Vilà-Valentí, Joan

Vilà-Valentí, Joan (Sallent, Bages 1925) GEO Geògraf. Es llicencià en filosofia i lletres per la Universitat de Barcelona (1947), on tengué notables professors d’història, com Albert del Castillo, Lluís Pericot i, més tard, al doctorat (1948-49), Jaume Vicens Vives. El 1946 va participar en el Curs de geografia general i del Pirineu (Jaca), on conegué Lluís Solé Sabarís i Pierre Deffontaines , amb els quals mantengué una llarga i fructífera col·laboració. De l’any 1947 als 1950-51 s’acostà a altres dos professors i investigadors de ciències, l’ecòleg Ramon Margalef i López i el botànic Oriol de Bolòs i Capdevila . El 1949 assistí a Lisboa al 16è Congrés de la Unió Geogràfica Internacional (UGI); llavors, amb una excel·lent formació històrica, tenia ben clara la decisió de dedicar-se en exclusiva a la recerca geogràfica i a l’ensenyament de la geografia . Entorn de l’Instituto de Geografía Juan Sebastián Elcano, dins el Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), s’organitzava un interessant grup d’investigadors; Vilà-Valentí ben aviat va formar part del cercle de geògrafs de la secció a Barcelona de l’esmentat Institut, reunit entorn del geòleg i geògraf Lluís Solé Sabarís, que n’era el director, i Salvador Llobet i Reverter. Entre 1951 i 1955, gràcies a unes beques del CSIC, passà llargues temporades a França, uns tres anys llargs, aprofitant un temps encara brillant de la geografia francesa i de la relació directa amb destacats professors i investigadors: a Tolosa (François Taillefer, Jean Sermet, H. Gaussen), Bordeus (Louis Papy), a la Universitat de la Sorbona, París (Pierre George) i a Estrasburg (E. Juillard i J. Tricard). El 1954 presentà a Bordeus una “thèse d’Université” sobre el nord de les Landes de Gascunya, dirigida per Louis Papy, i a la Universitat de Madrid, el 1956, la seua tesi doctoral sobre La comarca del Bages: el medio físico y la evolución humana, dirigida per J. M. Casas Torres, amb importants orientacions de part de Lluís Solé Sabarís i Salvador Llobet. Tenia com a model les tesis doctorals franceses, però el seu enfocament regional presentava un gir metodològic que l’allunyava de l’esquema tradicional de Vidal de la Blache, com és també el cas de l’estudi sobre Formentera, publicat sis anys abans; els seus treballs suposaven un avenç científic, amb una notable reflexió i teorització sobre l’especificitat de la geografia. Vilà-Valentí era atent a la recuperació de la geografia alemanya i als nous objectius i tendències que presentava la geografia anglesa i dels Estats Units (Congrés de l’UGI de Londres, 1964); donava gran importància a les relacions amb geògrafs estrangers i amb la dita UGI. El gener de 1959 va arribar a la Universitat de Múrcia com a primer catedràtic de geografia, amb la voluntat d’aconseguir el desenvolupament d’una nova disciplina i una nova especialitat. Al llarg de set anys publicà diversos treballs sobre la regió murciana, i fruit de la seua labor docent foren dues tesis doctorals de geografia, una sobre l’horta de Múrcia i una altra sobre la importància del conreu i el comerç de l’espart, amb el goig que estudiants seus d’aquell temps han ocupat càtedres en diferents universitats. A la fi de 1965 passà a la Universitat de Barcelona per ocupar l’única càtedra de geografia que existia llavors. Amb l’objectiu de renovar l’ensenyament i la recerca de la geografia, l’any 1966 constituí el Departament de Geografia; el 1967 començava la publicació de la Revista de Geografia, òrgan de difusió de nous plantejaments en la ciència geogràfica, que dirigí vint-i-cinc anys, amb aparició anual ininterrompuda, i el 1968 es presentà la primera tesi doctoral de geografia, dirigida per ell. Sent degà de la Facultat de Filosofia i Lletres, impulsà la creació dels primers estudis universitaris a Palma (curs 1967-68), dependents de Barcelona; també inicià les tasques per a la preparació de tres cursos d’especialitat per a la llicenciatura de geografia, estudis que començaren el setembre de 1969, amb una primera generació de llicenciats en geografia el juny de 1972; el 1985 ja eren set catedràtics i es formaren dos departaments de geografia a la Universitat de Barcelona. En només una vintena d’anys (1968-1988) s’hi havien presentat una seixantena de tesis doctorals de geografia. El professor Vilà-Valentí ha dirigit 121 tesis de llicenciatura i 46 tesis doctorals, en bona part derivades d’aquelles qüestions geogràfiques per ell tractades amb un major interès i informació original, d’entre les quals destaca la direcció de set tesis doctorals sobre teoria i història de la geografia, cinc sobre mètodes de recerca i d’expressió (oral, escrita, gràfica) de temes geogràfics, quatre sobre l’ensenyança de la geografia, set de geografia agrària, cinc sobre Catalunya i cinc sobre l’Amèrica Llatina. Al llarg d’aquestos anys, mantengué nombroses relacions amb centres de l’estranger i amb l’UGI, de la qual fou vicepresident durant vuit anys, i el 1986 celebrà a Barcelona la “Conferència regional sobre països mediterranis”, l’únic congrés de l’UGI reunit a Espanya, fins al 2012. També, tot i la dedicació completa a la universitat, acceptà formar part de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i hi ingressà el 1971. El professor Vilà-Valentí va continuar una recerca personal en determinats estudis de geografia regional i humana, sovent associant-hi alguns professors més joves, com és el cas de les Pitiüses, que coneixia bé d’altres ocasions. El seu primer viatge a Eivissa havia estat el setembre de 1946, acompanyat del seu amic Enric Jardí; una illa que veié ben diferent de Mallorca. La varen recórrer al llarg de tota la perifèria litoral i prelitoral i de dues diagonals interiors, a més d’uns dies a Vila. Constatà l’originalitat i les peculiaritats del paisatge i la vida d’Eivissa; diversitat en el paisatge, no en funció de l’altitud sinó en els canvis horitzontals. Passaren també dos dies a Formentera. Hi tornà els anys 47 i 48, i publicà un llarg article sobre Formentera a Estudios Geográficos (CSIC, Madrid, 1950). Sobre Eivissa, a partir de 1953 veieren la llum estudis sobre les salines, els plans de Corona i Albarca i les relacions entre ciutat i camp, entre d’altres. Amb Eivissa i Formentera, en plena Mediterrània, creixia la diversitat d’àrees i poblacions estudiades a Catalunya, diversitat en les característiques físiques i també en la gent. I topà amb matisos inicialment inesperats: tots els eivissencs se sentien “illencs”, a més, sempre distingien entre la gent “de Vila” i la gent del camp, “de pagès”. Formentera li semblà, en part, eivissenca, però al mateix temps, ben diferent d’Eivissa, i la va fer objecte d’una atenció especial. L’estudi geogràfic, tal com l’enfoca Vilà-Valentí, té sempre en compte la terra i la gent, motiva en el geògraf una certa captació de singularitat i originalitat en el paisatge; valora l’esforç i l’enginy que la gent aplica en la seua instal·lació, a cobrir les necessitats, en el treball. És palès un cert afecte, per part de l’investigador, que tracta de valorar també els sentiments que es poden tenir, segons les èpoques i els mitjans tècnics, econòmics i culturals, de “sentir-se del camp” o “sentir-se illenc”. Aquesta visió humanista, amatent a presentar també una dinàmica de futur, fa que estudis primerencs despertin encara avui un interès; alguns han estat reeditats en data ben recent, com per exemple, El món rural a Catalunya (2010, i edició anterior de 1973, que recull treballs des de 1947, un dels quals sobre la transhumància), Formentera (1985) o tota l’obra de l’autor sobre les Pitiüses (2001). Els anys setanta Vilà-Valentí continuava interessat per l’estudi de determinats aspectes de les illes d’Eivissa i Formentera; llavors tengué l’oportunitat de fer un Curs de geografia de les Pitiüses, organitzat per l’Institut d’Estudis Eivissencs , i amb un reduït grup de geògrafs eivissencs, dos d’ells llicenciats a Barcelona, encetà la publicació d’uns quaderns de geografia de les dues illes, amb una proposta pedagògica per a la formació de futurs ciutadans, didàctica i educativa. Va fer un seguiment geogràfic de les Pitiüses i molt especialment de Formentera, durant cinquanta anys, amb estades a Eivissa tots els estius. L’any 1995 va passar a la condició de jubilat, amb la concessió del títol d’emèrit. Preveient-ho, el 1988 refusà la possibilitat de presidir l’UGI, començà a reduir les relacions amb instituts i centres estrangers i, en canvi, ingressà en centres i entitats culturals i de recerca de Barcelona, així adquirí noves tasques i noves responsabilitats. S’obria una etapa de treballs i col·laboracions posteriors a la càtedra universitària en què predomina la dedicació a Catalunya, que arriba fins a l’any 2012. Tot seguit s’esmenten els centres i les entitats, assenyalant l’any d’ingrés i alguns dels càrrecs o responsabilitats assumits: Institut d’Estudis Catalans, 1990, membre numerari, després (1995) membre emèrit (vicepresident de la Secció de Filosofia i Ciències Socials, 1995-2000; president de l’esmentada Secció, 2001-2007); Acadèmia de Ciències i Arts, 1990, acadèmic numerari (president de la Secció de Ciències de la Terra, 2004-2007); Fundació Catalana per a la Recerca, 1991, membre col·laborador (vicepresident de la Comissió Científica, 1992-2004). Com a delegat de l’Institut d’Estudis Catalans, formà part del consell de govern, consell rector o patronat de les següents entitats culturals, científiques o polítiques: Biblioteca de Catalunya, Societat Catalana de Geografia, Institut Cartogràfic de Catalunya, Institut Ramon Muntaner, que agrupa els centres d’estudis locals de parla catalana, i la Comissió d’Urbanisme de Catalunya del Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Col·laborà també amb la seua vila natal, Sallent, en diverses activitats commemoratives, tals com els noranta anys de la biblioteca o els trenta anys d’ajuntament democràtic. A més, durant vuit anys (1990-97) va dirigir la secció de Barcelona de l’Institut d’Estudis Andorrans. Entre els càrrecs i les distincions a l’estranger destaca que fou vicepresident de l’UGI (elegit a Tòquio, reelegit a París, 1980-1988). Joan Vilà-Valentí és un dels geògrafs més destacats de la geografia espanyola la segona meitat del s. XX i una figura cabdal en la institucionalització de la geografia catalana. A les Pitiüses va dinamitzar els estudis geogràfics, sempre des d’un plantejament científic; amb una gran pedagogia, presentava el coneixement geogràfic d’Eivissa i de Formentera, sobretot, com a eina educativa, d’amor i responsabilitat cap a la pròpia terra; així, prenia l’excursió didàctica com a recurs freqüent. En general, la seua obra és molt àmplia i diversa: 17 llibres publicats i 132 capítols de llibre o articles, a més de quatre atles i la direcció de set projectes de recerca. La Universitat de Barcelona publicà un volum d’homenatge (1999) de 1.578 pàgines que recull les col·laboracions de 141 geògrafs d’arreu del món. La UIB li dedicà el número 3 de la revista Territoris (2001), que recull els seus treballs sobre Eivissa i Formentera, a més dels pròlegs a obres sobre les Pitiüses i Balears; hi falta el que va fer per a Formentera en les teues mans, de publicació posterior (GEN-GOB, 2007). I el 2009 fou la Universitat de Múrcia la que l’invità a una sessió de record i homenatge, en el cinquantenari de la creació de la càtedra de geografia. El reconeixement de la comunitat científica ha anat, també, acompanyat de guardons, rebuts de diferents institucions i nivells politicoadministratius: Distinció de l’Ajuntament de Sallent, d’on és Fill Il·lustre: Medalla d’Or. De la comarca del Bages, amb capitalitat a Manresa: Premi Bages de Cultura. Distincions de la Generalitat de Catalunya: Creu de Sant Jordi; Medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tècnic. Distinció del Govern espanyol: Gran Creu de l’Orde Civil d’Alfons X el Savi. [RVC]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments