agricultura

agricultura Evolució històrica. Es pot dir que l’agricultura arriba a Eivissa i Formentera amb els primers pobladors, al llarg de l’Edat del Bronze (2000-1500 aC). La poca informació que tenim d’aquesta època és la que ens proporciona l’arqueologia. Gràcies a ella, hom suposa que l’activitat agrària era limitada a algun cereal, que devia ser l’element primordial de la dieta alimentària. Amb aquest gra, després de moldre’l, es devia fabricar algun tipus de pa o producte semblant. La ramaderia podia estar formada per cabres i ovelles, que els devien proporcionar llet, carn i pells. De la recol·lecció en sortiria una part important de la dieta: mol·luscos, ous d’aus, vegetals comestibles, etc. L’arribada dels fenicis (650-580 aC) degué representar la posada en cultiu d’una petita part del pla de Vila, amb una producció destinada molt probablement a l’abastiment de la població de l’enclavament. A aquests els seguiren els púnics , arribats entorn al 575-550 aC. Amb el temps posaran en cultiu una part important de l’illa d’Eivissa, amb una producció agrària destinada en gran mesura a l’exportació, i a més a cobrir la demanda interna. Els dos productes agraris que habitualment es destinaven a l’exportació eren el vi i l’oli, i per això se’ls degué dedicar importants superfícies. Segons alguns indicis, ja en aquesta època Eivissa presentava unes pautes de distribució del poblament que duraren fins a època molt recent: una ciutat amb un camp, i en aquest camp una població que viu dispersa a les pròpies explotacions. D’època púnica conservam una descripció de l’illa basada en textos dels segles IV-III aC. Se’ns hi parla de produccions de vi, oli i llana. En plena Segona Guerra Púnica (219-201 aC) ( guerres púniques) hi ha un atac dels romans contra Eivissa, on aquests aconsegueixen un botí important al camp, la qual cosa és una mostra de la seua riquesa. A poc a poc, amb la caiguda de Cartago i el domini total de la Mediterrània per part dels romans , s’iniciarà la decadència del món agrari a l’illa d’Eivissa. La poca informació que tenim del món rural pitiús en època romana apunta cap a un manteniment de les pautes del poblament dispers, centrat en les villae com a nucli de les explotacions, potser amb una millora de les tècniques de cultiu, i se’n destacaria l’inici del poblament rural a l’illa de Formentera, inexistent, segons els indicis, a l’època fenício-púnica. Al llarg del segle III el món agrari pitiús entra en crisi, tal com ho demostren les excavacions fetes a l’enclavament de can Sorà . Més endavant, i segons les dades proporcionades pel mateix jaciment, hi haurà recuperacions parcials de l’activitat agrària, una primera el segle IV dC i una segona a mitjans del segle VI dC, aquesta última coincidint amb l’arribada dels bizantins a les nostres illes. Les Pitiüses entren després en una fase amb una manca gairebé absoluta de dades, que cobrirà els segles VII a X, però que degué representar una molt forta decadència de l’activitat agrària, fins a uns nivells d’abandonament de moltes -potser la majoria- de les explotacions (com seria el cas de can Sorà). Amb l’arribada dels musulmans l’any 902, es produeix un nou canvi. Ben aviat, es degué donar un fort increment de les activitats agràries, molt especialment pel que fa referència als cultius de reguiu, com ho demostra el fet que moltes de les paraules relacionades amb el reguiu que s’utilitzen actualment són d’origen àrab (sèquia, safareig, aljub, sènia, etc.). Els musulmans aplicaren a les Pitiüses moltes de les tècniques que ells coneixien per a l’aprofitament de l’escassa aigua que hi ha a les nostres illes. Per poder extreure les aigües de la capa freàtica empraran la sènia , que portarà l’aigua a la superfície, on després l’emmagatzemaran en safareigs , per ser repartida finalment pels camps amb un complex sistema de sèquies . Els aljubs recollien l’aigua de pluja a les zones rocoses, mentre que els pous i cisternes proporcionaven aigua per al consum domèstic. Un dels sistemes més enginyosos emprats pels musulmans era el de les feixes , a les zones humides properes a la ciutat. Consisteix en un conjunt de canals perpendiculars oberts a antigues zones de prat, que permeten que les petites parcel·les que queden envoltades per les sèquies siguin regades per capil·laritat (la humitat arriba a les plantes a través del sòl). L’entrada a les feixes era envoltada per un portal en forma d’arc. Les diferents fonts de l’època ens proporcionen informació relacionada amb els cultius: per un cantó, hi havia aquells que devien estar destinats a un consum local, entre els quals devien destacar els cereals i les hortalisses. Per altra banda, hi devia haver aquelles produccions destinades majoritàriament a l’exportació. Els esmentats per les fonts de l’època són el raïm, les ametlles i les figues. Totes aquelles zones no cultivades de les nostres illes devien servir per a la pastura de ramats, d’entre els quals els més nombrosos devien ser els de cabres. Fa la impressió que la majoria d’agricultors musulmans eren propietaris de les seues terres, i que les seues obligacions es devien limitar al pagament d’uns impostos, més o menys importants segons el moment polític concret. Tot això devia ser afavorit pel fet que, dins la societat musulmana, el sistema de poder no es fonamentava en la propietat de la terra, la qual cosa permetia que els canvis polítics interns no afectassin en excés l’activitat econòmica. Com es pot deduir de tot l’esmentat, el camp pitiús degué conèixer en època musulmana un dels seus moments de màxim esplendor. Pel que fa a la seua divisió territorial, sabem que a principis del segle XIII, en el moment de la conquista catalana, el camp pitiús estava dividit en cinc districtes: Alhauet , Algarb , Benizamid , Portumany i Xarq . Respecte al sistema de distribució del poblament rural, tots els indicis apunten cap a una continuació de les pautes d’èpoques anteriors, és a dir, un poblament dispers, sense l’existència de grans concentracions de cases, amb una ciutat, la Mâdina Yâbisa. La tipologia d’explotació agrària més habitual era l’alqueria , i en un segon terme els rafals . La diferència entre les dues tipologies és avui dia molt difícil de concretar, però els indicis apunten que les alqueries podien ser unitats d’explotació d’una certa grandària, i els rafals eren més petits. La conquista catalana (1235) canviarà per complet la situació. El model predominant a la societat cristiana era el feudal ( feudalisme), que es fonamenta en el domini de la terra, i concentra la seua propietat en mans d’uns pocs. Però, a més, el canvi afectarà fins i tot el sistema de cultius. D’entrada, es deixaran de banda la majoria de cultius de reguiu que seran substituïts pel que es coneix com a trilogia mediterrània (grans, olivera i vinya). Les raons d’aquest retrocés de les tècniques agràries podrien relacionar-se amb la possibilitat de transportar, sense problemes de conservació, l’oli, el vi i els grans. Al llarg de la Baixa Edat Mitjana (segles XIII-XV) es degué produir un repoblament molt lent del camp. Les causes degueren ser diverses: la inseguretat, provocada per les ràtzies (o atacs) dels musulmans, les pestes, els anys de males collites, etc. Una mostra d’aquest fet és que, a mitjans del segle XIV, el rei concedeix permís per poder anar a prendre captius a les costes de Barbaria, perquè aquests són els que fan moltes de les feines del camp. La densitat de població, al llarg de tota aquesta època, se situarà entre els 2-3 habitants per km2, una de les més baixes de la nostra història. L’illa de Formentera restarà despoblada des de finals del segle XIV fins a finals del segle XVII. Com és de suposar, les primeres zones a ser repoblades degueren ser les planes, més fèrtils i fàcils de posar en cultiu, tal com ens ho demostra l’erecció de les primeres esglésies rurals (Sant Antoni, Santa Eulària, Jesús i Sant Jordi). Malgrat aixecar-se temples al camp, no hi haurà pobles: la gent, tal com havia succeït en fases anteriors, continuarà vivint dispersa. Molts de pagesos de les Pitiüses no eren propietaris de les terres, motiu pel qual havien de fer un pagament anual (en sous o en espècie) al senyor. A més havien de pagar els delmes , impost que representava entorn al deu per cent de la collita i que es repartia entre diverses institucions. Al llarg del regnat de la Casa d’Àustria (segles XVI-XVII), la situació no millora gaire. Els atacs dels turcs seran una de les constants del segle XVI, fins a la derrota de la flota turca a Lepant (1571). Com és de suposar, el camp sofria constantment atacs eventuals dels turcs, amb l’objecte de fer captius o robar el que poguessin. Per aquest motiu es crea un sistema de vigilància per avisar en cas de perill, i es reforça una sèrie de llocs determinats (com poden ser les esglésies). Passat el perill turc, el poblament al camp degué experimentar un fort augment. Malgrat això, la producció, especialment de grans, continua sent deficitària, cosa que obligarà la Universitat a comprar grans fora, aprofitant per a això els beneficis que donava la producció salinera. En entrar al segle XVIII, ja s’ha de destacar un fet: es repobla l’illa de Formentera, i això representa una mostra més de la forta pressió demogràfica que pateix el camp de la d’Eivissa, on s’han de construir noves esglésies, a Sant Josep i a Sant Joan. Al llarg d’aquest mateix segle es produiran dos intents, per part de representants de la Il·lustració , de millorar la producció agrària. El més important és el que es dóna a finals de segle, de mans del bisbe Manuel Abad y Lasierra i de l’assessor Miquel Gaietà Soler . El que intenten, a més de diversificar la producció agrària, és concentrar la població rural en nuclis, per controlar-la millor. Totes dues idees varen tenir una plasmació molt relativa en la realitat: malgrat que es portaren arbres de fora i operaris per millorar la producció agrària, la seua incidència degué ser relativament poc important. I pel que fa al tema dels pobles, a part de l’església, a la majoria, poca cosa més s’hi va edificar. El segle XIX representa un fort augment de la superfície cultivada, motivat pel fort creixement de la població que es produeix al llarg del segle. Quan les planes fèrtils ja són totes en cultiu, es comença a sembrar a zones marginals, sobretot als vessants dels puigs. Les característiques bàsiques d’aquest model tradicional eren: la petitesa de les explotacions, el fet que la mateixa família realitzava totes les feines, i que es destinava la major part de la producció a l’autoconsum, aprofitant el petit excedent que restava per realitzar les compres imprescindibles. Al llarg de la primera meitat del segle XX s’esdevé un canvi al paisatge agrari de les nostres illes. Si a mitjans del segle XIX la gran majoria dels camps illencs eren destinats a la producció de cultius herbacis, fonamentalment cereals (blat, ordi, civada, etc.), un segle més tard la forma de cultiu dominant és una associació entre herbacis i arboris, i entre aquests darrers es destaquen el garrover i l’ametller, que veurà la seua gran difusió des de principis de segle. Malgrat els augments de superfície cultivada i les millores a les produccions agràries, l’emigració serà un fenomen molt habitual entre els pobladors del camp pitiús al llarg del segle XIX i la primera meitat del XX. Els anys cinquanta i principis dels seixanta possiblement seran els millors anys de l’agricultura pitiüsa, que veurà augmentar encara més el nombre d’arbres, a més de l’aparició del cultiu de la patata primerenca, destinada a l’exportació a Anglaterra. L’arribada del turisme, a mitjans dels anys seixanta, tornarà a provocar un canvi profund en el model agrari pitiús. Es produirà un ràpid abandonament de moltes de les explotacions agràries, en ser molt més rendible el treball a la indústria hotelera que no al camp. La superfície dedicada a cultius herbacis es reduirà a la meitat entre els anys 1960 i 1980, i la d’arboris en un 20%. Al camp, la població que hi romandrà serà majoritàriament la de més edat, amb tots els problemes que això comporta. [EPG] 2 L’agricultura tradicional. Anomenam així la forma en què els pagesos han explotat els elements naturals per obtenir productes vegetals i animals. És tradicional perquè els coneixements, les pràctiques, les creences i els costums entorn al cultiu de la terra han estat transmesos oralment de pares a fills, i és de subsistència perquè la major part de la producció és destinada a cobrir les necessitats d’alimentació de la família pagesa, que hi aportava la totalitat del seu treball i del capital disponible, moltes vegades escàs. Cronològicament la situaríem, ja assimilades certes innovacions del segle XIX, en el període d’autarquia del règim franquista, fins que l’impacte del turisme incidí en el seu rapidíssim retrocés; avui és en vies d’extinció i alguns dels seus elements s’han convertit en matèria d’atracció turística i objecte d’estudis científics, i els paisatges creats com a conseqüencia d’aquest tipus d’agricultura són en degradació. Com a característiques d’aquesta «agricultura a ús i costum del bon pagès» cal assenyalar: el predomini del policultiu (solució adoptada per garantir la subsistència i treure el millor profit de la força de treball), la necessitat de practicar el guaret en la cerealicultura (de vegades subsitituït per l’alternança amb llegums de secà) i la importància de les activitats complementàries (transformació domèstica de la pròpia producció agropecuària, obtenció de productes forestals, de calç, recol·lecció, pesca de cala, etc.). Aquest sistema comportava l’aplicació del treball humà tot l’any, al ritme de les estacions, i un profund coneixement de la natura. L’èxit es fonamentava en un correcte aprofitament del sòl i de les plantes. Les diferents feines (descrostar, binar, eixarcolar, etc.), fetes de moltes maneres, amb eines específiques, perseguien distintes finalitats. Parets de pedra seca protegien el sòl de l’erosió i les rotes que guanyaven nous camps a les àrees forestals abancalaven els puigs en una veritable arquitectura agrària. És, sobretot, una agricultura de secà on la clàssica trilogia mediterrània de cultius (cereal, olivera i vinya) compartia les terres amb una arboricultura de figueres, garrovers i ametllers, i els ramats d’ovelles i cabres. Quan la presència de l’aigua ho feia possible, una assenyada aplicació de tècniques hidràuliques i d’irrigació sostenia les peculiars feixes de la badia d’Eivissa i els horts de les planes i dels fons de torrent. Les aigües brollaven, o bé eren elevades per mitjà de sènies , canalitzades a través de sèquies , emmagatzemades en safareigs i repartides per regadores . El cens agrari de 1962 mostrava encara alguns del trets estructurals de la nostra agricultura tradicional. Hi predominaven la mitjana (de 5 a 100 ha) i la petita (inferior a 5 ha) propietats, respectivament, en el 57’9 per cent i el 41’7 de les explotacions, que afectaven el 87 i el 8 per cent de l’espai agrari pitiús; la gran propietat de més de 100 hectàrees només ocupava el 5 per cent de les terres i un 0’5 per cent de les explotacions. L’explotació era directa per part del propietari en un 77 per cent; en règim de parceria, per majorals, el 18 per cent; i un 3 per cent en arrendament. Així, la major part dels pagesos era propietària de les terres que cultivava i la família era la unitat de producció i consum. Una elemental divisió del treball per edat i sexe no permetia l’especialització. El pare era el responsable i director de l’explotació i l’encarregat de comercialitzar els escassos excedents i adquirir els béns necessaris per al treball (per exemple, les mules); fins a la seua mort no era substituït per l’hereu . També la mare podia treure uns guanys del seu esforç en un treball complementari; però la circulació monetària era escassa i els intercanvis relativament freqüents. Les famílies, que comprenien dues o tres generacions per línia patrilinial amb un sol matrimoni jove, vivien a les seues terres en cases aïllades unes de les altres. Tot això comportava una ordenació territorial amb una xarxa de camins aparentment embolicada, certes pràctiques socials, com el festeig , i usos recollits al nostre dret foral , fonamentalment sobre l’herència i el dret de pas. [RVC] 3 ECON El nostre coneixement molt fragmentat de la història agrària permet suposar que antigament Eivissa va gaudir d’èpoques de relativa prosperitat, sobretot durant les dominacions púnica, romana i àrab, mentre les Pitiüses formaren part, com a enclavament marítim, d’un comerç actiu dins la Mediterrània. Els productes principals eren els cereals i les llanes, destacats per autors clàssics com Timeu el s III aC. Els àrabs foren els responsables del sistema de reg del pla de Vila , emprat sense interrupcions fins fa uns anys per proveir de productes d’horta els habitants de la veïna ciutat d’Eivissa. Fins al s XVIII, quan començà un important procès de roturació de terres, la superfície cultivada de l’illa era probablement reduïda en comparació amb els percentatges actuals. A això hi contribuí poderosament la situació que, entre el segle XV i començaments del XVIII, convertí les Pitiüses en un espai de frontera entre el món cristià i el musulmà, en una etapa de constant inseguretat produïda pels atacs piràtics ( atacs turcs). Fins a les darreries del segle XVIII l’agricultura encaixava plenament dins el model d’autosubsistència, deslligat en gran part de la producció per al mercat. Aquest fet implicava que tota l’activitat al camp giràs al voltant de les finques unifamiliars, d’on s’obtenien la majoria dels queviures necessaris, inclouent-hi el calçat, el vestit, els mitjans de transport i l’energia. Les condicions de l’economia anterior a la revolució dels transports i l’ús intensiu de la tècnica dins l’agricultura feien que, amb poca diferència, cada zona geogràfica (com és el cas de les illes) estigués pràcticament obligada a produir tot allò més necessari per al manteniment de la població. A les Pitiüses les característiques del clima i el tipus de sòl, d’una qualitat relativament baixa, permetien obtenir uns rendiments minsos dins les possibilitats per fer produir els cultius aleshores coneguts, entre ells el blat i l’ordi, que malgrat la seua poca adequació a les terres disponibles eren els elements fonamentals. Segons les dades conegudes fins ara, les terres de secà, més concretament les dedicades a la producció de cereals panificables, eren absolutament majoritàries. Només l’extensió dels boscos i el seu aprofitament agrícola, energètic i industrial, donaven una mica de varietat a aquesta agricultura quasi de monocultiu. Les pastures i els guarets , molt lligats al ritme de les collites de cereals, permetien mantenir una ramaderia menor de cabres i ovelles juntament amb aviram (sobretot gallines) i conills. Els cultius s’organitzaven segons unes rotacions que dividien els terrenys en quatre parts, començant pel blat, i continuant amb l’ordi, les faves i un any de guaret. Les collites eren normalment dels tres productes sempre que l’extensió de la finca, de quatre hectàrees endavant, ho permetés. Juntament amb aquests herbacis, els arbres més coneguts eren la figuera, el garrover i l’olivera. Sovent, prop de la casa, es destinava un tancat a la producció d’hortalisses regades amb l’aigua recollida dins aljubs o pous construïts expressament amb aquesta finalitat, i per al consum dels pagesos. D’aquestes collites poc diversificades sorgien els elements típics de la casa pagesa. El forn a la vora de la cuina servia per coure el pa elaborat artesanalment a partir del blat i l’ordi. Les faves i olives eren els altres dos ingredients bàsics per menjar que també s’obtenien de la finca. Si la producció d’un determinat cultiu era grossa, com en el cas de les olives, era freqüent trobar un trull , mogut per un animal de preu, d’on es treia l’oli, que sovent s’aprofitava per obtenir una petita renda, si es venia o canviava per altres productes. Les figues, fresques o seques, eren un dels complements més habituals al pa i al cuinat de llegums; a vegades s’assecaven aprofitant un terrat a la banda de més sol de la casa, o bé fent un sequer amb fullam de pi, on també s’hi posaven alguns fruits de conserva molt menys habituals, com els albercocs. Les garroves servien per donar menjar als animals, malgrat que en anys de collites dolentes complementaven el blat i l’ordi, i eren un dels fruits amb més llarga tradició comercial, ja que a Eivissa se’n produïen excedents. Els erms, on la qualitat de la terra era pitjor, i els guarets servien per mantenir els ramats d’ovelles i cabres recollits dins corrals situats a una banda de la casa. En la dieta pagesa eren fonamentals per a la producció de llet i formatges, uns altres queviures sempre presents a les menjades. El bestiar era un dels recursos habituals per obtenir una petita renda quan es venia, ja que molt esporàdicament el consumia el propi pagès. Els embotits i la carn del porc sí que es menjaven integrament al llarg de l’any, i eren un dels complements més destacats per reforçar la lleugera dieta dels camperols. Temps enrera no es feien servir pinsos ni altres complements per a aquests animals, que s’engreixaven amb les deixalles, faves i garroves. Les caseres d’abelles dins el bosc eren molt freqüents, i la mel produïda a partir de les flors silvestres era l’últim element important d’aquesta producció d’autosubsistència.
Del bosc, el segon factor rellevant dins l’organització econòmica del món agrícola passat, se’n treien una munió de recursos avui dia completament desaprofitats. Eren molt comuns els forns de calç, on es cremaven les pedres que servien per obtenir la calç viva que després s’amarava per revestir les parets. La fusta servia per fer el portam i les finestres de les cases i també les bigues i el tegell de les cobertes. Quan el pagès tenia cura dels pins, els seleccionava per a la construcció de vaixells, que durant els segles XVIII i XIX fou una de les principals activitats industrials de les Pitiüses. Els forns de pega, on es cremava la reïna dels pins, produïen quitrà, que s’emprava com a enduridor de les soles del calçat i, en la construcció naval, per tapar les juntes de la fusta dels vaixells. Però sens dubte el principal aprofitament del bosc era energètic. La llenya cremada es feia servir com a combustible bàsic per complementar el treball humà i animal, des dels forns, fins a la calor ambiental i la llum, passant per l’escalfament de l’aigua, tan vital mateix com el menjar, o fins i tot més. Quan es feia necessària la conservació d’aquesta energia es cremava la llenya per fer carbó, a uns forns anomenats sitges , que per la seua relativa complexitat a vegades donaven lloc a l’ofici especialitzat de carboner . A més de l’aprofitament industrial d’aquest carbó, fora de l’àmbit agrícola, els pagesos el feien servir per cobrir les seues necessitats, sobretot a l’hivern. Finalment, l’estreta relació entre el bosc i les terres de conreu s’arrodonia amb l’obtenció de l’abonament necessari per mantenir o augmentar la productivitat del sòl. Dels formiguers que servien per cremar llenya que d’altra banda resultava inútil, s’aprofitaven les cendres, per mesclar-les amb la terra com a nutrient. A més del rendiment de la terra, l’explotació agrícola produïa el necessari per al vestit i el calçat, des de les primeres matèries fins als rudimentaris processos d’elaboració. La llana del ramat es rentava, cardava, pentinava i filava, abans de teixir-la, per després fer-ne flassades i roba d’abric. Sovent es cultivaven petites quantitats de cànem i lli per fer cordes, senalles, llençols, estores i fins i tot, barrejant-los amb llana, draps de baixa qualitat. Aquesta economia agrària quasi autònoma per complet, resolia igualment els problemes de transport mitjançant els “animals de preu”, ases, mules i cavalls, que sens dubte eren els complements més valuosos per a les tasques de l’home. L’energia de treball necessària, a part de la dels animals, s’obtenia dels molins, que eren les màquines més perfeccionades per treure profit de les forces naturals fins que es va fer habitual l’ús del vapor. A les Pitiüses els molins de vent eren molt habituals a determinats indrets com el pla de Sant Jordi, o bé els molins d’aigua al riu de Santa Eulària.
Les relacions d’intercanvi, fora del reduït espai de les véndes, eren per comprar eines, animals i productes més especialitzats. Això feia que la presència de diners dins el món rural antic fos molt escassa. L’organització social començava a partir de la unitat familiar, com a element primordial, on s’heretaven uns béns, una cultura força diferenciada de la ciutadana, i unes tradicions que identificaven a cada individu segons quina era la seua casa de naixement. A cada finca era molt habitual que convisquessin diverses generacions (tres o quatre) dirigides pel cap de família, qui prenia les decisions més importants en tot allò que no afectàs directament les tasques casolanes, àmbit de competència de la dona, que també intervenia molt activament en l’educació dels fills. El treball s’organitzava segons uns cicles regulars marcats per les collites, que a l’estiu deixaven temps lliure per a la construcció i les reparacions, molt presents i tant importants com el conreu. La senzillesa de les feines normals no requeria una qualificació especial de la mà d’obra, i així les tasques es dividien en primer terme segons l’edat, i més relativament segons el sexe. La propietat, allò més important després de la família, era destinada a passar a les mans de l’hereu, qui, arribat el temps, incorporava a la casa una nova generació de descendents. Els altres germans rebien una petita compensació, quan era possible amb terres, o en tot cas amb diners que solien aportar al seu casament, encara que fos de lliure disposició. La dispersió present al camp feia que les cases fossin punts semiaïllats de la resta, amb uns vincles de connexió relativament forts només en l’àmbit de les véndes. Els veïns mantenien relacions per uns interessos comuns, quan es necessitava major quantitat de mà d’obra en tasques molt concretes, com poden ser la construcció d’una nova casa, l’aixecament de marges de parets per anivellar el terreny, o per altra banda amb motius més festius, com unes matances o un bateig. Les véndes agrupades formaven des del segle XVIII les parròquies, com a sistema de connexió originalment religiós que després va ser emprat per a assumptes de sanitat, vigilància i policia. La parròquia es definia segons l’existència o la construcció d’una església nova a la qual pertanyien tots els habitants de la comarca. Els municipis, encapçalats per l’ajuntament , eren els instruments emprats per a la recaptació d’impostos, el control de les incorporacions a milícies, la conservació (en teoria) dels camins principals i l’ordre públic. Els segles XIX i XX la majoria d’aquestes característiques continuaven actuant al camp de les Pitiüses, almenys fins als canvis radicals en l’economia produïts pel turisme a partir dels anys setanta. Algunes modificacions importants d’aquella etapa foren la introducció de nous cultius que provocaren la pèrdua de pes relatiu dels herbacis en favor d’un tipus d’arbrat, hortalisses i productes per a l’elaboració industrial, més adaptats a les característiques físiques del terreny. No massa temps enrere l’ametlla i el cotó foren els dos productes que vincularen, juntament amb unes quantitats més petites de conserves, l’agricultura de les Pitiüses al mercat. Això significà una suavització de les condicions d’estancament i pobresa del model d’autosubsistència, i permeté un creixement important de la població. Altres qüestions referents a la història agrària, com els nivells de producció, la importància de les crisis de subsistència i moltes més, són, ara com ara, conegudes molt imperfectament. No és el cas de la situació actual, on disposam de dades que permeten realitzar una aproximació de caire estadístic als fets. Segons el Cens Agrícola de 1989 la superfície agrícola utilitzada (SAU) era de 44.836 hectàrees, cosa que representa un 40’09% del total de l’illa, al voltant d’un 25% menys que la de 1962. Els motius d’aquesta disminució com a fenomen present encara avui dia, poden ser molt diversos, però cal assenyalar els següents: a) Abandonament de les ter-res marginals sense possibilitat de reconversió cap al reguiu o mitjançant el canvi de cultius. b) Baixa remuneració dels ingressos per treball, en comparació amb els d’altres sectors econòmics, la indústria i els serveis. c) Impossibilitat de competir dins els circuits de distribució per les importacions massives a preus mes baixos des d’altres comunitats autònomes. d) Reordenació del territori que afecta les terres de conreu, per fer possible l’expansió dels nuclis urbans i la creació de noves urbanitzacions. Dins de la SAU actual, els tipus d’explotacions predominants són encara els de secà, amb un total de 16.912 ha (que inclouen 6.777 ha de guarets), davant les 1.199 ha de reguiu. A les terres de secà els cultius predominants són els llenyosos (arbres) si hom descompta el guarets, erms i hortes familiars que s’inclouen dins els herbacis, més encara si hom té present que, en aquest cens de 1989, dins els arbres no hi figuren, inexplicablement, les figueres i els garrovers. El més destacat d’aquestes dades és la situació de relativa modernitat pel que fa als cultius, ja que es pot considerar desapareguda l’agricultura de trilogia mediterrània, dominant un altre temps, fonamentada a les Pitiüses en el cultiu del blat, l’ordi i l’olivera. Aquesta és una tendència clarament manifesta que pot veure’s al quadre annex, on es recull l’evolució dels principals cultius entre 1960 i 1989. El blat i l’ordi que el 1960 eren el 48’8% dels cultius de secà (sense incloure el garrover i la figuera) només arriben al 29% l’any 1989. L’olivera i la vinya han baixat aquest darrer any a percentatges molt inferiors a l’1%. Cas d’haver disposat de les dades completes de l’any 1989, els nivells percentuals probablement haurien estat encara inferiors, i haurien mostrat més clarament aquesta tendència. Dins el secà, els arbres han substituït els antics herbacis com a cultius predominants amb tota la claretat que donen les dades de 1980, malgrat que es registra un descens global prou indicatiu de la recessió de l’agricultura com a sector. L’èxit obtengut per l’alternativa dels “nous” arbres als cultius tradicionals, des de mitjan segle XIX, deixa de tenir importància davant la pèrdua gradual de la SAU. Els herbacis més moderns, com els farratges i la dacsa, introduïts al mateix temps que els ametllers per raons de mercat i com a suport a la ramaderia, són els reponsables que els percentatges globals entre els sembrats i els arbres no estiguin més decantats a favor d’aquests últims. Al reguiu, els herbacis empren 959 ha davant les 239 ha dels fruiters, mentre les hortalisses, inclosa la patata, amb 610 ha, els farratges (cultiu que en algunes varietats és de secà), amb 197 ha, i la dacsa, amb 109 ha, són els cultius majoritaris dins el primer grup. Quant als fruiters la superfície cultivada és la següent: cítrics, 198 ha, fruiters de clima temperat, 39 ha, fruiters de clima tropical, 2 ha. El mètode de reg més emprat és el de gravetat, mitjançant l’ús d’aljubs o per les conduccions de les aigües amb pendent, amb 798 ha; l’aspersió, amb 225 ha; el goteig i la microaspersió, amb 138 ha, i altres tipus, amb 8 ha. La procedència és majoritària del subsòl, amb 1.169 ha, davant les 30 ha d’aigües superficials. Les quantitats de les terres no llaurades d’aprofitament agrícola es resumeixen en el quadre annex. A part de les 134 ha dedicades a pastures, l’ús agrícola de les 26.725 ha restants és molt reduït, ja que els productes que abans depenien directament de l’explotació forestal han estat substituïts per importacions industrials i de matèries primeres de l’estranger. La fusta per a mobles i construcció és l’exemple més destacat dins aquests canvis. Així, doncs, la superfície total agrícola de 44.836 ha té, segons el Cens de 1989, la composició següent: superfície agrícola utilitzada, 18.111 ha (40’39%), arbòries forestals, 15.561 ha (34’71%), i d’altres, 11.164 ha (24’90%). El nombre d’explotacions en què es distribueix la terra és de 4.981, xifra que ofereix una mitjana estadística de 9 ha per unitat. La parcel·lació és molt reduïda, ja que el 95’97% de les explotacions són dins el grup d’una parcel·la (50’37%) o el de 2 a 5 parcel·les (45’60%). De fet, la grandària mitjana de les explotacions es cor-respon molt directament amb les xifres estadístiques a excepció de Vila, on l’extensió no supera normalment les 6 ha. A la resta de l’illa d’Eivissa les explotaciones són de 7 a 10 ha, i a Formentera d’11 a 20 ha. La producció, el valor en diners i la relació de productivitat entre els diferents cultius segons la superfície cultivada es relacionen en el quadre annex. Les hortalisses, els tubercles i els cítrics són els cultius amb una millor relació entre el valor de la producció i el nombre d’hectàrees cultivades. D’altra banda, les fruites no cítriques, amb la salvetat feta a la nota del quadre, el farratges i els cereals, palles i dacsa, són els que tenen els pitjors resultats dins aquesta comparació. En tot cas, les xifres de què hom disposa són excessivament globals i per tant aquesta “taxa de productivitat per hectàrea” sols pretén ser orientativa, i marcar clarament els nou grups de cultius més importants dins el conjunt de l’agricultura a les Pitiüses. El valor total de la producció de cada un dels tres anys (1981, 1.644’23 milions de pesetes; 1982, 1.438’94 milions de pesetes; 1983, 11.644’23 milions de pesetes), ens dóna una altra aproximació a la importància del sector, que es reflectiria molt més acuradament si les xifres estadístiques tenguessin en compte les despeses de la producció per als diferentes cultius. La superfície cultivada l’any 1989, per municipis, diferenciant els tipus de cultius, es recull en un quadre annex.
El municipi amb més percentatge de terres llaurades en relació a la seua superfície total es Sant Antoni de Portmany, amb un 34’32%, seguit de Sant Joan de Labritja, amb un 27’31%, Santa Eulària des Riu, amb un 25’23%, Sant Josep de sa Talaia, amb un 22’15%, Formentera, amb un 17’22% i Eivissa amb un 15’09%. Aquestes dades tenen una relació directa amb l’escassa presència d’activitats turístiques a les zones interiors dels dos municipis amb percentatges superiors, cas de Santa Agnès de Corona i de Sant Mateu d’Albarca a Sant Antoni, i de Sant Llorenç de Balàfia i Sant Miquel de Balansat a Sant Joan. Llevat d’algunes terres interiors de Santa Eulària des Riu amb un aprofitament agrícola molt important, sobretot el poble de Sant Carles de Peralta, i de les hortes pròximes al nucli de Sant Antoni, es pot treure la conclusió que la zona de les Pitiüses amb major activitat agrícola es la franja de les planes properes as Amunts , des del pla de Corona fins a la vall de Balàfia , inclosa una bona part de Santa Gertrudis de Fruitera. En el cas de la maquinària present al camp pitiús es reflecteixen unes elevadíssimes taxes de tractors i motocultors, difícilment explicables en funció de la grandària mitjana de les explotacions. El quadre de mecanització recull les xifres totals dels diferents tipus de màquines per divisió municipal, tot reflectint sota cada una d’elles, la relació entre el nombre de màquines i el d’unitats d’explotació. A la columna dels totals trobam a tots els municipis de les illes, llevat d’Eivissa, la presència d’almenys una màquina per cada dues explotacions, amb un nivell molt més alt, de 0’74 màquines per explotació, al municipi de Sant Josep, que sols té justificació per una necessitat ineludible de substituir l’escassa mà d’obra per màquines, malgrat que, en alguns casos, això suposa una mesura errònia d’inversió per part dels pagesos. Aquesta observació es dedueix de les declaracions fetes pels propietaris de les màquines amb tinença exclusiva per a la seua explotació, sense majorals ni societats amb altres. Al quadre de mecanització no es tenen en compte els jornals ni les hores fetes pels tractors i collidores-empaquetadores a altres finques amb acords de lloguer que generalment inclouen la mà d’obra per la conducció. Això és un costum molt freqüent al camp pitiús, que per a feines concretes a les terres dedicades als cultius d’herbacis, significa una presència encara major de la mecanització. No hi ha dades sobre l’ús d’adobs i selecció de llavors per als cultius de rotació anual, tot i que s’empren productes químics i “llavors garantides” habitualment. El règim de tinença és de 44.168 ha (98’50%) en propietat, 170 ha (0’37%) d’arrendament, 486 ha (1’08%) de parceria i 13 ha (0’02%) d’altres tipus. A les propietats pures l’extensió majoritària és d’explotacions de 10 a 20 ha amb un total de 10.925 ha, i de 20 a 50 ha amb un total de 12.149 ha. Les propietats menors en aquestes dues franges totalitzen 12.563 ha, i les majors 8.531 ha, tenint present que en totes elles s’inclouen els terrenys boscosos i els erms, prou significatius dins la superfície agrària total.
Dins la SAU de 18.111 ha, les explotacions d’entre 5 i 50 ha en propietat són el 73’8% del total. Només la franja de finques d’entre 1 i 5 ha té un percentatge significatiu del 17%, i està ubicada majoritàriament als voltants de Vila i dels nuclis de Sant Antoni i Santa Eulària. L’organització de les propietats i del treball és un aspecte que va molt lligat al tipus d’explotació i a la seua finalitat econòmica. Dins l’agricultura de les Pitiüses, com a sector productiu, es donen diversos comportaments en funció de les fonts principals d’ingressos. Així, es diferencien tres grups principals: a) Agricultura intensiva orientada al proveïment del mercat. És el cas d’aquelles famílies que depenen exclusivament del recurs econòmic de les collites. Són explotacions altament tecnificades, amb l’ús d’hivernacles i maquinària, sovent lligades a activitats complementàries com la producció de llet a petita o mitjana escala. La finca es considera com una empresa capitalista, amb els seus ritmes d’inversions i, de vegades, de contractació de mà d’obra assalariada. L’empresari procura una selecció dels cultius en raó del mercat i les vies de comercialització al seu abast, entre les quals s’inclou un reduït cooperativisme. La producció està lligada sovent a les subvencions d’institucions públiques i a préstecs dels bancs privats i estatals. La ramaderia de bovins i porcins és un recurs important per a la producció de carn (76’3% de tot el subsector), destinada igualment al mercat. Dins les estadístiques de població agrària aquest grup suposa la major part del 17’9% (1980). b) Agricultura com a activitat complementària d’altres ingressos principals. A les finques amb llarga tradició agrícola on habiten diverses generacions d’una mateixa família, la producció agrícola sovent és sostenguda pel matrimoni més vell, que rep ajuda dels jóvens quan les altres ocupacions els ho permeten. Les inversions per mantenir i modernitzar les explotacions s’obtenen dels estalvis produïts per les altres feines, sovent relacionades amb el turisme o el sector de serveis, a llocs més aviat allunyats del camp. Es tracta de propietats que mantenen cultius tradicionals sense tenir una especialització cap a les demandes del mercat. A l’extensió mitjana, d’entre les 5 i 20 ha, hom cerca la major diversificació possible dels cultius per tal d’impedir els riscos d’una mala collita d’un sol producte. La reestructuració de les propietats d’aquest tipus sol estar lligada a la construcció d’una perforada per obtenir aigua de reguiu, i aquesta és la major inversió possible sense recór-rer als crèdits bancaris, que en la major part dels casos no hi arriben a intervenir mai. Malgrat la democratització de les herències (E. Prats, F. Ramon, R. Vallès) -fet pendent d’un estudi quantitatiu-, les propietats continuen, com anys ha, dirigides pel cap de família amb qui conviuen una o dues generacions d’hereus, educats per portar endavant les tasques agrícoles. L’existència d’aquesta agricultura que es combina amb altres ocupacions permet que els nivells de superfície agrícola utilitzada no siguin molt més baixos. c) Agricultura d’esplai, on es dediquen els productes a l’autoconsum sense tenir una explotació regular de la terra. Són micropropietats sorgides amb la urbanització del camp, generalment dedicades a petits horts o jardins. La potència energètica és la d’una casa unifamiliar, i molt rarament es troben màquines al camp. [GMF]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments