Soto, es

Soto, es GEO/HIST Nom que rep tota la part meridional del puig de Vila exterior al recinte de les muralles fortificades amb baluards. Se situa al SE de l’illa d’Eivissa just limitant amb la mar, que tanca més al S Formentera. Cap al N s’obre la que fou àmplia badia d’Eivissa, principal port de refugi de l’illa des de l’antiguitat, el domini del qual des de la vila emmurallada feia possible el control de la ruta mediterrània cap a l’estret de Gibraltar.

Aquesta multisecular funció defensiva i de control ha permès la conservació des Soto com a àrea no edificada fins al s. XXI, que emmarca pel S l’Eivissa Patrimoni de la Humanitat. Ciutat emmurallada i entorn en una lliçó d’arqueologia viva, una àrea de profunda significació històrica, amb un alt valor paisatgístic i cultural. El puig de Vila, amb l’adjacent puig des Molins, conforma una unitat morfològica i paisatgística indestriable, estesa per poc més d’unes 50 ha.

El primer, ben individualitzat, abasta una altitud d’uns 80 m al cim de Dalt Vila, al castell, davalla pes Soto formant una carena allargada, ben exposada als vents, i més ràpidament ve a morir a la punta de Joan Esquerrer. Els vessants presenten forts pendents, formant una costa alta i de penya-segats, com el del mirador de l’Ajuntament, a llevant, el Salt de s’Ase al S, i el des Pas Estret a ponent, amb els illots Britjot Gros i Britjot Petit; un litoral amb poques entrades, la de s’Aranyet a llevant, i les de sa Corbeta i la cova de ses Dones cap a ponent.

Des del punt de vista geològic, tot aquest conjunt emergí amb els plegaments alpins. El rocam és calcari i correspon a diferents sèries del període juràssic (era secundària), la més antiga al SE del puig des Molins, amb dolomies del lies (juràssic inferior) en contacte anormal, per interrupció geològica de la sedimentació, amb les calcàries compactes tabulars del kimmeridgià (juràssic superior o malm). Els materials es presenten plegats, amb fort cabussament, o inclinació dels estrats, al S, que mostra també la sèrie invertida, és a dir, els materials més antics queden a dalt dels més moderns. En un període geològic no massa llunyà seria com un illot proper a la costa, fins que l’hi unirien les aportacions de materials quaternaris, terrestres i marins.

El terreny presenta crostes calcàries i mostra formes de carstificació com a conseqüència de la dissolució de la roca calcària, tals com cocons, rasclers o lapiaz, i coves terrestres i marines. L’erosió marina també ha fet retrocedir la línia de costa, amb risc d’esllavissaments en diversos punts. El canal d’en Martí desemboca a la cova de ses Dones i facilita l’accés a l’àrea occidental, en contacte amb el puig des Molins.

La vegetació des Soto és una garriga mediterrània, amb pi bord i abundància d’especies aromàtiques, tals com la frígola, el romaní, el tomaní i l’herba de Sant Ponç, altres arbustos de més alçada, entre els quals destaquen la mata, i algun baladre en els llocs més humits, a més de plantes adaptades a la salabror, com el fonoll marí. Entre les espècies naturals n’hi ha d’altres invasores, testimoni de la presència humana, com la taperera, la figuera de pic, la pitrera, l’esparreguera i la valeriana, i dos redols de pins plantats, al darrere de la Comandància i al lloc de sa Berenada. Com a residu d’activitat agrícola, hi queden ullastres empeltats d’olivera, alguna figuera i plantes hortícoles de ventura.

La fauna terrestre presenta, sobretot, petits mamífers, aus marines i terrestres, sargantanes i invertebrats. Aquest indret compta amb una riquesa florística i faunística ben adaptada a les condicions específiques d’una àrea de forta insolació, exposada als vents i a l’ambient marí.

El valor paisatgístic, gràcies a l’elevació del terreny, ve potenciat per la visió panoràmica d’un litoral fitat d’illots, i de la mar amb l’horitzó obert fins a Formentera, que proporciona una potent sensació de tranquil·litat. Mirant cap a l’E des des Soto, es divisa des de la badia d’Eivissa i Talamanca fins al cap Martinet, amb la punta des Andreus, on desembarcaren els agermanats mallorquins al s. XVI. La vista de ponent permet resseguir la façana marítima des de ses Figueretes, es Viver i sa Sal Rossa fins a ses Salines i la punta de ses Portes, i més al S, els illots des Freus, que enllacen amb s’Espalmador i Formentera: un paisatge descrit poèticament per Marià Villangómez. I sempre l’esplèndida imatge de Dalt Vila, encerclada per les potents muralles fortificades amb baluards, primeres del seu gènere i model d’altres de posteriors.

Un paisatge de ressons històrics, amb el sistema de torres costaneres: la de sa Sal Rossa, propera al primitiu embarcador del Roig, que carregava la sal d’aquest estany, i a la punta de sa Mata, on musulmans i cristians intercanviaven ostatges captius, lluny del foc de la fortalesa però a la seua vista, i més enllà, la torre de ses Portes i la torreta de s’Espalmador.

La presència històrica és molt antiga i arriba fins al s. XXI: el puig de Vila fou elegit pels antics fenicis i cartaginesos per controlar millor la navegació pel pas des Freus, d’aquí s’han vigilat també les almadraves que aprofitaven l’emigració anual de la tonyina i l’explotació salinera, or blanc de les illes. A més de cisternes púniques, as Soto s’han identificat restes de bases dels molins de vent de llevant, dibuixats per Calvi (Calvi, Gianbattista ) i el “Fratín” (Palearo, Giovan Giacomo ) al s. XVI, i de pedres de molí. El 1235 els catalans arribaren a la ciutat islàmica pes Soto, tal vegada aprofitant el tall de pendent paral·lel a la corba de nivell dels 40 m, que duu directament a la muralla de ponent, on entraren per la porta de la Traïció.

As Soto hi hagué cementeris addicionals en temps de pesta, com el 1652 el fossar de la Reina, i el fossar des Sarraïns. Es Pas Estret fou llatzeret, assenyalat pels jurats per fer quarantena el 1687. Prop de l’entrada des Soto Fosc queda el banc des Canonges. I encara resten altres vestigis posteriors, com els de construcció naval a la punta de sa Corbeta (s. XIX) i els d’una bateria militar al sector de llevant (s. XX).

En temps de l’antiga Universitat d’Eivissa i Formentera, el puig des Molins i es Soto (es Trabuquets, nom que recorda el setge cristià contra l’Eivissa islàmica) eren bé comunal i d’ús públic per part dels habitadors de l’illa, tal com certifica Isidor Macabich pel contingut d’una carta reial de Ferran el Catòlic de 1500: “En aqueixa dita illa hi ha unes montanyes que es diuen los puigs des molins e los trabuquets, las quals són de la dita Universitat y comuns a tots los poblats en aquella, així que en aquelles los carnicers acostumen de pasturar los lurs bestiars, e tots los altres poblats y particulars peixer qualsevol altres animals e altrament de les coses de dites montanyes usar com a comuns, segons que de gran temps ençá es acostumat fer”.

La Universitat es queixava que alguns particulars havien usurpat alguna part del puig en benefici propi, i el rei escrigué al lloctinent que manàs convocar els ocupadors, amb els jurats, síndic i procurador, i després d’escoltar-los, decidís en justícia i segons les franqueses de l’illa.

La llarga història militar i els límits que imposava la defensa són la raó principal del manteniment des Soto com a àrea lliure de construccions. Només l’exèrcit n’ha fet ús, i ja al s. XX, es construí una bateria a la part més elevada des Soto (fa temps desmantellada); al lloc de ses Tanquetes s’aixecà l’edifici de la Comandància (que inicialment era també habitatge d’oficials) i una cantina annexa; posteriorment, adjacent a la cortina de ponent, els edificis d’habitatges per a suboficials, ja enderrocats i convertit l’espai en aparcament públic; diverses instal·lacions al puig des Molins, dins la necròpolis (en un sector que integra el Museu Arqueològic), i un hospital militar (reconvertit en residència de vacances, amb instal·lacions complementàries, algunes posteriorment suprimides i el terreny recuperat parcialment per a ús públic).

Si bé l’àrea del Puig des Molins aniria passant a propietat privada, no és probable que les terres des Soto fossin desamortitzades i si el Ministeri de Defensa en tenia la propietat devia haver-la adquirit per usucapió, forma d’adquisició del dret de propietat mitjançant la possessió continuada en concepte de titular. De fet, hi ha tota una història de reivindicació popular del lloc de sa Berenada que se celebra precisament as Soto cada 8 d’agost, en record de la conquista catalana de 1235, en una manifestació popular ben diferent del caràcter oficial de la processó civicoreligiosa que recorre un tram de Dalt Vila, com ja es feia des de temps medievals.

Dues vies principals voregen es Soto: d’una banda el carrer de Joan Xicó (nom del lleidatà que plantà l’estendard dels catalans al castell el 1235) arrenca del passeig de Vara de Rey, puja per l’antic camí del Calvari, deixant a ponent les cases del barri de sa Capelleta, i tomba pujol amunt per entre els edificis militars per resseguir les muralles i acabar al peu des Soto fosc; a la seua vora hi ha un grup de construccions privades, de pocs anys ençà; de l’altra, hi ha el carrer de Ramon Muntaner (governador d’Eivissa i cronista, s. XIV), que ve des de ses Figueretes, passa per la vora d’un conjunt d’apartaments aixecats en zona marítima els anys seixanta del segle passat i ve a unir-se amb el de Joan Xicó al peu de l’escalinata d’accés a la Comandància, gràcies al túnel construït per salvar el desnivell. Del túnel cap a la mar, surt un altre vial que duu a la residència de vacances, deixa a ponent un edifici de pisos i arriba fins a la zona de bany entre la cova de ses Dones i la punta de sa Corbeta, al peu dels apartaments anteriorment esmentats.

Al s. XXI, l’antiga Comandància militar amb el seu entorn ha passat a l’administració civil; està prevista la destinació de l’edifici, que compta amb la declaració de BIC, a noves funcions com a equipament cultural i d’educació superior, a més d’un parc urbà adjacent que projecta el Consell Insular d’Eivissa. [RVC]

Descàrregues

Col·laboradors