Solé Sabarís, Lluís

Solé Sabarís, Lluís (Gavà 1908 — Capellades 1985) GEOL/GEO Geòleg i geògraf.

Constitueix sens dubte una de les figures més importants de la geologia estatal. Fill d’una família de tradició en l’ensenyament, l’any 1925 es diplomà en magisteri i uns anys després (1929) va obtenir la llicenciatura en ciències naturals a la Universitat de Barcelona, on va exercir com a professor ajudant i posteriorment com a auxiliar de la càtedra de geologia de la Facultat de Ciències (1930-1939). Simultàniament a aquestes tasques universitàries, l’any 1932 fou nomenat, per oposició, catedràtic d’institut de l’especialitat de ciències naturals, ocupació en la qual desenvolupà una activitat docent innovadora per a aquell temps.

L’any 1937 presentà la seua tesi doctoral en el camp de la paleontologia dels coralls fòssils de l’eocè català. Finalitzada la Guerra Civil Espanyola, després d’haver servit en el bàndol republicà, es trobà amb nombrosos obstacles perquè li fossin reconeguts els seus títols i poder així continuar amb la seua activitat. Tanmateix l’any 1940 aconseguí la plaça de catedràtic de geografia física, mineralogia i geologia de la Facultat de Ciències de Granada. Durant el breu període que romangué en aquella universitat es va fer amic del geòleg francès Paul Fallot, amb qui va compartir les seues recerques geològiques sobre les serralades Bètiques, i inicià la seua col·laboració amb el CSIC (Consell Superior d’Investigacions Científiques).

A partir de 1943 fins a la seua jubilació l’any 1978, ocupà la càtedra de Geografia Física i Aplicada (coneguda com Laboratori de Geologia) de la Universitat de Barcelona.

L’any 1981 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi que concedeix la Generalitat de Catalunya.

La seua producció científica ha estat extensa i en un ampli ventall de camps: cartografia, geografia humana, geomorfologia del Mediterrani occidental i Balears, estratigrafia del terciari i quaternari, vulcanisme, tectònica, etc.

De la seua llarguísima llista bibliogràfica es poden destacar, a més de les publicacions científiques més especialitzades, un grapat d’obres de síntesi regional, entre la recerca i la divulgació i de gran repercussió en el seu moment: Pirineos. El medio y el hombre (1951); Geografía de España y Portugal, amb Manuel de Terán (1952); Geografía de Catalunya (quatre volums) (1958-1974); Geografía Regional de España, amb Manuel de Terán (1968) i Geografía General de España, amb Manuel de Terán (1978).

Els seus treballs a l’àmbit de les Pitiüses se centraren en l’estudi detallat de nombrosos afloraments del quaternari marí a l’illa d’Eivissa, on reconegué tres nivells marins alternant amb formacions continentals concordants en altitud i fàcies amb els de l’illa de Mallorca i que representen els dipòsits formats durant les transgressions marines originades en els períodes interglacials. En aquest sentit va publicar Sobre el Cuaternario marino de Ibiza: Asociación Española de Estudios Cuaternarios, Madrid (1955); Succesion des faunes marines du Pliocène au Quaternaire sur les côtes méditerranéennes d’Espagne et aux Baléares, Collq. International C.N.R.S., París (1959); Oscilaciones del Mediterráneo español durante el Cuaternario, CSIC, Madrid (1960) o Le Quaternaire marin des Baléares et ses rapports avec les côtes méditerranéennes de la Péninsule Ibérique, Quaternaria, Roma (1962). [XGR]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments