Universitat d’Eivissa

Universitat d’Eivissa HIST Institució de govern i representació local de les illes d’Eivissa i Formentera entre el s. XIII i la promulgació i l’aplicació del Decret de Nova Planta de Mallorca i Eivissa a principi del s. XVIII.

La Universitat s’engloba en els organismes municipals que molts de regnes per tot Europa, entre els quals hi ha la Corona d’Aragó, varen crear al llarg de l’edat mitjana i que donaven un grau més o menys gran de gestió dels assumptes locals als habitants de les pròpies poblacions. Els seus equivalents a la resta de les illes Balears són el Gran i General Consell de Mallorca i la Universitat de Menorca.

En el conjunt de la Corona d’Aragó, mentre els segles medievals suposaren l’aparició de les estructures de poder local, els segles moderns varen ser els de la progressiva pèrdua d’aquest poder en benefici del poder reial, d’acord amb la doctrina de l’absolutisme. El final de la Universitat va arribar amb els Decrets de Nova Planta i l’aplicació de l’absolutisme a tots els nivells de l’administració. Així la Universitat d’Eivissa va ser substituïda per l’Ajuntament, organisme d’origen castellà i d’implantació borbònica, que suposà una retallada de les llibertats i els privilegis que la Universitat havia representat per a les Pitiüses dins la Corona d’Aragó.

A diferència dels seus equivalents de Mallorca i de Menorca, la Universitat d’Eivissa sempre va ser un organisme unitari, sense la creació de consells o d’universitats subsidiàries a la seua part forana, a causa de la dispersió de l’hàbitat a Eivissa i del persistent despoblament de Formentera.

Funcionament

La base social de la Universitat eren els prohoms, o homes bons, que eren aquells que tenien un reconeixement social i econòmic per part de tota la població. Les institucions més importants de la Universitat es renovaven anualment i es basaven en el principi d’aprovació per decisió majoritària. Aquestes institucions eren el Consell General , el Consell Secret i els jurats (jurat ).

El Consell General era una assemblea representativa de la població dels prohoms de l’illa, de nombre variable d’assistents al llarg dels segles, però que va voltar la cinquantena durant la major part de la seua història.

El Consell Secret era una assemblea menor, una mena de comissió permanent del Consell General que fins al s. XVII va ser de tretze membres.

Els jurats, per la seua banda, eren inicialment tres prohoms que es feien càrrec de la gestió diària, i eren un veritable centre de govern de la Universitat, que presidien i exercien la seua representativitat, a més de formar part del Consell Secret.

La figura dels prohoms, la institució del Consell General i la idea de la Universitat són tres manifestacions del mateix cos jurídic i no existeixen en cap moment per separat.

Respecte al funcionament i l’articulació de les diferents institucions —Juraria , Consell Secret i Consell General— se sap que al s. XV el Consell Secret es reunia gairebé cada dos dies. S’hi tractaven assumptes molt variats: el proveïment de blat per a l’illa, el nomenament d’obrers, la tramesa de nuncis o síndics davant el rei, etc. El Consell Secret, per tant, era un òrgan delegat que servia per tractar assumptes quotidians, però que no podien esperar a la convocatòria del Consell General o que no eren prou importants.

En canvi, el Consell General es reunia sense una periodicitat establerta, però podien passar entre un i dos mesos fins a la següent reunió. Una de les reunions ordinàries més importants del Consell General era la que el dia 1 d’abril servia per triar el Consell Secret i els oficials. En aquestes reunions es tractaven temes que necessitaven un major consens, com els privilegis d’insaculació —al s. XV— o fins i tot l’assignació que els jurats havien de rebre per vestir-se correctament, ja que era costum diferenciar-se de la resta de ciutadans, així com d’altres càrrecs de la Universitat. El Consell General, igualment, es reunia per a ocasions excepcionals, com quan el Regne de Mallorca va ser reintegrat a la Corona d’Aragó dues vegades, 1285 i 1343, per tal de decidir quin camí hauria de seguir l’illa d’Eivissa davant la invasió de Mallorca, en aquelles dues ocasions.

Com que l’assistència al Consell General no sempre es podia garantir, era molt habitual que un membre que no podia assistir-hi fos substituït per un altre que complís els mateixos requisits. Pel que fa a l’assistència, els jurats i els consellers de la mà forana, ja entrant al s. XVII, es varen queixar, entre altres greuges, que la distància els impedia moltes vegades involucrar-se en el funcionament de la Universitat, ja que no podien assistir a les reunions diàries.

Els principals ingressos de la Universitat provenien de la venda de la sal, que esdevendria des del s. XIII la columna vertebral de l’administració de la Universitat, juntament amb alguns impostos indirectes o drets (p. ex., dret de bossa, dret del segell...). Així va ser des d’aquells anys fins a la seua fi, quan amb el Decret de Nova Planta les salines passaren a ser propietat de la Corona.

Respecte als espais i als edificis que feia servir la Universitat per a les reunions del Consell General, les més concorregudes, el lloc habitual era la mateixa església parroquial de Santa Maria. Però per a la gestió diària dels jurats i els consellers, les reunions es feien probablement a les successives llotges que varen existir, la vella i la nova. Finalment la Universitat es va acabar dotant d’un edifici propi, construït al s. XVI, o tal vegada abans, a la plaça de les Tres Corts, posteriorment de la Catedral, i annex a la capella del Salvador, just enfront de l’església de Santa Maria. Aquest edifici va ser seu de la Universitat fins a 1715 i de l’Ajuntament fins a 1838. El 2015 és part del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera. No només s’hi celebraren les reunions dels jurats i del Consell Secret, sinó que a més s’hi guardaven els diners i els documents.

A poc a poc l’organització de la Universitat es va anar tornant cada vegada més complexa i va anar creant la seua documentació a través d’una sèrie de llibres, que han arribat només parcialment, bàsicament dels s. XV, XVI i sobretot del XVII. Alguns recullen els privilegis i els documents més importants, com el Llibre de la Cadena . Altres aixequen acta del dia a dia de l’administració de la mateixa Universitat i les seues reunions, com els llibres de determinacions del consells secret i general o els llibres de juraria. La major part de la documentació són llibres en els quals es consigna la informació econòmica (impostos, pòlisses, àpoques...) o en què els diferents oficials portaven el dia a dia de la seua gestió (clavari, hospitaler, formenter... així com la important col·lecció dels oficis de la sal, com l’escrivà o el guardià).

Tot aquest fons es conserva a l’Arxiu Històric de la Ciutat d’Eivissa, amb excepció del Llibre del mostassaf d’Eivissa , que es troba a la Biblioteca de Catalunya.

Funcions i oficis de la Universitat

Durant els segles que va existir la Universitat, va assumir gradualment un seguit de funcions ben variades. De les més importants sens dubte hi havia la gestió de totes les fases de producció i de distribució de la sal. Però també n’assumí d’altres com assegurar l’abastament de gra a les illes per a les èpoques de penúria, assessorar els consenyors en l’administració de justícia, gestionar diferents aspectes del port com la drassana, assegurar el manteniment de les defenses i els dipòsits d’armes per repartir-les en cas de necessitat, exercir la vigilància de les portes de les murades, controlar els pesos i les mesures del mercat, gestionar l’hospital de pobres, mantenir els mestres d’educació elemental, representar la societat pitiüsa davant dels reis o de qualsevol dels consenyors, finançar les festes populars...

Per organitzar tota aquesta complexitat de funcions, al marge dels càrrecs més importants que existiren, els jurats i els consellers, la Universitat es va dotar d’una sèrie d’oficis amb diferent importància i responsabilitat. Aquestos oficis, però, no varen existir des de l’inici de la Universitat, sinó que es varen anar creant al llarg dels segles, segons les necessitats. A més, molts varen patir modificacions o fusions en les seues funcions. Els diferents regiments, com els de 1454 o el de 1663, estableixen a quina mà pertanyien i de quina forma eren elegits.

Orígens de la Universitat

La Universitat ja apareix en algun moment del s. XIII, possiblement poc després de la invasió catalana. Tot i que la historiografia des d’Isidor Macabich assenyala l’any 1299 com el de la creació de la Universitat, el cert és que les evidències documentals mostren com abans, al llarg del s. XIII, ja existia de forma primitiva i és citada contínuament.

Respecte d’una data real d’aparició de la Universitat, és prou probable que hi hagi una relació amb la promulgació de la Carta de Franqueses l’any 1236, quan els prohoms obtengueren certes atribucions assessorant els batles en determinades qüestions, p. ex. la justícia. No ha de sorprendre que la Universitat existís prèviament a 1299, ja que el Gran i General Consell de Mallorca va ser creat i articulat per primera vegada l’any 1249, només vint anys després de la conquista, i la Universitat de Menorca es va crear l’any 1287, el mateix any de la seua conquista.

Tan sols cal observar que, amb la informació amb què es compta, la Universitat d’Eivissa existia, com s’ha dit, sense gaires poders. Només comptava amb el Consell General o de prohoms (al qual aquell segle assistia més d’un centenar de persones) com a institució de referència i segurament només com a òrgan consultiu dels batles. El conjunt de prohoms, aplegat en totalitat o en part en el Consell General de la Universitat, existia per tant des d’una data molt primerenca. A partir d’aquí es va anar articulant al llarg dels anys segons les necessitats, sense existir necessàriament un regiment o conjunt de normes orgàniques fins a 1299. La dècada dels anys seixanta del s. XIII el consell de prohoms es reuní per tal de gestionar la donació de les salines els anys 1261 i 1267, i l’any 1264 Guillem de Montgrí pactà amb el mateix consell la prescripció dels censos de la terra.

Als dos consells relacionats amb la donació de les salines apareixen per primera vegada els precedents dels oficis dels estanys de la sal que existiren fins al s. XVIII, els primers dels molts oficis que rodejaren la Universitat. El document de 1261 especifica que el batle reial havia d’elegir tres prohoms per dividir el producte de la sal, que havia de beneficiar tota la població. A partir d’aleshores el paper de la Universitat a les salines, unit als diferents interessos de particulars, dels consenyors o de la corona, foren font habitual de conflictes durant segles atesos els interessos que es varen crear des del primer moment al voltant d’aquesta importantíssima font de riquesa.

Entre els anys 1285 i 1286 el Consell General tornà a aparèixer com a representant de la Universitat, per tal de decidir la rendició i jurar fidelitat davant el rei Pere d’Aragó, que va envair el Regne de Mallorca per reintegrar-lo a la Corona d’Aragó.

Per tant, amb aquestos exemples i altres de similars, es comprova com al s. XIII ja existia la Universitat i el seu Consell General, a més dels primers oficis amb què es va dotar. Així doncs, la Universitat es va anar construint segons les necessitats de cada moment i en els seus orígens no era més que una assemblea molt nombrosa de prohoms, que transmetien els seus acords i decisions als batles.

Regiments

A partir de 1299 la Universitat fou dotada per primera vegada d’un regiment, és a dir, una norma orgànica que regula, amb més o menys detall, el seu funcionament, des de la relació d’aquesta institució amb els batles, a l’elecció dels jurats i consellers passant pels oficis més petits.

Al llarg de la seua història, entre 1299 i 1715, la Universitat comptà amb una sèrie de regiments, la major part dels quals pertanyents al s. XIV, que va ser l’època més convulsa i creativa pel que fa a l’articulació d’aquesta institució. Aquesta successió de regiments és conseqüència del que a la historiografia de la Corona d’Aragó s’ha anomenat pactisme, és a dir, la negociació contínua dels privilegis polítics a canvi generalment de beneficis econòmics per a la Corona, tot i que no n’és condició indispensable.

Respecte als noms dels regiments, es disposa d’un document de 1454 (que és al seu torn el regiment de sac i sort) que esmenta, però no identifica, els regiments de franquesa, de pragmàtica i de concòrdia, de manera que el primer regiment, el de 1299, seria el de franquesa. Enlloc més, en cap altre document, no es bategen o s’identifiquen els regiments amb noms. Aquestes tres denominacions i la coincidència amb els noms dels regiments del Consell de Mallorca varen fer que durant molt de temps als diferents estudis i publicacions es consideràs que la Universitat d’Eivissa es limitava a copiar en cronologia i característiques els regiments mallorquins, quan els estudis demostren que són realitats molt diferents. Aquesta confusió, la inicià Álvaro Santamaría, per manca d’altra documentació, i es donà per vàlida durant molt de temps i en moltes publicacions al s. XX.

1299, el naixement de la Juraria

Aquest any, tot i no ser el de creació de la Universitat, és una data cabdal. Suposa, per una part, el seu primer regiment conegut, i per l’altra, la creació i la institució de la Juraria i el Consell Secret, com a organismes representatius i col·legiats de la Universitat, i el Consell General. L’origen d’aquest document és la voluntat de Jaume II de Mallorca d’unificar els regiments municipals del Regne, que en el cas de l’illa de Mallorca va suposar una retallada més que un avanç.

El funcionament que s’instaurà va ser el següent: els tres batles dels consenyors, juntament amb el Consell General, triaven tres prohoms per esdevenir jurats. Els tres jurats integraven la Juraria i ocupaven un càrrec que els havia de permetre una gestió continuada i àgil dels assumptes que gestionava la Universitat, i a més facilitaven una relació més fluida d’aquesta institució amb els batles.

Els jurats romanien en el càrrec un any, triaven deu consellers a l’inici del seu mandat, amb els quals integraven el Consell Secret, una comissió permanent de tretze membres (deu consellers més tres jurats), els quals es podrien reunir amb més facilitat que el Consell General, molt més nombrós.

El document de 1299 és el primer document que normativitza la Universitat, tot i que no especifica els poders que ha de tenir més enllà de la col·laboració amb els batles, que encara tenien molt de poder en el seu organigrama. Aquest regiment establia com a particularitat que el Consell General intervenia en l’elecció dels jurats juntament amb els batles, situació que no es donava ni a Mallorca ni a Menorca.

Passat 1299, a la llarga, l’elecció dels jurats es faria amb el Consell General presentant una terna de sis candidats, dels quals tres els triarien els batles; aquest sistema era de cooptació.

A partir de 1299 la Universitat va tenir una gran activitat, que va anar augmentant amb el pas dels anys, fet que es reconeix per una de les tasques que desenvolupava: la tramesa de síndics al rei, que en alguns períodes se succeïren amb una gran freqüència. Aquest regiment de 1299, com els que vendrien posteriorment, va patir modificacions, fins que l’any 1385 va ser substituït per un altre regiment. Però fins llavors la base organitzativa va continuar sent la mateixa (el Consell General aconsellava, o proposava, als batles, l’elecció dels jurats, que al seu torn triaven els consellers del Consell Secret). Tot i que aquest regiment no rebia cap denominació en el mateix document, se l’anomenava tradicionalment regiment de franquesa.

Desenvolupament del regiment fins a 1385

Des de 1299 els tres jurats es varen convertir en la institució clau en el funcionament de la Universitat. Tot i que al regiment de 1299 no s’especifica qui estava habilitat per formar part de la Juraria, sembla que el costum va fer que només els prohoms més rics poguessin ser jurats durant bona part del s. XIV. El sistema d’elecció dels jurats, en el qual els batles dels consenyors tenien la darrera paraula encara que fos per cooptació, devia afavorir que aquest monopoli oligàrquic es perpetuàs durant decennis. Sembla que aquest grup, que s’acabaria anomenant mà major, va tenir el monopoli de la Juraria fins a 1360 o 1361.

A partir d’aquell moment es va iniciar el costum de repartir la Juraria entre persones de diferent extracció social, per atorgar-li més representativitat, i es començà a parlar de mà major, de mà mitjana (o menor, o menestral segons el document) i de mà de fora. La divisió social en mans era habitual a la Corona d’Aragó, encara que segons la població responien a realitats socials diferents. Amb les mans com a instruments, el rei Pere el Cerimoniós va impulsar a la Corona d’Aragó que els municipis augmentassin la seua representativitat social.

En molts casos, com va ser el d’Eivissa, aquestos canvis de representació varen ser conseqüència, i també causa, d’enfrontaments entre diferents grups socials dins les ciutats.

La mà major, una minoria oligàrquica dins els prohoms d’Eivissa, estava formada per rendistes i comerciants que eren propietaris d’immobles, tant dins com fora de la vila. El grup social dels cavallers era molt escàs a les Pitiüses i formava una petita noblesa local que mai no va tenir gran pes. Tot i així eren assimilats a la mà major, encara que en molts altres municipis, la cavalleria, igual que la resta de la noblesa, tenia les portes tancades als consells i les juraries.

D’altra banda, la mà mitjana la integraven menestrals i artistes, i es caracteritzava perquè els seus membres vivien de la seua pròpia feina, tot i que no eren assalariats sinó artesans o mariners.

La mà de fora, per últim, no és una diferenciació social sinó geogràfica, tot i que aquestos prohoms no es podrien assimilar a terratinents rendistes, ja que en aquest cas s’integrarien a la mà major.

Reformada la Juraria cap al 1361, a partir de 1366 s’iniciaren altres reformes orientades a evitar que el control de la Juraria es limitàs a unes poques persones. En aquesta direcció anaven les mesures antioligàrquiques, com evitar que una persona que hagués format part del Consell Secret repetís càrrec dos anys seguits, i que són també típiques del regnat de Pere el Cerimoniós.

A Eivissa el rei inicià, a partir de 1366, la reforma del funcionament del Consell General. Quan les assemblees del Consell General eren convocades no tenien cap filtre ni límit per regular-ne l’assistència, i per tant un grup social podia influir-hi simplement augmentant la seua presència numèrica. Amb el sistema de funcionament vigent era molt fàcil desequilibrar la representativitat a favor d’una mà (previsiblement la mitjana, més nombrosa) i condicionar l’elecció dels jurats, fins i tot els d’una mà aliena.

Per tant, la reforma del Consell General es faria limitant el nombre d’assistents: el primer intent de limitar-ne l’accés va ser l’any 1366, quan s’establí que aquest Consell havia d’estar format per trenta-set prohoms, els tres jurats i els deu consellers (integrants aquestos tretze del Consell Secret), en total cinquanta persones. A més s’establia que dels trenta-set prohoms, vint fossin de fora de la vila i disset del seu interior. Ara bé, d’aquestos disset prohoms de la vila no s’especifica quants serien de la mà mitjana i quants de la major. De fet aquesta correcció al regiment de 1299 (sense invalidar-lo definitivament, encara) és el resultat de l’augment de la tensió entre la mà mitjana i la mà major, és a dir, que la tradicional oligarquia s’enfrontava a un grup social que reclamava el seu pes demogràfic i econòmic.

És simptomàtic i remarcable que l’inici de les reformes, tant a la Juraria com al Consell General, s’iniciassin poc després de l’atac castellà que va patir l’illa d’Eivissa l’any 1359. El trasbals econòmic i social que la guerra va provocar l'acceleració dels canvis, en els quals la mà mitjana apareixia com a grup emergent. Al mateix temps que augmentava la tensió social per la reforma de la Universitat, aquesta darrera centrava els seus esforços en la reconstrucció de les murades després de l’atac, i a aconseguir beneficis fiscals per finançar-la, com l’exempció de la contribució reial o el permís per exportar determinats productes, bàsicament forestals i ramaders.

La tensió subjacent a les reformes va esclatar l’any 1367 quan els jurats sortints de 1366 i 1367 varen acusar el governador reial, Bernat de Montsoriu, d’interferir fraudulentament en l’elecció dels nous jurats, ja que, de la terna que havia presentat el Consell General de sis candidats, en va triar només dos en lloc dels tres reglamentaris, mentre que el tercer el va triar de fora de la llista. Aquest assumpte es va allargar els següents anys i el rei va arribar a inhabilitar el governador, tot i que finalment es va donar l’elecció per vàlida. Al llarg dels segles varen ser freqüents els enfrontaments amb els governadors reials. En aquell moment es tractava el repartiment del poder entre les mans i el governador Bernat de Montsoriu, qui, amb la seua intromissió, va condicionar-ne la distribució dels càrrecs.

Un document del mateix 1368 parla de bandositats entre majors, menors del castell de la vila i forans. El problema era que la reforma del Consell General de 1366 no en disposava la renovació, i es va haver de fer una nova correcció l’any 1368, amb la qual els jurats i els consellers, una vegada triats, dissolien el Consell i en creaven un de nou. El resultat va ser un sistema d’elecció descendent en què els batles triaven els jurats, els jurats els consellers, tots aquestos últims el Consell General i, l’any següent, el Consell General proposava sis noms perquè els batles triassin els nous jurats, que iniciaven una altra vegada el procés. Tot i els canvis, en el fons es continuava respectant el regiment de 1299, ja que els batles encara conservaven la seua prerrogativa de triar en última instància els jurats.

Aquestes reformes es feien al mateix temps que augmentava el poder del Consell General en matèria econòmica, com el control de les despeses que podien autoritzar els jurats, o política, com les sindicatures que la Universitat enviava al rei per fer qualsevol tipus de protesta o petició. D’igual manera el Consell General fiscalitzava la Juraria, i els jurats i el Consell Secret eren els qui triaven els membres del Consell General, en una mena de control mutu.

Tot i les mesures que prengué el rei per evitar enfrontaments, la nova situació va continuar causant problemes i lluites entre les diferents mans i grups socials, ja que l’any 1369, a l’hora de triar per primera vegada els jurats amb la nova norma del Consell General, una vegada més s’excediren els límits d’assistents. Es tractava d’un acte premeditat per situar els propis candidats i així poder controlar els mecanismes de poder establerts. Es triaren com a jurats Raimon Olard, Pere Parada i Jordi Castelló, tot i que la mà major va intentar invalidar aquesta elecció; el rei, per no causar un mal major, davant la situació irresoluble va acabar donant-la per vàlida i apel·lant a la concòrdia.

En tot aquest període de crisi, entre l’elecció fraudulenta dels jurats per part de Bernat Montsoriu l’any 1367 i l’elecció dels jurats amb una presència excessiva de prohoms l’any 1369, es detectaren enfrontaments entre la mà major i la mitjana, que s’havien de repartir de forma no estipulada els seus disset representants. L’enfrontament també era entre diferents clienteles i famílies, per exercir el poder i segurament per treure’n profit econòmic. De fet, en el cicle 1366-1369 un dels prohoms que es trobaren contínuament dins la polèmica, tot i que no fou mai jurat en aquell període, fou Francesc de Vic, cavaller de l’Alcudia, que intentà aconseguir per totes les maneres invalidar l’elecció de 1369.

Tots aquestos conflictes entre oligarquia i nouvinguts (mà major contra mà mitjana o menor) no difereixen gaire del que succeeix en molts altres municipis de la Corona d’Aragó i darrere d’aquestes confrontacions no s’han de cercar tant enfrontaments per l’aplicació d’un programa polític o un altre, sinó una veritable lluita pel poder.

Respecte al regiment de 1299, amb les crisis dels anys seixanta, la institució que més es reformà fou el Consell General, però la Juraria exemplifica millor els canvis socials i l’augment de la diversitat, amb l’aparició de les tres mans.

A partir de 1370 s’entrà en un període de pau social en el qual el regiment de 1299 va seguir funcionant, amb les reformes de 1361, 1366 i 1368, i es renovaren càrrecs i institucions sense gaires problemes aparents.

Finalment la Universitat es va poder dedicar a la reconstrucció de la murada, necessària després de l’atac castellà de 1359, i a altres assumptes més quotidians. L’any 1381 es va introduir una petita reforma que va tenir repercussions els segles següents: la introducció del quart jurat, que fou exercit per un dels jurats sortints. Tot i que en aquell moment se l’anomenava jurat conseller, amb el temps seria dit quart jurat. Acabaria sent exercit pel jurat sortint de mà major i, amb el pas dels segles, en lloc de quart jurat, fou anomenat jurat segon de mà major, desplaçant simbòlicament els jurats de mà mitjana i de mà forana, mostra de la força que sempre va tenir la mà major.

El regiment de 1385

Malgrat els anys de tranquil·litat, el 1383 el rei va manifestar la seua preocupació perquè el funcionament de la Universitat no s’ajustava als regiments i les ordinacions existents, perquè gent no preparada estava accedint a càrrecs importants, però per ara es desconeix si això significà un ressorgiment del conflicte entre les mans. La tensió entre la Universitat i la Corona va arribar a un punt que es va considerar invalidat el funcionament existent. Així, l’any 1385 el rei va emetre un nou regiment, que tal vegada acabaria sent conegut com de pragmàtica, i que implicaria un canvi profund en el funcionament de la Universitat. Aquell regiment va estar vigent des de 1385 fins a 1394, quan fou substituït per un de nou, però tornà a aparèixer poc abans de 1404 i llavors la seua vigència fou fins a 1454.

L’objectiu original del privilegi de 1385 era impedir que un grup tancat dominàs la Universitat i per això s’instaurà una nova institució que tengué molt de pes en el futur: la Cinquantena. Aquest instrument, format per cinquanta persones, fou l’encarregat d’integrar el Consell General, i d’aquestos cinquanta sortien els tres jurats i els consellers. Ara bé, la característica més important fou que no va existir només una cinquantena, sinó diverses (en un nombre indeterminat segons els documents de 1385), que anaren rotant cada any. Així una persona o grups de persones no podien formar part indefinidament del Consell General i, per tant, es garantia la rotació.

Quant al nombre de cinquantenes, tradicionalment s’ha parlat de cinc, però a final del s. XIV eren sis, fet que demostra la seua variabilitat. Cinc o sis cinquantenes implicaven una part important de la població respecte al total de les illes, i possiblement s’hi intentava fer cabre tots els prohoms de totes les mans, encara que es desconeix en quines proporcions convivien, punt important atesos els conflictes que havien sorgit no gaire temps enrere.

Una altra novetat d’aquest regiment és que els batles perderen poder en l’elecció dels jurats en benefici de la sort. Llavors la tria era una mescla d’elecció i d’insaculació, en la qual la Cinquantena triava sis membres de cada mà i, en sacs separats, es triaven els membres de cada una de les mans a sorts. Tot i que aquest procediment va introduir per primera vegada l’ús del sac i de la sort, no s’ha de confondre amb el que s’instaurà l’any 1454, conegut com regiment de sac i sort. Una vegada triats els jurats, aquestos triaven el Consell Secret, format per nou membres de la Cinquantena, més el quart jurat, sortint de la Juraria de l’any anterior.

El Privilegi de 1385 va implicar també un control major dels oficis i de l’assistència, i establia la persecució dels casos de frau. Inicialment el regiment va tenir èxit, i l’any 1390 se’n va fer una petita rectificació respecte al nombre de persones de cada mà que es triaven per a cada Juraria: en lloc de ser-ne sis, en serien quatre, i l’any 1393 es començà a aplicar la sort en l’elecció d’alguns oficis: el guardià de la sal i el mostassaf, mostres que aquest factor d’elecció es percebia com a just i cada vegada més necessari.

El regiment de 1394

Sense cap tipus de dubte el període més intens i convuls de la Universitat correspongué al darrer terç del s. XIV, bé per la manifestació institucional dels primers conflictes entre les mans, bé per la variació normativa. Només nou anys després de l’aprovació del Privilegi de 1385, que semblava que havia donat bons fruits, s’aprovà el Privilegi de 1394. Aquest fou conegut posteriorment com Concòrdia seguint la denominació de 1454, però lluny d’aquest nom, la seua vigència va ser molt curta, menys de deu anys, i abans de 1404 es tornà al regiment de 1385.

El problema de partida eren les cinquantenes, que tenien una gran virtut: la seua representativitat, ja que implicaven amb tota seguretat tota la població de prohoms. Ara bé, al mateix temps això era una debilitat, perquè amb l’existència de sis cinquantenes com hi havia llavors, les persones idònies per ocupar els càrrecs i els oficis, cada vegada més nombrosos, quedaven diluïdes entre tants de grups. Havien d’esperar que regís la cinquantena a la qual pertanyien per poder exercir alguna d’aquelles magistratures. Lluny de cercar una solució intermèdia, es va optar per eliminar les cinquantenes. Llavors, aquest regiment de 1394 normativitzà la creació dels consells generals sense cinquantenes, amb el problema de limitar la seua assistència i al mateix temps garantir-ne l’accés als prohoms, detentors del dret d’assistència.

La solució va ser crear un consell de portes obertes, que només es tancarien quan els prohoms assistents fossin un nombre determinat. L’única quota era la de la mà forana, que s’estipulà en quatre per quartó (un d’ells el quartoner). Els setze membres de la mà de fora, més els tretze del Consell Secret, es completaven amb “trenta o trenta-cinc” persones més de la vila, és a dir, de la mà major i de la mitjana. Amb aquest mètode no importava tant quants d’assistents (una seixantena) ni qui hi havia, sinó que, sobretot, hi hagués prou gent. És remarcable que amb aquest privilegi les mans de la vila no es repartien quotes d’assistents, atesos els conflictes que havien tengut. És un senyal que tal vegada la mà major i la menor havien arribat a una entesa o pacte, tal vegada repartint-se els oficis.

Respecte de l’elecció dels jurats, es continuava respectant el mètode instaurat l’any 1390 de triar quatre membres de cada mà, dels quals un era elegit a sorts per ser jurat.

No se sap quin any va deixar d’estar vigent aquest regiment, però sí que el 1404 tornava a funcionar el sistema de cinquantenes, i per tant el regiment de 1385. Què havia posat punt i final a aquest regiment és encara difús, però sí que se sap que la conflictivitat social es va tornar a encendre a inici del s. XV. Aparegué un conflicte contra “jurats i singulars”, amb rivets antisemites i “crims enormes i delictes”. No és impensable que aquestos conflictes estiguessin relacionats, com a causa o conseqüència, amb un retorn al Privilegi de 1385, tot i que de forma no prou clara encara. Sí que es pot apuntar que una vegada passada la primera dècada del s. XV s’entrà en una etapa tranquil·la per a la Universitat i finalitzà una etapa clau del desenvolupament institucional.

Al s. XV la Universitat comptà amb un cos normatiu extens i amb un conjunt d’oficis (i, per tant, d’atribucions) molt més elevat que l’any 1299, quan se n’iniciava el desenvolupament. El resultat fou que, fora dels temps de lluites i bandositats, la Universitat assolí un paper de representativitat de la societat del seu temps i fou una caixa de ressonància del sentir i dels interessos dels pitiüsos. De nou, tot plegat no es diferencia gaire del que passa a la Corona, ja que a grans trets el s. XIV (i en concret el regnat de Pere el Cerimoniós) fou el de l’experimentació normativa i de l’augment del poder dels municipis.

El regiment de sac i sort, 1454

L’any 1454 va ser aprovat un nou regiment per a la Universitat d’Eivissa, que fou conegut com regiment de sac i sort , de nou per evitar les bandositats que mai no acabaven de desaparèixer, sinó que quedaven latents. El regiment de sac i sort d’Eivissa responia a una generalització d’aquesta norma per a tota la Corona, en un procés que va des d’inici del s. XV fins ja entrat el s. XVII (Menorca l’adoptà l’any 1429, mentre que València no ho féu fins a 1633). Es tractava, per tant, del regiment que definí una nova etapa dels municipis, ja a l’època moderna.

Tot i que el nom del regiment, sac i sort, fa pensar que el ritual que li dóna nom, l’elecció dels noms a l’atzar i introduïts en un sac, n’és el tret característic i la principal novetat, cal recordar com al regiment de 1385 ja es varen introduir aquestos dos elements, el sac i la sort. Aquest sistema també consagrà les cinquantenes rotatives com a base per a la formació dels consells generals. Però no per a l’elecció dels oficis, ja que els noms que cada cinquantena proposava anaven al mateix sac; per tant, no calia formar part d’una cinquantena concreta per ser elegit, p. ex., mostassaf un any determinat. Simplement calia formar part d’una mà concreta.

On és realment innovador aquest sistema és a l’hora de triar els noms que poden anar als tres sacs, un per cada mà o estament, per triar els oficis. Aquí apareix la figura de l’habilitador, triat un per cada cinquantena, un ofici que tenia el mandat exclusiu de triar els noms que havien d’anar als sacs, d’on s’extreien jurats i oficials. Era, per tant, molt més important el procés d’introduir els noms que el d’extreure’ls.

Alguns oficis rotaven anualment entre diferents mans, mentre que d’altres eren assignats exclusivament a una mà. Altres oficis exigien saber llegir i escriure (p. ex. el clavari, que era qui portava els comptes de la Universitat, o l’escrivà de la sal, que també feia de secretari dels consells secrets i generals), i es fixava l’edat mínima per formar part d’aquestes institucions: 25 anys. El llogador, càrrec relacionat amb la gestió de les salines, era l’únic que tenia una bossa específica per a ell, formada per deu noms, dos per cada cinquantena, que l’habilitador havia d’introduir secretament. Per evitar la repetició dels càrrecs, els sacs principals de cada mà s’anaven buidant cap a un altre sac. Quan el segon sac de cada mà i del llogador era ple, es recomençava amb aquest darrer.

Tot aquest ritual de l’habilitador, de triar noms i posar-los dins el sac, cercava posar límits a les parcialitats, ja que implicava una negociació d’uns noms que tothom considerava justos. Només dos anys més tard, el regiment de 1454 va ser modificat, en detectar-se que els habilitadors s’havien pres massa llibertats a l’hora d’insacular noms. Aquest problema remet a un d’anterior: la manca de noms vàlids per a tots els oficis. Amb la modificació es vetaven els deutors amb la Universitat, per tal que no poguessin ocupar cap càrrec, o els qui ja tenguessin un ofici per a algun dels senyors de l’illa. Aquest regiment romangué més o menys intacte fins ben entrat el s. XVII, mentre no es trobassin ordinacions o revisions puntuals per al s. XVI o la primera meitat del XVII. Per tant es tractava d’una consolidació institucional del sistema municipal, destinat a perdurar durant dos segles al llarg de l’edat moderna. A més, aquest regiment va veure l’important canvi que va suposar la unió de la Corona d’Aragó amb la de Castella a final del s. XV.

Aquesta permanència no significa que els diferents sectors quedassin pacificats, ja que encara l’any 1486 es distribuïen els habilitadors entre les diferents bandositats que hi havia en aquell moment, una solució salomònica que en certa manera reconeixia la impossibilitat d’un sistema que aportàs la tan desitjada pau perpètua, sinó que calia una negociació contínua i actualitzada.

El Consell Secret havia d’estar format per cinc membres de la mà major, cinc de la mitjana i tres de la forana, dels quals un de cada una era jurat, punt on s’observa la predominança dels habitants de la vila.

En aquella època tengué lloc la Guerra Civil Catalana (1461-1472) que afectà bàsicament el Principat de Catalunya però va obligar tots els territoris de la Corona d’Aragó a posicionar-se a favor del rei Joan II o bé a favor de la Generalitat de Catalunya. Durant aquesta guerra les Pitiüses es varen mantenir majoritàriament fidels al rei, tot i que els primers anys varen viure enfrontaments altra vegada relacionats amb bandositats.

Els jurats diverses vegades varen protestar al rei per l’absentisme dels governadors i sembla que el rei va fer esforços per mantenir la fidelitat de l’illa, fins i tot amb un perdó general de delictes que va abraçar tots els habitants, incloent-hi prohoms i jurats. En tot cas, la Universitat i els jurats, al marge dels enfrontaments interns, mantenien el paper de representació del conjunt dels habitants de l’illa, i com a tal els reis la tractaven i l’escoltaven.

Reivindicacions de l’època moderna

La unió entre la Corona d’Aragó i la de Castella no va suposar un canvi en el funcionament de la Universitat, com tampoc no ho va ser per a la resta d’institucions de la Corona d’Aragó. Ara bé, sí que va suposar per a totes aquestes institucions un allunyament de la monarquia, i una menor receptivitat d’aquesta darrera a les seues peticions, memorials o queixes.

Durant l’aixecament de les germanies de Mallorca de 1521-1522, la Universitat d’Eivissa es va mantenir fidel al rei Carles, i fins i tot l’illa va acollir el virrei del Regne de Mallorca i els nobles que varen fugir de l’illa vesina, sense més conseqüències.

La inseguretat que va viure la Mediterrània durant bona part del s. XVI i el canvi en la tecnologia bèl·lica varen desembocar en la construcció de les murades renaixentistes projectades per l’enginyer Giovan Giacomo Palearo “el Fratín”. Prèviament a l’inici de les obres, els jurats ja demanaven que la Corona augmentàs la dotació de soldats que s’havia traslladat feia poc per defensar l’illa i que jutjaven insuficient. La Universitat s’havia fet càrrec del manteniment puntual de la fortificació medieval, però les noves murades varen ser d’iniciativa i patronatge reials. Tot i això, aquesta obra va ser finançada per la Corona, els consenyors i la Universitat. Aquesta última va tenir-hi un paper subsidiari però important: contribuïa econòmicament amb el millarès i diverses talles i donacions, i també aportava mà d’obra i material. A més, els jurats varen protestar pel desinterès dels consenyors eclesiàstics per contribuir amb la part que els corresponia.

Al s. XVI apareix amb força la reivindicació de la restauració de la diòcesi eivissenca i els jurats la varen assumir com a pròpia. L’objectiu per als jurats, més enllà de tenir un bisbe propi i aconseguir una millor administració dels sagraments, era aconseguir que les rendes feudals que rebia l’arquebisbat de Tarragona no sortissin de l’illa, ja que també varen demanar l’anul·lació de la senyoria de Tarragona. La creació del bisbat implicava que la vila d’Eivissa rebria el títol de ciutat, circumstància que es plantejà al s. XVI per primera vegada. Aquesta reivindicació es va convertir en la clau de volta de la política de la Universitat durant uns quants decennis. Al s. XVII la qüestió del bisbat va seguir viva i l’any 1605 un síndic de la Universitat, Antoni Fullana , va anar a la cort de Felip III a defensar-ne la creació. Tot i que el rei el va escoltar, va assumir la petició i l’elevà al Papa, no va sorgir efecte.

L’any 1626 els jurats insistiren i al·legaren novament davant Felip IV els arguments a favor d’aquest bisbat: falta de recursos econòmics (rendes) i religiosos (vocacions, sagraments...). Però malgrat que aquesta reivindicació es va allargar fins a 1654, les negociacions havien entrat en un carrer sense sortida i aquesta va morir i no reaparegué fins més d’un segle més tard. La crisi financera que vivia la monarquia des de feia uns quants decennis també va afectar Eivissa i la Universitat. La sal, font d’ingressos segura però mal gestionada i molt ambicionada, es va usar per pagar els sous als governadors, que la rebien lliure d’impostos i per tant la podien vendre a un preu més baix. Els jurats, gelosos dels privilegis de la Universitat i guardians dels seus propis interessos, varen queixar-se repetidament d’aquesta situació.

Crisi de la Universitat i regiment de 1663

La segona meitat del s. XVII, dins un context de crisi generalitzada, va ser també la d’uns canvis al si de la Universitat, tot i que no va arribar el seu final. Els seus jurats encara tenien projectes, com la proposta d’un centre educatiu gestionat pels jesuïtes per evitar així que molts d’eivissencs marxassin a realitzar els seus estudis elementals i superiors fora de l’illa, amb un èxit menys que relatiu. Però el cert és que la Universitat era un organisme vell, regit per normes del s. XV, endeutat i controlat per una oligarquia que se’n beneficiava econòmicament des de feia temps.

Dins d’un context general en el qual la Corona hispànica pretenia augmentar el seu poder i els ingressos en perjudici de les institucions, els furs i la diversitat que tenien les diferents regions de la Corona, la Universitat va veure com els reis ja no eren els aliats que havien estat a l’edat mitjana. Del pactisme dels s. XIV i XV s’havia passat a un projecte d’absolutisme i centralització que es volia implantar a costa de les lleis i els privilegis antics que existien per tota la Corona d’Aragó.

Aquestos canvis són contemporanis d’altres que varen tenir lloc en altres institucions de tota la Corona d’Aragó per part de la monarquia, cicle que va ser descrit per Joan Reglà com a “neoforalisme”, una mena de nou pactisme per part de la monarquia després de la Guerra dels Segadors de Catalunya, però que ha estat redefinit com a “fals neoforalisme”, en el sentit que el que es pretenia no era renegociar, sinó retallar els furs i els privilegis de la Corona d’Aragó.

Així, l’any 1663 la Universitat va rebre unes ordinacions que modificaven part del seu funcionament i que assenyalaven una important reforma política i un canvi de rumb. P. ex., el Consell Secret passava dels tradicionals tretze membres a només sis: els quatre jurats, l’escrivà i un síndic. Es varen consolidar dos jurats de mà major com a jurat primer i segon, tots dos elegits a sorts. El jurat de mà mitjana passava a ser el jurat tercer i el jurat de mà de fora, el jurat quart.

D’altra banda, la insaculació també fou reformada: no hi hauria tres sacs, un per cada mà, sinó un sac per cada ofici, es delimitaven així els noms aptes per a cada ofici en concret i s’eliminava un factor aleatori important. El resultat amb tots els oficis, foren 34 sacs diferents, mostra de com s’havia fet més complexa l’administració de la Universitat. Es varen establir incompatibilitats familiars, com p. ex. impedir que pare i fill o sogre i gendre poguessin ser jurats el mateix any.

Però el canvi més important que representaven aquestes ordinacions era en la tria dels noms per als sacs: ja no restava en mans dels habilitadors, un ofici els titulars dels quals sorgien de la mateixa Universitat, sinó en mans del governador, que era qui triava els noms aptes per a cada ofici. Cal retrocedir fins a 1385 per trobar l’any en el qual els representants dels consenyors deixaren de tenir poder en la tria dels jurats i els oficis, i l’any 1663 aquest poder fou recuperat exclusivament per al governador reial. Els poders del governador incloïen no només triar els noms, sinó també iniciar la insaculació, o tria dels noms per als oficis. Tot i aquests amplis poders del governador, els jurats podien ser consultats pel governador per proposar noms per als oficis. En qualsevol cas, l’última paraula la tenia el governador.

En la mateixa línia revisionista es troben les ordinacions de 1686, les darreres conservades de la llarga història de la Universitat. No són més que petites rectificacions al regiment de 1663, com p. ex. establir en quatre el nombre de cinquantenes. A aquesta situació s’ha d’afegir que la Universitat estava fortament endeutada i que les pesants gestió i administració de les salines no donaven el benefici que se’n suposava. El profit de la sal s’esvaïa entre els diferents beneficiaris, sobre els quals queia contínuament la sospita d’apropiar-se d’unes riqueses que, des del s. XIII, se suposaven comunes. La Universitat rebia moltes queixes perquè uns pocs de la mà major controlaven les salines i en treien un important profit econòmic, en perjudici de la comunitat que representaven.

Era molt urgent la necessitat d’una reforma econòmica de la Universitat i en aquest sentit l’any 1683 un projecte, fallit, implicava l’entrada de la Corona a les salines i la seua gestió. Si hagués triomfat hauria suposat la despossessió d’aquest important privilegi, provinent del s. XIII, i que amb el temps s’havia desnaturalitzat i pervertit el seu sentit original. El projecte d’estatització va fracassar precisament pels interessos de l’oligarquia i d’alguns sectors de l’Església que també participaven dels beneficis.

Però s’ha de fer notar que no se cercava només portar a terme una reforma econòmica i solucionar una situació enquistada en els segles, sinó que la Corona estava embarcada en un projecte molt més ambiciós d’augmentar els seus ingressos i poder, molt habitualment en contra de drets i furs locals que provenien de l’edat mitjana. És, per tant, relacionable amb les ordinacions de 1663 i amb un canvi de tendència de la monarquia hispànica, que des de Felip IV abandonava qualsevol forma de pactisme. Es tendia cada vegada més cap a l’absolutisme que ja es prefigurava a l’entorn de la corona a final del s. XV, tot i que encara no havia de ser l’absolutisme ple, d’encuny francès, importat per Felip V.

Si bé la reforma política de la Universitat va tenir èxit l’any 1663 i els governadors varen entrar de ple en la selecció dels membres de la Juraria i els oficis, no va passar el mateix amb la reforma econòmica de 1683, que va quedar pendent fins al final de la Guerra de Successió .

L’últim capítol de conflictivitat en la societat eivissenca i en la Universitat abans de la Guerra de Successió va tenir lloc l’any 1689. Es tracta d’un important aixecament pagès, emmarcable en la crisi general de la Universitat a final d’aquella centúria i relacionat amb les reformes no realitzades o postergades al si de la Juraria, del Consell General i de les salines. A final del s. XVII tengué lloc un enfrontament entre la pagesia i la mà de fora, contra les mans de la vila d’Eivissa, principalment la major. S’ha de tenir en compte que durant el s. XVII la població rural de l’illa d’Eivissa va augmentar molt i per tant la proporció demogràfica entre el camp i la vila es resolia a favor del primer, tot i que no la importància política, que requeia sobre els de la vila.

Els pagesos es queixaven de la seua poca representació en la Universitat, tant per l’únic jurat que tenien, en minoria respecte dels tres jurats de les mans major i mitjana, com pels oficis que els corresponien. Demanaven a més un lloc on poder reunir-se i no fer-ho, quan anaven a la vila, pels carrers, sense comoditat ni discreció per tractar assumptes importants; també reclamaven un notari propi per als quartons, i així resoldre les seues escriptures i documents de forma més eficaç. Assenyalaven la mala gestió i fins i tot l’espoliació de les rendes de les salines per part de l’oligarquia urbana, com una de les explicacions de la carestia en la qual vivien i la mala gestió de la Universitat.

La mà de fora va intentar aprofitar les ordinacions de 1686 per introduir millores per a la seua representació al si de la Universitat. Fins i tot va proposar que el jurat de la mà de fora precedís protocol·làriament el de mà mitjana. Però les seues reivindicacions no varen ser preses en compte, perquè les mans major i mitjana s’hi varen oposar. A això se li afegia una situació crítica de carestia i altes imposicions fiscals, ja que sembla que al camp eivissenc es va arribar a passar gana, tal vegada per l’augment de la població, però no dels rendiments.

Totes aquestes queixes i reivindicacions varen arribar a ser presentades davant el rei l’any 1690, després que els jurats de la vila s’haguessin negat a entregar una còpia de les ordinacions de 1686. Tot i aquestes queixes i la revolta, les peticions dels pagesos no varen ser escoltades, i la Universitat es va continuar regint fins als Decrets de Nova Planta amb les ordinacions de 1686.

La Guerra de Successió i el final de la Universitat

Durant la Guerra de Successió a la Corona espanyola, entre 1700 i 1715, la Universitat d’Eivissa va lligar el seu destí al de la resta de la Corona d’Aragó. Durant uns anys la Universitat no es va decantar per cap dels pretendents, ni per Felip d’Anjou ni per Carles d’Habsburg. Però l’any 1706, a causa de la presència d’una esquadra angloholandesa prop del port d’Eivissa, la Universitat va jurar fidelitat al pretendent austriacista, afegint-se a la major part de territoris de la Corona d’Aragó.

La guerra va afectar el funcionament normal de la Universitat, ja que aquell mateix any es va manar que es traguessin dels sacs els noms de les persones que podien ser més favorables als borbons. Durant la guerra la Universitat també va veure com es va portar a terme una operació per arrendar l’explotació de la sal a un particular, l’italià Giovanni Battista Visconti. Aquesta operació va ser feta l’any 1709, amb el consentiment del governador José Ponce de León , d’uns jurats sense interessos en el comerç de la sal i sense convocar el Consell General, que en un cas així havia de ser escoltat i havia de decidir. Els últims anys de la guerra varen ser marcats pel litigi a diferents nivells per recuperar la gestió de la sal. La Universitat tant va actuar davant l’arxiduc Carles, sense sort, com intentant que el jurat en cap ocupàs el lloc del governador, recorrent a un document reial de 1662, intent que el governador va avortar.

Aquesta conflictivitat, que no va arribar a esclatar amb força, va ser un de tants capítols d’enfrontaments seculars entre la Universitat i els governadors reials. Però aquest conflicte per la sal era inspirat per prohoms amb interessos econòmics en aquest negoci, com ho demostra que les reivindicacions varen cessar quan l’any 1712 els jurats elegits no tenien ni varen mostrar interès per les salines.

L’any 1713 l’arxiduc Carles va intentar normalitzar les institucions i va enviar a Eivissa un visitador, Miquel Rullan, que tenia la missió gens senzilla de dotar la Universitat d’unes noves ordinacions i sanejar-ne l’economia amb unes salines arrendades, tot i que s’ha de dir que Visconti durant la guerra va pagar regularment la renda que li pertocava. La missió de Miquel Rullan no va tenir èxit, bàsicament perquè el bàndol austriacista ja es trobava en retirada i l’arxiduc Carles va renunciar a les seues aspiracions sobre la Corona espanyola.

Al final de la guerra, amb la caiguda de Barcelona l’any 1714 i la rendició de Mallorca el 1715, la Universitat va intentar guanyar-se el favor del monarca borbó, sense èxit. Per dret de conquista el rei va expropiar les salines, que varen passar a ser gestionades per la Corona, consumant el que s’havia previst l’any 1683, tot i que en un context molt diferent.

Al marge de la radicalitat de l’acte, el cert és que les salines ja feia decennis que es trobaven en crisi a causa de la gestió deficient i interessada d’unes poques persones vinculades amb la mà major i la Universitat, a més del convent dels dominics.

D’altra banda, la consolidació de la monarquia de Felip V va precipitar el final de la Universitat, ja que el rei no va escoltar les adulacions dels jurats.

El Decret de Nova Planta del Regne de Mallorca (amb excepció de Menorca, que havia passat a sobirania britànica arran del tractat d’Utrecht) suposava el final de les institucions sorgides dels privilegis i els costums de la Corona d’Aragó, fet que significava la desaparició del Gran i General Consell de Mallorca i de la Universitat d’Eivissa.

El Decret de Nova Planta de 1715 implicava la posada en pràctica de l’absolutisme centralista d’estil francès i per això el que se cercava era l’homogeneïtzació legal i institucional de tot el Regne, a més de castigar els territoris que havien restat fidels a Carles III. El decret situava la Reial Audiència de Mallorca com a centre de l’administració a les Illes Balears, ja que a través seu el rei escollia els càrrecs municipals. Seguint el model castellà, la Universitat canvià de nom i passà a anomenar-se ajuntament, i els jurats es varen començar a dir regidors (regidor ).

Tot i així, durant part del s. XVIII va continuar la denominació d’Universitat, probablement per simple costum. Aquesta denominació encara apareix passada la meitat del segle, però progressivament es va perdent per la denominació oficial d’Ayuntamiento. Va desaparèixer tota insaculació, però això va ser poc significatiu perquè des de 1663 ja era el governador qui triava els noms que anaven al sac. Simplement, ara el governador elegia directament els regidors, sense cap ritual. Durant aquell període de postguerra, els integrants del nou ajuntament varen intentar sense èxit recuperar la gestió de les salines.

Al marge de la institució es varen viure dues conspiracions: la primera, l’any 1716, cercava una nova proclamació de Carles d’Habsburg com a rei; la segona, l’any 1719, i promoguda gairebé per les mateixes persones, pretenia que Eivissa seguís la mateixa sort que Menorca i que s’annexionàs a la Corona britànica. Cap d’aquestos dos intents no va tenir èxit. L’objectiu últim de les insurreccions era tornar a la situació legal prèvia al Decret de Nova Planta i tornar als antics privilegis de l’illa d’Eivissa i a la gestió pròpia de les salines.

Només a final del s. XVIII l’Ajuntament d’Eivissa començà a veure com se segregaven ajuntaments rurals, procés que es consolidà amb l’arribada del liberalisme al s. XIX. Per tant és possible veure una continuïtat institucional entre la Universitat d’Eivissa i l’Ajuntament de la Ciutat d’Eivissa, hereu de l’ajuntament borbònic, que fins i tot va ocupar el mateix espai a la plaça de la Catedral fins a l’any 1838.

Ja a final del s. XX, amb la creació del Consell Insular d’Eivissa i Formentera, es va voler vincular simbòlicament aquesta institució amb l’antiga Universitat, ja que són les úniques institucions d’autogovern pròpies de les illes d’Eivissa i Formentera que han existit des de la conquista catalana. [JPT]

Descàrregues

Col·laboradors