Veny i Clar, Joan

Veny i Clar, Joan (Campos, Mallorca 1932) LING Lingüista. Professor de la Universitat de Barcelona, catedràtic de dialectologia, romanista. És el millor estudiós i el millor coneixedor del parlar català d’Eivissa i Formentera.

L’any 1949 va iniciar els estudis de filologia romànica a la Universitat de Barcelona, on va tenir com a professors tres grans mestres de la filologia, els quals varen influir molt en la seua formació: el Dr. Martí de Riquer, el Dr. Joan Bastardas i el Dr. Antoni Maria Badia i Margarit. Es va doctorar amb la investigació Paralelismos léxicos en los dialectos catalanes, en la qual va aplicar la teoria de les àrees del romanista italià Matteo Bartoli al territori lingüístic català, publicada els anys 1958 i 1960 a la Revista de Filología Española. Va ampliar estudis a la Universitat de Lovaina (1959) i de Poitiers (1959).

Dos aspectes lingüístics han orientat els seus estudis filològics sobre la llengua catalana: la gramàtica històrica i la llengua viva o dialectologia. Dins el camp de la dialectologia històrica s’ha d’esmentar l’estudi lingüístic i edició del Regiment de preservació de pestilència, del metge Jacme d’Agramunt (s. XIV), publicat l’any 1971. Aquest aspecte diacrònic ha estat reprès al seu projecte d’investigació Scripta, del qual ja s’ha publicat el que es refereix a Eivissa i Formentera (1999).

Pel que fa a la descripció dels parlars o dialectes geogràfics catalans i als treballs dedicats a la geolingüística, es poden esmentar: Estudis de geolingüística catalana i Introducció a la dialectologia catalana (1986), Els parlars catalans (2002) (1978). Les primeres investigacions sobre el dialecte eivissenc varen estar relacionades amb les enquestes per a l’Atles lingüístic del domini català (ALDC) que Joan Veny va passar a Eivissa, els primers resultats de les quals varen ser donats a conèixer a la revista Randa, núm. 9, l’any 1979, amb el títol “Aproximació a l’estudi del dialecte eivissenc”; aquest treball va ser ampliat i actualitzat i va aparèixer com a llibre amb el títol Aproximació al dialecte eivissenc (1999), obra que constitueix l’estudi més complet que existeix fins a l’any 2015 sobre el parlar eivissenc.

A partir dels materials recollits a les enquestes, des de 2007 han aparegut tres volums del Petit atles del domini lingüístic català (PADLC), i el llibre titulat Atles lingüístic del domini català. Etnotextos del català oriental (1998), en què apareixen noves dades sobre l’eivissenc i la vida dels eivissencs.

Ha estat professor de molts d’eivissencs i formenterers que han passat per les seues aules a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona. Nombroses vegades ha visitat Eivissa i Formentera, amb motiu de jornades científiques celebrades a les Pitiüses, ha participat al Curs Eivissenc de Cultura que organitza l’Institut d’Estudis Eivissencs, als actes celebrats amb motiu de l’any Vicent Serra i Orvay que va organitzar l’Ajuntament de Sant Josep de sa Talaia, etc.

La seua dedicació a l’estudi de la llengua catalana l’ha conduït a ser membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (des de 1978), president de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (1994-2000), president de l’Atlas Linguistique Roman (des de 1999), president del Consell Superior del Termcat (1990-1993, i des de 2002), director adjunt de la revista Estudis Romànics (des de 2002).

La seua trajectòria ha estat reconeguda amb premis i distincions, entre les quals es poden esmentar: Premi Manuel Sanchis Guarner a la unitat de la llengua (1986), Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1997), Premi Josep Maria Llompart de l’Obra Cultural Balear (1997), Medalla d’Or i Gratitud del Consell de Mallorca (2001), Premi de la Fundació Catalana per a la Recerca (2004), Doctor Honoris Causa per la Universitat de València (2008), Premi Diario de Mallorca (2008), i Premi Ramon Llull del Govern de les Illes Balears (2009) i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2015). [MTT]

Descàrregues

Col·laboradors