Tagomago

Tagomago

1 GEO Illa situada a l’extrem NE d’Eivissa, a una milla de distància de la zona costanera eivissenca més propera que és la petita península que forma el cap Roig, al municipi de Santa Eulària des Riu. Té una superfície de 0,59 km2 i s’estén 1.750 m en direcció NO-SE entre la punta de sa Rajola o des Llavions i el cap de Xaloc. L’extrem NO de l’illa és constituït pel puget de Tramuntana, que té, a ponent, un tram de costa molt espadat anomenat sa Cotada, i al N, un tram que finalitza a la punta de sa Cabra o de s’Escull d’en Bet; s’hi troben diverses raconades i coves costaneres. Les dues raconades més importants es formen a la costa E, l’olla de Tramuntana i l’olla de Llevant, separades pels penya-segats de la punta des Nius i, cap a l’interior, del puig des Avencs; ambdues són zones de fondeig, però s’orienten a mar obert i les embarcacions, per evitar exposar-se a les llevantades, solen fondejar millor protegides a ponent de l’illa, al tram de costa des Blancar. S’hi localitza un embarcador, dit es Mollet, des del qual un camí condueix fins a un far situat al cap de Xaloc, a 78 m s.n.m., que entrà en funcionament el 1913, quan s’apagà definitivament el far de sa punta Grossa, a sa Cala.

El punt més elevat de l’illa és a 117 m, el cap Alt, situat al SO de l’illa, sobre un tram de costa molt espadat anomenat sa Graveta, que amaga algunes coves que adopten el mateix nom. Altres coves importants són la cova de ses Cuines i la des Cagallons, al SO; les coves del cap de Xaloc i la de s’Esbruf, al SE; les coves de s’Olla de Llevant; la cova des Falcó, a l’olla de Tramuntana; la cova de s’Aigua, al N; la cova des Blancar, i la de s’Ombra, a l’E.

A l’illa només hi ha dues canalades de relativa importància: el torrent de s’Olla de Llevant, que desemboca a la raconada del mateix nom, i el canal des Ullastres, que neix a sa Fonteta. A la part central se situava una antiga casa, can Domingo, que donava nom a unes tanques on tradicionalment es guardava bestiar i a una cova situada a llevant, a la costa. Fins a mitjan s. XX va estar habitada de forma intermitent per una família pagesa. La casa ha estat reformada i ampliada i s’integra en la mateixa titularitat privada que l’illa.

Pel que fa a l’etimologia del topònim, es tracta d’un mot compost amb dos elements preromans, tago i mago. Els lingüistes coincideixen que el primer és d’origen ibèric i significaria ‘puig, massís, serra’, però existeixen divergències en el cas del segon element. Predomina la interpretació que considera púnic l’origen de mago, relacionant-lo amb el nom de l’almirall cartaginès Magó, i segons la qual Tagomago equivaldria a ‘puig de Mago’ (Hübner; Alcover; Macabich; Veny). En canvi, Joan Coromines explica que el mot mago és indoeuropeu, ‘gran, grandiós’, i conclou que el topònim Tagomago es refereix a ‘puig gran’.

En qualsevol cas, el Memoriale Divisionis, el document de repartiment de l’illa d’Eivissa (1235), recull el “rafal de Tagomago”, que aleshores devia abraçar la mateixa illa i la comarca de sa Marina, a la vénda des Figueral. [VMa]


2 BOT Aquesta illa presenta una elevada diversitat vegetal amb 204 espècies catalogades que es distribueixen en 151 gèneres i 56 famílies. La flora és semblant a la d’Eivissa, amb la qual comparteix les espècies. De tota manera hi ha un conjunt de plantes molt interessants per la seua raresa i el valor biogeogràfic. Hi ha set tàxons endèmics o subendèmics (3,43 % de les espècies) entre els quals es poden destacar una ravenissa groga i un molinet endèmics de les Pitiüses i del litoral del llevant ibèric (Diplotaxis ibicensis i Silene cambessedesii, respectivament), una saladina endèmica de les Pitiüses (Limonium ebusitanum), totes d’ambients litorals, una margalideta de distribució del tirrenià (Balears, Còrsega i Sardenya, Bellium bellidioides) o un petit geòfit endèmic de les Balears (Romulea assumptionis), aquestes últimes pròpies de pradells. D’altra banda, hi ha una sèrie de tàxons de distribució meridional, que dins les Balears només es troben a les Pitiüses com Stachys brachyclada i Cynomorium coccineum, que arriben a la resta de les Balears, com la rara falguera termòfila Cosentinia vellea o l’arbust Withania frutescens, que també es troba a Mallorca.

La vegetació de Tagomago està modelada per l’ambient marí: a la costa rocosa hi ha fonamentalment espècies halòfiles; hi són especialment abundants les saladines (Limonium ebusitanum) que, juntament amb el fonoll marí (Crithmum maritimum), més rar a l’illa, conformen l’associació Limonietum ebusitani. Els penya-segats i els talussos litorals de la zona S de l’illa presenten un matoll esclerofil·le dens, format quasi exclusivament per la bufera o orval (Withania frutescens) i la mata (Pistacia lentiscus) (Ass. Ephedro-Withanietum frutescentis). Es tracta d’una comunitat termòfila lligada a l’activitat animal —ja que comporta la presència de colònies d’ocells marins. Compta amb un estrat herbaci ple d’espècies nitròfiles i ruderals com malves, blets i llevamans. Balears és el límit septentrional d’aquestos tipus de matolls, fet que li dóna un especial interès biogeogràfic.

Cap a l’interior, especialment a la zona E, els savinars són la vegetació predominant (Ass. Cneoro-Pistacietum lentisci). Aquest savinar creix sobre substrat rocallós i a més de la savina (Juniperus turbinata), hi són abundants la mata, el romaní (Rosmarinus officinalis) i el raspall —Cneorum tricoccon. Al vessant O de l’illa el substrat és més tou, majoritàriament arenós; hi apareixen brolles calcícoles (Al. Rosmarino-Ericion) en què predominen les estepes (Cistus clusii), el romaní o el cepell (Erica multiflora), entre altres. Les comunitats d’herbàcies hi estan àmpliament representades: als sòls prims de les clarianes de l’interior, entre mates i savines, apareixen pradells que presenten una diversitat molt elevada amb espècies de petita mida i vida efímera. En aquestos ambients, hi són abundants plantes amb bulb o amb altres estructures de tipus subterrani (geòfits). Especialment comunes són les cebes marines (Urginea maritima) i la rapa (Arisarum vulgare); també s’hi poden trobar algunes orquídies —especialment Anacamptis pyramidalis—, el narcís de tardor (Narcissus serotinus) o el marcet (Dipcadi serotinum), el qual dins les Balears només habita a les Pitiüses. [GBO]


3 ZOOL Un informe de la Xarxa Natura 2000 elaborat l’any 2003 explica que l’illot està format per roques principalment del període triàsic i compta amb un clima semiàrid amb vents de component E i N que li aporten un important factor salí.

Està qualificada lloc d’interès comunitari (LIC) i zona especial per a la protecció d’aus (ZEPA) per la Unió Europea, per la gran varietat d’ocells que l’habiten; s’hi pot destacar una colònia de virots (Puffinus mauretanicus), espècie endèmica de les Pitiüses; també hi nidifiquen corbs marins (corb marí ), falcons (Falco peregrinus), falcons torters o marins (Falco eleonarae) i altres aus rapinyaires com xoriguers. Pel que fa a la fauna terrestre, s’hi ha de destacar la documentació d’una espècie endèmica de sargantana, Podarcis pityusensis tagomagensis.

4 HIST L'any 1972 dos vesins de Sant Carles de Peralta instal·laren un quiosc vora el Mollet, a l'extrem S des Blancar, que el 1980 passà a regentar una altra persona, fins que fou tancat per l'autoritat. A començament dels anys vuitanta s'aixecà una gran edificació sobre unes runes, cosa que causà diversos moviments ciutadans en contra, que s'han repetit al llarg del temps. El 2018, a proposta del Consell d'Eivissa, s'establí la reserva marina de la costa NE d'Eivissa-Tagomago i el decret de creació regulà les activitats d'extracció de flora i fauna marina i les activitats subaquàtiques. Aquesta reserva marina abraça un total de 3,756 ha, entre la punta des Jonc, s'Argamassa i les aigües interiors que limiten amb l'illot de Tagomago. [EEiF]

Descàrregues

Col·laboradors