aixecaments pagesos

aixecaments pagesos HIST Les illes d’Eivissa i Formentera no patiren (o no ens n’ha arribat informació), al llarg de l’edat mitjana, aixecaments del tipus de la Guerra de les Germanies . Aquests aixecaments s’esdevenen més tard, en arribar a la darreria del segle XVII, i amb una major intensitat al final del segle XVIII i al principi del XIX.

El primer aixecament de què es té notícia va ser el 1689, quan hi hagué una revolta de pagesos que, segons ells mateixos, va ser causada per la fam. Si bé en un principi la revolta es va oblidar, l’arribada d’un nou governador , Pere de Bayarte i Bardaixí h, va representar l’empresonament de tots els promotors de la revolta. Ben aviat els pagesos, que es consideraren perjudicats per les actuacions dels jurats de la Universitat , decidiren enviar un síndic o representant davant el rei, per tal de fer-li arribar les seues queixes. Per a aquest càrrec escolliren el prevere Lluís Sunyer. Els jurats feren tot el possible perquè aquest no pogués sortir de l’illa, però la intervenció del governador permeté solucionar el problema. El Memorial presentat a la corona tenia el suport d’uns tres-cents pagesos, i s’hi mostra una illa en crisi, on no es pot trobar res. Les causes són diverses, però una part dels problemes es deuen a la desídia dels jurats. Proposen vint-i-tres solucions, moltes d’elles relacionades amb la producció salinera, que havia entrat en crisi. A més d’això, proposen una reorganització de la Universitat, amb un major poder per als representants de la part forana, que inclogui un lloc on reunir-se. La resposta ciutadana no tardà a donar-se, i el 1696 es presentà l’anomenat Informe econòmic i polític d’Eivissa, redactat per Pere Antoni de Balansat . En l’informe, la visió del problema i les solucions proposades per Balansat són completament oposades a les del Memorial anterior: la causa de tots els mals d’Eivissa és la gent que viu a sou, que només vol cobrar molt, per després poder passejar amb vestits nous.

Caldrà esperar gairebé un segle, i arribar al final del segle XVIII, a l’època de la Il·lustració , per tornar a tenir notícies de nous aixecaments. Tot sembla indicar que al camp de l’illa d’Eivissa s’esdevengueren, entre els anys 1785 i 1800, diferents conflictes, que tengueren dos motius fonamentals: l’obligació dels pagesos de treballar en la construcció de les noves esglésies rurals, quan feia molt poc que se n’havien aixecat ja algunes, i el nou sistema impositiu creat per poder pagar les despeses del Fons de Millores i de tot aquell nou sistema creat per Miquel Gaietà Soler . De tota manera, i per manca d’estudis de detall, poques coses més es poden dir de l’època.

Els inicis del segle XIX representen una nova etapa de conflictes al camp de l’illa d’Eivissa. El primer del qual tenim notícia tengué lloc el mes de març de 1806, quan un nombrós grup de pagesos armats, procedents dels quartons de Balansat i Santa Eulària , arribà a la ciutat per demanar l’exempció del pagament de les contribucions. Els tres màxims responsables de l’aixecament varen ser condemnats a deu anys de presidi a les illes Filipines i tres de desterrament fora de l’illa, amb l’avís que si participaven en un nou intent serien condemnats a mort.

L’any 1810 tengué lloc un altre aixecament dels pobladors del camp, la importància del qual desconeixem.

Ja a la darreria de la Guerra contra el francès , l’any 1814, els síndics del camp es negaren a pagar més impostos de guerra, fins que no ho manàs el rei. Tot això obligà a un reforçament de les forces militars destinades a l’illa, amb l’arribada de tres-cents nous soldats.

Al llarg del trienni liberal es revifà la conflictivitat, i el 1821 un nou aixecament dels pagesos, que arribaren a entrar al barri de la Marina , aconseguí el cessament del jutge i d’altres funcionaris. Segons tots els indicis, aquesta revolta va ser preparada des de la ciutat. El jutge tornà poc temps després, però davant el rumb que prenia la situació, no s’atreví ni tan sols a desembarcar. L’any següent el governador, d’acord amb un grup de pagesos, intentà una revolta de caire absolutista, que fracassà.

El mateix 1822 hi tornà a haver un aixecament dels pagesos, que protestaven contra les contribucions. Poc temps després encara n’hi hagué un nou intent, sufocat abans de començar.

Si en un principi semblava que la restauració de l’absolutisme retornaria la pau al camp d’Eivissa, una revolta que esclatà el 1824 demostra que això no era cert. La causa varen ser, com en molts de casos anteriors, les contribucions. Els encarregats de la recaptació a Sant Carles de Peralta i Sant Antoni de Portmany varen ser obligats a tornar a la ciutat per un grup d’hòmens armats. Davant això s’ordenà la sortida d’un piquet de soldats per acompanyar els recaptadors. Poc temps després, gairebé tot el camp s’havia aixecat en armes contra les contribucions. Les negociacions entre el governador i una comissió dels aixecats no aportaren cap solució, i davant l’amenaça de l’apropament de pagesos armats a la ciutat, hom manà que desembarcassin els soldats d’un vaixell que hi havia al port. Així es posà fi a la revolta. Els responsables d’aquest nou aixecament foren condemnats a deu anys de presó a Àfrica.

Després d’aquest vengueren uns anys de relativa tranquil·litat, que es trencarien al final de 1835. Va ser aleshores quan es va descobrir un intent d’aixecament carlí, que, comptant amb la col·laboració de diferents grups de pagesos, pretenia proclamar com a rei Carles de Borbó. En total varen ser detengudes més de quaranta persones, i en el consell de guerra que se celebrà a continuació dues d’elles varen ser condemnades a mort (un capellà i un vesí de Sant Josep de sa Talaia ) i moltes altres empresonades o desterrades.

Un any després hi hagué una sèrie de problemes al poble de Santa Agnès de Corona que obligaren a desplaçar-hi un grup de soldats. S’ha de fer notar que alguns dels membres d’aquest grup armat eren família d’un dels detenguts per l’intent d’aixecament carlí.

El conjunt d’aquests aixecaments, que tengueren lloc al llarg de gairebé un segle i mig, és una prova que l’illa d’Eivissa no és una excepció pel que fa al sistema de relacions entre ciutat i camp. [EPG]

Descàrregues

Col·laboradors