almohade, període

almohade, període HIST Els almohades representen un moviment religiós i polític que s’inicia al Marroc a principi del segle XII, fundat pel berber Ibn Tumart, amb l’exigència del compliment més estricte del dogma alcorànic i la reforma dels costums. Acusen els almoràvits d’infidels els quals cal combatre i reduir per la força. La seua expansió és ràpida: el 1147 ocupen Marràqueix, capital dels almoràvits, i aviat es fan amb el poder als territoris d’Al-Andalus, a excepció de les Balears, des d’on els Banu Ganðya els faran front. El 1159 ocupen Tunísia i a partir de 1163 el seu dogma és reconegut des d’Al-Andalus al Sàhara i des de les costes de l’Atlàntic fins a Trípoli. Els almohades hauran de fer front per un costat als cristians, que continuen el seu avanç cap al sud, i per altra part als Banu Ganðya. L’emir d’aquests, ‘Alð ibn Ganðya, amb una esquadra de 32 vaixells, desembarcà el 1184 a Bugia amb 4.000 homes a peu i 200 a cavall, i conquerí la ciutat, i, amb l’ajuda d’algunes tribus àrabs, ocupà bona part de Tunísia. Els almohades, per tallar el subministrament que arriba als almoràvits des de les Balears, conquisten Eivissa i Formentera el 1188, i les conserven en el seu poder malgrat els esforços dels almoràvits per reconquerir-les. El 1202 Menorca i el 1203 Mallorca, són annexionades a l’imperi almohade. D’aquesta manera, les Balears, novament unificades, tornen a incorporar-se a l’esfera política del poder peninsular, que ara tenen els almohades, bé que durant un curt espai de temps.

L’imperi almohade inicia la seua decadència després de la derrota que sofreixen en la batalla de Las Navas de Tolosa el 1212, decadència que culminarà el 1269 amb la capital, Marràqueix, assetjada pels benimerins. L’època almohade, i amb ella la islàmica, a les illes Balears, finalitza amb la conquista per part de la Corona Catalano-Aragonesa: Mallorca el 1229, Eivissa i Formentera el 1235 i Menorca el 1287. [JFG]

El nom d’aquest moviment es basa en la concepció unitària —tawhid— de la divinitat, i els muwahhidun —almohades— són els seguidors d’aquesta doctrina. El seu fundador, com s’ha dit, fou Muhammad Ibn Tumart, faqðh dels Harga dels Mas5muda de l’Adrar Daran, que va romandre deu anys —devers 1106-8 a 1117-8— a Orient, on va quallar la seua visió de l’islam, influïda per la teologia d’al-As‘arð, l’obra d’al-Gazzalð i la noció sð’ð de la impecabilitat i infal·libilitat de l’imam. Al seu viatge de retorn conegué ‘Abd al-Mu’min ibn ‘Alð a Bug&aya, i amb un grup de companys retornà a la seua llar a les muntanyes de l’Adrar Daran, on el 1121 fou reconegut per ‘Abd al-Mu’min i els seus companys —deu homes dels Mas5muda Harga— a Ig%ðllðz com el Mahdð. Seguidament, Ibn Tumart, que ja havia mostrat palesament i públicament la seua aversió envers els Lamtuna almoràvits a Marrakus i en presència d’‘Alð ibn Yusuf —que va decidir limitar-se a foragitar-lo de la ciutat—, va iniciar el gihad contra aquest. Alhora que els tractava d’herètics antropomorfistes, transvestits efeminats, pastors mig salvatges i arrogants esdevenguts governants, afermava la seua posició i la seua prèdica al territori de l’Adrar mitjançant una organització jeràrquica piramidal, encapçalada per ell mateix, seguit per un reduït consell de deu persones del seu grup tribal, els Harga —Ahl al-gama‘a—, i a continuació un grup de cinquanta persones -Ahl/Ayt Hamsin- on eren representades les cinc tribus dels Mas5muda que li havien fet costat: els Harga, els Ahl Tðn Mal, els Gadmðwa, els Ganfðsa i els Hintata.

Aquesta organització, ampliada i diversificada, es mantendrà fins a la fi de l’estat almohade i permet explicar com fou possible nodrir de governadors i càrrecs executius fidels el que seria l’extens domini almohade. Del 1121 al 1129 la tasca de proselitisme i submissió de les tribus de l’Adrar a l’autoritat i a la doctrina del Mahdð va prosseguir —el 1128 es dugué a terme l’extermini massiu de tots els membres sospitosos i dubtosos dins el moviment— fins que el 1229 els almohades assetjaren Marrakus, on foren derrotats pels almoràvits en un enfrontament sagnant. Un any després moriria Ibn Tumart i l’Ahl al-gama‘a triaria ‘Abd al-Mu’min ibn ‘Alð com el seu successor, que moriria el 1163 després d’assolir objectius gens menyspreables: fer hereditari el guiatge dels almohades entre la seua descendència, per sobre de la família d’Ibn Tumart; destruir l’estat almoràvit i ocupar tots els territoris d’al-Mag%rib i del sud-oest d’Al-Andalus. Els successors d’‘Abd al-Mu’min ibn ‘Alð —Abu Ya‘qub Yusuf (1163-1184) i Abu Yusuf Ya‘qub (1184-1199)—, tot i haver-se d’enfrontar a nombrosos problemes per mantenir la seua autoritat i expandir el domini almohade —resistència d’Ibn Mardanis a Sarq al-Andalus i guerra contra els Banu Ganðya i els seus aliats a al-Mag%rib oriental— ampliaran el territori almohade en direcció a Al-Andalus i serà Abu Yusuf Ya‘qub qui vencerà els castellans a Alarcos el 1195, i obrirà un període d’incursions a gran escala a Castella. Al-Nas5ir (1199-1213) annexionaria les Illes Orientals d’Al-Andalus (1203) per desproveir els Banu Ganðya de la seua base d’operacions contra els almohades a al-Mag%rib oriental, però patiria, a mans dels feudals cristians coalitzats, la desfeta de Las Navas de Tolosa el 1212. Després d’aquesta i de la mort d’al-Nas5ir el 1213, l’estat almohade passarà per un llarg període de crisi, que finalitzarà amb la seua destrucció el 1269.

Almohades a les illes. La conquista almohade de les illes fou forçada per la necessitat peremptòria de posar fi a l’activitat bèl·lica dels Banu Ganðya a al-Mag%rib oriental, on les seues devastacions havien malvestat el domini almohade i hi constituïen una invitació a la rebel·lió general —els Banu Ganðya invocaven el nom dels ‘Abbasiya de Bag%dad, que no eren reconeguts pels almohades. Al-Nas5ir va noliejar un estol sota el comandament del germà del seu pare, Abu al-‘Ulà Idrðs ibn Yusuf ibn ‘Abd al-Mu’min, i del sayh Abu Sa‘ðd ibn Abð Hfs5. El desembarcament de l’esquadra anà seguit pel bloqueig de Madðna Mayurqa i d’una batalla sagnant on va morir ‘Abd Allah ibn Ganðya, que hagué de patir el rebuig d’una part de la població. Atorgat l’aman a Madðna Mayurqa, Abu al-‘Ulà Idrðs va nomenar governador ‘Abd Allah ibn Ta’ Allah al-Kumð i qadi a Abu Muhammad ‘Abd Allah ibn Sulayman ibn Dawud ibn ‘Umar ibn Hwt5 Allah. Varen succeir aquest governador, Abu Zayd, oncle del califa al-Nas5ir, el sayyid Abu ‘Abd Allah ibn Abð Hfs5 ibn ‘Abd al-Mu’min, i el 1208 seria nomenat Abu Yah5yà Muhammad ibn ‘Alð ibn Abð ‘Imran al-Tðnmalalð, que hauria d’enfrontar-se a la conquista feudal (1229), ajornada per a Yabisa (1235) i Manurqa (1287). [XBN/MBP]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments