trams de maçoneria de pedra mitjana o petita, hi ha ortostats lítics de més d’1 m de longitud, inserits en sentit transversal. També als angles dels murs hom acostumava a col·locar algun bloc de mides més grans que les restants. Les cimentacions normalment tendien a cercar un suport directe a sobre de la roca base. Els trespols, segons el tipus de dependència, podien ser simples sòls de terra piconada o pavimentats amb calç i/o argila. És probable que les cares verticals dels murs estiguessin referides, si bé les dades d’aquesta categoria encara són molt escasses. Cal assenyalar algun fragment de referit pintat de roig relacionable amb horitzons de construcció rural. És quasi segur que la teula no fou utilitzada gairebé mai en la coberta dels sostres. Això vol dir que aquests devien ser plans i probablement horitzontals, amb bigues transversals i altres elements de fusta, impermeabilitzats amb argila. La distribució i organització de l’espai arquitectònic d’aquestes edificacions camperoles púniques no és un aspecte del tot establert en l’estat actual de la investigació, sobretot perquè els habitatges excavats per ara, tenen plena continuïtat durant tot l’alt imperi o una part d’ell, circumstància que sovent ha fet difícil situar amb precisió la cronologia dels elements que s’han trobat. En referir-se a l’arquitectura religiosa -ben entès que a la ciutat, per ara, no hi ha cap resta descriptible atribuïda a un temple-, hom pot fer esment de dos santuaris d’època púnica, ambdós situats al cim de muntanyes elevades, es Culleram i el cap des Llibrell . El primer d’ells fou habilitat aprofitant bàsicament una cova natural de formació clàstica, que en el decurs dels segles havia estat lentament subcompartimentada per cortines d’estalagmites i estalagtites que determinaven dues sales grans, amb comunicació interna, i d’altres d’espai molt més reduït, connectades amb les anteriors. En un moment de l’època tardopúnica que es podria situar en el s II aC, es feren complements arquitectònics artificials a la part d’entrada, concretament una sala, amb el fons parcialment tallat a la roca per a l’anivellació, i al seu costat, segurament per aprofitar l’aigua de la coberta, una típica cisterna rectangular amb els angles arrodonits. Aquesta part, ben interessant, no ha pogut ser documentada més que d’una manera molt parcial perquè, com la primera sala natural, es troba molt arrasada. Al cim del cap des Llibrell, en canvi, s’hi construí el s III aC, o abans, un recinte íntegrament artificial. La planta és mala de definir globalment ja que la progressió del penya-segat l’ha afectat en una part indeterminable. En qualsevol cas, el gruix dels murs i les seues característiques eren normals: pedres de mesures mitjanes a petites ben encaixades, paviments de calç i argila, etc. A l’interior del recinte hi havia una gran cisterna allargada excavada a la roca natural. Un exemple, molt important avui quant a l’anàlisi de l’arquitectura ebusitana d’època tardopúnica, és a l’illot de na Guàrdies, davant sa Colònia de Sant Jordi (Mallorca), on un grup d’industrials i de mercaders eivissencs fundà una base factoria per tal de materialitzar una part del comerç pitiús amb les comunitats talaiòtiques d’aquesta illa. El fet de ser arquitectura ebusitana fora d’Ebusus, però ebusitana al cap i a la fi, ha fet que en alguns treballs sobre aquesta qüestió s’oblidàs aquest jaciment, en gran part ja excavat i amb l’enorme avantatge, davant molts dels establiments rurals d’Eivissa, que no va perdurar més enllà dels inicis de l’últim quart del segle II aC. Els elements arquitectònics de na Guàrdies foren edificats majoritàriament a la segona meitat del segle III aC i sofriren modificacions esporàdiques el segle II, llevat d’alguna estructura de nova construcció. Hi ha elements arquitectònics de diversa funcionalitat que, com és lògic, adopten solucions també diferents. A la part més elevada de l’illa, dues estances semblen haver estat un lloc d’habitatge. Una d’elles és pràcticament destruïda, però en roman in situ un element de gran interès: es tracta d’un llindar monolític de marès amb dos solcs rectangulars, probablement per encaixar-hi els galfons de la porta i, a més, un altre de quadrat, més gran, a un dels extrems, comunicat amb una canal tallada a la mateixa pedra, de funció desconeguda. Aquest tipus de llindar, encara no registrat a Eivissa, sembla estar ben documentat al món púnic nord-africà, per exemple a Tamuda (Marroc). Arrambada a l’anterior, hi ha una altra estructura allargada i subdividida en dues cambres comunicades entre si. La que queda al NE és rectangular i més gran, i la juxtaposada al SW és quasi quadrada. Els murs de totes dues són executats amb una doble alineació, paral·lela i junta, de filades de lloses de pedra del lloc, de mesures petites i mitjanes. En alguns trams del mur destaca una relativa regularitat en les filades superposades. El sòl era de terra piconada, amb algunes petites lloses d’arenosa naturals. La porta de comunicació interna, situada a l’angle de llevant del mur mitjaner, presenta un interessant muntant monolític, compost per una llosa de l’amplada del mur, relativament escairada i col·locada en sentit vertical. També és interessant la solució adoptada per a l’accés general a les dues dependències, que es trobava a l’angle S de l’habitació petita, mitjançant un muret aferrat al mur mestre, per tal de salvar el desnivell amb la cota exterior. Igualment és interessant la descoberta de claus de ferro amb restes de fusta, que devien pertànyer, amb tota probabilitat, a les estructures de fusta que configuraven el sostre. A na Guàrdies també s’edificà una mena de mur, possiblement defensiu, atesos la seua disposició i el fet de ser més gruixut -un poc més d’1 m- que els corresponents a d’altres estructures. En aquest mur també s’utilitzaren lloses de diferent grandària i en disposició no tan regular com a les cambres esmentades. A la part interior del mur s’adossaren algunes dependències. Una d’elles ofereix l’interès de tenir, incrustades al sòl, dues lloses rectangulars de pedra amb un forat al centre de cadascuna, que, evidentment, servien per encaixar-hi la base de puntals de fusta amb funció de columnes. Connectats amb la muralla, situats un poc de biaix, hi havia uns magatzems rectangulars allargadíssims, amb murs de maçoneria seca un poc irregular. Finalment, més a migjorn, es trobà un complex metal·lúrgic amb algunes unitats d’elevat interès arquitectònic. En aquest punt hom pot observar alguns acabats de portes, que en general, a na Guardis, no es troben al centre dels murs, sinó als angles, llevat d’alguna excepció. En aquests acabats s’utilitzen, en alguns casos, pedres ben escairades a les tres cares visibles. En aquesta àrea es registra l’ús, en alguns murs, de grans ortostats de pedra natural, col·locats longitudinalment en els murs. D’un forn de planta lleugerament rectangular, destaquen l’empedrat interior, amb lloses planes, i la petita porta, amb un muntant i una llinda monolítics. L’illa de s’Espalmador també és important quant a l’arquitectura tardopúnica. Cal aclarir, en primer lloc, que l’extens poblat que es troba just davant la badia de s’Alga, la cronologia del qual sembla centrar-se entre devers la segona meitat del segle II i el 50 aC -sense que, ara per ara, se’n pugui descartar un origen anterior-, ha estat interpretat en altres ocasions com una possible base comercial o, fins i tot, com el port de l’illa de Formentera, però és molt més versemblant que tengués una naturalesa d’assentament de pescadors, ja que s’hi observen fàcilment diferents unitats autònomes de característiques similars, amb les quals estan connectades vaixella domèstica, molins de gra, estris de pesca, etc., i aquest fet és ple de repercussions arquitectòniques. El jaciment encara no ha estat excavat, però ha estat possible delimitar, en superfície, la planta d’un bon nombre d’unitats arquitectòniques. Aquestes es componien, normalment, de diverses estances disposades de manera diferent, i s’hi donen casos com el de dues cambres rectangulars confrontants pel costat curt, i d’altres de quadrades o també rectangulars, separades per un possible porxo, que també poden formar filera o apa-rèixer agrupades, etc. Malgrat que hi ha un predomini dels murs de trajectòria recta, també és molt freqüent trobar elements arquitectònics de trajectòria corbada combinats amb els anteriors, de naturalesa per ara desconeguda. Quant a la tècnica constructiva, bé que existeix el tipus de sòcol de pedres o lloses en projecció horitzontal, aquesta es combina, fins i tot en un mateix edifici, amb sòcols de doble filada de lloses paral·leles clavades en posició vertical, tècnica, aquesta última, molt emprada en l’arquitectura prehistòrica i que es retroba en alguns assentaments rurals tardopúnics d’Eivissa, com el del puig de n’Alis . És important, encara, l’arquitectura funerària púnico-ebusitana. Deixant de banda altres modalitats menors -com les fosses, entre d’altres-, l’obertura, en els substrats calcaris de l’illa, de tombes de cambra subterrània i pou d’accés vertical, anomenades en el món científic hipogeus , definí especialment en època clàssica una activitat ben significativa. Es tracta de sales amb sostre i murs llisos, sense cap mena de decoració i probablement sense referits. Les dimensions varien en funció del nombre d’individus inhumats i, tant mateix o més, del nom-bre de sarcòfags monolítics de marès que s’hi arribaren a introduir, provocant aleshores l’existència d’un o de diversos nínxols laterals. Als murs, com molt, arribaren a tallar-s’hi petites fornícules quadrades o rectangulars per a la col·locació d’objectes, terrecotte, etc. De la mateixa manera, els accessos a les dites cambres subterrànies no són més que simples pous rectangulars en planta amb el costat extrem en rampa i/o esglaons rudimentaris, rarament acurats, deixant de banda l’existència de tipus més vells (entorn del 500 aC) amb dues línies verticals i contraposades d’entalladures per a la subjecció dels peus. Podria fer-se esment d’altres detalls, com una porta més estreta i ressaltada en relació al pou en els esmentats primers hipogeus, etc. c) Època romana: Després del canvi d’era, tot i deixant de banda el fet que sovent la data teòrica de l’acabament de l’època púnica se situa a l’any 79 dC, la romanització de la cultura material ebusitana és palesa i segurament aquesta afectà progressivament l’arquitectura. És lògic suposar que a la ciutat hi havia els edificis religiosos i públics més rellevants de l’illa, però la realitat és que ni textos antics ni dades arqueològiques resulten de gran ajut. Hom té coneixement, per exemple, de la descoberta el s XVIII, en una cisterna del palau episcopal, d’un fust de columna d’un diàmetre d’1’67 m i que devia pertànyer a un temple d’una certa categoria, ubicat al cim de l’acròpolis , cosa, per altra banda, perfectament lògica. És probable també que el fòrum, potser hereu d’una àgora púnica, s’emplaçàs a l’actual zona del mercat vell i part dels peus del vessant situats entre el puig de Santa Llúcia i el baluard de Sant Joan; però cap resta arquitectònica no ha pogut confirmar aquesta suposició. Una troballa recent és la d’un mosaic (opus tesellatum irregular), trobat en molts de fragments a un massís d’una torre medieval, juntament amb materials tant d’època púnica com imperial. En realitat, per la seua tècnica podria pertànyer, amb molta més probabilitat, a l’època tardopúnica, ja que n’hi ha d’idèntics a la mateixa Cartago, entre d’altres llocs. És fet amb petites tessel·les irregulars de pedra, de color blanc, sobre un llit de mor-ter de calç amb arena fina. És el primer mosaic d’aquestes característiques documentat a Eivissa, si hom deixa de banda els rumors que parlen de les troballes, no controlades ni comprovades, d’altres paviments d’aquesta mena a diferents llocs de l’illa. Hi ha també notícies entorn d’aqüeductes. La primera es troba en una coneguda làpida on consta que un grup de personatges de la família Cornèlia havia pagat del seu erari la conducció d’aigua al municipi Flavi Ebusus. També és interessant el testimoni transmès per González de Posada el segle XVIII, donant la referència de tres aqüeductes que, partint respectivament de Santa Eulària, Santa Gertrudis i el pla occidental de Vila, es dirigien a la ciutat: “Al camí Reial de la ciutat a ses Salines, Sant Jordi i Sant Josep es veuen moltes vares d’un aqüeducte romà que travessa el camí vora la casa-torre de Marià Balansat, anomenada de ses Figueretes i entra a l’hort de cas Clot”. La investigació actual, però, només s’ha pogut basar en l’examen, de visu, de dues conduccions artificials d’aigua d’època imperial romana. Una d’elles es tro-ba a s’Argamassa , i es tracta d’un mur de pedres calcàries irregulars unides amb opus caementicium que el pas de l’aigua ha calcificat totalment, amb dos nivells de canalització. Té una altura màxima de 2’50 m i se’n conserva un tram de 475 m. La segona conducció, en direcció NE-SW, travessava, almenys, les finques des Porxet, can Misses, ses Galamones, es Pou Sant, can Bessó i can Cantó, per dirigir-se després cap a llevant, en direcció a la finca des Clot de Baix, on existí una important vil·la rural, o, probablement, a la ciutat. Es tractava, en els trams documentats, d’una simple canalització de secció quadrada, de poca amplada, potser a cel descobert i referida amb morter d’opus signinum. Aquests dos exemples d’enginyeria hidràulica eren de construcció tan eficaç com rústica. L’arquitectura rural sembla introduir una sèrie d’innovacions de l’època sobre bases anteriors, concretament edificis encara en ús d’època tardopúnica. En realitat, els tres establiments parcialment o totalment excavats amb fases històriques d’aquesta època, l’edifici A de les pallisses de cala d’Hort , can Fita i el puig des Collets , ofereixen una sèrie d’estructures, de les quals no sempre ha resultat fàcil decidir si foren aixecades en el decurs de l’alt imperi o anteriorment. La vil·la de les pallisses de cala d’Hort, sens dubte l’exemple avui més ben documentat, en aquella època fa un gran rectangle en planta, quasi un quadrat, de 32’65 x 28’30 m, que abasta una superfície superior als 900 m2. S’organitzava entorn d’un pati central, gran i quadrat, on donaven les diferents estances i dependències. El pati, amb un mínim de 275 m2, cuidava ser una tercera part de la superfície construïda. L’entrada principal era al costat sud de l’edifici. S’ha conservat una pedra angular (al cantó SE de la sala XV) amb un forat arrodonit on, amb tota seguretat, s’encaixava i girava la porta, que s’obria a una gran nau, potser el lloc on es guardaven carros, animals de tir, etc., i després al pati central, amb el qual comunicaven totes o quasi totes les dependències de l’edifici. A la zona nord hi havia tres o quatre habitacions de funció encara no determinada. Per la posició en relació a la cisterna, és presumible que les dues estances a les quals s’adossa fossin, com succeí a l’època bizantina, àrees de cuina. Hi ha també dues o tres petites habitacions amb uns 5 m2 d’espai útil, que, probablement, tenien funció de dormitoris. Tota l’ala de llevant l’ocupava una instal·lació industrial per a l’elaboració d’oli. Aquesta, d’elevat interès, comptava amb un trapetum per a la mòlta preliminar de les olives. El trapetum consistia en una gran cubeta de pedra tallada (mortarium), amb una prominència al centre del seu fons intern (milliarium) que suportava un pal de fusta (cupa) amb dues moles de pedra semillunars (orbes) que hi giraven en posició vertical. La premsa pròpiament dita utilitzava el sistema de prelum (gran jàssena) amb un contrapès que era un cup de pedra calcària de forma paral·lelepipèdica, amb dues coes d’orenella que suportaven un torn per a l’aixecament del prelum. A la seua vora, una gran bassa rectangular pavimentada amb opus signinum recollia directament la barreja natural d’oli i aigua. Aquesta última era evacuada cap a un tall rectangular excavat artificialment a la roca, que quedava a un nivell inferior. Aquest lloc industrial tenia comunicació directa amb un gran celler juxtaposat que ocupava la part sud d’aquesta ala. A l’àrea de migjorn de la casa hi havia dependències de caràcter divers, algunes d’elles amb plantes rectangulars molt allargades que, sens dubte, eren magatzems de caràcter agrícola. També d’aquesta etapa és la gran cisterna biabsidial adossada a l’exterior del mur. Aquesta, independentment de la plataforma que l’envolta, té un espai buit de 8’00 m de llargària i una mitjana de 2’30 m d’ample, així com una profunditat conservada de 4’20 m, als quals caldria sumar l’altura de la volta. Es tracta d’un gran tall excavat a la roca arenosa base, paredat amb un muret d’opus incertum (petita maçoneria amb morter de calç), que alhora estava sòlidament referit amb diverses capes d’opus signinum. La cisterna estava coberta sens dubte amb volta de mig canó, però ja desapareguda. Aquesta cisterna s’alimentava mitjançant una llarga canalització a cel obert col·locada sobre una plataforma de pedra que recorria tot el mur llarg de tramuntana i almenys la meitat de l’exterior del mur de llevant de l’edifici. Estava també referida a l’interior amb opus signinum. Es tracta d’un model diferent a d’altres descrits per a l’època púnica i respon a una d’aquestes novetats de l’època imperial. Ha estat anomenat porxo o pati exterior un espai entre la possible sala de carros i l’estructura de la cisterna, a l’oest de l’edifici. No estava tancat per la part de ponent. Aquí han estat detectades activitats com l’elaboració del morter signinum durant l’època de l’alt imperi. Per a la construcció d’aquest recinte d’habitatge i d’indústria rural fou bàsicament utilizada la pedra arenosa i calcària del lloc, sobretot aquesta última. Les bases dels murs foren executades amb grans ortostats de fins a 1’50 m de llargària, independentment de l’ús habitual de la maçoneria petita i mitjana. Els sòls de la majoria de dependències de l’edifici estaven pavimentats també amb el morter de calç i ceràmica triturada. És possible que hi hagués estucats pintats, però aquests desaparegueren abans de la fase bizantina. Cal destacar també la nul·la utilització de la tegula a les cobertes amb un tipus de sostre probablement pla, com a l’època púnica. Les dades de què hom disposa d’altres edificis rurals actius a l’època romana no desdiuen de les descrites en l’exemple de cala d’Hort, llevat, evidentment, de matisos de detall. En aquest sentit, caldria esmentar a l’edifici des Collets la presència d’un referit de murs amb possible barreja de pols de marbre, o els estucs amb pintura polícroma en relació al de can Fita. S’Argamassa és, probablement, un cas pur de vil·la marítimo-rural. Situada just sobre la costa, la vil·la arribà a tenir, segons sembla, una sèrie de dependències interpretades com a piscines-vivers de peix amb murs d’opus incertum, trespols de signinum i la utilització de la mitja canya en les línies d’unió dels angles. També a l’illa Plana fou excavada una construcció rectangular de 2’10 x 8 m, amb dues bases de columna alineades al centre. El sòl era de formigó (signinum ?) amb rematats de mitja canya als angles. La seua funció era, evidentment, contenir aigua i tal volta es relacionava amb un edifici més important. Cal afegir que alguns d’aquests edificis de l’alt imperi continuaren sent habitats fins a la darreria de l’època bizantina. Des d’aquest punt de vista, el més ben conegut torna a ser l’A de les pallisses de cala d’Hort. L’edifici, ja avançat el s VI dC, sofrí reformes importants, possiblement després d’una etapa d’abandonament que correspon a l’època vandàlica. Les reformes a les pallisses de cala d’Hort foren organitzades sobre la base d’una recessió absoluta en relació a la vil·la altimperial: d’una banda, una superfície molt inferior; de l’altra, la destrucció d’elements industrials com la premsa d’oli, la conversió de la gran cisterna en femer, la destrucció dels sòls pavimentats amb signinum i l’ús dels seus fragments per a la reparació de murs, la seua substitució per simples sòls de terra piconada, etc. No obstant el cas de les pallisses, que segurament fou freqüent al camp ebusità, algunes villae localitzades a les proximitats de la ciutat sí que semblen ostentar una major riquesa en el decurs del baix imperi i l’època bizantina. Així, per exem-ple, la des Clot de Baix (excavada els anys 1979 i 1989) disposava, fins i tot, de possibles banys amb hipocaustes per a l’escalfament de l’aigua, i altres, com la de l’hort des Palmer, ofereixen elements arquitectònics de pedra d’una certa entitat. Quant a construccions religioses d’aquesta època, llevat del que ha estat indicat parlant de la ciutat, només és mínimament conegut un edifici religiós extraurbà. Es tracta del santuari del cap des Llibrell , esmentat en relació a la seua fase púnica. Aquest, abans d’acabar el primer terç del s I dC, en part eliminant estructures anteriors i en part cobrint-ne d’altres per superar el desnivell del terreny, fou totalment reconstruït. Ara, el nou temple disposava d’un gran parament perimetral executat amb tècnica quasi ciclòpia, és a dir, amb grans pedres naturals just retocades, que fou aixecat per tal de proporcionar al sòl una terrassa horitzontal. S’hi accedia pel seu costat de llevant mitjançant una escala d’almenys cinc escalons de pedra. A la part central continuava en ús la gran cisterna, i aleshores rebia l’aigua mitjançant una canalització de secció quadrada, feta amb petites llosetes planes de pedra, per davall del paviment de signinum d’una estança contigua. Per ara no es pot precisar la seua distribució d’espais en planta. L’excavació encara no és completa i l’arrasament antròpico-natural del segon recinte del cap des Llibrell és considerable. Sí que pot fer-se esment dels sòls pavimentats amb el signinum tantes vegades esmentat i la presència d’algunes fines plaques de marbre, cosa que parlaria a favor d’una certa qualitat en l’acabat del temple. Per la seua part, la construcció funerària d’aquesta fase històrica és summament senzilla pel que fa a concepcions arquitectòniques. A partir del segle II dC i fins a l’acaball de l’època bizantina, les inhumacions en fosses esdevenen la tònica general, llevat d’alguns enterraments sumptuosos en què s’utilitzararen fins i tot sarcòfags importats de marbre durant el baix imperi, cosa excepcional i que, com és lògic, corresponia a capes socials molt elevades. Les dites fosses, tant foren simples talls rectagulars al sòl base (terra o roca), com construïdes amb rudimentàries lloses aplanades naturals, quan no emprant lloses d’edificis prèviament enderrocats i sempre amb cobertes del mateix tipus de material. En alguns casos, hom ha pogut comprovar l’existència d’elements fets amb opus signinum a sobre d’elles, potser per a la col·locació d’esteles, o construccions de tipologia indeterminada amb la finalitat de donar un cert relleu exterior a les dites tombes. [JoRT]
3. Arquitectura defensiva. La inseguretat ha estat un fet ben evident a les Pitiüses durant molts de segles i els seus habitants han tengut sempre una constant necessitat de protecció, i per tant no ha d’estranyar la proliferació d’edificis de caràcter defensiu i de llocs de refugi que encara avui es conserven. Aquests són recollits al catàleg de monuments d’arquitectura militar d’Espanya classificats en diverses categories: ciutats amb recinte emmurallat medieval i fortificat amb baluards; castells; torres; edificis religiosos fortificats; residències fortificades. Durant segles l’únic nucli urbà de l’illa, des de la seua fundació el s VI aC, ha estat la ciutat d’Eivissa, que pot definir-se com una plaça forta marítima, és a dir, un nucli urbà sorgit amb funcions mercantil i civil, però que ha esdevengut un enclavament militar o, almenys, ha estat guarnida amb fortes defenses. Atesa la topografia del lloc, hom pot suposar l’existència d’una ciutadella o acròpolis i d’una ciutat baixa o portuària; malgrat els escassos testimonis arqueo-lògics, la seua existència i la seua situació resulten lògiques i necessàries. L’escriptor romà, del s I aC, Diodor, que recull dades de Timeu, en la seua descripció de les Balears al·ludeix expressament a la citutat d’Eivissa tot indicant que estava protegida per importants muralles. De moment no s’ha trobat cap resta arqueològica de les defenses antigues que ajudi a precisar més sobre aquest tema; tan sols cal esmentar ací un tram de mur descobert al sondeig fet dins el recinte de l’almudaina, prop de la torre VIII, que tal vegada pogué tenir una funció defensiva. El mateix mur nord d’a-quest recinte, al qual hom suposa gran antiguitat, no pot, de moment, retrotreure’s més enllà del s VI dC. La ciutat, abans de la construcció de les muralles renaixentistes, comptava amb un altre sistema defensiu. Testimonis escrits dels s XII i XIII evidencien l’existència d’un triple recinte emmurallat en època àrab, encara que això no confirma que l’origen dels diferents trams conservats sigui íntegrament d’aqueixa època. Aquesta fortificació medieval estava formada per llenços rectes de muralla, que alternaven amb torres de dimensions desiguals i de formes diverses, que envoltaven el cim i el vessant nord-oest del puig de Vila, i s’adaptaven al terreny en sentit descendent. Per a la reconstrucció dels recintes medievals ha estat fonamental el testimoni dels diferents plànols corresponents a l’època d’execució de la nova fortificació renaixentista, atès que el projecte inicial era la creació d’una muralla paral·lela que envoltàs l’antiga fortificació amb un sistema de baluards més modern i d’acord amb l’època. El primer recinte ocupa la part alta del puig de Vila, on hi ha el castell-almudaina, protegit per llenços de muralla i per onze torres. A la part posterior del castell, l’antiga muralla està emmascarada per construccions posteriors, mentre que a la cara nord hi queden vestigis dels paraments i de les torres, probablement, d’època àrab. El tram de ponent d’aquest primer recinte ha estat recentment localitzat en les excavacions de la ronda de Calvi, de forma que s’han pogut documentar les torres XXV i XXVI i el tram de muralla fins a la cantonada nord-oest del castell. A la part que mira al port queden visibles les torres XIV, XV i XVI. Entre les dues darreres hi ha una de les portes d’accés a la vila superior, anomenada sa Portella . Del tram que separava els dos recintes superiors, no en queden gaires vestigis, ja que fou anul·lat després de la conquesta. Per altra banda, tampoc no apareix documentat en els plànols antics de la ciutat. Així i tot, la seua existència s’ha pogut documentar arqueològicament sota can Llaudis i a l’enllaç del carrer Major amb el carrer de Sant Ciriac. El tram que separava la vila mitjana de l’arrabat es conserva prou bé. Els elements estructurals que el conformen són la torre octogonal del seminari, el llenç de muralla i les tor-res XX i XXI, situades al carrer de Sant Josep. A l’últim recinte, anomenat raval o arrabat, hi ha les dues úniques torres de planta circular de tota la fortificació: la torre XXVIII, situada dins el baluard de Sant Joan, i la torre XXX o torre Nova, al baluard de Sant Pere. El recinte fortificat renaixentista es va fer a la segona meitat del s XVI, i la seua construcció s’emmarca dins la política de defensa projectada per Felip II, que va comportar la fortificació de diverses places fortes marítimes de la Mediterrània. Després d’alguns segles en actiu, les muralles medievals patien un fort deteriorament, i per altra banda els continus atacs que assolaren l’illa a la primera meitat del s XVI provocaren una gran indefensió en la població, que exigia solucions immediates a aquest greu problema. Això comportà la construcció de les noves muralles seguint criteris més moderns i adequats a l’època. A aquesta època, precisament, pertany gran part de la documentació cartogràfica que va ser determinant per a l’estudi d’ambdós recintes fortificats. Giovanni Battista Calvi fou l’enginyer encarregat de fer el projecte, i dissenyà el recinte fortificat amb baluards que envolta la ciutat medieval seguint el perímetre de les defenses existents. Consta de sis baluards -Sant Bernat, Sant Jordi, Sant Jaume, Sant Pere (o Portal Nou), Sant Joan i Santa Tecla- i dos accessos principals -el portal de Mar, a la vora del baluard de Sant Joan, i el portal Nou, que travessa el baluard del mateix nom-. L’obra es començarà l’any 1554 per la banda de ponent, i es faran ràpidament els tres primers baluards, però ben aviat sorgiran diversos problemes que alentiran els treballs; i així mateix la mort de G. B. Calvi també degué afectar la marxa del projecte. El 1575 arriba a l’illa un nou enginyer per veure les obres de la fortificació, que aleshores estaven pràcticament paralitzades, Giacomo Paleazzo “el Fratín”. També se li havia encomanat la cerca de solucions per protegir un nucli d’habitatges instal·lats al puig de Santa Llúcia, fora de les muralles. Tres anys després ja s’havia fet la nova traça que rectificava el tancament projectat per G. B. Calvi. Aquesta nova traça va comportar l’ampliació del recinte i el perímetre dels murs amb un baluard nou, el de Santa Llúcia, i l’ampliació del de Sant Joan. Així mateix s’alterà el lloc del portal de Mar, que fou ubicat en- tre els dos baluards esmentats. Aquesta reforma representà una important ampliació de l’espai urbà protegit. Al cim del puig de Vila hi ha el castell, que es va construir després del s VI aC, segurament a l’època islàmica , al mateix temps que l’almudaina . Es tracta d’un recinte de planta trapezoïdal quasi quadrat, protegit per set torres de planta quadrada i una porta al NE. La seua superfície és de devers 1.500 m2. El tram oest fa de divisòria amb l’almudaina. Quatre tor-res es disposen als angles i les altres tres són als trams del sud i de llevant, i en aquest últim s’obre l’única porta exterior ubicada entre la torre II, a una banda, i sa Torreta (torre III), a l’altra. Al tram interior hi degué haver una altra porta que devia posar en comunicació els dos recintes medievals. Dins la categoria d’edificis religiosos fortificats s’inclouen les primeres capelles rurals, situades una a cada un dels quartons en què es divideix l’illa d’Eivissa després de 1235. Són les següents: església de Sant Antoni de Portmany , església de Santa Eulàlia des Riu , església de Sant Miquel de Balansat i la de Sant Jordi de ses Salines . Totes elles tenen com a característica comuna i destacable el seu aspecte fortificat, arquitectònicament definit per una construcció de planta quadrangular amb grans murs que feien de refugi en moments de perill. També cal fer constar que la seua ubicació no és gaire aleatòria, ja que solen ocupar llocs estratègics amb gran visibilitat sobre l’entorn. L’església de Sant Antoni de Portmany és l’única de la qual es coneix el document que atorga el permís de l’arquebisbe de Tarragona per construir la capella i un fossar, datat el 1305. Va estar ubicada al mateix lloc que ocupa avui dia, i hom sap que s’hi feren obres importants els anys 1644, 1674 i 1784, tot i que encara conserva l’aspecte fortificat de l’edifici original. Sembla que aquest estava adossat a una torre alta de planta quadrada, que forma la capçalera del temple. A la planta inferior, separat de la nau per un arc apuntat, hi ha el presbiteri, sobre el qual hi ha dues plantes més i el terrat, al qual s’arribava per una escala situada, segurament, al cantó SE. Es tracta d’una construcció feta de pedra irregular -llevat de les cantonades, on s’utilitzen carreus de marès-, que pot ser bastant antiga, ja que té característiques típiques de les torres medievals, com són les espitlleres que s’obren a la façana est i el cos inferior rematat en talús. També s’han d’esmentar els merlets i les troneres, encara conservats en el rematat del mur oest, que segurament existiren en els altres murs, i que hom podria relacionar amb el fet que l’església havia estat artillada el 1505. Difícilment pot identificar-se aquesta important construcció amb la torreta que l’enginyer Castellón diu que varen fer els habitants de Portmany el 1687, i encara que no se’n conservin documents escrits és ben probable que aquella sigui bastant anterior. La resta de l’edifici religiós s’adossa a l’oest de la torre, inclosos els grans murs laterals, que arriben fins a més de la meitat d’aquella. A l’exterior estan rematats en talús fins al cordó de mitja canya que hi ha a la part alta, i per damunt d’aquest els murs s’alcen verticals formant el parapet superior. L’entrada original al temple s’obre en el mur sud en forma d’arc de mig punt amb doble mur. Una de les primeres referències a l’església de Santa Eulària és el 1338, arran d’un benefici fundat per Ramon Arabí, bé que l’any 1302, amb ocasió d’un homicidi as Molins, ja es parla d’un lloc anomenat Santa Eulària, fet que ja indueix a pensar que hi existia un temple. De l’edifici antic, quasi no se’n sap res, però sembla que el cos central de l’església, que encara conserva els grans murs perimetrals, degué formar part de l’antiga capella. Com la resta d’esglésies mencionades, es tracta d’un edifici ben fortificat ubicat a un lloc estratègic que serveix, no només per tenir cura de les ànimes, sinó també com a refugi dels habitants de la rodalia. Hom té notícies que poc abans de 1555 va sofrir un atac i la gent que s’hi havia arrecerat fou capturada després que els turcs enderrocaren part d’un mur de l’edifici. En aquell temps era a l’illa l’enginyer que feia les muralles d’Eivissa, G. B. Calvi, el qual, per indicació de la princesa governadora, el mateix any va anar a Santa Eulària per veure l’església i posar remei als desperfectes. Pot ser que llavors es projectàs la construcció de la torrasa o baluard semicircular per protegir el costat més accessible, a la vegada que es reparaven els danys fets durant l’atac. Les obres degueren iniciar-se el 1562, i el 12 de febrer de 1568 es digué una misa a la «yglesia nove (que) ses feta ahont stava primer». Probablement no es va fer una construcció totalment nova, però sembla que s’aprofità l’ocasió per fer prou canvis, que donaren a la capella un nou aspecte. Sobre un puig elevat s’alça l’església del quartó de Balansat, dedicada a Sant Miquel. El seu aspecte és el d’una fortalesa amb murs exteriors accentuadament inclinats. L’edifici original era de planta rectangular, delimitat per grans murs, i a l’interior encara es conserven els quatre arcs apuntats que donen suport a la volta i que degueren formar part de l’antiga capella. Posteriorment s’han obert algunes capelles laterals i s’hi han afegit altres edificacions, però encara té el caràcter fortificat dels seus orígens. L’església de Sant Jordi de ses Salines té, com les altres, el caràcter fortificat, en aquest cas accentuat pels merlets que rematen els murs del cos central, que degueren formar la capella primitiva. Aquest cos és de planta rectangular i està fet amb grans murs de talusos ben pronunciats. Els segles XVI-XVIII s’hi obriren diverses capelles laterals, i per tant es va perforar la part baixa dels murs antics, a fi d’ampliar l’espai religiós; a més s’afegí el porxo a l’exterior i, ja en un altre temps, altres dependències. Altres monuments d’arquitectura defensiva molt abundants a les Pitiüses són les torres. N’hi ha de dues clases, les costaneres, fetes segons un pla general de defensa de les illes, i les d’interior, que sorgeixen com a llocs de refugi per als habitants del camp. De primer, les torres costaneres eren simples torres de guaita per avisar de l’arribada de corsaris, però es convertiren, a la segona meitat del s XVI, en veritables places fortes gràcies a la peça d’artilleria de què eren dotades. De la segona meitat d’aquest segle n’hi ha dues a l’illa d’Eivissa, la de ses Portes i la del Carregador de la Sal. La resta foren fetes el s XVIII, quasi totes segons un disseny elaborat per l’enginyer Ballester, seguint un esquema únic en què tan sols canvia el volum, que depèn de les necessitats de defensa del lloc on s’ubicava la torre. Sembla que no són elements defensius aïllats, sinó que formen part d’un projecte global de defensa que abraça les dues illes, i per això mateix en alguns casos estaven intercomunicades visualment o per altres mètodes. Les característiques morfològiques són similars a totes les torres de la segona època. Es tracta de construccions troncocòniques de dos cossos i plataforma superior amb parapet, realitzades amb parament irregular de pedra i argamassa de calç, reforçat per alguns nervis fets amb car-reus de marès. Els murs amb talús arriben fins al cordó superior i sobre aquest s’alça el parapet verticalment. La porta original s’obre al pis superior i és defensada per un matacà, col·locat sobre mènsules. La meitat de la planta baixa està massissada i a l’altra se situen el polvorí i l’escala de caragol per accedir al primer pis. A la plataforma superior, hi ha una garita que protegeix la pujada de l’escala, a la vegada que queda comunicada amb el matacà. Vet aquí les torres costaneres de l’illa d’Eivissa: Torre de sa Sal Rossa o del Carregador de la Sal, que es troba situada a l’extrem sud de la platja de sa Sal Rossa, sobre una petita elevació des de la qual es dominen les salines del mateix nom i que, per altra banda, servia per defensar el moll del Carregador de la Sal. És troncocònica amb dues plantes i plataforma amb parapet, amb murs de maçoneria en talús fins al cordó. L’entrada a la part baixa pot correspondre als orígens de la torre; el vestíbul té doble trencament revestit de carreus de marès. A diferència de les torres posteriors, té el pis inferior buit, encara que més endavant en va ser tancada una part per fer el polvorí. Sembla que mai no va ser artillada a pesar que la Universitat , abans que l’acabassin, havia comprat una peça d’artilleria. Es va utilitzar fins al seu abandonament com a simple talaia. Torre de ses Portes, situada a la punta del mateix nom, amb la de s’Espalmador controla el pas des Freus. És troncocònica i feta amb maçoneria de pedra, té dos pisos i la plataforma superior amb parapet. No té cordó i és més alta que la del Car-regador de la Sal, encara que a l’interior ambdues s’assemblen. Fou construïda segurament al final del s XVI, i el 1750 fou reconstruïda de bell nou i artillada amb dos canons. Torre des Savinar o del cap des Jueu, projectada el 1756 per l’enginyer Ballester i construïda devers 1763. No arribà a tenir artilleria i tengué assignats dos torrers fins que fou abandonada. Torre de Comte, també d’en Rovira, s’aixeca sobre la punta del mateix nom, que clou la badia de Sant Antoni pel sud. El 1824 comptava amb dos canons que conservà fins que fou abandonada. Tenia un torrer fix i un altre de suplent. Torre des Molar o del port de Balansat, projectada per Ballester i finalitzada el 1763. No arribà a ser artillada i disposà de dos torrers per a la vigilància. Torre de Portinatx o de sa Plana, projectada per Ballester, el 1756 estava construïda, va tenir dos torrers i sembla que no arribà a ser artillada. Torre de Campanitx o d’en Valls, que el 1763 estava acabada i potser havia estat projectada pel mateix enginyer que les anteriors. Va ser artillada i li foren assignats dos torrers. Pel que fa a l’illa de Formentera, vet aquí les seues torres costaneres: Torre de sa Guardiola (s’Espalmador), projectada per Ballester, acabada abans de 1750, que disposà d’artilleria i de dos torrers. Torre de la punta Prima, projectada per Ballester i finalitzada devers 1756. No arribà a rebre dotació d’artilleria i se li assignaren dos torrers. Torre des Pi des Català, situada sobre una petita elevació costanera que domina toda la costa sud de Formentera des del cap de Barbaria, a ponent, fins a la punta Roja, a llevant. El 1763 ja estava construïda, arribà a ser artillada i va tenir dos torrers. Torre del cap de Barbaria, situada sobre el penya-segat, domina un ampli horitzó marítim de ponent i migjorn. Va ser construïda el 1763. Tengué un canó i dos torrers del cos. Torre de la punta de la Gavina, que domina un ampli horitzó de la costa de ponent. Finalitzada el 1763, no va rebre dotació d’artilleria i va tenir assignats dos tor-rers. Les torres de refugi són exemples d’arquitectura popular que es construiren a diversos llocs del camp per protegir-ne els pobladors en cas de perill. No responen a esquemes fixos, encara que són molt semblants. La major part són de planta circular i algunes de planta quadrada, per bé que aquestes, generalment, apareixen totalment incorporades a cases pageses. Les rodones, en molts de casos també han quedat aferrades a les cases, encara que en principi degueren estar-ne exemptes. El cos pot ser cilíndric o troncocònic i fins i tot a vegades és mixt, és a dir, la meitat inferior troncocònica i la superior cilíndrica. Generalment estan fetes amb grans murs de maçoneria irregular, i en alguns casos s’utilitza la tècnica d’opus spicatum. Tenen dues plantes i una plataforma superior, que pot estar vorejada amb parapet, i a l’interior té una sala a cada pis, coberta amb una volta, sense escales construïdes, tan sols un forat a la volta que permetia l’accés al pis superior amb l’ajuda d’una escala de fusta. La porta es troba, normalment, al pis inferior, i sol ser molt estreta i baixa, rematada en arc, encara que algunes torres també la tenen al primer pis. Actualment encara es conserven unes cinquanta torres repartides pels municipis de l’illa d’Eivissa, i cap a Formentera, on sembla que mai n’hi hagué. Segles enrere n’hi degué haver moltes més, que apareixen esmentades en documents del s XVI endavant. Les torres més antigues se solen assignar al s XVI i la majoria al XVII i al XVIII, però tal vegada alguns exemplars són anteriors. No hi ha dubte que la necessitat de protecció ha estat una constant, sobretot a l’època medieval i moderna, i és per això que resulta difícil creure que abans del s XVI no hi hagués llocs de refugi per a la població que habitava al camp. Vet aquí, a continuació, una relació de torres de refugi, per municipis. Se n’inclouen algunes de desaparegudes, la ubicació de les quals, però, s’ha pogut precisar. a) Municipi d’Eivissa: torre de cas Serres de Baix, torre de can Basques, torre de cas Escandells (restes), torre de sa Colomina (desapareguda). b) Municipi de Sant Josep: torre de l’hort d’en Palerm, torre de can Toni Rei, torre de cas Margalits, torre de cas Costes, torre de can Mates, torre de cas Orvais o de can Bola, torre de can Gibert, torre de can Font, torre de cas Nét, torre de can Savines o de ca na Puça, torre de can Toni Jondal, torre del coll des Jondal, torre des Masauets o de can Pere Ric (desapareguda), torre de can Joan Joanet (desapareguda), torre de Benimussa (restes), torre de can Xic de Cas Costes, torre de can Sergent o des Toniets, torre de can Guimó o des Vedrà, torre des Cambrils o de can Cantó de sa Torre (restes), torre de can Guerxo (restes), torre de can Racó, torre de can Curt o de ca s’Estudiant, torre de can Macià, torre de can Gaspar, torre de can Pere Petit, torre de can Sirvent (desapareguda), torre de cas Damians (desapareguda), torre Roja (desapareguda), torre Blanca (desapareguda), torre de ca na Berri (desapareguda), torre de can Llaudis (desapareguda). c) Municipi de Sant Antoni de Portmany: torre de Sant Antoni (és la de l’església), torre de cas Llucs, avui sa Torre, torre des Portes o de ca na Portes, torre de can Mossonet, torre de can Figueretes o de cas Prats, torre des Fornàs, torre de can Catalí (restes), torre de can Pep Vicent o de can Batlet, torre de can Damià de sa Torre o de Sant (o son) Gelabert (restes), torreta de Sant (o son) Gelabert o de can Ramon d’en Jaume (desapareguda), torre d’en Guillemó (desapareguda), torre de can Mosson de sa Torre, d’en Picarol o d’en Rosselló (restes), torre de can Roig Fitó (desapareguda). d) Municipi de Sant Joan de Labritja: torre des Verger, torre de can Fornàs (Balàfia), torre de can Pere de na Bet (Balàfia), torre de can Pere Mosson (Balàfia), torre de Benimoni o d’Albarqueta, torre de Benimor o de Benimancar, avui de can Mariano Lluquí (restes). e) Municipi de Santa Eulària des Riu: torre de cas Bonets, avui de can Negre, torre de sa Blanca Dona, torre de ca n’Obrador o de can Barceló, torre des Andreus o de ses Monges, avui de ca n’Espatleta, torre de can Sergent de sa Torre, torre de can Llàtzer, torre des puig de Missa o de Santa Eulària, torre de can Teuet de sa Torre, torre des Molins, torre d’Arabí (desapareguda), torre de can Roig Llebre, avui de can Vidal, torre de Canavall o de can Jaumet, torre d’Atzaró o de can Rieró, torre de Montserrat o de can Jordi, torre des Pou d’en Nadal, torre de can Toni de sa Torre, torre de s’Alzina (desapareguda), torre des Xebel·lins o d’en Bardaixí (desapareguda), torre Blanca (desapareguda), torre Rompuda o torre Tombada (desapareguda), torre de ca n’Espanyol (restes), torre de cala Llonga (restes), torre de Jesús. [RGB] 3 RELIG Arquitectura religiosa. L’arquitectura religiosa que es coneix avui en dia és posterior al segle XIII i està lligada al cristianisme. Encara que es tenen notícies de culte a la cova de Santa Agnès, els primers segles de l’era cristiana, és a partir de 1235 quan es comencen a edificar les primeres construccions religioses que arriben, quasi totes elles, fins als nostres dies. L’evolució de l’arquitectura religiosa va lligada als diferents perío-des de la història de l’Església a Eivissa i Formentera, que poden dividir-se en tres: el primer, des de la consolidació del cristianisme, amb la conquista catalana i el repartiment del territori entre els conqueriors, fins a la creació del bisbat d’Eivissa, que marca l’inici del segon període, durant el qual es divideix l’illa en parròquies, i que arriba fins al s XIX. Finalment, un tercer període des del s XIX fins als nostres dies. a) Primer període. Un mes després de la conquista d’Eivissa és signada, per part dels tres conse-nyors, una escriptura pública en la qual, entre d’altres coses, es fa referència a l’erecció i dotació d’una església parroquial, i encara que no se’n parla directament ni s’especifica el seu emplaçament, es dóna per entesa la seua existència. Atès el poc temps transcorregut des de la conquista, no pot tractar-se d’una edificació de nova planta. Hi ha la possibilitat de la cristianització d’una mesquita musulmana, fet que no es pot afirmar amb rotunditat, encara que recents excavacions arqueològiques a la catedral confirmen, efectivament, la preexistència d’una edificació de planta quadrangular. Així, doncs, l’església parroquial de Santa Maria d’Eivissa s’edifica en diferents etapes, fins que la remodelació del s XVIII li dóna l’aspecte unitari que avui té. La torre del campanar, l’absis i la sagristia mostren encara l’estil gòtic en què es començà l’edifici, que en una primera etapa quedà incorporat al recinte defensiu medieval de la vila d’Eivissa. La divisió del territori en quartons entre els conqueridors donà lloc a la construcció d’una església a cada quartó: Sant Jordi, Sant Antoni, Sant Miquel i Santa Eulària, el segle XIV, i Jesús, al pla de Vila, els segles XV i XVI. Al començament, totes aquestes esglésies tenen un caràcter defensiu, reafirmat pel fet que presenten torres adossades o incorporades al seu esquema -cas de les de Sant Antoni i Santa Eulària-. El caràcter defensiu no el perdran fins al segle XIX, en què desapareixen les condicions d’inseguretat causades pels atacs piràtics i corsaris. Aquesta circumstància permet una sèrie de transformacions i addicions que les fa més semblants a les nostres esglésies rurals edificades a partir del segle XVIII. Una d’aquestes modificacions consisteix a situar la porta principal -ubicada inicialment al costat major, com encara passa a Sant Antoni i a Sant Miquel- sobre l’eix longitudinal. Totes elles són de planta rectangular, cobertes amb voltes de mig punt o apuntades i amb terrats plans i accessibles en funció de les necessitats defensives. Arquitectònicament, constitueixen volums rotunds, geomètrics, de façanes planes i sense ornaments. Algunes d’elles conserven encara les empremtes dels estils històrics, com per exemple el gòtic en el cas de les voltes de les esglésies de Jesús, Sant Miquel i Sant Jordi. A Formentera, atesa la inseguretat de l’illa, que durà fins a ben entrat el segle XVIII, les dificultats de repoblament comportaren unes necessitats limitades de culte, satisfetes amb la construcció d’una capella (s XIV) de planta rectangular i dimensions reduïdes, coberta amb volta de mig punt. Es tracta de la capella de sa Tanca Vella, restaurada recentment. Les altres esglésies construïdes abans del s XVIII s’ubiquen a la vila d’Eivissa i estan vinculades als barris extramurs, com Santa Llúcia (s XV, desapareguda) i Sant Elm (s XV, reconstruïda), als gremis medievals, com la capella de l’Esperança i la capella del Salvador, o a l’evolució urbana de la ciutat a causa de l’important canvi urbanístic produït per la construcció de les muralles renaixentistes, que ampliaren la superfície del recinte intramurs, com l’església del Convent, que conserva les referències estilístiques més cultes, i la de l’Hospitalet, que és la més semblant a les esglésies rurals. b) Segon període. El 1782 s’autoritza l’erecció del bisbat d’Eivissa. El primer bisbe, Abad y Lasierra , arriba a Eivissa el 1784, i signa el 1785 el decret que organitza la diòcesi en parròquies, algunes d’elles amb seu als temples que ja hi havia i d’altres a esglésies de nova construcció, que hom pretén que afavoreixin la creació de petits nuclis rurals com a elements organitzadors de l’economia insular, a més de complir les seues tasques religioses. Així, el bisbat s’afegeix a la iniciativa il·lustrada del s XVIII, que tracta d’impulsar i vertebrar l’economia de l’illa amb l’anomenat Plan Político y Económico de Rehabilitación y Progreso de Miquel Gaietà Soler Rabassa (1789). Al camp d’Eivissa, d’acord amb el decret episcopal, es constitueixen en parroquials -a més de les dels quatre quartons-les esglésies més recents de Sant Josep de sa Talaia (1726-1732), Sant Joan de Labritja (1726-1785) i Sant Francesc de s’Estany (mitjan s XVIII) i se’n construeixen d’altres: Sant Mateu d’Albarca (1785-1796), Santa Gertrudis de Fruitera (1786-1796), Sant Rafel de Forca (1786-1793), Sant Agustí des Vedrà (1786-1809), Sant Carles de Peralta (1786-1799), Sant Llorenç de Balàfia (1785-1797) i Santa Agnès de Corona (1785-1806), a l’illa d’Eivissa. A Formentera, esdevenen par-roquials les de Sant Francesc Xavier (1726-1738) i el Pilar de la Mola (1772-1784). Són posteriors les esglésies de Sant Vicent de sa Cala (1827-1837), a Eivissa, i la de Sant Ferran de ses Roques (1883-1889), a Formentera. Totes elles, com les del s XIV, tenen la nau principal de planta rectangular, cobertes exteriorment amb aiguavessos de teula. A la nau principal s’hi va afegint una sèrie d’elements: espais porticats, cases parroquials, capelles, espadanyes, etc., de manera diferent en cada cas, però sempre formant conjunts arquitectònics unitaris, fins a tenir la forma final amb què es coneixen avui en dia. Amb les dels quartons, formen el conjunt d’edificacions religioses rurals d’Eivissa i Formentera, que es pot considerar, dins l’arquitectura tradicional eivissenca, com una abstracció de l’arquitectura domèstica popular, i que segueix el mateix mecanisme de creixement: agregacions successives a un nucli inicial a mesura que són necessàries i que les circumstàncies ho per-meten. Com més endavant es veurà, en parlar de l’arquitectura rural, les tècniques constructives i els materials utilitzats són els mateixos, excepte en els murs i les voltes de les naus o capelles. Malgrat que una de les seues principals característiques sigui la falta d’estil i monumentalitat, en algunes d’elles hi són recognoscibles les empremtes dels estils arquitectònics, com en el cas de la decoració barroca de l’interior de l’església de Santa Eulària o de les formes classicistes a les de Sant Antoni, Sant Miquel i Sant Rafel. c) Tercer període. Els primers anys d’aquest segle apareixen les capelles de devoció popular, aixecades a dalt de turons o bé a prop d’alguna casa. De planta rectangular i petites dimensions, constructivament són molt senzilles amb cobertes de teulada de doble aiguavés (capella de n’Abella, capella d’en Serra i capella de sa Creu d’en Ribes). Les esglésies construïdes en aquest segle s’ubiquen a parròquies de nova creació, com es Cubells (1940-59) o es Puig d’en Valls (1967), a nous barris de la ciutat d’Eivissa, com Santa Creu (1945-55) o Sant Ciriac (1993), o bé als nous nuclis rurals o turístics en què la concentració de població ho ha fet necessari: Forada (1965-67), ses Païsses (1986), cala Llonga i es Canar. Arquitectònicament, s’inspiren generalment en els models de les esglésies rurals, tret de la de Santa Creu, d’estil neoromànic, de l’arquitecte Rafel Llabrés, i de la capella de cala Llonga, de l’arquitecte Elies Torres, utilitzada només a l’estiu, que és un espai obert per al culte, definit a partir de murs i bancs d’obra col·locats entre els pins. [FMS/SRP] 4 ARQUIT Arquitectura marítima. El fet físic insular, amb la quotidiana presència del mar, ha originat, al llarg del litoral, un tipus de construccions molt peculiars, com són les casetes dels varadors, generalment més interessants com a elements paisatgístics singulars que no pel seu específic valor arquitectònic. En aquest sentit, han estat un clar motiu d’inspiració en alguns bons exemples d’arquitectura moderna. A Eivissa es construeixen bàsicament de pedra, a diferència de Formentera, on s’utilitza més la fusta. Així, com a conjunts destacables cal esmentar els de cala d’Hort, sa Caleta i Benirràs, a Eivissa, i els des Caló, el torrent de s’Alga i alguns de la platja de Migjorn, a Formentera. Destaca, igualment, el conjunt dels fars construïts a la segona meitat del s XIX, segons projectes redactats per l’enginyer Emili Pou Bonet , també autor del projecte del port d’Eivissa. Són construccions d’influència neoclàssica, on la torre de senyals sempre es distingeix de l’edificació auxiliar -dedicada normalment a habitatge del torrer i a magatzems-, que sol ser de planta quadrada o rectangular, llevat del cas de sa Conillera, que és circular, amb la torre de forma troncocònica. Aquests dos elements adopten diverses posicions relatives. Així, a la Mola i as Botafoc, la torre està centrada en la planta de l’edificació auxiliar, parcialment desplaçada en el de la punta Grossa, i completament exempta en el cas del far de l’illot des Porcs, també anomenat far d’en Pou. [FMS/SRP] 5 CULT POP Arquitectura popular. Es pot definir com aquella que té com a única finalitat la de satisfer les necessitats pròpies i les exigències que el seus usuaris consideren més urgents. Com que generalment es realitza al marge de les idees dominants en cada moment històric i fins i tot de les possibilitats tècniques, l’arquitectura popular utilitza durant llargs períodes de temps els mateixos procediments constructius, que solen ser senzills i fins i tot anacrònics, la qual cosa implica l’eliminació de tot el que resulta superflu, fals o inadequat, en un procés de perfeccionament de la senzilla forma popular. Així, en aquesta arquitectura, forma i funció estan determinades per la situació econòmica, ben sovent precària, de l’usuari. L’arquitectura popular queda, així, vinculada al lloc on es produeix, tant si es considera globalment, com podria ser el cas de la Mediterrània, com si es fa a l’indret únic i concret on s’ubica. Així, doncs, l’arquitectura popular no es pot desentendre del seu entorn pròxim i immediat, que es converteix en element bàsic de tota la composició arquitectònica, cosa que fa que aquesta arquitectura no es pugui entendre bé del tot si no es passeja. Es poden esmentar, com a característiques més generals de l’arquitectura popular eivissenca, les següents: utilització dels materials propis de l’entorn, adaptació al clima, integració i vinculació a l’entorn, resposta a les necessitats dels seus usuaris, escala humana, volums geomètrics purs i senzills, construcció sense adaptar-se a un pla preconcebut, seguint uns tipus generals. Dins l’arquitectura popular hom pot considerar dos grans grups: la rural, sens dubte la més interessant, i una part de l’arquitectura urbana, és a dir, aquelles construccions no cultes aixecades a la ciutat d’Eivissa i en alguns nuclis rurals. En l’arquitectura rural cal considerar no sols els habitatges, sinó també totes aquelles construccions i elements auxiliars vinculats a les activitats del camp illenc, elements d’extraordinària importància en tant que són els que acaben de vincular el conjunt arquitectònic al seu entorn. Així, a la ruralia d’Eivissa i Formentera es troben cases pageses (casaments), cor-rals, trulls, pous, aljubs, cases de carro, cisternes, eres, torres de defensa, murs, tanques, molins, marges, parets de pedra seca, etc. Per la proximitat geo-gràfica, tot el que s’ha dit per a Eivissa és vàlid també per a Formentera, malgrat que a la dar-reria del s XIX hi aparegué un tipus d’habitatge rural, formalment diferent del d’estil eivissenc, encara que segueix les característiques generals de l’arquitectura popular. Aquest nou tipus arribà a Formentera a través dels emigrants que tornaven de l’estranger i que reproduïen els exemples dels llocs on havien anat a treballar. De la mateixa manera, una de les influències exteriors incorporada a la nostra arquitectura popular fou una sèrie d’elements d’estil colonial d’inspiració clàssica, portats a l’illa pels emigrants que tornaven del Carib i dels Estats Units d’Amèrica (els indians). En qualsevol cas, la influència colonial fou més important en l’arquitectura urbana que no pas en la rural, en la qual, quan s’hi incorpora, no en trenca els esquemes típics de creixement, sinó que és utilitzada com a ornament, com a façanisme, i sempre seguint els mateixos esquemes de juxtaposició de l’arquitectura popular. L’arquitectura popular eivissenca fou especialment valorada pels arquitectes del GATEPAC (1934), que hi trobaren un equilibri entre els valors tradicionals de la forma arquitectònica -norma, tipus, unitat i jerarquia- i els aspectes figuratius i espacials de la seua imatge, que conjuguen funcionalitat i pintoresquisme, és a dir, la confirmació dels criteris funcionalistes del moviment modern: adaptació al medi, mides adaptades a l’escala humana, tipus i repetició, ordre, claredat, absència d’estil, juxtaposició en sentit racional, etc. Molts d’autors que s’han dedicat a estudiar l’origen de la nostra arquitectura popular defensen que té les seues arrels en les construccions de les tribus que poblaren l’Àsia Menor en els temps primitius, i que arribaren aquí importades pels fenicis que s’establiren a Eivissa. Aquesta teoria ha estat estudiada per Rolph Blakstad i per Eric Muhle . Segons Blakstad, la casa rural eivissenca té el seu origen en les cases rectilínies del Neolític al Pròxim Orient, que també s’organitzaven al voltant d’una cambra principal de planta rectangular (long-room) a la qual se li col·locava la porta d’entrada a un dels costats majors i, al costat oposat, se li afegien dues o tres cambres, esquema que s’anava completant afegint cambres també als costats menors, a un d’ells o bé a tots dos. És a dir, un esquema similar al de la nostra casa pagesa, en la qual el porxo seria l’equivalent a la long-room. Aquest mateix tipus, ja més evolucionat amb la incorporació d’un espai porticat davant de la long-room (tipus Bayt-Hilani), apareix a Fenícia als voltants de l’any 1000 aC. Hi ha un tipus egipci de casa, que també apareix aquí, en el qual el porxo (long-room) és substituït per un pòrtic. Així, a Eivissa es pot estudiar l’evolució tipològica de la casa del Pròxim Orient, des del tipus més senzill (long-room), que hom podria assimilar als corrals de les cases pageses, fins al més evolucionat (Bayt-Hilani). El fet que siguin púnics els colonitzadors de l’illa, i que l’art fenici antic reculli i sintetitzi les influències d’Egipte i Mesopotàmia, explicaria l’estil de la casa pagesa eivissenca, en la qual les plantes són essencialment assíries, i egípcies les elevacions. Per a Eric Mulhe l’arquitectura popular eivissenca està englobada dins l’arquitectura aglutinada, caracteritzada per ser un conglomerat de cossos horitzontals i verticals sense una orientació especial predeterminada. L’origen i el creixement dels aglutinats és desordenat, sense termini fix i solament condicionat per les necessitats i les possibilitats dels seus usuaris. Apareix al Pròxim Orient i a l’àrea mediterrània el 6000 aC, i en el neolític, quan l’home passa de ser caçador i recol·lector nòmada a agricultor sedentari. Se’n troben exemples a molts de llocs de la Mediterrània: Pròxim Orient, Aràbia, Àsia Menor, nord d’Àfrica, península Ibèrica, illes de l’Egeu, etc., i l’arquitectura d’Eivissa en seria un d’aquests exemples, amb la variant del porxo. Aquestes teories han estat qüestionades recentment pels arqueòlegs Benjamí Costa i Jordi Fernández , que defensen que, malgrat que la documentació existent, tant l’arqueològica com la documental, és escassa, no hi ha prou evidències que permetin defensar que l’origen de la casa pagesa eivissenca sigui un tipus d’arrels orientals, portat a Eivissa, que ha perdurat fins ara. Costa i Fernández, basant-se en l’anàlisi dels tipus de casa més característics de l’època púnica, que té com a element fonamental un pati interior entorn del qual s’articulen les diferents peces, i en l’estudi de les edificacions conegudes a la nostra illa, sien d’època púnica o romana, sien -per les referències que se’n tenen- d’època islàmica o dels primers temps de la conquista, consideren insostenible la tesi que un determinat tipus de construcció s’hagi mantengut sense canvis substancials durant més de vint-i-cinc segles. Això comportaria que, si l’habitatge és el principal reflex de l’organització sòcio-econòmica dels seus ocupants, aquest model sòcio-econòmic tampoc no hauria estat significativament afectat ni per la romanització, ni per l’islamisme, ni per la conquista catalana, fet poc probable i, en principi, difícil de mantenir. [FMS/SRP] 6 ARQUIT Arquitectura contemporània. Amb la inaguració del teatre Pereira l’any 1898, s’introdueix a Eivissa un nou estil ornamental d’inspiració classicista i d’origen colonial. Els autors d’aquesta arquitectura foren arquitectes i, principalment, mestres d’obres de formació autodidacta, que tornaren de les colònies d’ultramar i posaren aquí en pràctica els coneixements adquirits durant la seua estada fora de l’illa. L’estil colonial es manifesta amb el seu caràcter més representatiu al passeig de Vara de Rey, amb l’edifici del Grand Hotel, avui hotel Montesol, inaugurat l’any 1933 i construït pel mestre Joan Gómez Ripoll “Campos”, encara que a d’altres barris de la ciutat, llavors en expansió (s’Hort del Bisbe, l’avinguda d’Espanya, es Viver, sa Capelleta), també se’n troben exemples ben significatius. La influència d’aquesta arquitectura, anomenada també d’indià, durarà fins als anys quaranta i arribarà fins i tot a l’arquitectura anomenada rural o popular. Les cases del petit nucli urbà de Sant Rafel de sa Creu (1931), del mestre d’obres Toni d’en Portmany, amb els seus porxos orientats cap a la carretera, i algunes cases rurals, en són mostres ben evidents. Durant el primer terç de segle, la intervenció dels arquitectes, principalment mallorquins i de tendències historicistes o regionalistes, és més aviat escassa, i es limita a alguns projectes d’habitatges, cas del grup L’Ebusitana (1931), de l’arquitecte mallorquí J. Alomar Bosch, i al traçat d’alguns plans d’eixample de la ciutat d’Eivissa i del poble de Santa Eulària, fets pels arquitectes provincials. Els anys trenta, arquitectes del moviment modern, com Sert, Rodríguez Arias, Torres Clavé, Illescas i Broner, visiten l’illa i troben en la seua arquitectura popular la funcionalitat i la racionalitat que proposaven per al desenvolupament de l’arquitectura moderna, i la donen a conèixer mitjançant diferents articles publicats a la revista AC del GATEPAC, grup del qual formaven part, excepció feta de Broner. Alguns d’ells, com Broner i Rodríguez Arias, tornen a Eivissa i s’hi estableixen definitivament. Aquest, uns anys després de la Guerra Civil ; i Broner, l’any 1959. En la seua primera etapa eivissenca realitzen aquí una sèrie de projectes: petites cases unifamiliars i edificis d’ús turístic, dos tipus d’obres entre els quals s’observa una diferència bàsica: en les propostes d’habitatges mínims hi ha una voluntat d’equilibri entre l’arquitectura popular i el racionalisme, ja que si en aquests s’utilitzaven materials tradicionals juntament amb altres de nous, i en el traçat de les plantes és evident la influència de la casa rural eivissenca, en el cas del projecte per a un hotel a la platja de Talamanca, de Sert i Torres Clavé, el model proposat és purament funcionalista. En aquest sentit, la casa de banys a Talamanca (1934), avui desapareguda, de l’arquitecte E. Broner , i el seu projecte d’habitatges per a una platja d’Eivissa, es poden considerar com els primers exemples d’arquitectura moderna a les Pitiüses, amb un llenguatge directament connectat amb l’arquitectura europea del moment. Encara que la construcció fins als cinquanta sigui escassa, es poden distingir tres tendències, gairebé com a la resta de l’Estat: la historicista, com podria ser la de l’edifici de la Comandància Militar; la racionalista, en el cas dels tres edificis construïts al passeig de Vara de Rey, obra d’arquitectes mallorquins, com Moragues, que recuperen un llenguatge que ja havien utilitzat abans de la Guerra Civil; i la regionalista de clara inspiració populista, especialment a les cases unifamiliars. Aquest últim estil és el que arribarà a tenir major implantació i el que inicien els aparelladors Josep Ferrer i Jaume Mauri, col·laboradors en aquella època de l’arquitecte mallorquí Rafel Llabrés. Les seues obres es caracteritzen per la utilització de volums senzills i per la incorporació d’imitacions de formes de l’arquitectura popular eivissenca en un context de sobrietat i senzillesa constructiva. Aquesta arquitectura és la que probablement s’exportarà a la península amb el nom d’estil eivissenc, i que amb el creixement econòmic i amb la millora consegüent de les possibilitats tècniques, anirà perdent la seua senzillesa original i acabarà convertint-se en l’anomenat stile transmediterranéen, que ja es troba a gairebé totes les zones turístiques de la Mediterrània, i caurà en el que, ja l’any 1935, des de la revista AC, concretament en el núm 18, es criticava, parlant d’«engendros de la arquitectura típico-popular». A la dècada dels seixanta, l’espectacular creixement de la indústria turística marca el major canvi social, econòmic i cultural que han experimentat mai les Pitiüses, i s’inicia una forta activitat constructiva que modifica profundament l’estructura agrícola i paisatgística de les illes, però sobretot d’Eivissa. La major part de l’arquitectura que es fa durant aquests anys és d’escassa qualitat. Les úniques obres d’interès són les realitzades pels arquitectes que ja havien estat a l’illa abans de la Guerra Civil i que ara s’hi estableixen, cas d’Erwin Broner i Germán Rodríguez Arias, o per Raimon Torres, fill de Josep Torres Clavé -un dels membres més actius del GATEPAC-, que poc després d’acabar els estudis d’arquitectura també fixa la seua residència a Eivissa, i per altres com Pratmarsó, Illescas i Josep Lluís Sert, amb intervencions ocasionals. L’arquitectura de tots ells, encara que continua inspirant-se en la nostra arquitectura rural, com és ben evident a la primera casa que Sert construeix a Eivissa, a Dalt Vila, l’any 1961, o a les cases de la urbanització de Can Pep Simó (1966-68), on també hi construeix Rodríguez Arias, intenta sempre fugir del tòpic fàcil, i introdueix elements innovadors, principalment aquells que permeten controlar la llum i, a partir d’aquí i d’altres elements, jerarquitzar els diferents espais, anàlogament al que succeeix a les cases pageses, on s’hi troben tants de matisos, des del camí d’arribada a la finca fins a l’interior de la casa. Així, aquesta arquitectura cada vegada serà més mediterrània i menys localista, i és en aquest sentit que és especialment interessant la urbanització de Can Pep Simó, on una de les primeres coses que es posa en qüestió és el fins aleshores “intocable” color blanc, i s’introdueixen també elements innovadors, com pèrgoles, patis, etc. Aquesta tendència ja és ben clara en el cas de l’obra de Raimon Torres, que fins i tot l’arriba a traslladar des dels habitatges unifamiliars a edificis residencials. L’obra de Broner és l’aportació més original a l’arquitectura contemporània feta a Eivissa i una de les més valuoses en el conjunt del nostre patrimoni arquitectònic. A les seues construccions, normalment petites reformes i cases unifamiliars, l’arquitectura del moviment modern s’expressa en un llenguatge pres directament de la nostra arquitectura popular, que ja feia anys que coneixia profundament, sense caure en la còpia fàcil o en la reproducció mimètica tan de moda en aquells anys. El seu mèrit és bàsicament la força expressiva aconseguida amb gran economia d’elements, tant els expressius com els materials, circumstància que no es pot deslligar de la seua faceta de pintor, ja que és difícil d’entendre el conjunt de la seua producció arquitectònica, feta amb cura d’artesà, sense tenir en compte aquesta doble personalitat artística d’arquitecte i pintor, juntament amb l’estima que sentia per aquesta terra, que tengué en ell un ciutadà realment excepcional. A partir dels anys setanta, l’arquitectura que es fa a Eivissa és reflex de la pluralitat arquitectònica del moment, motivada en gran part per la important afluència de professionals que hi comencen a treballar, i es trenca, així, una de les constants que s’havia mantengut fins aleshores; l’estil “eivissenc”, que era un model que hom prenia només per als habitatges unifamiliars, i, en canvi, per a la construcció d’edificis residencials, bàsicament d’ús turístic, la referència era, amb més o menys fortuna, el bloc lineal, més pròxim als postulats de l’arquitectura del moviment modern, amplia el seu camp d’actuació i ja es manifesta en tot tipus d’edificacions, des d’edificis públics fins a edificis d’habitatges, passant per construccions d’ús industrial i hotels. Però, paradoxalment, al mateix temps que el fenomen folklorista es generalitza, és quan el panorama arquitectònic es veu enriquit, més qualitativament que no quantitativament, amb les aportacions d’arquitectes de reconegut prestigi que comencen a treballar a Eivissa, juntament amb les d’arquitectes en què encara és evident la influència de l’arquitectura popular, cada vegada menys eivissenca i més mediterrània, com Raimon Torres i Henri Quillé. N’hi ha exemples ben diferents, com les cases dissenyades per l’arquitecte nord-americà Constantin Wallace a la cala de Sant Vicent, o les mostres d’una arquitectura molt diversa, en la qual la influència eivissenca potser només es veu en la volumetria, és a dir en la prevalença de la forma sobre l’exhibició de la construcció, almenys en una primera època en què s’introdueixen pocs materials nous, i en la qual tal vegada és més adequat començar a parlar d’arquitectura feta a Eivissa, més que no d’arquitectura eivissenca. Com a exemples d’aquesta última tendència es poden esmentar les primeres obres fetes a la urbanització de sa Roca Llisa per diversos professionals, com l’equip de Ballesteros, Cardenal i La Guardia, Franco Soro, Xavier Busquets, Vico Magistretti, etc.; els apartaments Sa Palmera o les cases Regina i Van den Driesche d’Elies Torres i J.A. Martínez Lapeña . Cada vegada és mes intensa l’activitat d’arquitectes catalans, o almenys formats a l’escola de Barcelona. Les seues obres, tot i tenint-ne en compte la diversitat, en general mostren una arquitectura molt elaborada, amb una especial atenció a la construcció i a la resolució del detall, tot introduint nous materials, encara que pocs, i, el que és més important, nous tractaments dels materials habituals. Així, d’entre ells cal destacar els equips de Ballesteros, Cardenal i La Guardia, Federico Correa i A. Milà, Elies Torres i J. A. Martínez Lapeña, Bartomeu Mestre i Víctor Rahola, aquests tres últims especialment vinculats a Eivissa. Destaca principalment l’obra feta per l’arquitecte eivissenc Elies Torres Tur, juntament amb el seu soci, J. A. Martínez Lapeña. Aquest equip inicia la seua activitat professional a Barcelona l’any 1968 i el conjunt de la seua obra eivissenca, començada el 1970, serà, d’entre l’arquitectura contemporània feta a l’illa d’Eivissa, la més divulgada en l’àmbit professional, tant nacional com internacional, i, juntament amb la d’Erwin Broner, la més interessant, tant pel que totes dues tenen d’original com pel seu caràcter innovador en el seu moment respectiu; en aquest sentit, potser és la d’E. Torres i Martínez Lapeña la que més evoluciona. En els seus primers projectes, fets entre 1970 i 1973, la consciència del lloc es tradueix en una volumetria rotunda, i en uns hàbils control i articulació dels diversos espais, per petits que siguin, servint-se d’elements ja utilitzats en l’arquitectura mediterrània, com els patis interiors, o bé d’altres més domèstics, però fent-ne un ús arquitectònic, com en el cas de les veles de la casa Van den Driesche. Són precisament recursos com aquests els que donen originalitat a la seua obra, que evoluciona des de la claredat volumètrica -i fins i tot planimètrica- inicial fins a la sempre ben controlada distorsió formal de l’obra més recent, tot aportant sempre quelcom d’innovador en cada obra, bé sigui el tractament dels murs de bloc de formigó de la casa Boenders, o la utilització de recursos més aviat pictòrics, com les portes de la ferreteria Torres Guasch. La seua tasca profesional abraça tot tipus d’obres. Són especialment destacables les seues intervencions en obres de restauració del nostre patrimoni històric, com en el cas de l’església de l’Hospitalet, a Dalt Vila, o en el del Castell d’Eivissa, que si bé han estat motiu de forta polèmica en l’àmbit insular, han merescut el reconeixement de la crítica especialitzada, com ho demostra el fet que la restauració de l’església de l’Hospitalet fos inclosa en la mosta d’arquitectura espanyola, a Europalia, que s’exhibí a Brussel·les. Al principi dels anys vuitanta comença la seua activitat professional a Eivissa un grup de jóvens arquitectes, molts d’ells eivissencs, acabats de titular a l’escola de Barcelona. Encara que tal vegada és massa prest per analitzar les seues obres, per altra banda difícilment classificables, la seua arquitectura no dista massa de la línia d’altres arquitectes que els precedeixen, com V. Rahola i B. Mestre, que fins i tot han estat professors seus, i es pot afirmar que la voluntat de reforma de la pròpia disciplina professional i el valor de la definició del projecte com a eina de treball imprescindible, seran dos constats presents ja des dels inicis de la seua activitat professional, reflexos immediats de la formació rebuda, i en aquest sentit és importat assenyalar que la seua estada a l’escola d’arquitectura de Barcelona coincideix amb la incorporació i recuperació de reconeguts professionals com a professors: Oriol Bohigas, Rafael Moneo, Òscar Tusquets, etc., i amb una actitud pedagògica que tendeix a l’elaboració artesanal de l’arquitectura. Llevat de casos aïllats, és a les actuacions promogudes des de l’administració on es troben els millors exemples d’aquesta nova generació, tal vegada perquè aquestes representen un escenari d’expressió més adequat, ja que la promoció privada encara continua massa lligada als tòpics de l’arquitectura d’estil eivissenc. Aquesta nova actitud davant la professió i la divulgació de l’arquitectura de les illes mitjançant la revista D’A Balear d’Arquitectura del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Balears, ja ha permès que dues obres d’aquests jóvens professionals hagin estat seleccionades per a la 1ª Muestra de 10 años de arquitectura española (1980-90), cas d’un edifici de Xavier Planas i Josep Torres, i per a la II Bienal de Arquitectura Española, cas de l’edifici per als serveis de la Conselleria de Sanitat a Eivissa, dels arquitectes Arantxa Basterra, Carles Llinàs i Òscar Canalís. Aquest últim també és autor, com a arquitecte del Consell Insular, d’un conjunt d’equipaments (edifici polivalent, habitatges, guarderia i hospital al barri de Cas Serres) en què, a més d’introduir-s’hi materials no gaire habituals, s’hi mostra un gust especial per la resolució del detall. És destacable, en aquest cas, el mèrit d’haver aconseguit un alt nivell de qualitat en l’arquitectura feta des de l’administració. [FMS/SRP]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments